Sant Tornem-hi amb el català

[Nota: aquest text el vaig escriure dilluns, però amb la bogeria mental que porto pel Sant Jordi no vaig prémer el botó de 'Publicar' i no me n'he adonat fins avui] Aquests darrers dies meus s'han caracteritzat per dues coses: per un refredat monumental, llarguíssim (15 dies!) i amb tota la seva riquesa simptomatològica (mocs, mal de coll, congestió, estornuts, mal de cap, llagrimeig, cansament, etc.), i també per un seguit d'anècdotes lingüístiques d'aquelles que em fan riure (procuro que de gràcia, però com més hi penso més m'apenen i cabregen) i que demostren que per molta Norma, nivell C i demés punyetes (o, millor dit, precisament per culpa seva) seguim sent una llengua desgraciada i acomplexada (o, dit d'una altra manera, de desgraciats i acomplexats, que és dir el mateix i alhora no dir-ho, però ja ens entendríem, oi?). Com diria Jack el Destripador, anem per parts ; o millor, per a aquells qui prefereixin una forma més la terra podríem fer com el vailet aquell de Mataró que respon al nom de Nacho Vidal i dir allò d'anem a pams ; o encara podríem fer com aquesta bèstia de la modernitat i del benestar socialdemòcrata que respon al nom de Rodolfo Chikilicuatre i cantar allò de... "i ell Digui Digui es balla així": (1) Bujols. Sabeu que és un bujol? Perquè ni jo ni ningú més de la llibreria (ni de tot el carrer) ho sabíem, i és el que l'Ajuntament ens havia demanat que els traguéssim una nit al carrer per a què els netegessin. Afortunadament, la nota informativa també venia en castellà, i vam saber que es referien... als contenidors de la brossa! I serà que no tenim ja prou paraules per a referir-nos-hi: cubells, cubos (pronunciïs amb 'u'), contenidors, contàiners i galledes són les més habituals de sentir a Barcelona. Però consulto el diccionari i tan el de l'Institut com el de l'Enciclopèdia en donen una de força concreta: "Galleda baixa i ampla proveïda d'una nansa de corda, emprada en embarcacions" i "Galleda, ordinàriament feta de dogues amb cèrcols de ferro i proveïda d’una ansa de corda, emprada en les embarcacions per a pouar aigua de mar per a la neteja i altres usos". A què, doncs, dir-ne 'bujols' dels contenidors? El català té aquestes coses, i un es queda amb el dubte de saber si és un error, una flipada del funcionari de torn, l'última aplicació de la norma fabriana segons la qual millor com menys castellana i més rara soni la paraula, o que és la paraula que fan servir al poblet dels avis d'un dels nostres filòlegs i ara ens la vol endinyar com si fos la cosa més genuïna, nostrada, tradicional, pròpia i catalanesca del món per a referir-se als cubells d'escombraries. (2) Nivell C. Llegia l'altre dia a l'Avui una notícia (i també aquesta altra) que deia que a l'Aragó els catalanoparlants no poden presentar-se als exàmens de Nivell C. Estic d'acord que és molt gros que no deixin presentar-s'hi aquells que vulguin fer-ho, però tanmateix he de dir que subscric plenament una de les premisses: si ets catalanoparlant, no et cal cap nivell C. Com ja sabreu, sóc un furibund opositor a l'obligatorietat del títol de Nivell C de català per a optar a determinades feines, i no em passa pel forro dels collons haver de fer aquest tràmit per a demostrar una cosa que és evident per a qualsevol que es molesti a escoltar-me: que sóc catalanoparlant i tinc plena competència expressiva. Per què? Per diversos motius. Per començar, perquè a cap país del món no demanen als seus habitants que acreditin el seu domini de l'idioma, i és el sentit comú i la pròpia experiència la que fa que no es consideri apta per a determinada feina una persona que no és capaç d'expressar-se en l'idioma del país. A Berlin, un jove turc que amb prou feines sàpiga parlar