dilluns, 10 de novembre de 2008

L'esperit crític fins al límit: Jacques Vergès i el revisionisme

(1) Aquest dissabte passat, La Vanguardia (Española) em sorprenia en dedicar-li l'entrevista de La Contra a en Jacques Vergès, advocat que va defensar, davant de la llei, terroristes algerians i palestins, així com un cap de la Gestapo nazi, en Klaus Barbie ("el carnisser de Lió"). Les seves accions, a primer cop d'ull dignes del més gran menyspreu (¿però com s'atreveix a sortir en defensa d'aquests monstres indefensables?), en el fons són dignes del més gran elogi, atès que va lluitar "per a què tinguessin un judici just i no un linxament, ja que deshumanitzar un genocida en nom de valors humanistes és el mateix que fa el genocida amb les víctimes".

 La seva resolució a defensar sempre la veritat l'ha dut a demandar Amnistia Internacional, que havia denunciat que un general de Togo havia llançat cent presoners al mar des del seu avió, i va demostrar que allò era impossible, perquè aquell avió estava immobilitzat. Diu Vergès: "no vaig donar suport a un dictador en contra d'Amnistia, sinó que vaig donar suport a la veritat contra la mentida; desenvolupo l'esperit crític fins al límit, en un moment en què el pensament únic és obligatori".

A través de la defensa d'aquests criminals ha aprofitat també per a denunciar la hipocresia de les grans potències, el crim colonial i la doble moral. Testimoni privilegiat del colonialisme europeu (son pare va ser el cònsol francès a Tailàndia), diu que el que va veure allí encara segueix marcant-lo avui dia, i que no pot tolerar els atacs a la dignitat humana. "Defensar algú no és exculpar-lo del seu delicte, sinó intentar entrendre el camí d'un ésser humà com nosaltres, i fer tot el possible per a evitar que d'altres persones no segueixin el mateix camí".

D'aquesta manera, Vergès està en contra de què una iraquiana cometi un atemptat contra un autobús escolar, però diu també que, per a solucionar aquest problema, cal investigar les excuses i motivacions que la van dur a cometre l'atemptat, ja que llavors potser ens trobarem que era la dona d'un presoner torturat a Abu Graib, o que el seu fill era un dels 500.000 morts que segons l'OMS ha provocat l'embargament estatunitenc a l'Iraq.
 
[PS 15:15h: Han estrenat un documental sobre la figura d'en Jacques Vergès, titulat l'Advocat del Terror (en podeu llegir una ressenya i veure'n el tràiler en aquesta pàgina), que a Barcelona podem veure en la seva versió original subtitulada al català (de debò?) als Cinemes Méliès].

[PS 18:00h: També en parla aquest blog i l'Avui li publica avui aquesta entrevista]


 (2) Uns altres que també duen (o, en molts casos, diuen que duen) l'esperit crític fins al límit són els anomenats "revisionistes", una línia de la historiografia centrada en la crítica de les "veritats donades o inqüestionables" de la història oficial. Un objectiu lloable, certament, però que sovint amaga tot un femer d'intencions perverses i neofeixistes, com és el cas paradigmàtic del revisionisme de la Segona Guerra Mundial, que en la seva major part són senzillament una nova generació de nazis que neguen l'existència de l'Holocaust jueu a mans dels seus predecessors.

Val a dir, però, que de vegades és la mateixa història oficial la que dóna força i arguments als revisionistes, ja que no són poques la manipulacions (materials i emocionals) amb què es presenta l'Holocaust. Per exemple, des d'un punt de vista judicial (i deixant ara de banda alguna petita irregularitat del Judici de Nüremberg, com la tortura o la no aplicació del principi legal internacional "nullum crimen sine lege"), les proves eren "febles" perquè es basaven gairebé exclusivament en el testimoni de les víctimes supervivents, mentre que gairebé no hi ha cap document material, mapa, carta, ordre que demostri la planificació i execució de la "neteja final".

 [[Incís: que consti que jo no tinc cap dubte de l'existència de l'Holocaust, i que per a mi els molts testimonis dels supervivents és el més valuós document que podem tenir ; només vull destacar que des d'un punt de vista judicial no acostumen a tenir gaire pes si no venen acompanyades de proves materials, i aquí Nüremberg en va ser una excepció i un perillós precedent]].

 Per tot això, cal celebrar la troballa de nous documents sobre els camps d'extermini, que espero puguin servir també per a reforçar materialment l'existència de l'Holocaust i contrarrestar les tesis negacionistes. Fa un parell de dies, el periòdic alemany Bild (que em temo que és sensacionalista, però què hi farem) va publicar un article sobre la troballa a Berlin d'uns plànols del camp d'Auschwitz. També en parlava El Periódico.

En qualsevol cas, i per a aquests temes, és molt interessant el portal del Projecte Nizkor, on per exemple es pot trobar un llarg article on es refuten una per una les 66 tesis més preuades pels negacionistes (també en espanyol), o fins i tot les transcripcions del Judici de Nuremberg (traduïdes a l'anglès o a l'espanyol).

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Ahir vaig veure el documental i és bruuuutal.

Una abraçada.