dimarts, 18 de novembre de 2008

Viatge a Brussel·les

Demà al matí (a les 6:45h, valga'm déu!) surto en avió cap a Brussel·les, a veure al Xavi i la Mireia que fa més d'un any que hi treballen. El blog, doncs, seguirà inactiu, ara forçosament. M'he agafat una de les dues setmanes que em queden de les vacances d'estiu, i no tornaré fins dilluns al vespre. La darrera nit, la del diumenge, me l'he reservada en un hotelet del centre de Bruges. No acostumo a gaudir d'un lloc fins que no he acabat de veure tot el que cal veure i ja puc deixar-me perdre i "avorrir-me" pels seus carrers. Per tant, no crec que tingui temps per a poder-ho fer, aquest cop. Però ho provarem. Provaré també de mantenir-me al marge de diaris i telenotícies, per a què les neurones s'esbargin. Espero que la reentrada a la realitat periodística no em resultarà traumàtica. Passeu una bona setmana!

dilluns, 10 de novembre de 2008

L'esperit crític fins al límit: Jacques Vergès i el revisionisme

(1) Aquest dissabte passat, La Vanguardia (Española) em sorprenia en dedicar-li l'entrevista de La Contra a en Jacques Vergès, advocat que va defensar, davant de la llei, terroristes algerians i palestins, així com un cap de la Gestapo nazi, en Klaus Barbie ("el carnisser de Lió"). Les seves accions, a primer cop d'ull dignes del més gran menyspreu (¿però com s'atreveix a sortir en defensa d'aquests monstres indefensables?), en el fons són dignes del més gran elogi, atès que va lluitar "per a què tinguessin un judici just i no un linxament, ja que deshumanitzar un genocida en nom de valors humanistes és el mateix que fa el genocida amb les víctimes".

 La seva resolució a defensar sempre la veritat l'ha dut a demandar Amnistia Internacional, que havia denunciat que un general de Togo havia llançat cent presoners al mar des del seu avió, i va demostrar que allò era impossible, perquè aquell avió estava immobilitzat. Diu Vergès: "no vaig donar suport a un dictador en contra d'Amnistia, sinó que vaig donar suport a la veritat contra la mentida; desenvolupo l'esperit crític fins al límit, en un moment en què el pensament únic és obligatori".

A través de la defensa d'aquests criminals ha aprofitat també per a denunciar la hipocresia de les grans potències, el crim colonial i la doble moral. Testimoni privilegiat del colonialisme europeu (son pare va ser el cònsol francès a Tailàndia), diu que el que va veure allí encara segueix marcant-lo avui dia, i que no pot tolerar els atacs a la dignitat humana. "Defensar algú no és exculpar-lo del seu delicte, sinó intentar entrendre el camí d'un ésser humà com nosaltres, i fer tot el possible per a evitar que d'altres persones no segueixin el mateix camí".

D'aquesta manera, Vergès està en contra de què una iraquiana cometi un atemptat contra un autobús escolar, però diu també que, per a solucionar aquest problema, cal investigar les excuses i motivacions que la van dur a cometre l'atemptat, ja que llavors potser ens trobarem que era la dona d'un presoner torturat a Abu Graib, o que el seu fill era un dels 500.000 morts que segons l'OMS ha provocat l'embargament estatunitenc a l'Iraq.
 
[PS 15:15h: Han estrenat un documental sobre la figura d'en Jacques Vergès, titulat l'Advocat del Terror (en podeu llegir una ressenya i veure'n el tràiler en aquesta pàgina), que a Barcelona podem veure en la seva versió original subtitulada al català (de debò?) als Cinemes Méliès].

[PS 18:00h: També en parla aquest blog i l'Avui li publica avui aquesta entrevista]


 (2) Uns altres que també duen (o, en molts casos, diuen que duen) l'esperit crític fins al límit són els anomenats "revisionistes", una línia de la historiografia centrada en la crítica de les "veritats donades o inqüestionables" de la història oficial. Un objectiu lloable, certament, però que sovint amaga tot un femer d'intencions perverses i neofeixistes, com és el cas paradigmàtic del revisionisme de la Segona Guerra Mundial, que en la seva major part són senzillament una nova generació de nazis que neguen l'existència de l'Holocaust jueu a mans dels seus predecessors.

Val a dir, però, que de vegades és la mateixa història oficial la que dóna força i arguments als revisionistes, ja que no són poques la manipulacions (materials i emocionals) amb què es presenta l'Holocaust. Per exemple, des d'un punt de vista judicial (i deixant ara de banda alguna petita irregularitat del Judici de Nüremberg, com la tortura o la no aplicació del principi legal internacional "nullum crimen sine lege"), les proves eren "febles" perquè es basaven gairebé exclusivament en el testimoni de les víctimes supervivents, mentre que gairebé no hi ha cap document material, mapa, carta, ordre que demostri la planificació i execució de la "neteja final".

 [[Incís: que consti que jo no tinc cap dubte de l'existència de l'Holocaust, i que per a mi els molts testimonis dels supervivents és el més valuós document que podem tenir ; només vull destacar que des d'un punt de vista judicial no acostumen a tenir gaire pes si no venen acompanyades de proves materials, i aquí Nüremberg en va ser una excepció i un perillós precedent]].

 Per tot això, cal celebrar la troballa de nous documents sobre els camps d'extermini, que espero puguin servir també per a reforçar materialment l'existència de l'Holocaust i contrarrestar les tesis negacionistes. Fa un parell de dies, el periòdic alemany Bild (que em temo que és sensacionalista, però què hi farem) va publicar un article sobre la troballa a Berlin d'uns plànols del camp d'Auschwitz. També en parlava El Periódico.

En qualsevol cas, i per a aquests temes, és molt interessant el portal del Projecte Nizkor, on per exemple es pot trobar un llarg article on es refuten una per una les 66 tesis més preuades pels negacionistes (també en espanyol), o fins i tot les transcripcions del Judici de Nuremberg (traduïdes a l'anglès o a l'espanyol).

dilluns, 3 de novembre de 2008

De nou contra el català

(1) Fem circular novament per internet una imatge contra la companyia aèria Air Berlin, ara que el seu director se'n torna a fotre de la nostra llengua. La proposta és d'en Gabriel Bibiloni: "Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt [sc. "baix"] circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells". (2) Els dos darrers Mails Oberts de Vilaweb ens ofereixen un parell d'interessants contra-exemples per a quan ens trobem en la típica situació en què s'abandona l'ús públic del català "perquè hi ha una persona que no l'entén". En el primer cas, en Vicent Partal explica: "Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'". Llegiu l'article complet pitjant aquí. En el segon cas, publicat avui mateix, qui parla és l'Antoni Castells. Cito bona part de l'article, que el podeu llegir complet aquí. Era a final del 2007 i la Fundació Ford organitzava a la ciutat de Mèxic un congrés per als seus ex-becaris indígenes. La majoria eren homes i dones de vora trenta anys que havien estudiat el màster o el doctorat a l'estranger i que demostraven, sense complexos, un nivell intel·lectual més sofisticat que no el de la resta dels mortals. En una de les meses de treball, hi parlà Roberto Sántiz, un mestre tzeltal que havia estudiat un màster a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la ponència denunciant el racisme del sistema educatiu mexicà, però el discurs sortí del camí i derivà de seguida cap a una dissertació sobre la seva experiència personal com a estudiant estranger a Barcelona. Ens va explicar que una de les lliçons més útils del seu pas per Catalunya havia estat el respecte que, segons ell, la gent tenia a la llengua pròpia, que els pobles indígenes de Mèxic podien aprendre algunes coses dels catalans. Resumint, però fent servir les seves paraules, a Barcelona havia entès que defensar la llengua era defensar la identitat. Al torn de preguntes i comentaris, gairebé totes les intervencions dels altres indígenes mexicans van girar al voltant de la ponència de Sántiz i de la llengua catalana. Els estudiants que havien estudiat al País Basc o als Països Catalans, tots veien clar que l'ús desacomplexat de la llengua era el camí més sensat per a la supervivència cultural dels pobles de segona divisió. Fins i tot una participant que havia passat anys a Madrid i havia seguit el debat de l'estatut en un ambient hostil, segons que va dir ella mateixa, creia que l'ensenyament superior de Catalunya s'havia de dur a terme en català i prou. Fan impressió quaranta indígenes defensant la normalització del català a Mèxic. I ara posem les coses a lloc. El pròxim cop que una persona (o un professor universitari) utilitzi un estudiant palestí (o un privilegiat post-adolescent europeu del programa Erasmus) per justificar l'ús de l'espanyol a les aules, fóra bo de recordar-li que Roberto Sántiz, maia tzeltal de Chiapas, s’estima més l'ensenyament en català. (3) D'entre totes les quimeres del país, n'hi ha una de ben peculiar: la de tenir una edició de La Vanguardia en català. Doncs ara és possible gràcies, per exemple, al traductor automàtic de pàgines del Google, i la podem trobar a través de l'enllaç que ens ofereix EnCatalà.Net, juntament amb les edicions catalanes de l'Sport i del Mundo Deportivo.

diumenge, 2 de novembre de 2008

La superioritat del capitalisme

Sense que serveixi de precedent, avui reprodueixo també al Diari d'Avort la traducció que he fet del darrer article del Santiago Alba Rico. Principalment, perquè aquests dies voldria haver escrit sobre la famosa "crisi" i no ho he fet (i l'article ho fa molt millor que no ho faria jo), però també perquè tinc la sensació de no tenir gaire res a dir, i em fa por tornar a deixar el blog en blanc.
LA SUPERIORITAT DEL CAPITALISME
Què és una crisi capitalista? Vegem en primer lloc allò que NO és una crisi capitalista. Que hi hagi 950 milions de persones passant gana a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 1.000 milions d'aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que més del 50% de la població mundial activa estigui subocupada o treballi en precari, això no és una crisi capitalista. Que el 45% de la població mundial no tingui accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista. Que 3.000 milions de persones no tinguin accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista. Que 113 milions de nens no tinguin accés a l'educació i 875 milions d'adults segueixin sent analfabets, això no és una crisi capitalista. Que 12 milions d'infants morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista. Que 13 milions de persones morin cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient i al canvi climàtic, això no és una crisi capitalista. Que 16.306 espècies estiguin en perill d'extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista. Tot això ja passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan és que comença una crisi capitalista? Parlem de crisi capitalista quan matar de fam 950 milions de persones, mantenir-ne en la pobresa 4700 milions, condemnar a l'atur o a la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris, fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els óssos, ja no és suficientment rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris. El que demostra la superior eficàcia i resistència del capitalisme és que totes aquestes calamitats humanes —que haurien invalidat qualsevol altre sistema econòmic— no afecten la seva credibilitat ni li impedeixen de continuar funcionant a ple rendiment. És precisament la seva indiferència mecànica la que el torna natural, invulnerable, imprescindible. El socialisme no sobreviuria a aquest menyspreu per l'ésser humà, com de fet no va sobreviure la Unió Soviètica, perquè està pensat precisament per a satisfer les seves necessitats; el capitalisme sobreviu i fins i tot s'enrobusteix amb les desgràcies humanes perquè no està pensat per a alleujar-les. Cap altre sistema històric no ha produït més riquesa, cap altre sistema històric no ha produït més destrucció. Només cal considerar en paral·lel aquestes dues línies —la de la riquesa i la de la destrucció— per a ponderar tot el seu valor i tota la seva magnificència. Aquesta doble tasca, que és la seva, el capitalisme la fa millor que ningú, i en aquest sentit el seu triomf és inapel·lable: que hi hagi cada cop més aliments i cada vegada més fam, més medecines i més malalts, més cases buides i més famílies sense sostre, més treball i més aturats, més llibres i més analfabets, més drets humans i més crims contra la humanitat. Per què hem de salvar això? Per què ha de preocupar-nos la crisi? Per què ens convé trobar-hi una solució? Les velles metàfores del liberalisme s'han revelat totes mentida: la "mà invisible" que harmonitzaria els interessos privats i els col·lectius recompta monedes en una cambra blindada, el "degoteig" que irrigaria les capes més baixes del subsòl amb prou feines és capaç d'omplir el palmell d'una mà, l'"ascensor" que baixaria cada cop més de pressa a rescatar gent de la planta baixa s'ha quedat amb les portes obertes al pis més alt. Les solucions que proposen, i aplicaran, els governants del planeta prolonguen, en qualsevol cas, la lògica immanent del benefici ampliat com a condició de supervivència estructural: privatització de fons públics, prolongació de la jornada laboral, acomiadament lliure, disminució de la despesa social, desgravació fiscal als empresaris. És a dir, si les coses no van bé és perquè no van pitjor. És a dir, si no són rendibles 950 milions de morts de gana, caldrà doblar-ne la xifra. El capitalisme consisteix en això: abans de la crisi condemna a la pobresa 4.700 milions d'éssers humans; en temps de crisi, i per sortir-ne, només pot augmentar les taxes de guany augmentant el nombre de les seves víctimes. Si es tracta de salvar el capitalisme —amb la seva enorme capacitat per produir riquesa privada amb recursos públics— hem d'acceptar els sacrificis humans, primer en altres països lluny nostre, després potser també als barris veïns, després fins i tot a la casa del davant, tot confiant que el nostre compte bancari, el nostre lloc de treball, la nostra televisió i el nostre ipod no entrin en el sorteig de la superior eficàcia capitalista. Els que tenim alguna cosa podem perdre-ho tot; ens convé, per tant, tornar el més aviat possible a la normalitat anterior a la crisi, als seus morts en-alguna-altra-part i als seus desgraciats sense-cap-esperança. Un sistema que, quan no té problemes, exclou d'una vida digna la meitat del planeta i que soluciona els que té amenaçant l'altra meitat, funciona sens dubte perfectament, grandiosament, amb recursos i forces sense precedents, però s'assembla més a un virus que no a una societat. Pot preocupar-nos que el virus tingui problemes per reproduir-se o podem pensar, més aviat, que el virus és precisament el nostre problema. El problema no és la crisi del capitalisme, no, sinó el capitalisme mateix. I el problema és que aquesta crisi reveladora, potencialment aprofitable per a l'emancipació, arriba a una població sense consciència i a una esquerra sense una alternativa elaborada. S'equivoqui o no Wallerstein en el seu pronòstic sobre la fi del capitalisme, té raó sens dubte en el diagnòstic antropològic. En un món amb moltes armes i poques idees, amb molt de dolor i poca organització, amb molta por i poc compromís —el món que ha produït el capitalisme— la barbàrie s'ofereix molt més versemblant que el socialisme. Per això cal ajudar-se en els illots de consciència i en els grumolls d'organització. La Cuba bloquejada, la Cuba assotada pels vents, la Cuba pobra, la Cuba incòmoda, la Cuba de vegades equivocada, la Cuba improvisada, la Cuba disciplinada, la Cuba resistent, la Cuba il·lustrada, la Cuba sempre humana, manté oberta una tercera via, avui més necessària que mai, entre el capitalisme i la barbàrie. Si no podem ajudar-la, podem almenys ajudar-nos nosaltres mateixos pensant en ella amb consol i agraïment. -Article original: La superioridad del capitalismo.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Casum el nou Ubuntu!

Abans d'ahir sortia la darrera versió del sistema operatiu Ubuntu (la 8.10, anomenada "Intrepid Ibex", semblaria que en clara al·lusió a les oscil·lacions esperpèntiques de l'índex borsari de Madrid, però no), i jo, emocionat perquè l'anterior actualització m'havia anat més fina que la sorra de Calafell, m'hi vaig llançar sense paracaigudes. Doncs patapam, de nassos a una pantalla negra que no em deixava accedir a l'escriptori (al Gnome, que amb el neguit del pas de les hores s'anava transformant en el Gnomenparlis-que-te-la-guanyes), de tal manera que m'ho havia de fer anar tot des de la línia de comandaments (àlies Terminal o Consola). I me les vaig veure de tots colors, perquè encara no sé parlar aquest idioma dels comandaments Gnu/Linux, i amb prou feines només recordo quatre xominades del llenguatge BASIC de la meva infantesa (amb l'Amstrad CPC-484) i de la meva adolescència (l'època MS-Dos). Afortunadament, no hi ha millor mestre que la necessitat, i aquesta vergonya de portar un any amb l'Ubuntu i encara no saber fer anar el terminal va deixar pas a la satisfacció d'aconseguir copiar els quatre arxius imprescindibles a un llapis USB. Salvats els mobles, cansat d'haver perdut tot el dematí en aquest combat, i esperonat per la meva recent adquirida perícia, vaig decidir fer cas a un parell d'usuaris que (segons llegia en diversos fòrums a internet) s'havien trobat en la mateixa situació que jo i l'havien resolt instal·lant-se la nova versió des del CD (perquè, segons sembla, en casos com el meu el que dóna problemes d'aquest nou Ubuntu no és la nova versió en sí, sinó l'actualització damunt de versions anteriors). Dit i fet, ara ja em rutlla. De manera providencial, encara tinc la versió antiga ficada dins del disc dur (la meva perícia va créixer, però segueix sent ridículament baixa i la lliçó sobre particions del disc dur és de Doctorat), però tan bon punt acabi de recuperar tot lo recuperable i après una mica com fer-ho, intentaré formatejar la part antiga (li atorga 50Gb!) i passar-la a la nova (només 15Gb!). El camí cap a un món de programari lliure sense propietaris segueix estant ple de dificultats. Cada cop menys, afortunadament, i gràcies als milers de voluntaris que s'hi dediquen desinteressadament. Des d'aquí el meu més sincer agraïment. Però em càsum l'Ubuntu i el mal dia que em va fer passar ahir! ** PS [filològic]: com que l'atmosfera lingüística catalana és prescriptiva i no descriptiva (ja m'he referit alguna vegada a la norma del "parla com nosaltres, o no parlis" que tantes desercions ha provocat en molts catalanoparlants barcelonins), i posat que no penso deixar de parlar com parlem a casa, ¿com collons he d'escriure "casum l'Ubuntu"? Els diccionaris no m'ajuden gens (perquè són prescriptius, i les expressions no normatives no hi apareixen), i ja que l'autoritat calla (o parla només en temples i revistetes per a iniciats), Sant Google patró dels pobres de mitjans ens diu: "cagun" 9.750 usos (de l'estil de "cagun l'ou", cagun deu", "cagun Halloween") ; "cagum" 5.500 usos ("cagum el Pare Noël", "cagum els radars", "cagum deu"); "càgum" només 150 ("càgum l'olla", "càgum l'hòstia") ; "casun" 1700 ("casun l'olla", "casun l'ós pedrer", o fins i tot "casun Dell", que suposo que fa referència a la marca d'informàtica i seria, doncs, semblant al nostre "casun l'Ubuntu") ; "casum" 8100 (sobretot "casum dena", però també "casum l'olla", "casum tot") i "càsum" 1700 ("càsum l'ollla", "càsum Can Fanga" i fins i tot "càsum Seat"). Les formes més habituals també apareixen escrites juntes: "cagundena" té 2400 usos contra els 250 de "cagumdena" ; "cagundeu" 1600 contra els 700 de "cagumdeu". Però això d'escriure-ho junt ens pot donar lloc a paraules que enriute'n de l'èuscar o l'alemany, com ara "casumlamarsalada" o "cagumlatevacaradebeneit". Ja ho he dit.