l'alemany es trobarà tancades moltes portes laborals, però no per falta de cap títol. Però aquí no. Vinga a promoure processos de "normalització" i allò que fem és precisament ser una anormalitat en el panorama lingüístic internacional. A sobre, i seria l'argument objectivament més important, aconseguir aquest títol sovint no demostra res, perquè conec molts titulats que segueixen cometent infinitat de faltes (no ja a nivell ortogràfic, però sí lèxic i sintàctic) i a tothom li poden venir al cap determinats càrrecs oficials (és a dir, que han de tenir el Nivell C) que segueixen sent incapaços de parlar en català amb normalitat i desimboltura. I prefereixo no dir res de molts Mossos d'Esquadra (i no cal que siguin dels reciclats de la Guàrdia Civil...). A sobre, tot plegat és un negoci mafiós i una fàbrica de fer calés: entre cursos, classes, professors, llibres i exàmens es mouen massa euros de manera innecessària. Com és que no hi ha recursos oficials gratuïts i de qualitat? Tant costaria de fer-ne una pàgina d'accés lliure a internet? No hi han pensat o, com malpenso jo, no els interessa? (3) El misteri de l'amor. És el títol del llibre del Joan Miquel Oliver, dels Antònia Font. Deixant a banda la seva qualitat literària, ha estat notícia perquè al primer full de l'obra hi apareix la següent nota (bé, hi apareixia, perquè a l'última edició ja no l'he vista): "L'editor vol fer constar que algunes de les solucions ortogràfiques adoptades en l'edició de 'El misteri de l'amor' s'escapen de les normes d'estil de la col·lecció 'Narrativa' d'Empúries. L'editorial ha respectat el criteri lliure amb què l'autor ha preferit transcriure certs estats onírics, monòlegs interiors, diàlegs i certes incorreccions lèxiques, sempre deliberades i controlades." Deliberació i control que semblen contradir-se amb les raons que dóna el propi autor del perquè del seu no acompliment de la normativa: "'És absurd de treballar amb escriptura automàtica i no fer faltes d'ortografia. Em surt així." Tan de bo fos tot sempre tan fàcil! Però em temo que si no ets un autor consagrat o una aposta editorial (és a dir, econòmica) important, és impossible que et permetin fer ús d'aquesta llicència poètica, i que la no acceptació de la normativa et condemna al silenci. Un altre dels estúpids manaments d'aquesta nostra normalització lingüística: "per respecte a la llengua que parles, millor no l'escriguis". (4) Money & Killed. Són les postres revolucionàries per excel·lència, la teca que fa palesa la relació entre el capital i la mort. I són ben catalanes i jo no ho sabia! M'ho va descobrir en Màrius Serra en la seva columna a La Vanguardia (Española), on descriu que en un restaurant de les Rambles [o la Rambla, segons m'he sentit corregir infinitat de vegades] havien traduït d'aquesta manera el nostre Mel i Mató. De 'honey' a 'money' perquè sí, i de 'mató' a 'killed' perquè també, i visca la pepa. PS (dijous): avui apareix a l'Avui un nou article encara sobre les errades i incorreccions en català. Concretament, en els rètols de l'Ajuntament de Barcelona. Obsessionats? Noooo. I encara més "divertits" (ja m'enteneu) són els comentaris que hi han anat deixant els lectors. Som un país ple no només d'obsessos, sinó també de provocadors, de colonitzadors, de ressentits, d'incultes, d'extremistes identitaris i d'ingenus . I tots encantadíssims de ser-ho! PS2 (dijous): no tot podien ser males notícies, i per aquest article sabem que "l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar dimecres una definició de valencià que avala la unitat de la llengua tot i que evita utilitzar la paraula català". Mmm... bé, donada la situació, obviarem això d'evitar la paraula 'català' i ho considerarem una bona notícia, oi?