divendres, 31 d’octubre de 2008

El món del revés

El poder sap, i té ben experimentat, que una manera molt eficaç per a vèncer l'enemic és donar-li la volta, mostrar-lo al món a l'inrevés de com és i aconseguir que aquesta nova imatge es naturalitzi i sigui rebuda com a real. La manera més fàcil d'aconseguir aquest objectiu és a través de la propaganda i la manipulació que exerceixen els mitjans de comunicació, que per alguna cosa [i alguna altra més] són coneguts com el quart poder. La màquina funciona quan, en llegir les notícies, no només no ens adonem de què estem percebent el contrari d'allò que hauria de ser, sinó que per a mantenir la lògica discursiva atorguem mecànicament a la realitat el seu negatiu, de tal manera que, efectivament, acabem associant un cosa amb allò que precisament no és. I aquests dies n'hem tingut dos molt bons exemples: (1) Dimarts passat, en Josep Maria Espinàs escrivia aquest interessant article a El Periódico sobre l'ocupació cada cop més habitual de l'espai públic per part de persones maleducades i egoistes, que es comporten al carrer amb la mateixa fatxenderia amb què ho fan a casa. El problema, però, és que l'Espinàs titula el seu escrit "Okupes de tren i autobús", amb lo que ja tenim, doncs, el món del revés. Tal i com explica l'Abel Caldera, l'Espinàs "ha pretès utilitzar el verb okupar com a sinònim de privatitzar i robar l'espai públic que és de tots", mentre que "el moviment okupa ni privatitza ni roba espai públic" sinó que fa precisament el contrari, "utilitzar un bé social com és l'habitatge per a la finalitat per al qual ha estat concebut ; un bé social que fins aquell moment sí que estava privatitzat, tancat i barrat, per a una finalitat especulativa". (2) Ahir, a propòsit del judici en què han quedat absolts els 16 acusats de cremar fotografies de les sangoneres hereves de Franco [per cert, tot el meu suport a l'alcalde de Puerto Real!], hem sabut que el jutge Vázquez Honrubia no se'n va estar de fer comentaris sarcàstics sobre l'ús de la llengua catalana per part dels acusats. I en voldria destacar un, que per molta gent deuria ser llegit (o escoltat) amb tanta naturalitat com havia estat enunciat pel jutge: "ah, és clar, és que vostès necessiten intèrpret". Sí, és clar, ja ho sabem, els nacionalistes anem pel món creant luxes innecessaris, i és per això també que necessitem intèrprets al Congrés dels Diputats quan els nostres representants volen expressar-s'hi en la seva llengua. Ara bé, hi ha una petita objecció, i és que la realitat és absolutament la contrària: no som els catalans els que necessitem l'intèrpret, sinó vostè, senyor jutge, i molts dels senyors diputats de Madrid. Okupació i llengua catalana... No és per casualitat.

dijous, 30 d’octubre de 2008

El cotxe d'en Benach

Amb tota la polèmica sobre els 9.000€ invertits en millorar el cotxe oficial del president del Parlament, s'han fet evidents algunes de les xacres i mancances del país: (1) Anem a remolc dels interessos de l'espanyolisme i dels dictats dels seus mitjans de comunicació. És evident que tota la polèmica ha estat un nou i reeixit capítol de la nova envestida anticatalanista de la Caverna (va iniciar-la l'Abc, però s'hi han sumat de bon grat El Mundo, la COPE, Libertad Digital, etc.). Però més enllà d'aquest pou de neofranquisme, hi han col·laborat la resta de mitjans oficials (que de fet, i sigui dit només de passada, en tant que defensors de la Transició no deixarien de ser també un tipus de neofranquistes), ajudant a refermar aquesta mentalitat neoprogre que tan es destil·la avui dia. (2) Perquè el fet de què l'acarnissament hagi estat amb el Benach i no amb qualsevol dels altres casos de despeses "sospitoses" fetes amb diner públic, demostra el grau de penetració i escampament de les tesis que fomenten l'autoodi cap a tot allò català i l'acceptació de tot allò espanyol. Amb la nova campanya de desprestigi, encara més gent percebrà (i pensarà) que les institucions catalanes són un luxe, una bajanada de quatre nacionalistes primitius, enfront del veritable edifici democràtic i del Dret que són els organismes de l'Estat espanyol. ¿Qui voldrà formar part d'una regió de fireta revestida de país i amb una llengua inútil parlada per quatre pagerols, quan pot pertànyer a un país històric i amb una llengua universal? (3) Perquè som un país de fireta. ¿Com, si no, s'entén que el mateix Benach digui públicament que els canvis realitzats no són un luxe, sinó inversions necessàries per a què el seu cotxe oficial esdevingués un lloc de treball adequat a les funcions que requereix el seu càrrec, però nogensmenys s'avingués a les pressions i decidís desmuntar-les? Ha perdut autoritat. (4) És vergonyós, això sí, que novament haguem de saber de la nostra porqueria gràcies al veí. Ja he dit que és una campanya interessada i indigne de desprestigi, però el problema és que els ho permetem. Si rentéssim els nostres plats bruts, si haguéssim estat els mateixos catalans els qui haguéssim denunciat els luxes d'en Benach, els nostres enemics no podrien haver-lo usat o, com a mínim, no l'haurien pogut usar amb el grau d'intoxicació i segones intencions amb què ho estan fent ara. (5) Amb tot lo anterior, però, quedi clar que no vull defensar la inversió en el cotxe d'en Benach. Sí, evidentment, en el fet que, per exigències del seu càrrec (¡no oblidem que és la segona autoritat del país!) hagi de transformar en oficina el seu mitjà de transport. Però de cap manera accepto el volum de les despeses. ¿Realment costa 9.000€ col·locar-se un televisor i una tauleta al cotxe? El luxe, que quedi clar, no és que el President del Parlament es transformi el cotxe en oficina, sinó que s'hi gasti una calerada innecessària. Els polítics estan massa mal acostumats a viure en un nivell de vida que és excessivament alt i insultant per a la majoria de ciutadans, i aquest luxe és algo que no trobo ni que els dignifiqui ni que els atorgui el més mínim plus d'autoritat. Malauradament, aquesta miopia en els preus és una malaltia que també pateixen la majoria de periodistes i opinadors sobre aquest tema, perquè també ells s'han acostumat a viure amb uns sous per sobre dels 2.000€ al mes, i no troben tan estrany pagar 9.000€ per una tele. Vaja, que m'emprenya sobretot que el que hauria de ser un problema de classe social (els nostres polítics es comporten com a representants de la burgesia i, com a tals, prefereixen seguir consumint productes d'alta qualitat, i això és vergonyós) s'hagi situat en un problema de clau nacional, i a sobre amb la balança clarament desfavorable al plat català. Així, si critiques la despesa d'en Benach t'acusen de fer-los el joc als espanyolistes. La jugada és perfecte. Però és clar que jo tinc el convenciment de què és aquest precisament el vertiable joc a què estem jugant, i que ens l'han portat de Madrid. Vull dir que els qui defensen els 9.000€ del Benach defensen, sí, una tàctica catalanista, però dins d'una estratègia espanyolista. Mentrestant, i en qualsevol cas, ens la segueixen endinyant amb els nostres diners. Perquè el veritable problema no són els 9.000€ del cotxe del Benach. Són aquests 9.000€ més els 10 mil més que han anat a parar massa alegrement en alguna tonteria (podent-nos-hi haver gastat només 5 mil), i els 50 mil més que ens hem gastat en "millorar" tal ajuntament (quan amb 20 mil ja en teníem i de sobres), i... i en fi, anta i tanta gent treient-ne profit i enriquint-se amb els meus impostos.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Semblances (raonables i no tant)

L'Ana Isabel (la reportera freelance que tenim per Sud-Amèrica) m'envia, juntament amb la seva darrera crònica des de Guayaquil (titulada aclaridorament "Mes funest podria estar arribant al final", referint-se a tot un seguit de robatoris, banyes i magrejos), aquest enllaç sobre el llibre El Sur en Revolución: una mirada a la Venezuela Bolivariana, en què apareix una foto del seu autor, en Luismi Uharte, amb qui jo guardaria una certa semblança. És clar que l'Ana ja deia, quan estudiàvem junts a la Universitat, que jo m'assemblava al Ben Affleck (!!) tal i com sortia a la pel·lícula Chasing Amy. Val a dir, en defensa de l'Ana, que ella llavors es passava massa hores davant dels llibres i jo duia perilla i tenia certa estima per un parell de camises de franel·la a quadres de la meva joventut (avui ja defunctes). Però bé, sí, no seré jo qui negui que amb el Ben sempre hem compartit uns trets facials seductors (en el meu cas, cada dia més frontals i cranials) i una mirada felina i encisadorament miop. ;-) La tercera semblança la vaig descobrir per casualitat a la llibreria, i es tracta del poeta Arturo Tendero (Albacete, 1961), de qui ens va arribar un exemplar del seu llibre Adelántate a toda despedida, del que podeu llegir aquesta ressenya (atenció a les crítiques: a Castella disparen a matar). Aquest meu quartus ego té un blog, on va recollint els articles que publica en els diaris. Aquí el teniu amb la foto que il·lustrava el llibre, de no gaire qualitat però prou definidora de com podria ser jo d'aquí a uns anyets. Amb tot plegat, ara m'han quedat un parell de dubtes. ¿Algú coneix alguna altra rèplica meva que corri pel món? ¿A quina d'elles m'assemblo més? PS: per cert, el llibre del Luismi Uharte el presenten demà dijous al vespre a Gràcia. Llàstima de la grip, perquè a banda de què sembla un llibre d'allò més interessant, no podré conèixer una de les meves còpies!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Retorn a la infantesa

Darrere del meu refredat s'hi amagava una grip, i el metge m'ha dit aquesta tarda que de treballar res, i m'ha donat la baixa fins divendres. I jo, que abans de saber que era una grip tenia fins i tot remordiments per la meva absència laboral, ara estic més content que un gínjol. És el que té quedar lliure de responsabilitats, i saber que ara tinc un parell de dies per a estar-me a casa dormint, llegint i mirant la tele (si la febre i el mal de cap m'ho permeten, que de moment sí gràcies a Couldines i d'altres màgies). Un retorn a la infantesa en tota regla. PS1: ma germana, membre d'aquesta classe mitjana recentment convertida en propietària aprofitant els "avantatges" de la crisi, ha aprofundit aquest meu descens a la infantesa obsequiant-me amb la versió Youtube d'un dels videoclips de la Raffaella Carrà que teníem enregistrats en una de les cintes VHS que ens acostumàvem a empassar les estones mortes quan ens quedàvem sols a casa. [Les altres eren, que jo recordi: uns dibuixos d'El Mago de Oz (amb els anuncis del xiclet Tico-Tico), Aladdino y la lámpara maravillosa (versió Mr. Magoo), Rock el valiente (un "manga" de gossets de l'any 63!), els Goonies, i una que no recordo sobre una bruixa, que era súper patètica i amb actors i decorats de cartró-pedra supercutres]. Han passat 20 anys (i més), però les seqüeles encara condicionen les meves inclinacions estètiques. Però és que lo de la Carrà era criminal, un debat radical sobre tradició i modernitat. Compareu, si no, la pobra iaia que apareix al vídeo amb els ballarins horteres: PS2: lo fotut és que tenia raó: "Pedro Pé, jamás te olvidaré". I és que encara me les sé totes de memòria!

