dijous, 24 d’abril del 2008

Sant Tornem-hi amb el català

[Nota: aquest text el vaig escriure dilluns, però amb la bogeria mental que porto pel Sant Jordi no vaig prémer el botó de 'Publicar' i no me n'he adonat fins avui] Aquests darrers dies meus s'han caracteritzat per dues coses: per un refredat monumental, llarguíssim (15 dies!) i amb tota la seva riquesa simptomatològica (mocs, mal de coll, congestió, estornuts, mal de cap, llagrimeig, cansament, etc.), i també per un seguit d'anècdotes lingüístiques d'aquelles que em fan riure (procuro que de gràcia, però com més hi penso més m'apenen i cabregen) i que demostren que per molta Norma, nivell C i demés punyetes (o, millor dit, precisament per culpa seva) seguim sent una llengua desgraciada i acomplexada (o, dit d'una altra manera, de desgraciats i acomplexats, que és dir el mateix i alhora no dir-ho, però ja ens entendríem, oi?). Com diria Jack el Destripador, anem per parts ; o millor, per a aquells qui prefereixin una forma més la terra podríem fer com el vailet aquell de Mataró que respon al nom de Nacho Vidal i dir allò d'anem a pams ; o encara podríem fer com aquesta bèstia de la modernitat i del benestar socialdemòcrata que respon al nom de Rodolfo Chikilicuatre i cantar allò de... "i ell Digui Digui es balla així": (1) Bujols. Sabeu que és un bujol? Perquè ni jo ni ningú més de la llibreria (ni de tot el carrer) ho sabíem, i és el que l'Ajuntament ens havia demanat que els traguéssim una nit al carrer per a què els netegessin. Afortunadament, la nota informativa també venia en castellà, i vam saber que es referien... als contenidors de la brossa! I serà que no tenim ja prou paraules per a referir-nos-hi: cubells, cubos (pronunciïs amb 'u'), contenidors, contàiners i galledes són les més habituals de sentir a Barcelona. Però consulto el diccionari i tan el de l'Institut com el de l'Enciclopèdia en donen una de força concreta: "Galleda baixa i ampla proveïda d'una nansa de corda, emprada en embarcacions" i "Galleda, ordinàriament feta de dogues amb cèrcols de ferro i proveïda d’una ansa de corda, emprada en les embarcacions per a pouar aigua de mar per a la neteja i altres usos". A què, doncs, dir-ne 'bujols' dels contenidors? El català té aquestes coses, i un es queda amb el dubte de saber si és un error, una flipada del funcionari de torn, l'última aplicació de la norma fabriana segons la qual millor com menys castellana i més rara soni la paraula, o que és la paraula que fan servir al poblet dels avis d'un dels nostres filòlegs i ara ens la vol endinyar com si fos la cosa més genuïna, nostrada, tradicional, pròpia i catalanesca del món per a referir-se als cubells d'escombraries. (2) Nivell C. Llegia l'altre dia a l'Avui una notícia (i també aquesta altra) que deia que a l'Aragó els catalanoparlants no poden presentar-se als exàmens de Nivell C. Estic d'acord que és molt gros que no deixin presentar-s'hi aquells que vulguin fer-ho, però tanmateix he de dir que subscric plenament una de les premisses: si ets catalanoparlant, no et cal cap nivell C. Com ja sabreu, sóc un furibund opositor a l'obligatorietat del títol de Nivell C de català per a optar a determinades feines, i no em passa pel forro dels collons haver de fer aquest tràmit per a demostrar una cosa que és evident per a qualsevol que es molesti a escoltar-me: que sóc catalanoparlant i tinc plena competència expressiva. Per què? Per diversos motius. Per començar, perquè a cap país del món no demanen als seus habitants que acreditin el seu domini de l'idioma, i és el sentit comú i la pròpia experiència la que fa que no es consideri apta per a determinada feina una persona que no és capaç d'expressar-se en l'idioma del país. A Berlin, un jove turc que amb prou feines sàpiga parlar l'alemany es trobarà tancades moltes portes laborals, però no per falta de cap títol. Però aquí no. Vinga a promoure processos de "normalització" i allò que fem és precisament ser una anormalitat en el panorama lingüístic internacional. A sobre, i seria l'argument objectivament més important, aconseguir aquest títol sovint no demostra res, perquè conec molts titulats que segueixen cometent infinitat de faltes (no ja a nivell ortogràfic, però sí lèxic i sintàctic) i a tothom li poden venir al cap determinats càrrecs oficials (és a dir, que han de tenir el Nivell C) que segueixen sent incapaços de parlar en català amb normalitat i desimboltura. I prefereixo no dir res de molts Mossos d'Esquadra (i no cal que siguin dels reciclats de la Guàrdia Civil...). A sobre, tot plegat és un negoci mafiós i una fàbrica de fer calés: entre cursos, classes, professors, llibres i exàmens es mouen massa euros de manera innecessària. Com és que no hi ha recursos oficials gratuïts i de qualitat? Tant costaria de fer-ne una pàgina d'accés lliure a internet? No hi han pensat o, com malpenso jo, no els interessa? (3) El misteri de l'amor. És el títol del llibre del Joan Miquel Oliver, dels Antònia Font. Deixant a banda la seva qualitat literària, ha estat notícia perquè al primer full de l'obra hi apareix la següent nota (bé, hi apareixia, perquè a l'última edició ja no l'he vista): "L'editor vol fer constar que algunes de les solucions ortogràfiques adoptades en l'edició de 'El misteri de l'amor' s'escapen de les normes d'estil de la col·lecció 'Narrativa' d'Empúries. L'editorial ha respectat el criteri lliure amb què l'autor ha preferit transcriure certs estats onírics, monòlegs interiors, diàlegs i certes incorreccions lèxiques, sempre deliberades i controlades." Deliberació i control que semblen contradir-se amb les raons que dóna el propi autor del perquè del seu no acompliment de la normativa: "'És absurd de treballar amb escriptura automàtica i no fer faltes d'ortografia. Em surt així." Tan de bo fos tot sempre tan fàcil! Però em temo que si no ets un autor consagrat o una aposta editorial (és a dir, econòmica) important, és impossible que et permetin fer ús d'aquesta llicència poètica, i que la no acceptació de la normativa et condemna al silenci. Un altre dels estúpids manaments d'aquesta nostra normalització lingüística: "per respecte a la llengua que parles, millor no l'escriguis". (4) Money & Killed. Són les postres revolucionàries per excel·lència, la teca que fa palesa la relació entre el capital i la mort. I són ben catalanes i jo no ho sabia! M'ho va descobrir en Màrius Serra en la seva columna a La Vanguardia (Española), on descriu que en un restaurant de les Rambles [o la Rambla, segons m'he sentit corregir infinitat de vegades] havien traduït d'aquesta manera el nostre Mel i Mató. De 'honey' a 'money' perquè sí, i de 'mató' a 'killed' perquè també, i visca la pepa. PS (dijous): avui apareix a l'Avui un nou article encara sobre les errades i incorreccions en català. Concretament, en els rètols de l'Ajuntament de Barcelona. Obsessionats? Noooo. I encara més "divertits" (ja m'enteneu) són els comentaris que hi han anat deixant els lectors. Som un país ple no només d'obsessos, sinó també de provocadors, de colonitzadors, de ressentits, d'incultes, d'extremistes identitaris i d'ingenus . I tots encantadíssims de ser-ho! PS2 (dijous): no tot podien ser males notícies, i per aquest article sabem que "l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar dimecres una definició de valencià que avala la unitat de la llengua tot i que evita utilitzar la paraula català". Mmm... bé, donada la situació, obviarem això d'evitar la paraula 'català' i ho considerarem una bona notícia, oi?

dimarts, 15 d’abril del 2008

Pippa Bacca

Com que els contes sovint són més clars, eloqüents i alliçonadors que qualsevol dissertació erudita, i la nostra societat, en la que conviuen les més altes cotes d'ingenuïtat i salvatgeria, en va molt necessitada, avui us n'explicaré un:

Hi havia una vegada a Itàlia una jove idealista i romàntica anomenada Pippa Bacca. La noia volia donar un missatge al món de confiança i de pau, i per això va decidir fer un viatge en autoestop des de Milà fins a Jerusalem passant per zones afectades per conflictes i guerres. El viatge el faria vestida de núvia, de tal manera que amb el blanc i la puresa del seu vestit nupcial aniria llevant les taques, dolors i misèries dels llocs que visitava. I és així com va portar el seu raig de llum a Eslovènia, i a Croàcia, i a Bòsnia, i a Bulgària. I encara una mica més enllà, es va arribar fins a Turquia, i fidel a la seva promesa va tornar a pujar dalt d'un cotxe. Però aquest cop el conductor es va desviar de la ruta promesa, va violar la Pippa Bacca i la va estrangular. I fi del conte.

Per a qui no li agradin els contes, en pot llegir l'article a la Wikipedia (una enciclopèdia gairebé a temps real) o seguir el blog que va anar escrivint la mateixa Pippa sobre els seu viatge (ara mateix fora de servei).

divendres, 11 d’abril del 2008

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit ni perdó!

15 anys son molts anys. Son massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremediable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el mon que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable. Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells son les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres lis oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible. Maleïda aquella data fosca d’abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia, de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d’un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria. Avui, 15 anys desprès, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d’estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d’ assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs. La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys. Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d’emancipació i solidaritat, de defensa d’una terra, d’un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària. Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d’odi i violència. No podem perdonar. No hem d’oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltres estimem tot el que això representa. Tant de bo Guillem puguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre mon totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l’alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts. Han passat 15 anys ja. Però poden passar-ne 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d’aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure. Guillem Agulló: la lluita continua! Ni oblit, ni perdó! Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "La Forca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció Popular Contra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC PS: llegiu també el Mail Obert d'avui de Vilaweb.

dijous, 10 d’abril del 2008

Futbol que apassiona

Sovint costa explicar l'afició al futbol a aquells a qui no els agrada, que només hi veuen paios amb vestimentes horteres corrent darrere d'una pilota durant uns 90 minuts que es fan eterns de tan avorrits. De fet, darrerament era difícil porta'ls-hi la contrària, i lo difícil era explicar que la merda de partits que es juguen avui dia puguin atraure ningú. Però aquesta setmana s'han jugat dos partidassos que justifiquen que sigui considerat l'esport rei. El primer el van jugar dimarts dos equips anglesos, l'Arsenal i el Liverpool, als quarts de final de la Lliga de Campions. El futbol anglès sempre s'ha distingit per una major classe i dignitat que la resta (p.ex. els jugadors no simulen faltes ni perden temps), però a damunt d'això va ser un recital d'esplendor físic, un repertori de grans jugades, un ritme frenètic entre dos equips a ple potencial i un ambient a les graderies exemplar i contagiós. Noranta minuts de gran futbol, que gairebé no et permetien d'apartar la mirada del televisor. El segon l'acaben de jugar el Getafe (de Madrid) i el Bayern (de Munic), i ha estat un partit d'aquells que fan que l'esport i l'èpica vagin del bracet. Per començar, era David contra Goliat, ja que el Getafe és un equip modest (bé, estem parlant d'un pressupost total de 32 milions d'euros, però això ja és el que costa una sola de les incomptables figures que tenia damunt la gespa el Bayern), i ha aconseguit colar-se entre els grans d'Europa. Després, el partit ha tingut un reguitzell d'elements dramàtics: als cinc minuts, expulsió d'un jugador del Getafe, que si ja ho tenia difícil, llavors encara més ; després se'ls ha lesionat el davanter: missió ja gairebé impossible ; però vet aquí que han estat ells els qui han acabat marcant! I el miracle ha estat a l'abast... fins que al darrer minut (al darrer minut!) han empatat els alemanys: pròrroga. Semblava doncs que el Bayern ho tornava a tenir tot de cara, perquè el Getafe era un equip destrossat moral i físicament. Però l'inici de la pròrroga ha estat de bogeria, i els de Madrid han fotut dos gols en 5 minuts. I els qui s'han ensorrat han estat els alemanys, és clar. I l'estadi una festa. Però a cinc minuts del final el porter local ha comès una errada monumental i ha posat la por al cos i el 3-2 en el marcador. I novament a l'últim minut ha tornat a marcar el Bayern. I l'estadi sota un gerro d'aigua freda. Nervis, esperances, pors, plaer, desesperació, impotència, èxtasi, més nervis, ràbia, admiració, alegria, decepció... Els bons partits de futbol tenen aquestes coses.

dimecres, 9 d’abril del 2008

El futur del llibre

Treballar en una llibreria em fa pensar sovint en el futur del llibre. De fet, sóc molt crític amb el malbaratament de paper de comporta, per a no dir res de l'estupidització en els continguts que domina el món de les grans editorials, i per això sempre he defensat que la millor opció són les màquines que t'imprimeixen el llibre que tu vols en pocs minuts. A sobre, abaratiria molt els preus, ja que desapareixeria la figura del distribuïdor, el gran mafiós del procés editorial i qui s'emporta la major part dels beneficis. A la Catalònia ja se'n va presentar una fa anys (quan els calés els posava el grup Bertelsmann, em sembla), però he trobat a internet que fa un any a la Biblioteca de Nova York en van posar una de nova, i aquestes en són les característiques:

Preu: "menys de 100.000 dòlars"
Títols: de moment, més de 200.000 sense copyright
Capacitat: (1) en 3 minuts, és capaç d'enquadernar una edició de butxaca de 300 pàgines en blanc i negre i la portada de 4 colors. (2) en 8 minuts, unes 200 pàgines en edició rústega.


Jo ja he mostrat les idees. Algú pot aportar-ne el capital? ;-)

diumenge, 6 d’abril del 2008

La... justícia?

Malgrat ser diumenge, he hagut de matinar per a prendre'm les pastilles pel coll, i la lectura de la premsa del dia és descoratjadora: --Condemnen a 105 dies de presó el noi que va hissar la bandera republicana en lloc de l'espanyola. Se l'ha condemnat per "ultratges a Espanya", i ell ha respost que la presència del Borbó franquista en la sessió d'obertura de la nova legislatura és el veritable ultratge. Llegiu-ne més aquí. --Demanen 6 anys de presó pels detinguts en la manifestació per l'habitatge digne (llegiu aquí). --Embarguen cotxes i salaris a 5 dels imputats per cremar fotos del Borbó (llegiu aquí) --Aquesta matinada els UPAS de la Guàrdia Urbana han entrat a la casa okupada del Forat de la Vergonya i s'han endut arbitràriament 3 dels seus residents, dels qui encara res no se'n sap (llegiu aquí). Quina justícia és aquesta que persegueix precisament aquella gent que lluita per un món més just? Hem perdut el nord. Fins i tot sembla que Russos i Americans podrien arribar a col·laborar mútuament en el manteniment i reforç de l'escut de míssils que fa tants i tants d'anys que els uns tenen apuntant contra els altres i els altres dirigits contra els uns. Contra l'Iran, diu el Bush. Contra la Xina, diuen d'altres (tot i que aquestos van desbocats cap al capitalisme més salvatge, i per tant passaran a formar part del grups dels amics). Contra els republicans, okupes i tots aquells que defensin un habitatge o una vida digna, penso jo. No fos cas que mai arribéssim a coordinar-nos.

divendres, 4 d’abril del 2008

Utopies

Llegint l'entrevista a Fernández Buey que publica Rebelión, m'han vingut al cap dos pensaments. I són dos pensaments pessimistes, malgrat que el paio aquest a mi m'agrada i que les seves respostes conviden a l'esperança. Serà perquè estic de mala lluna perquè encara no he resolt el conflicte amb la llibreria (ja li he comunicat a l'amo la meva intenció de marxar, però ara he d'esperar una resposta per a veure com ho resolem de manera que cap de les dues parts en sortim perdent: jo amb un bon comiat, ells tenint-me fins després del Sant Jordi), i ara a sobre tinc les amígdales grosses com melons i la resta de la gargamella encetada i nafrosa (psicosomàtic que és un de vegades). Aquesta suma de dolor salvatge (veig les estrelles cada cop que empasso saliva) i d'indeterminació en l'horitzó vital m'estan provocant les pitjors nits febroses que recordo. En fi, tornem als dos apunts pessimistes: (1) Fernández Buey diu que cada dia sent més joves emprar el terme utopia. I a mi això em sembla l'enèsima cantarella per a mantenir les pulsions rebels del jovent en aquest nivell d'inacció pràctica però suficient per a què els egos s'inflin, de tal manera que tot plegat segueixi ben ben igual però total no passa res perquè hem creat dinàmiques de lluita. És un ritus generacional molt ben administrat pel capitalisme, i de la meva generació m'ho he sentit dir moltes vegades, però vet aquí que hem acabat dividits entre un grandíssim grup d'indiferents, un petit grup de frustrats i un molt petitíssim grup amb l'orgull satisfet d'haver aconseguit un bon currículum d'accions revolucionàries inútils. Recordo quan fa uns 7 o 8 anys els universitaris sortíem al carrer per protestar per l'informe Bricall, i els diaris naven plens de lloances com les d'avui del Fernández Buey. I on ens han dut? A aquella indiferència o frustració que deia (i a els poquets que es van saber penjar la medalla i avui la llueixen des de posicions cada cop menys proletàries), i també amb el Pla Bolonya fent el guiri per Barcelona abans de la definitiva sodomització de l'ensenyament públic. (2) Sempre he entès l'utopia com aquell moviment que creu que un altre món és possible malgrat totes les evidències en contra (siguin certes o interessades). En aquest sentit, l'esquerra és utòpica gairebé per definició, perquè de totes bandes ens diuen que la solidaritat, la justícia i la igualtat són fites inassolibles per a l'ésser humà. I encara en aquest mateix sentit, les revoltes dels anys seixanta del segle XX cal considerar-les utòpiques perquè es van alçar contra els dogmes que propugnaven els poderosos, segons els quals era impossible una societat avançada que no fos patriarcal o catòlica o blanca o militarment poderosa, etc. Però s'ha produït un canvi substancial, i és que el moviment utòpic d'avui dia ja no s'alça contra les evidències, sinó que les assumeix com a punt de partida ; ja no es tracta de bastir una alternativa millor contra un sistema eficient però moralment incapacitat, sinó de trobar una sortida (personal) que ens eviti (o no ens recordi) el desastre que s'aproxima. Potser avui no ens cal tanta utopia, sinó més realisme. Perquè l'esperit utòpic tendeix a voler fugir del món que li ha tocat viure per a somiar-ne un altre de millor, i avui podem comprovar la cara desagradable d'aquesta fugida de la realitat: mentre que abans un s'alçava contra les evidències per combatre-les ("diuen que el capitalisme és l'única opció, però jo vull un món més just on..."), avui les evidències posen de manifest la nostra impotència i covardia ("diuen que la pobresa s'escampa, però jo què vols que hi faci..."). Per a la majoria de la gent, un món on es fa evident que triomfa la injustícia i en què cadascú hi té la seva responsabilitat és un món insufrible, i per això la gent s'imagina vivint en un món on el mal venç a causa d'unes forces externes i molt poderoses contra les quals, afortunadament per al propi equilibri moral, no s'hi pot fer res. Reivindicar avui la utopia comporta aquest risc d'afavorir aquests moviments que volen viure no contra la injustícia i el capitalisme desbocat, sinó contra la responsabilitat i el veritable exercici de la ciutadania. Diu Fernández Buey que un dels motius del renaixement de la utopia és "la comprovació de què el món que surt de la globalització neoliberal (el món de la guerra i de l'expoli permanent, de la crisi ecològica global i de l'augment de les desigualtats) és un escàndol moral". I té tota la raó del món. Però a les classes mitjanes occidentals ens resulta molt més necessari (i fàcil!) protegir-nos contra el desgast anímic d'aquesta amoralitat quotidiana que contra les malvestats del capitalisme, que sempre seran molt pitjors per als milions de desgraciats que estan per sota de la nostra condició social. I cal que vigilem (3) El Maiquelyason (joder, perdoneu-me, però la febre té aquestes coses...) PS: parlant de lo malament que poden acabar els somnis, avui es compleixen 40 anys de l'assassinat de Martin Luther King...

dimarts, 1 d’abril del 2008

Converses de classe

Dues converses agafades al vol ahir tarda mentre treballava. La primera la manté un senyor que ronda la cinquantena, cabells blancs molt ben cuidats, ulleres finíssimes com d'or a joc amb el rellotge de pulsera, amb papada i panxa de satisfactòria prominència, la mirada altiva i la veu segura i cavernosa. I parla amb un mòbil d'última generació, amb el que podria mantenir una videoconferència si a ell li plagués i si el seu interlocutor estigués al mateix nivell adquisitiu. Que no el deu tenir, perquè dedueixo que és un treballador d'una agència de viatges. L'home de veu cavernosa i trajo de color negre BMW d'alta categoria l'està alliçonant perquè el teleoperador s'atreveix a posar traves a la seva petició de reduir una estança als Alps Suïssos de deu a sis dies, perquè la filla no-sé-què i al sisè dia han de marxar tots cap a Nova York. Amb un parell d'exabruptes acaba doblegant la resistència del pobre assalariat, que es veu obligat a cedir a les peticions de Sa Majestat, que després de penjar sense ni acomiadar-se encara remuga mentre remena entre els llibres de fotografia mida industrial que tenim per a què els privilegiats encara puguin regalar-se llibres sense haver de barrejar-se amb els gustos i les possibilitats del populatxo. Agafa el més gros que troba (tant de refinament per a acabar cedint a un instint tan primari, ja veus) i me l'atansa als morros, sense molestar-se a mirar-me i donant per suposat que jo estic atent i servil dels seus moviments. No dic res, no faig res. Al cap de cinc segons, decideixo ser un megàfon: "la caixa és abaix, a la sortida". Grunyit, mitja volta i silenci. Ni gràcies ni passi-ho bé. Jo que em concentro per a què l'univers tot vingui en la meva ajuda i faci que aquest home ensopegui daltabaix de les escales. Però Déu encara és dels seus.
M'he emprenyat, i la visió de la quantitat de llibres que tinc per col·locar m'emprenya més encara. No em fa puta gràcia això de dedicar esforços en unes tasques que d'aquí a uns dies ja no estaré fent, retornat al magatzem i als meus 740€. Me'n vai a fer un cafè, doncs. M'assec a la barra del Picadero, on hi ha uns conductors d'autobusos que comenten el pols que mantenen amb Transports Metropolitans i que sembla abocat a una vaga indefinida. Un parell de cambrers participen animadament en la conversa, doncs enfront del bar hi l'última parada de moltes línies i els uneix la confiança dels molts dies de clientelisme habitual. L'un comenta que li sembla que acabaran guanyant la partida, i que finalment podran gaudir de dos dies de descans a la setmana. Llavors un dels cambrers riu i li demana que, arribat el cas, portin al bar totes les xapes que s'han fet amb el lema "2 dies", perquè ell i molts del sector de la restauració fa anys que no saben que és tenir dos dies seguits per a estar amb la família, i el seu fill Jordi ("o es deia Carles?", bromeja) està sent pujat per l'àvia, que la seva dona també es passa les hores en un taller. Envejo el seu bon humor, perquè jo, de sentir-los, només tinc ganes de demanar-me un carajillo (cigaló, segons el diccionari) de rom o directament un cubata, i amorrar-m'hi mentre em perdo en les immensitats i brutícies que s'acumulen a l'altra banda del taulell, que ara mateix se'm presenten més atractives que la realitat que m'envolta. Però remeno el monedero i em veig forçat a rebaixar novament expectatives. "Un tallat, siusplau". Què collons, m'hi llanço. "Fort de cafè, a poder ser".