La vida passa, i els anys empesos que se'ns van acumulant a l'esquena. No he pogut evitar de pensar-hi aquest matí quan he anat a esmorzar amb la Laia (la meva xicota durant tres anys quan anava a l'institut), perquè aquests darrers deu anys ens hem vist molt poc, i sempre resulta estranya la sensació que resulta d'aquesta sobreimpressió simultània de proximitat i distància.
Després, en tornar a la feina, he sabut de la mort sobtada de l'Antonio, el transportista de la distribuïdora Servicio Universidad. Una d'aquelles morts que semblen voler ridiculitzar les crides a la vida sana i feliç, perquè ell es cuidava molt del seu cos (més que pel seu nom, molts ens hi referim com "el transportista catxes") i sempre acompanyava el seu caminar impetuós amb algun comentari graciós i un ampli somriure.
Fa unes horetes, en canvi, he sabut que el destí ha volgut que la llibreria fos avui també una font de vida, perquè el David ha hagut de marxar ràpidament cap a l'hospital perquè la seva dona ha trencat aigües.
D'altra banda, també avui ha estat el dia en què he vist en un aparador una torradora d'oferta, i l'he comprada per a substituir l'avariada que arrossegàvem des de fa un mes...
1 comentari:
Directament relacionat amb les teves reflexions, trobaràs un article al meu bloc, però que té a veure amb nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada