dilluns, 28 de desembre de 2009

Sobre el futur de l'edició en català

Mentre el meu projecte d'una editorial lliure i gratuïta de textos en català dorm el son dels infants (i la criatura té molts números d'esdevenir un nou Peter Pan), aquests darrers dies els diaris han parlat diverses vegades sobre el futur del món del llibre. Per exemple: (1) A l'edició d'avui del diari El Punt (a l'article Llibres fets a mida) parlen sobre l'editorial Tria Llibres, que apostaria per la edició digital per encàrrec. (2) A Vilaweb van dedicar un especial als e-books i e-readers: aquest vídeo i aquest article d'un dels seus blocaires, en Joan Josep Isern. (3) El diari Avui publicava dissabte una entrevista al malparit del Jaume Vallcorba. Després d'afirmar que "és ingenu que els autors vulguin viure de la literatura", t'assabentes que s'ha gastat una ronyonada en la restauració del pis on hi ha la seu de l'editorial. Queda clar que del llibre en viuen (i bé) els editors i distribuïdors, però no els autors. Ah, i que l'autocrítica és cosa de marxistes! (4) A la llibreria ens han arribat alguns exemplars de Setzevents, un "nou i revolucionari segell editorial" que aposta pel català i per l'atorgament a l'autor de tots els drets sobre l'obra. (5) A l'estiu va néixer també l'editorial Petròpolis, que "naix de la voluntat d'editar textos d'autors novells i de clàssics per posar-los a l'abast de tot el món mitjançant les noves tecnologies". (6) Poc abans havia nascut també Llibres de Veu, que edita exclusivament audiollibres, és a dir, llibres recitats.
* * *
PD: Si amb la campanya de Nadal ja n'hi hauria prou per a justificar la meva nul·la dedicació al blog aquests dies, he de dir que em va morir l'ordinador que ma germana m'havia donat a l'estiu, després que m'haguessin robat el portàtil. Per tant, segueixo sense poder prometre res fins a passat Reis... Bona entrada d'any a tothom, doncs, si no ens llegim abans!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Jordi Solé Tura

En les disputes eternes i caïnites entre el qui podríem anomenar trotskistes i estalinistes, jo acostumo a ubicar-me ràpidament al costat dels primers. Principalment, i com ens passa a la majoria, perquè el règim de burocràcia i terror instaurat per Stalin va ser efectivament exemplar, però precisament d'allò que el comunisme no hauria d'haver estat mai. I que consti, tanmateix, que accepto alguns dels arguments dels seus defensors, com ara que calien mesures excepcionals per a una situació excepcional, i l'URSS s'estava dessagnant llavors al bell mig de dos conflictes: a l'exterior pels interessos de les potències imperials i a l'interior pels anhels de llibertat de la classe obrera, i és evident no es pot anar només amb flors a la mà quan de tots dos conflictes en sortien enemics ferotges i despietats que et destrueixen si tu no els destrueixes abans. Ara bé, hi ha un bon tros de justificar l'ús de la violència (l'assassinat, la deportació siberiana) en situacions excepcionals contra l'enemic mortal (com jo puc arribar a acceptar) a passar a rebaixar unes tan greus mesures contra gent desarmada que sovint resultaven ser simplement un obstacle per als obscurs interessos personals de la classe política estalinista. Ja m'estic anant per les branques... El que volia dir és que, si bé normalment simpatitzo molt més amb el —diguem-ne— trotskisme, més encara després de la persecució estalinista del POUM (encara que ells estrictament ja no seguien les directius de Trotski) i l'assassinat de l'Andreu Nin mitjançant l'operació Nikolai, ara en canvi, arran de la mort del Jordi Solé Tura, he de donar la raó als qui acusen els trotskistes de preferir fer el joc a la burgesia contrarrevolucionària que als companys revolucionaris. Parlo, per exemple, de l'article que ha publicat a Kaosenlared en Pepe Gutiérrez-Álvarez (qui normalment gaudeixo molt llegint): Los tiempos de Jordi Solé Tura. És evident que la mort d'una persona és sempre motiu de dol, i més encara en les condicions amb què l'alzheimer havia anat corcant l'existència del Solé Tura. Però no veig per quins sets sous se li ha de dedicar el més mínim homenatge des de l'esquerra que encara es consideri conseqüent amb les bases marxistes (poseu-li l'etiqueta que preferiu: revolucionària, obrera, leninista, anticapitalista etc). ¿Potser perquè durant molts anys va ser-ho, de marxista conseqüent? Doncs precisament per això (perquè no es pot negar que, com a mínim, durant molts anys va dedicar-se en cos i ànima al Partido Comunista, fos això o no marxisme conseqüent) trobo jo que no es mereix cap homenatge, si no la major de les repulses, per traïdor. ¿Com pot ser possible que algú amb la seva trajectòria acabés esdevenint un dels pares de la Constitución (mira per on) i defensors del Rei (ves quin remei)? És clar que aquest seu gir el van fer moltes altres persones, però per això mateix també l'últim que calia era fer-li un homenatge, perquè ara tota aquesta generació de traïdors de passat esquerraníssim i present dretà podran endolcir la seva condició i quedar-se amb la consciència més tranquil·la encara. PS: Des d'un àmbit nacional, cal considerar també, com bé recordava ahir en Vicent Partal, que en Solé Tura "és el gran inventor d'un discurs sobre el país que s'entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia". "Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta [Catalanisme i revolució burgesa] que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l'esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s'interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d'aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme".