dimarts, 1 d’abril del 2008

Converses de classe

Dues converses agafades al vol ahir tarda mentre treballava. La primera la manté un senyor que ronda la cinquantena, cabells blancs molt ben cuidats, ulleres finíssimes com d'or a joc amb el rellotge de pulsera, amb papada i panxa de satisfactòria prominència, la mirada altiva i la veu segura i cavernosa. I parla amb un mòbil d'última generació, amb el que podria mantenir una videoconferència si a ell li plagués i si el seu interlocutor estigués al mateix nivell adquisitiu. Que no el deu tenir, perquè dedueixo que és un treballador d'una agència de viatges. L'home de veu cavernosa i trajo de color negre BMW d'alta categoria l'està alliçonant perquè el teleoperador s'atreveix a posar traves a la seva petició de reduir una estança als Alps Suïssos de deu a sis dies, perquè la filla no-sé-què i al sisè dia han de marxar tots cap a Nova York. Amb un parell d'exabruptes acaba doblegant la resistència del pobre assalariat, que es veu obligat a cedir a les peticions de Sa Majestat, que després de penjar sense ni acomiadar-se encara remuga mentre remena entre els llibres de fotografia mida industrial que tenim per a què els privilegiats encara puguin regalar-se llibres sense haver de barrejar-se amb els gustos i les possibilitats del populatxo. Agafa el més gros que troba (tant de refinament per a acabar cedint a un instint tan primari, ja veus) i me l'atansa als morros, sense molestar-se a mirar-me i donant per suposat que jo estic atent i servil dels seus moviments. No dic res, no faig res. Al cap de cinc segons, decideixo ser un megàfon: "la caixa és abaix, a la sortida". Grunyit, mitja volta i silenci. Ni gràcies ni passi-ho bé. Jo que em concentro per a què l'univers tot vingui en la meva ajuda i faci que aquest home ensopegui daltabaix de les escales. Però Déu encara és dels seus.
M'he emprenyat, i la visió de la quantitat de llibres que tinc per col·locar m'emprenya més encara. No em fa puta gràcia això de dedicar esforços en unes tasques que d'aquí a uns dies ja no estaré fent, retornat al magatzem i als meus 740€. Me'n vai a fer un cafè, doncs. M'assec a la barra del Picadero, on hi ha uns conductors d'autobusos que comenten el pols que mantenen amb Transports Metropolitans i que sembla abocat a una vaga indefinida. Un parell de cambrers participen animadament en la conversa, doncs enfront del bar hi l'última parada de moltes línies i els uneix la confiança dels molts dies de clientelisme habitual. L'un comenta que li sembla que acabaran guanyant la partida, i que finalment podran gaudir de dos dies de descans a la setmana. Llavors un dels cambrers riu i li demana que, arribat el cas, portin al bar totes les xapes que s'han fet amb el lema "2 dies", perquè ell i molts del sector de la restauració fa anys que no saben que és tenir dos dies seguits per a estar amb la família, i el seu fill Jordi ("o es deia Carles?", bromeja) està sent pujat per l'àvia, que la seva dona també es passa les hores en un taller. Envejo el seu bon humor, perquè jo, de sentir-los, només tinc ganes de demanar-me un carajillo (cigaló, segons el diccionari) de rom o directament un cubata, i amorrar-m'hi mentre em perdo en les immensitats i brutícies que s'acumulen a l'altra banda del taulell, que ara mateix se'm presenten més atractives que la realitat que m'envolta. Però remeno el monedero i em veig forçat a rebaixar novament expectatives. "Un tallat, siusplau". Què collons, m'hi llanço. "Fort de cafè, a poder ser".