dijous, 31 d’agost de 2006

Israel, el Líban i Palestina (II)

Avui també aprofito el conflicte entre Palestina i Israel (i el bloc de l'Hernán Zin) per a ressenyar un altre dels aspectes que, si hi penso amb la sang calenta, em treuen de polleguera, però que tranquil i asserenat m'enfonsen en un sentiment de despreci pel món on visc: la normalitat amb què som capaços de viure a quatre passes dels qui pateixen. El poema Campo dei Fiori de Czeslaw Milosz en seria un testimoni literari, en uns versos on s'explica com el diumenge de Pasqua de l'any 1943 la gent d'un barri de Varsòvia riu, canta i balla mentre se senten explossions en la llunyania i l'aire els porta les cendres de la destrucció del Guetto jueu. Hernán Zin també en parla en la seva penúltima entrada, que titula Fuera de Gaza: una extraña sensación, ja que acaba de deixar pocs quilòmetres enrere la misèria i patiment dels palestins i es troba amb una Jerusalem alegre, dinàmica i despreocupada. Sensació similar que també descriu un mes i mig d'abans, quan hi arriba. Però vaja, jo ho faig gairebé cada dia: treballar a Plaça Catalunya té aquests avantatges! Amb total indiferència acabes trobant d'allò més normal esquivar captaires, rumaneses descalces, cremats i deformes de tota mena. Els primers dies em provocaven molta mala consciència i un nus a la gola, però no hi ha res que el temps no endolci. Fa poc encara em sobtaven els grups de negres il·legals que fugen com gossos dels controls policials, temorencs, cansats i carregats amb farcells plens dels productes que venen per les amples voreres del Passeig de Gràcia. Però ara ja no em sobten, gràcies a l'augment d'immigrants en aquesta penosa situació que han provocat la mesures inqualificables del govern espanyol amb l'allau de cayucos a les Canàries.

dimecres, 30 d’agost de 2006

Israel, el Líban i Palestina

Fa dies que volia escriure sobre el conflicte (perdoneu l'eufemisme) entre Israel i el Líban. De retruc, evidentment, també d'aquell altre que hi ha entre Israel i Palestina. La creació del diari d'aquest avort es deu, entre d'altres desencisos, a l'experiència d'haver d'assistir a tals espectacles de destrucció, injustícia, impotència (política), desinformació i immoralitat. Val a dir que la desolació sentida davant la desimplicació moral que caracteritza els nostres temps va implicar que comencés a desvalorar i descreure de l'educació i els valors que estava rebent (parlo de quan tenia 15 o 16 anys), i en conseqüència també dels horitzons laborals i de realització personal que m'oferien. Des de llavors he sabut de guerres als Balcans, a Ruanda, a l'Iraq i a uns quants llocs més, però fins ara (per diferents motius, però principalment pel seguiment que se'n pot fer per internet) no havia pogut viure'n l'inici, ni anar seguint-ne les justificacions dels diferents bàndols ni les adhesions d'intel·lectuals i personalitats de tota mena. Aquí en parlaré sovint, però ara mateix la veig una tasca que em ve grossa. Sobretot quan he descobert el bloc del periodista Hernán Zin (del que he afegit l’enllaç a la secció de recomenats), que s'ha passat els darrers dos mesos a la franja de Gaza. Ara disposo de poc temps, i només destacaré l'entrada del dia en què els israelians bombardegen de la casa de Nabil Abu Salmiya, un membre de Hamás professor de Matemàtiques, on també hi moren la dona i 7 dels 9 fills. Esfereïdores les paraules del portaveu de l’exèrcit israelià (després de dir que no en sabia res de l’atac i que havia de fer una trucada per confirmar-ho!) quan afegeix que “No sabíamos que la familia estaba allí, de otro modo hubiésemos cancelado la operación como ya lo hemos hecho en otras ocasiones. Pero sí sabíamos que allí había reunidos varios terroristas que han cometido crímenes de sangre contra Israel, como Modamed Dif, y que han utilizado a las mujeres y a los niños como escudos humanos” . Curiós això de donar per fet que a la casa d’una familia el que s’hi trobarien serien terroristes (no va ser el cas, vés per on) i no els pares i fills...

dimarts, 29 d’agost de 2006

Comença el nou curs?

Segons llegim als calendaris, l'any comença el primer de Gener i acaba el 31 de Desembre. Però per a moltes situacions, per a les que ens impliquem realment, fem servir un altre còmput que comença quan acaben les vacances d’istiu i es perllonga fins que tornem a quedar lliures d’obligacions. D’aquest periode també en podem dir “any”, però s’hi avenen més paraules com “curs” (escolar) o “temporada” (futbolística). Potser perquè de petit tot el món se’ns va configurant a través de l’escola i els seus ritmes, se’m fa molt més evident el pas del temps amb els canvis de curs que amb els canvis d’any, malgrat que sóc donat a menjar-me el cap abans, després i durant el raïm (sense torturar-me amb llistes de bones intencions, perquè ja sé que no acostumo a complir res del que em proposo). La llibreria s’omple cada cop més amb pares i criatures de tot pelatge buscant les lectures pel nou curs que ja s’olora, els estudiants comencen a treure la pols dels apunts per a l’examen de demà passat, i el Barça suma els primers 3 punts de la temporada. Igual que les primaveres que començaven el 21 de Març, també ja queden lluny les lligues que ho feien a les cinc de la tarda d’un diumenge de Setembre. Exigències de la tele. Digueu-me tradicional (o algo pitjor), però desconfio d’un any que comença amb un partit de lliga dissabte, un altre diumenge, el Barça dilluns i encara un darrer partit avui dimarts. Digueu-me modern (o algo pitjor), però cada cop veig més clar que és el futbol el que em determina l'inici de la nova temporada. Una temporada que desitjo especialment regeneradora i positiva en l'àmbit amorós: en els darrers 10 dies he vist trencar-se més parelles que en tot el que duiem d’any, i ara, per exemple, el nostre pis és un niu de voltors desfemellats. Haurem trencat finalment la maledicció? Fins ara ha estat impossible que més d’un membre del pis tingués xicota alhora, i els rumors i llegendes diuen que això només es pot trencar de dues maneres: o bé l’Ivan finalment s’aparella (malgrat totes les estadístiques en contra) o bé cap dels tres té nòvia durant un temps. Evidentment, s’ha hagut d’esdevenir primer la segona de les possibilitats, i ja estem tots amatents de les conseqüències.

diumenge, 27 d’agost de 2006

Mala hòstia

Avui és l'únic dia de festa que tinc en tota la setmana, i m'he despertat amb el cap fet un bombo, a 38 de febre, mocós a rabiar (les que rabien són les mucoses, de tant mocar-me) i gairebé afònic. El cel és lleig, amb uns núvols que més aviat semblen vapors o emanacions tòxiques, i la llum del migdia els travessa només per a accentuar, amb un ressol apocalíptic, la lletjor de les facanes barcelonines quan plou o amenaça de ploure. Quina diferència amb Manchester, no gaire agraciada estèticament però que tenia el seu encant plogués o fes sol! M'hi ha fet pensar un article de l'Avui en el que es fa palesa novament la relació entre reconstrucció (és a dir, destrucció) i avenç econòmic, ja que si Manchester va poder sortir de la crisi que l'assotava, va ser gràcies a la bomba que hi va posar l'IRA l'any 1996. Amb antecedents com aquest, no m'estranya la fervorositat amb què Anglaterra ha defensat la destrucció (és a dir, reconstrucció) de l'Iraq... A banda del temps i de l'encostipat (encara no goso pronunciar la paraula grip), m'ha pujat la mala hòstia amb un altre article de l'Avui, on el Francesc Puigpelat critica el jovent català per no ser tan ambiciós i arriscat com ho van ser les generacions precedents. Sóc el primer d'abominar del jovent d'avui dia (m'hi incloc, evidentment), i subscric plenamet la seva frase de què "el progressisme queda per a la roba estrafolària, la música, els pírcings, les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i les declaracions de cara a la galeria", però em molesta que el nucli de la crítica hagi de ser precisament la postura conformista i desinteressada que prenem davant d'un horitzó laboral penós (què esperava?), i a sobre tot evocant com a model les maneres de la burgesia tradicional catalana, que detesto. El que més em rebenta, ara ho veig, és quan recorda que van ser aquests burgesos els que van fer de la Catalunya de principis del XX un país "ric, modern i dinàmic". Bé, pròpiament quan afegeix que "la riquesa de Catalunya no va ser fruit dels anarquistes, comunistes, catalanistes i altres istes de diferent pelatge que ara es volen canonitzar ". No només caldria discutir què entenem per riquesa, modernitat i dinamisme (ademés que no les tinc totes que siguin matemàticament sinònimes de benestar o felicitat), sinó que si a algú cal agrair tots els avenços (o no) que ens va portar la industrialització, aquests són els pobres pelacanyes que es van deixar la pell a les fàbriques. Sense els esclaus no hi ha galera que avanci. A més, si van sorgir tants ismes va ser precisament per a combatre la pobresa i l'esclavatge provocats per tota aquesta ambició i dinamisme de la burgesia, no crec pas que ho fessin per a celebrar l'adveniment de cap millora o riquesa. Curiosament (o no), hi ha un tercer article (i l'editorial) on es deploren pràctiques tan incíviques com els grafitis o els monopatins. Ai carai! Que no reivindicàvem dinamisme i modernitat? Doncs que preguntin els 10 motius principals pels que Barcelona és considerada una ciutat moderna i dinàmica, i descobriran que, a banda de l'oferta pijo-alternativa-cosmopolita i dels comiats de solter passats de voltes i d'alcohol, Barcelona és un referent entre els joves europeus (i de més enllà) que patinen i també dels que pinten parets. Recordo la cara d'un jove nordamericà que estava patinant a la Plaça Universitat (amb unes pintes patètiques, tot sigui dit, segons les últimes tendències del sector) quan se li va acostar un Guàrdia Urbà per advertir-li que el multaria. Ell li va replicar sorprès (en anglès, of course) que havia travessat l'Oceà per a venir a patinar a Barcelona, i que fins llavors li havia encantat la bona disposició de la ciutat envers els patinadors, ja que no coneixia cap altra lloc amb tants llocs per a practicar el seu hobby. Es referia, és clar, al fotimer de places dures amb bancs d'ergonomia dubtosa que poblen Barcelona. Per a què sinó, deuria pensar aquest ianqui, el disseny de la Plaça Universitat?

dissabte, 26 d’agost de 2006

Les estacions canvien

A la desaparició de Plutó de la llista de planetes del Sistema Solar caldrà afegir d'aquí a no gaire el canvi de les dates de les quatre estacions. Molts dels coneixements que ens van inculcar de ben petits, i que creiem ferms i de validesa per a la resta dels nostres dies, ja no serveixen. Tremolo de pensar en les taules de multiplicar, doncs em faria molta ràbia que les canviessin, més que res pels llargs esforços i pors que vam haver d'invertir en l'aprenentatge de les seves cantilenes. No tant de dolor, tanmateix, com el que em va produir haver de desmitificar el sentiment de progressió lineal de la història que em van donar a l'EGB. Nogensmenys, descobrir que no hem avançat gaire com a espècie des del Neolític (obviant la tècnica) va ser una de les causes principals del desencís avortiu que em posseeix. Un estudi publicat a la revista Global Change Biology aporta les demostracions científiques d'allò que la gent (sobretot la gent de pagès) fa temps que sap: que la primavera ja fa temps que no comença el 21 de Març. Altres efectes els podeu llegir a l'article publicat al diari Avui, del que n'extrec el següent paràgraf il·lustratiu: «L'equip encapçalat per Josep Peñuelas ha portat a terme nombrosos estudis sobre l'impacte del canvi climàtic en les espècies naturals a Catalunya. "A Cardedeu, per exemple, les fulles de diferents espècies d'arbres caducifolis surten de mitjana 16 dies abans i cauen 13 dies més tard que fa 50 anys", va explicar Peñuelas l'any passat a l'Avui. L'investigador del Creaf detallava que, en un altre dels seus estudis, s'ha detectat que "al Montseny, en les darreres dècades s'han produït notables desplaçaments de la fageda, que ha guanyat densitat i presència a altituds superiors, i de l'alzinar, que ha arribat fins als 1.400 metres; una mostra més dels efectes del canvi climàtic en combinació amb els canvis d'usos del sòl"». D'altra banda, el cicle de les meves estacions anímiques és ara mateix imprevisible. Concretament, travesso un petit hivern d'apatia i desmotivació. Hi col·laboren un 37'5º de febre i un mal de gola que amenaça d'afonia. Tot plegat (lo anímic i lo físic) deuen ser conseqüència del cap de setmana passat d'excessos físics (esports de risc al Pirineu d'Osca) i pecuniaris. Em trobo fet caldo i encara em queden 8 hores de feina... déu meu, espero no acabar fotent-li un moc (del tipus que sigui) a cap client...

dijous, 24 d’agost de 2006

Mort (d'un planeta)

Avui Plutó ha deixat de ser considerat un planeta (llegiu-ne la notícia aquí). Ja tenim un avort més per la galàxia. El pobret ha viscut uns setanta anys sota unes promeses irrealitzables, i ha acabat rebutjat per l'úter solar. Benvingut, company! A mi també em van tenir enganyat uns anys, fent-me creure partícep de les harmonies i proporcions del sistema social. Pero tu i jo (i tants d'altres avorts) tenim una òrbita un xic desajustada, i les dimensions d'algunes de les parts dels nostres éssers no són del gust dels temps que corren. Tu ja no sortiràs als mapes, atles ni llibres de ciència, però els avorts humans tampoc se'ns veurà gaire allà on a l'home contemporani se l'empeny a trobar realització, goig o aventura. Els savis ja no creuen en tu, Plutó ; però tranquil, que nosaltres tampoc creiem en aquests savis. Tant de bo apareguin veritables savis damunt la Terra, perquè altrament no seràs l'últim planeta en desaparèixer tan miserablement en aquesta part de l'univers...

dimecres, 23 d’agost de 2006

Naixement (d'aquest bloc)

Avui no em venia gaire de gust encetar cap bloc, però per això mateix, perquè jo no el volia, calia parir-lo, per a què se senti com jo em sento: avort d'unes bones intencions.