Israel, el Líban i Palestina

Fa dies que volia escriure sobre el conflicte (perdoneu l'eufemisme) entre Israel i el Líban. De retruc, evidentment, també d'aquell altre que hi ha entre Israel i Palestina. La creació del diari d'aquest avort es deu, entre d'altres desencisos, a l'experiència d'haver d'assistir a tals espectacles de destrucció, injustícia, impotència (política), desinformació i immoralitat. Val a dir que la desolació sentida davant la desimplicació moral que caracteritza els nostres temps va implicar que comencés a desvalorar i descreure de l'educació i els valors que estava rebent (parlo de quan tenia 15 o 16 anys), i en conseqüència també dels horitzons laborals i de realització personal que m'oferien. Des de llavors he sabut de guerres als Balcans, a Ruanda, a l'Iraq i a uns quants llocs més, però fins ara (per diferents motius, però principalment pel seguiment que se'n pot fer per internet) no havia pogut viure'n l'inici, ni anar seguint-ne les justificacions dels diferents bàndols ni les adhesions d'intel·lectuals i personalitats de tota mena. Aquí en parlaré sovint, però ara mateix la veig una tasca que em ve grossa. Sobretot quan he descobert el bloc del periodista Hernán Zin (del que he afegit l’enllaç a la secció de recomenats), que s'ha passat els darrers dos mesos a la franja de Gaza. Ara disposo de poc temps, i només destacaré l'entrada del dia en què els israelians bombardegen de la casa de Nabil Abu Salmiya, un membre de Hamás professor de Matemàtiques, on també hi moren la dona i 7 dels 9 fills. Esfereïdores les paraules del portaveu de l’exèrcit israelià (després de dir que no en sabia res de l’atac i que havia de fer una trucada per confirmar-ho!) quan afegeix que “No sabíamos que la familia estaba allí, de otro modo hubiésemos cancelado la operación como ya lo hemos hecho en otras ocasiones. Pero sí sabíamos que allí había reunidos varios terroristas que han cometido crímenes de sangre contra Israel, como Modamed Dif, y que han utilizado a las mujeres y a los niños como escudos humanos” . Curiós això de donar per fet que a la casa d’una familia el que s’hi trobarien serien terroristes (no va ser el cas, vés per on) i no els pares i fills...