dilluns, 3 de novembre de 2008

De nou contra el català

(1) Fem circular novament per internet una imatge contra la companyia aèria Air Berlin, ara que el seu director se'n torna a fotre de la nostra llengua. La proposta és d'en Gabriel Bibiloni: "Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt [sc. "baix"] circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells". (2) Els dos darrers Mails Oberts de Vilaweb ens ofereixen un parell d'interessants contra-exemples per a quan ens trobem en la típica situació en què s'abandona l'ús públic del català "perquè hi ha una persona que no l'entén". En el primer cas, en Vicent Partal explica: "Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'". Llegiu l'article complet pitjant aquí. En el segon cas, publicat avui mateix, qui parla és l'Antoni Castells. Cito bona part de l'article, que el podeu llegir complet aquí. Era a final del 2007 i la Fundació Ford organitzava a la ciutat de Mèxic un congrés per als seus ex-becaris indígenes. La majoria eren homes i dones de vora trenta anys que havien estudiat el màster o el doctorat a l'estranger i que demostraven, sense complexos, un nivell intel·lectual més sofisticat que no el de la resta dels mortals. En una de les meses de treball, hi parlà Roberto Sántiz, un mestre tzeltal que havia estudiat un màster a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la ponència denunciant el racisme del sistema educatiu mexicà, però el discurs sortí del camí i derivà de seguida cap a una dissertació sobre la seva experiència personal com a estudiant estranger a Barcelona. Ens va explicar que una de les lliçons més útils del seu pas per Catalunya havia estat el respecte que, segons ell, la gent tenia a la llengua pròpia, que els pobles indígenes de Mèxic podien aprendre algunes coses dels catalans. Resumint, però fent servir les seves paraules, a Barcelona havia entès que defensar la llengua era defensar la identitat. Al torn de preguntes i comentaris, gairebé totes les intervencions dels altres indígenes mexicans van girar al voltant de la ponència de Sántiz i de la llengua catalana. Els estudiants que havien estudiat al País Basc o als Països Catalans, tots veien clar que l'ús desacomplexat de la llengua era el camí més sensat per a la supervivència cultural dels pobles de segona divisió. Fins i tot una participant que havia passat anys a Madrid i havia seguit el debat de l'estatut en un ambient hostil, segons que va dir ella mateixa, creia que l'ensenyament superior de Catalunya s'havia de dur a terme en català i prou. Fan impressió quaranta indígenes defensant la normalització del català a Mèxic. I ara posem les coses a lloc. El pròxim cop que una persona (o un professor universitari) utilitzi un estudiant palestí (o un privilegiat post-adolescent europeu del programa Erasmus) per justificar l'ús de l'espanyol a les aules, fóra bo de recordar-li que Roberto Sántiz, maia tzeltal de Chiapas, s’estima més l'ensenyament en català. (3) D'entre totes les quimeres del país, n'hi ha una de ben peculiar: la de tenir una edició de La Vanguardia en català. Doncs ara és possible gràcies, per exemple, al traductor automàtic de pàgines del Google, i la podem trobar a través de l'enllaç que ens ofereix EnCatalà.Net, juntament amb les edicions catalanes de l'Sport i del Mundo Deportivo.