Radicalisme a l'estil Fura

Com que porto força dies apàtic i sense ganes de pensar gaire, però alhora em neguiteja deixar aquest blog sense escrit, aprofito el text del Mail Obert d'avui de Vilaweb, que subscric. Parla de la pesta del radicalisme dels gestos grandiloqüents però de la reflexió escamotejada; dels sorolls que sedueixen perquè són pertorbadors i ens estalvien d'escoltar la remor de les coses. Parla del radicalisme de la Fura del Baus, però jo hi penso cada vegada que en una manifestació algú tira un petard ben fort (hi pensava ahir davant de les manifestacions pel Dia del Treball, a la que novament no vaig anar). Serà perquè a mi no m'agraden gens els petards, però cada cop que n'esclata un penso que s'ha traït l'esperit de la manifestació, que amb l'explosió s'ha fet miques el temps i per tant el lligam amb els fets concrets que ens havien dut a manifestar-nos. Amb la detonació la realitat es dissol per a tornar-se a concretar en un present que és el pur plaer per la ràbia, pel crit, per la pinya, pel perquè sí. Cada petard fa idèntiques totes les manifestacions, i això les condemna. Cada petard estimula la part més visceral de la nostra fibra, i restableix aquell desiquilibri i desassossec que volíem resoldre per la via política, que resta doncs innecessària. Com més soroll, menys política. Com més soroll, més bèsties i menys ciutadans. Com més soroll, més emoció i menys sentiments. I per això triomfarà l'espectacle de La Fura del Baus, perquè tots volem enfrontar-nos a la violència del món, però sempre és millor fer-ho a través de l'estètica i del gaudi que de l'acció i la responsabilitat enutjoses. I el teatre ofereix aquesta possibilitat a les classes benestants i educades que trobarien massa barroer apropar-se a Port Aventura o comprar-se el Grand Theft Auto IV. Vaja, finalment m'he enrotllat una miqueta. Però una promesa és una promesa. i aquest és l'article a què em referia: EL FRAU DELS BAUS (Xavier Montanyà) Vivim una época que defuig, amb alèrgia visceral, reaccionària, el debat polític i ideològic profund, el compromís social i la denúncia dels abusos i la corrupció del sistema. Això que, per a mi, és una de les funcions primordials de l’art i dels mitjans de comunicació, ha quedat gairebé completament substituit per una mena de fals “humanisme” cristià evolucionat, caritat i bons sentiments. Aquest frau de continguts es fa especialment notable en els treballs creatius més subvencionats i en el catecisme dels mitjans de comunicació públics. La dictadura del mercat, construida i permesa per la majoria, condemna a la invisibilitat tot allò que no combrega amb la flatulència contemporània conservadora. L’obra “Boris Godunov”, de La Fura dels Baus, ara al TNC, n’és un cas exemplar. Es basa en l’assalt el 23 d’octubre de 2002 del teatre Dubrovka de Moscou per part d’un escamot d’unes dotzenes d’activistes txetxens que van prendre el públic com a hostatges, per reclamar la retirada de les tropes russes del seu país. Hi havia en marxa la segona guerra de Txetxènia i milers de civils havien estat massacrats per l’aviació russa de Putin. És en aquest context que succeeixen els fets. No va ser quelcom aïllat. No és honest descontextualitzar-lo. Després de tres dies de negociacions infructuoses, les forces de seguretat russes van intervenir a trets i llençant gassos tòxics a l’interior del teatre. El resultat va ser la mort de tots els segrestadors i de gairebé dos cents hostatges. Aquell dia Putin va ingressar victoriós a les files de la coalició antiterrorista internacional. Putin va emprar armes químiques contra ciutadans russos. La composició del gas militar no es va comunicar ni als metges. Encara ara és un misteri. La periodista Anna Politkovskaya ha escrit que Putin en persona va triar el gas. La informació del cas està classificada. No hi ha hagut una investigació judicial exhaustiva. No s’ha demanat responsabilitats pels assassinats. No s’han fet públiques les depuracions ètniques, ni la repressió antitxetxena que va venir després. Us recomano el llibre “La Rusia de Putin”, Debate, 2005, de la periodista assassinada Anna Politkovskaya. Aquest era el panorama. La Fura dels Baus, en canvi, diu que s’inspira en aquells fets (espectaculars, sí) però que: “hem volgut allunyar-nos també de qualsevol concreció política i geogràfica. No volem parlar d’uns terroristes en particular, sino de conceptes universals, que són inherents a l’ésser humà de qualsevol època: la lluita pel poder, la violència com a mètode per imposar unes idees i la corrupció de les estructures de poder que acaba castigant sempre víctimes innocents”...”Així, el nostre Boris Godunov pretèn apropar l’espectador, des del terreny de les emocions, a un tema que ens preocupa a tots, el terrorisme”. Doncs bé, el seu “Boris Gudonov” (no entenc quin lligam hi veuen entre Gudonov i l’assalt txetxé al teatre) no s’allunya de tots els fets, sinó de la meitat: esquiva i ignora l’actitut de Vladimir Putin i les forces de seguretat responsables de la massacre final, fet que, per a mi, hauria de ser l’epicentre de la reflexió. Per contra, ens mostra uns “terroristes” eixelebrats, messiànics, fanàtics, quasi brutalitzats, que sempre criden i tenen un nivell zero en capacitat d’anàlisi polític. Els diàlegs són banals, sense capacitat reflexiva, insòlit en una situació dramàtica al límit, entre la vida i la mort, la raó i la força, el desesper i el càlcul, la violència de l’oprimit i al resposta del poder. És una trama simplista, gairebé frívola, on els activistes són clarament els dolents -i molt!- i el poder queda, en la seva absència, pràcticament absolt de tota responsabilitat. A Putin li agradarà molt aquesta obra. No tindran problemes per a representar-la a Moscou. No els recomano, però, que ho provin a Txetxènia. Aquests nois de La Fura m’agradaven més quan anaven en boles, empastifats de pintura, i llençaven bombones de butà. És clar que, des d’aleshores, han estat els bufons de totes les grans festes del poder (Olimpiades, Fòrums...), i això marca. Et fa tornar reflexiu, intel.lectual i compromés. Tal com dicta el poder. Salta a la vista.