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Astènia i malaltia tardoral

Segueixo captiu de la punyetera astènia tardoral. O, si preferiu deixar-me sense excuses, de la mandra i desídia que m'ataquen cíclicament. A sobre, m'he refredat, perquè somàticament sóc així de simple: si ja van avisar que la de dijous seria una nit freda i amb alta probabilitat de refredar-se, doncs jo, és clar, vaig haver de refredar-me. Part d'aquesta lògica malaltissa rau en que sempre he tingut els leucòcits (o glòbuls blancs) molts baixos: la normalitat està entre els 4 i els 12 milions, i en la meva darrera anàlisi n'he mostrat només 3,8. Ara bé, tot lo demés perfecte. També estic més fluix i apàtic perquè fa 20 dies que ja no surto a córrer. Pel fred? No, pel mateix motiu que m'he hagut de fer les anàlisis: per precaució. I és que 20 dies enrere vaig començar a notar una mena d'irregularitats en els batecs del cor. Ara ja gairebé no en noto (m'hi hauré acostumat?), però llavors em passava entre 5 i 10 cops al dia que de cop un dels batecs "s'alentia" o "arribava tard", em sobrevenia una sensació com d'angoixa al pit i havia d'adaptar-hi la meva respiració, que passava a ser més profunda. En diria "palpitacions" si no fos perquè jo entenc que una "palpitació" és una acceleració en els batecs, mentre que el meu cas és (o tinc la sensació que és) precisament el contrari: hi ha un batec que es desaccelera. Però tot plegat molt puntual (al cap de 2 segons tot torna a estar normal) i sempre de molt baixa intensitat. Però és clar, em va deixar preocupat i porto uns dies de visita a metges, cardiòlegs i analistes. Tots m'han dit des de la primera auscultació que no és res greu, i amb cada electrocardiograma i anàlisis s'han refermat les seves tesis tranquil·litzadores. Em falta encara un escàner doppler al Sagrat Cor, però la resta de proves han anat descartant les dolències més probables (per exemple, segueixo sent capaç d'absorbir satisfactòriament el col·lesterol, malgrat que sempre he menjat molt embotit, formatge i ous). I doncs, què tinc? Em diuen que probablement alguna cosa que em neguiteja. I jo no ho entenc. El sistema econòmic es va ensorrant, es premia els incompetents i corruptes en lloc d'exigir-los responsabilitat i jutjar-los, i les classes mitjanes baixes aprofiten la caiguda de preus per a esdevenir propietàries. D'una situació que hauria d'afavorir el canvi de sistema en sortirà enfortida la part contrarevolucionària. Assistim, novament, al canvi generacional en el que els putejats d'ahir que s'ho poden permetre esdevenen els putejadors de demà. A aquestes alçades de la pel·lícula, he de dir que no em sorprèn gaire, i que per tant no és això el que em neguiteja. Em neguiteja, i m'espanten, les conseqüències d'aquesta reafirmació de l'egoïsme humà ara que hi ha en joc no només la lluita entre diferents concepcions d'entendre la vida humana, sinó la vida mateixa. Per primer cop a la història, un dels bàndols haurà de lluitar amb totes les seves forces perquè sap que no hi ha haurà cap altra alternativa. Un altra bàndol, al seu torn, lluitarà del costat de tota la força destructora i nihilista de saber que ja no lluiten pel bé de cap fill o generació futura. Com en els vells relats homèrics, les divinitats es reencarnaran i batallaran entre els homes. I el combat entre l'Egoïsme i la Desesperació promet ser terrible.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Lluís Companys, Espanya i la decència

