diumenge, 16 de març de 2008

Invitació al pessimisme 2: dretanització

La lectura d'aquest article a Rebelión m'ha recordat que molt del meu pessimisme s'alimenta en la imparable dretanització de la major part de la societat. És una cosa que recordo percebre clarament des de l'època d'anar a l'institut, en aquell cas per culpa d'aquest prejudici de considerar (i assumir com a part del rol) que quan un és jove és automàticament d'esquerres. Tampoc no és que considerés que molts d'aquells meus companys que es disfressaven amb simbologia esquerrana realment ho fossin, però sí que veia clar el fet que, en qualsevol cas, a la llarga hi acabarien renunciant. Però a banda d'aquests lamentables posats d'adolescents amb mancances d'orgull o d'autoestima, el fet d'abandonar posicionaments d'esquerra és ben normal i intel·ligible dins de la classe mitjana en què visc, si considerem tan el passat d'on venim (la generació dels meus pares és la que s'ha partit els ronyons per a què la meva no pateixi les escassetats de la postguerra que ells van tenir) com el futur que ens espera (ple d'incerteses i amb indicis de catàstrofe). És a dir, que és normal que triomfi el conservadorisme quan la riquesa que avui tenim prové de tant de suor i sacrifici, i a sobre el món d'avui és ple d'amenaces que ens la poden arrabassar en qualsevol moment. En aquest sentit, els nostres polítics fa temps que han entès aquest veritable sentir de dretes de la immensa majoria de la gent, i és per això que esperonen el vot de la por a perdre el que tenim: la por als immigrants, la por a una titulació acadèmica insuficient, la por a perdre la casa (okupes o hipoteques, tan és), etc. Un exemple de l'èxit d'aquest vot de la por el tenim en les passades eleccions espanyoles, el resultat de les quals ha estat un clar vot de la por contra el PP. Però hi ha l'agreujant que la majoria que han votat contra el PP senten alhora una por igual (perquè en el fons és la mateixa por) a perdre els privilegis de què gaudeixen, i arribat el moment els defensarien amb ungles i dents. I defensar els privilegis és (no caldria recordar-ho, però...) ser de dretes. I estic convençut que molts dels que voten PSOE, o ICV o ERC, no estan gens disposats a renunciar a cap dels seus privilegis: la simple menció d'equilibrar una mica els sous o de regular l'habitatge els pot fer venir úlcera, malgrat que la gran majoria de la gent no té un sou digne per la tasca que desenvolupa (i molts d'altres un sou massa alt pel poc que fan). Passaria aquí com a Veneçuela, és a dir, que la classe mitjana preferiria ajuntar-se amb els que havien estat els seus explotadors abans que renunciar a allò que ens sobra per a repartir-ho entre aquells a qui els falta. És a dir, fer i ser de dretes. PS [17 de març]: avui publiquen a Rebelión un article de la Naomi Klein relacionat també amb aquesta fluctuació de l'esquerra cap a la dreta (pròpiament, de tenir consciència de classe a no tenir-ne), centrada en el concepte de "societat de propietaris" defensada als EEUU de principis dels 80. Tradueixo: "La idea era simple: si la gent de la classe treballadora era propietària d'un petit tros de mercat —una hipoteca, una carpeta d'accions, una pensió privada— deixaria d'identificar-se amb els treballadors i començaria a a veure's a si mateixa com a propietària, amb els mateixos interessos que el seu amo. Això significaria que votaria per polítics que prometessin millorar el funcionament de les accions, en lloc de les condicions laborals. La consciència de classe seria una relíquia". És clar que el final de l'article és esperançador, ja que als EEUU actuals els petits nous propietaris s'estan tornant a empobrir (p.ex. amb la famosa crisi de les hipoteques subprime) i, en conseqüència, tornen a tenir consciència de classe. De rebot i per egoisme, però consciència de classe. És a dir, que n'hi haurà que a la que ensumin dòlars tornaran de pet a la societat de propietaris (la majoria, em temo), però també molts d'altres n'han quedat escaldats i han experimentat en carn pròpia els efectes del capitalisme. En qualsevol cas, això aquí no ho veurem fins d'aquí uns anys, quan molts d'aquests que avui juguen a ser propietaris de pisos sense ser-ho es fotin una bona nata. Tot ens arriba tard i malament.