dimarts, 27 de maig de 2008

Ómar Lorenzo Devanni, heroi del nostre temps

Robant amb tot el descaro del món el post del blog d'una amiga, feia dies que volia fer extensives les paraules d'Eduardo Galeano sobre l'heroisme del nostre temps, que ja posats també robarem: "Els grans herois no són els que estan immortalitzats en bronze o en marbre, sinó que són les persones anònimes, desconeguts que practiquen l'heroisme de la vida quotidiana i que són capaços de no sacrificar les seves idees, les seves conviccions, els seus principis, en funció de les seves conveniències. Un gran heroi és un home que es lleva a les sis del matí, que treballa dotze, catorze, quinze hores i que tanmateix segueix sent lleial a certs principis, a certs valors, i que no s'ha deixat convèncer de què només es viu per a treballar i prova de treballar per a viure, és a dir, que no ha perdut de vista que la finalitat de la vida humana no és convertir-se en formiga". I segueix: "Hi ha una anècdota que va succeir a Bogotá una tarda de futbol que reflecteix l'actitud d'un jugador que considero heroica perquè va assumir una postura honesta en fer el que segons el seu parer calia fer, el que era digne de fer en lloc del que convenia fer. Aquesta és la actitud d'un heroi per a mi. En aquest cas la història no és d'un heroi anònim sinó que té nom propi". I a qui es refereix? A Ómar Lorenzo Devanni, un jugador del Santa Fe de Bogotá. L'anècdota es remunta al 1967 (!), quan el seu equip es jugava el campionat en un partit contra el Millonarios. Tota la ciutat omplia les graderies de l'estadi, i el matx semblava abocat a un empat quan, a dos minuts del final, el davanter Devanni va caure a l'àrea i l'àrbitre va xiular penal. El nostre jugador, no obstant, es va aixecar perplex i es va dirigir a l'àrbitre per a dir-li que es tractava d'un error, que ningú no l'havia tocat i que s'havia ensopegat tot sol. La resta de companys, astorats, se'l van endur ràpidament cap als onze metres, i el nostre heroi va haver de col·locar la pilota sobre el punt de penal. L'estadi era un brogit eixordador, i els seguidors del Santa Fe, abandonat tot sentit de l'honor i de l'esportivitat, se les prometien molt felices. Però el nostre Ómar Lorenzo Devanni va agafar embranzida per a enviar la bola a fer punyetes, ben lluny de la porteria. He buscat per internet i no he sabut trobar si el nostre heroi encara viu o si ni tan sols va sobreviure aquella nit. Les masses no acostumen a voler saber res, si no és venjança o càstig, dels aixafaguitarres que posen en perill la festa perpètua del consum i la indiferència moral. De fet, l'amiga de qui abans parlava, que és professora d'institut, em deia que ha explicat aquesta història als seus alumnes, pensant que tractant-se de futbol els seria més fàcil d'entendre un exemple de persona íntegra i virtuosa. Però la resposta va ser, inequívoca, de menyspreu: "quin imbècil!" [Esmena posterior de l'autor en honor a la veritat: la resposta va ser inequívoca, sí, però per part d'un sol dels alumnes]. Pobre Devanni... les elits intel·lectuals no l'admiraran perquè res poden admirar d'una activitat plebea i denigrant com el futbol ; però tampoc no ho faran les noves fornades de joves consumidors poc donats als gestos que no siguin pur entreteniment i acció. Futbolista i honest. Futbol i honestedat. Això és heroisme!

3 comentaris:

persephone ha dit...

Ooooh, gràcies per la propaganda!
He de dir que aquí has explicat la història amb molta mès gràcia.
Pels alumnes no et preocupis, nomès ho he explicat en una classe, i el que va parlar es el típic impresentable del que ja saps que no et pots esperar res bo. Demà ho explicaré a un altre grup.

Joan Vecord ha dit...

(1) De res!

(2) Ostres, he entrat de ple en el club dels manipuladors: d'un sol alumne tocacollons m'he muntat una notícia amb classes senceres entonant a l'uníson la repúdia al pobre Devanni...

persephone ha dit...

L'altre dia vaig tornar a llegir el text en un altra classe... ¡i els nens es van posar a aplaudir! :)