dimecres, 14 de maig de 2008

El diable sobre rodes ( Andreu Barnils )

Volia parlar de què avui he començat a prendre una dosi diària de perles d'all, per consell d'un amic, ex-alumne meu de llatí i ex-moltes-altres coses al llarg de la seva vida ; o que el destí m'ha ofert fa poc més d'una hora (a Plaça Catalunya, mentre tornava d'un curs d'anglès subvencionat per als qui patim la branca del Comerç) que les dosis no fossin d'oli d'all sinó directament de cocaïna (el camell, desesperat no sé si fugint d'algú o vés a saber què, al final me n'oferia mig quilo al preu irrisori de 25€, i jo que m'he cregut per moments Niko Bellic al bell mig de GTA Barcelona City i he arribat a fer un balanç mental ràpid dels pros i contres de la proposta) ; o que aquest mateix camí de tornada a casa l'he fet acompanyat d'una companya del curs que viu a prop meu, i jo tot incòmode perquè m'ha fet l'efecte que li faig gràcia i jo vinga a dubtar si aquestes coses cal tallar-les directament de bon principi no fos cas que ella interpretés (perquè està escrit en aquests manuals que tota neurona ha llegit menys les meves) que la meva disposició a la conversa i la companyia fos una manera de dir-li que sí, que accedia a entrar en el jocs de la seducció i aquestes coses...i nanai de la Xina, que estic molt bé amb la Laura (tot i que tampoc ha calgut cridar els escrúpols morals, perquè la noia a mi no me'n fa gens, de patxoca). Però tot això és ridícul en comparació a l'article que l'Andreu Barnils ha publicat avui a Vilaweb. I com que és un text que el voldria haver escrit jo, me l'apropio en la part que m'és possible i us el reprodueixo tot seguit: EL DIABLE SOBRE RODES La història és bèstia, antiga i coneguda: l'any 2004 Transports Municipals de Barcelona (TMB) va acusar el conductor d'autobusos Pablo Díez d'haver robat 1,10 euros, l'import d'un bitllet. El senyor Díez ho va negar. L'empresa va amenaçar d'acomiadar-lo. Díez va continuar negant el robatori. L'empresa, presidida aleshores per Xavier Casas, va suggerir-li que acceptés la falta i que, en canvi, únicament l'expulsarien per sis mesos. Això sí, perdria l'antiguitat, l'horari i una part del sou. Díez es va mantenir ferm. I sí, sí, el van acomiadar per un suposat robatori d'euro amb deu. L´ultim dia de feina Pablo Díez va fer la seva ruta habitual, va deixar l'autobús a la cotxera i va apagar el motor. En acabat, no va tornar a casa. I ca: Pablo Díez, encara vestit amb l'uniforme d'empresa i amb la carta d'acomiadament a la butxaca, se'n va anar a Montjuïc, va escollir un arbre i es va penjar. Que bèstia, la vida, a vegades. Ara que la vaga d'autobusos de Barcelona ja s'ha acabat convé de recordar aquest greu, gravíssim, incident, per comprendre millor per què la vaga ha tingut una certa agror. Tots hem vist la mala bava continguda que ha circulat. Venia de lluny i tenia un nom: Pablo Díez. Aquestes coses pesen. I pesen els detalls. Segons que explica el llibre 'Pablo Díez: la otra cara de TMB', escrit per Carmen de Celis Ullán, cap responsable de TMB no va anar a l'enterrament. Es veu que aquell dia inauguraven el Trambaix. Que bèstia, TMB, a vegades. Sabíem això de l'agror, però no l'humor, negre, que també s'ha vessat durant la vaga. L'acudit que circulava entre els conductors era el següent: 'Ara que hem aconseguit els dos dies de festa, amb qui els passarem bé?' Efectivament, durant la vaga, més d'un conductor, i de dos, s'ha trobat que la dona l'ha deixat, l'ha abandonat. Les parelles no han aguantat que els conductors es llevessin a les tres de la matinada per anar a les cotxeres a frenar esquirols. No han suportat que no arribessin fins 19 hores més tard, passades les deu del vespre, després d'assistir a l'assemblea. No, no han suportat que, a fi de mes, el sou arribés retallat, o que no arribés. La vaga ha destapat tensions antigues, i tot ha petat. Que bèsties, les parelles, a vegades. El periodista Joaquín Roglán, de La Vanguardia, va publicar a mitja vaga un article, més val no recordar-ne el títol, en què reproduïa els comentaris penjats en un bloc d'internet contraris a la vaga. Res a dir. Però resulta que va deixar escrits els telèfons mòbils dels capdavanters sindicals animant la gent, enfadada per les molèsties, a trucar-hi perquè hi aboquessin la ira. 'Y a ver qué pasa', reblava Roglán. Quin mestre, Roglán. I que bèstia que La Vanguardia ho publiqués. Que bèstia, la premsa, a vegades. 'Llevaba 31 años afiliado a UGT. Me borré estos días, sí. Y como mi, demás compañeros que se han borrao. Porque, dónde están los dos sindicatos de la patronal? No están aquí. Los de la patronal sabéis quién són? Los de la UGT y CCOO.' Això es va sentir, entre aplaudiments, en una de les assemblees de conductors. La frase va quedar gravada al documental 'La lluita d'autobusos de conductors de Barcelona continua.' La frase té el seu què. Té el seu què que els representants sindicals d'UGT i CCOO sigui gent que fa anys que no agafa un autobús. Els famosos alliberats. Gent no afectada personalment per si es fan dos dies de festa la setmana, o per si no es fan. No m'estranya, no m'estranya gens ni mica, que des del primer moment els dos peixos grossos es declaressin contraris a la vaga. Que bèsties, UGT i CCOO, a vegades. Durant la vaga diuen que sis-cents conductors van agafar la baixa. Per vagància? Potser sí. O potser per por: tots sabien que anar a la vaga reduïa el sou totalment o parcialment, mentre que agafar la baixa els el mantenia. I es veu que tenien hipoteques per a pagar, que aquestes no fan vaga a fi de mes. Que no tothom està disposat a jugar-s'ho tot. Que bèstia, la por, a vegades. La vaga d'autobusos de Barcelona, per molt que l'alcalde Hereu i la premsa afí s'hi entestessin, no ens ha pas fet veure uns conductors radicals, violents i agressius. No. Almenys a mi no. A mi, allò que m'ha ensenyat és la nostra pròpia violència: la de la premsa, la de les parelles, la dels alliberats sindicals. La violència muda i soterrada, poc visible, que ens envolta. La violència, si voleu dir-ne així, del sistema. O dit d'una altra manera: el diable, amics, no anava sobre rodes.