Em dius que el nostre amor (Joan Vergés)

Ahir vaig conèixer el poeta Joan Vergés, que és, i jo sense saber-ho (oh incultura!), l'autor del poema que dóna lletra a la cançó del Toti Soler "Em dius que el nostre amor", que amb poc marge de dubte (segons si plou, fa sol, o llampegueja) és la meva cançó preferida d'aquest món i part de l'altra. Com que no sóc capaç de tocar-la a la guitarra (sóc analfabet musical i no sé treure'n els acords) m'he de conformar amb cantar-la mentre em dutxo (tinc tendència a cantar-hi cançons tristes, què hi farem) i rendir-li petits homenatges com ara tenir-ne la lletra (és a dir, el poema d'en Vergés) impresa i penjada al tros de paret que m'acompanya cada matí al magatzem de la llibreria. N'he trobat aquesta versió al GoEar, amb veu i guitarra del mestre (a qui també vaig poder saludar ahir): ¿I on és que els vaig veure, al Vergés i al Toti? Doncs al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que es va celebrar anit al Palau de la Música i va comptar amb la participació de l'Amat Baró (d'Almacelles, al Segrià, Catalunya, molt ben recitat però excessivament deutor de les formes de l'Enric Casasses), la Sigurbjorg Thrastardóttir (islandesa, de presència angelical, vers àgil però temàtica freda i dura), el Brane Mozetic (eslovè, amb referències contínues i força explícites a la seva homosexualitat), el Durs Grünbein (alemany i, amb bona lògica alemanya, de vers i expressió clàssica), la Maria Josep Escrivà (de Grau de Gandia, la Safor, al País Valencià, emocionada i retratadora de costumisme familiar), el Don Paterson (escocés, alegre i amb versos curts i rimats però de remors profundes i problemàtiques), el Vicente Gallego (de València, veu de tro per a uns versos de marcat romanticisme, llàstima que sembla més que sermonegi més que no pas reciti), la Tatjana Gromaca (croata, duríssima, desencantada, molt agra, però tant més fràgil), el Jüri Talvet (estonià, una ametralladora de disparar versos), el Bernat Noël (francès, molta classe i escola, però també patia d'un recitat amb tendències ensopidores) i el Joan Vergés (de Barcelona, senyor gran i ben mudat dels de tota la vida). Entre poeta i poeta, la guitarra del Toti, que al final de tot va interpretar "Em dius que el nostre amor" en homenatge al seu autor, que enguany fa 80 anys, i que va rebre un llarg i càlid homenatge dels assistents, més encara quan ens havia delectat amb uns poemets dels seus, tan senzills i tradicionals que sovint estàs temptat de dir que són una mica quecos, però terriblement emotius quan els llegeix amb les seves mans tremoloses ; uns poemets de rima simpàtica però amb el sabor agredolç dels versos dedicats a sons pares (ja morts, evidentment), al seu fill (també ja mort) i a la seva pròpia mort futura que ell ja es veu avenir, com en el darrer poema que ens va llegir:

Núria, jo em moro, ja ho sé, ja ho sé però tu sigues aquell roser i aquella aroma de romaní que ajuda els homes a ben morir. Núria jo em moro, t'ho dic a tu perquè t'estima com a ningú aquell poeta que anava amb mi, que em feia viure i em fa morir.