Ahir va fer 68 anys de l'assassinat d'en Lluís Companys. Com recorda en Bernat Joan, i cal dir-ho ben alt, l'únic president demòcrata assassinat durant la Segona Guerra Mundial. Com recorda en Vicent Partal, i cal dir-ho ben fort, afusellat no per ser Lluís Companys, sinó per ser president de la Generalitat de Catalunya. A dia d'avui, tanmateix, segueix sent un criminal per al sistema jurídic espanyol, que no només es nega a fer justícia i anul·lar el judici que el va condemnar, sinó que fins i tot s'entossudeix a no voler demanar perdó (com sí que ha fet ja, per exemple, alemanya, ja que van ser els nazis els que van entregar Companys als seus amics feixistes espanyols). Segueix doncs sent un fet, com recorda en Ròdia Raskòlnikov, que el President Companys fou afusellat per un exèrcit d'ocupació, el mateix que encara ocupa la nostra terra, i que el tribunal que el va condemnar pertany al mateix poder que encara avui ens empresona per cremar les imatges de l'hereu de Franco. I és que els fot molt, als espanyols, que la Generalitat sigui el darrer vestigi de legitimitat republicana que queda (com també ens recorda en Partal a l'article abans citat). I els fot encara més que hi hagi gent que, malgrat tota la seva modèlica transició i tots aquests 30 anys de progrés i democràcia (em dispensareu la ironia), preferiríem seguir vivint d'acord a les darreres paraules que va exclamar en Companys abans no el fulminessin les bales: "per Catalunya!".

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Cultura lliure

(1) Ahir llegia a Rebelión una notícia excel·lent: s'ha reeditat digitalment el llibre "Dejar de pensar", escrit l'any 1986 pel Santiago Alba Rico i el Carlos Fernández Liria, i que resultava impossible de trobar enlloc. Un pamflet que denunciava, enfotent-se'n, la traïció de l'esquerra oficial, tan a nivell polític (PSOE i PCE) com sindical (CCOO i UGT) com intel·lectual (abandonament dels posicionaments crítics marxistes i adopció de les impostures estèrils postmodernes). El llibre, en format PDF, el podeu trobar clicant damunt d'aquest enllaç, i la traducció catalana del nou pròleg ja l'he penjada en aquesta altra pàgina. (2) També ahir, i a Rebelión també, s'anunciava que tot el catàleg de la llibreria associativa "Traficantes de Sueños" es pot descarregar directament des de la seva pàgina web, sota una llicència Creative Commons que en permet la còpia i la distribució no comercial. (3) Fa uns dies ja s'havia publicat en el mateix format una altra obra molt interessant, també d'en Carlos Fernández Liria (juntament amb en Luis Alegre Zahonero), i de la que ja n'he parlat alguna altra vegada: Educación para la Ciudadanía. Us la podeu descarregar la primera part pitjant aquí, i la segona prement aquí. (4) En el terreny de la música també es comencen a donar petites passes a través de grans gestos, com el fet de què en Quimi Portet hagi publicat el seu darrer disc sota llicència Creative Commons. En podeu llegir un apunt en aquest blog.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Almeriarantz bidaia / Viatge cap a Almería

Aquests darrers dies no he escrit gens al blog, i aquests en serien els tres motius principals: (1) Inapetència / desídia / manca de creativitat. Aquest apartat té unes quantes sub-causes, que vindrien a ser: (a) el cansament provocat per l'astènia tardoral i aquest escurçament depriment de les hores de llum ; (b) el cansament provocat per totes les notícies sobre la crisi econòmica i les mesures per a combatre-les... em fa tanta pena tot plegat que ja no tinc voluntat ni per a criticar-ho [com sí ha fet en Marc Peris, que també reprodueix l'editorial d'ahir del diari basc Gara, encara una mica més a l'esquerra que els de Vilaweb]. (2) Represa del curs d'euskara Bakarka, després de gairebé 3 anys havent-lo deixat arraconat. Són 5 llibres, i jo llavors vaig arribar a començar el tercer volum. Ara espero refrescar el primer en un parell de setmanes, el segon en un mes i la resta (els nous) a un ritme més tranquil. Poliki-poliki (a poquet a poquet). És a dir, que el poc que m'he assegut davant de l'ordinador, ha estat per a estudiar basc. (3) Viatge llampec cap a Almería, ajudant els pares de la Priscila (xicota del meu amic Vicenç i companya ocasional de feina) a fer el trasllat de mobles, ja que s'hi van a viure ara que es jubilen. Vam sortir divendres a la nit (després de 6 hores carregant) i vam arribar-hi al cap de gairebé 9 hores d'autovies. Vam descarregar, descansar una mica i sant-tornem-hi de tornada, nou hores més, que encara havíem de tornar a carregar una segona tongada. Jo, però, ja em vaig quedar a Barcelona on, evidentment, em vaig passar la resta del diumenge dormint com un beneit. El viatge en sí tampoc se'm va fer tan pesat, perquè mai no havia passat de la ciutat de València, i m'anava distraient amb el paissatge i els noms d'uns pobles carregats de significat. Un cop allà, vaig ser testimoni d'una anècdota lingüística prou significativa de la manera de fer de determinats pobles: a la immobiliària on havíem de recollir les claus hi havia també una parella d'anglesos interessats en comprar una casa per la zona, i era penós comprovar com ni els uns (els anglesos) mostraven cap interès en provar d'aprendre la llengua de la ciutat que els acollia ni els altres (la noia espanyola) tenia el més mínim coneixement de l'anglès, malgrat que més tard ens va reconèixer que "des de fa uns 5 anys els britànics són els nostres clients més nombrosos". Tan anglesos com espanyols estan massa mal acostumats a què sempre sigui algú altre el que cedeixi. Rèmores imperialistes.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Futbol català

No me'n puc estar de felicitar les jugadores catalanes pel triomf de la nostra selecció en el I Campionat del Món femení de futbol sala. I no només pel gran mèrit esportiu que suposa, sinó perquè ajuda a treure les seleccions catalanes de la foscor i marginalitat a què es veuen condemnades per la maquinària nacionalista espanyola. Perquè això de la normalització, això de sortir als mitjans de comunicació, té una gran importància simbòlica. Tanta, que fins i tot ja s'esquerden els fonaments unionistes. Vegeu, sinó, la manera com van donar a TVE el resum de la Lliga de futbol d'aquest cap de setmana: "no ha estat una bona jornada pels equips espanyols". I tant que no, si el Barça havia golejat al Atlético de Madrid, el València havia guanyat al Valladolid, el Vila-real al Betis i l'Espanyol havia empatat al Santiago Bernabéu!

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Violència paramilitar a Colòmbia

És un fet evident que el tractament informatiu que rebem sobre la violència a Colòmbia és molt tendenciós i esbiaixat. Només cal seguir la secció que el portal Rebelión té dedicat a aquell país (pitgeu aquí) per a comprovar que la violència perpetrada (o deixada perpetrar) pel govern d'Uribe contra l'esquerra en general i els indígenes en particular és descomunal. Serveixin com a exemples tres articles: (1) Els militars i els drets humans a Colòmbia: una història incompatible (2) Creixen els assassinats a sindicalistes (3) 13.634 morts per violència sota el govern d'Uribe. Més recentment, he sabut d'un vídeo (la veracitat del qual no he pogut contrastar de cap manera) en què apareix gravat un d'aquests "ajustíciaments" contra els indígenes, mitjançant l'amputació d'una de les mans (l'altra, de fet, ja la té amputada) d'un pobre individu rebaixat a través de la violència a ser un ésser temorenc i submís que arriba a demanar permís al seu botxí (rebaixat també a través de la violència a ser algú capaç de riure després de torturar) si podrà sortir corrents, per a no molestar-lo, del lloc de la carnisseria. El podeu veure en aquest blog, juntament amb un text de queixa que el seu autor adreça al president Uribe. Les imatges són dures, si és que encara ens deixem impressionar per aquesta mena de coses o, contràriament, ja ens hem convertit en algú a qui impressiona molt més comprovar com és possible ficar 230 immigrants en un sol cayuco (perquè sí, la notícia sembla ser aquesta i no les condicions de les persones que hi anaven a bord, tant les que els van empènyer a arriscar les seves vides com les que es trobaran quan els tornem a l'Àfrica i els abandonem enmig del desert).