M'han entrat a robar a casa

M'han entrat a robar a casa, i se m'han endut el portàtil. En conseqüència, és probable que aquest blog romangui inactiu una temporadeta, o que les entrades siguin tan curtes com aquesta, fruit del breu temps de què disposo des de l'ordinador de la botiga (com ara) o a casa mons pares. Espero no haver de continuar des de la presó, però ara mateix només tinc ganes de veure com el lladre ho torna a intentar, rellisca, cau pel pati de llums, pica amb el cap contra un sortint i perd un ull, en arribar a terra es trenca les dues cames per 600 llocs i queda atravessat a l'alçada de l'estómac per una tuberia rovellada, tan malferit que només li queda el temps just de vida per veure com arribo jo i li buido l'ull que li queda amb una cullera remullada en una barreja de vinagre, sal i la bilis negríssima que supuro.

Pallassos (finançament i Pirritx eta Porrotx)

El meu post d'avui és bicèfal, i parlo de dos temes que, en principi, no tenen res a veure. Ben mirats, però, tenen en comú parlar-nos de fer el pallasso. I també de la prepotència espanyola i del seu respecte per les lleis quan es tracta d'aplicar-la als indis irredents.

* * *

(A) FINANÇAMENT Ja tenim l'acord sobre el finançament. Al meu entendre, una porqueria. Principalment, per dos motius: un (i principal) perquè implica que l'Estatut de Catalunya és paper mullat; dos, perquè és insuficient. Breument (i segons dades que he extret de força llocs, recomano les anàlisis de Vilaweb, l'Elisenda Paluzie i l'Uriel Bertran): 1.- L'Estatut ja no val per a res (ja no cal que els espanyols es molestin en retallar-lo, ja ens encarreguem els catalans de no donar-li cap valor ni importància). En Vicent Partal ho diu millor que jo: "hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. [...] Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu. I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?" 2.- Una de les coses que marca l'Estatut és que fixa que el nou model de finançament ha de començar a funcionar, a tot tardar, el 9 d'agost de 2010. La ministra Salgado, però, ha anunciat que no serà 100% operatiu fins al 2012. 3.- L'Estatut també fixa en 5.000€ l'any les quantitats a rebre. Tanmateix, la ministra ha anunciat una aportació extraordinària d'11.000 milions per a totes les comunitats autònomes, dels que no ha volgut confirmar la xifra corresponent a Catalunya. Segons la Generalitat, serà de 3.800 milions, però realment no hi ha manera de saber-ho, i ben bé podrien ser-ne menys. De fet, cadascú es pensa que serà ell qui s'endurà el peix més gros: si sumem les estimacions fetes fins ara per nou dels governs autonòmics, la quantitat de diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions (!): el País Valencià parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300; Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400; Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70, de tal manera que solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado, que s'haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les quals Madrid, que pot obtenir una quantitat que pot ser força grossa. Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado. 4.- El nou finançament tampoc no recull cap de les variables que exigeix l’Estatut: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d’exclusió. Respecte de la immigració, per exemple, resultarà en uns pitjors serveis sanitaris, perquè la Seguretat Social atén tothom (sigui ciutadà espanyol o no, i a Catalunya hi viuen molts estrangers) i els càlculs de l'Estat s'han fet en relació als ciutadans oficials, no als residents reals (com demanava l'Estatut) que són els usuaris veritables del servei. O sigui, que si volem la mateixa qualitat que a Extremadura, haurem de pagar-ne nosaltres la diferència... 5.- L'Estatut exigeix bilateralitat, i no n'hi ha hagut de cap tipus. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú. 6.- Un dels objectius a assolir amb aquest finançament era el de reduir substancialment l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que tindrà un pot acumulat (això és com la 6/49) de 21.000.000.000€ (!!) aquest 2009 segons la Fundació Josep Irla. En canvi, fins al 2012, se suposa (perquè ens hem de basar en suposicions) que només rebrem entre 2.000 i 2.500€ cada any. És a dir, que l'esquerda no només no s'escurçarà sinó que es farà més gran, perquè l'any 2008 Catalunya va tenir, com a resultat d'ingressos i despeses, un dèficit de 4.800€. Esquerra defensa l'acord dient que, si se sumen els 3.800 milions d'euros als 800 milions que rebrà la Generalitat en infraestructures mercès a la disposició addicional tercera de l'estatut, s'eixugarà un terç del dèficit fiscal. Però els republicans parteixen de les dades de dèficit fiscal del govern espanyol (13.800 milions d'euros) i no pas de les de la Fundació Irla (18.600 milions), ni de les de la Generalitat (16.735 milions). A banda, totes aquestes estimacions es basen en dades anteriors al 2005, i els diners promesos per Salgado són per al 2012, quan el dèficit pot haver crescut considerablement. 7.- Catalunya passarà l’any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s’està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s’estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya –homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana! 8.- A sobre, la Ministra ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos). 9.- Cal considerar, a més, que els diners d'avui no tenen el mateix valor que tindran els diners el 2012, a causa de la inflació i perquè qualsevol capital s'ha d'actualitzar amb variables diverses, entre les quals les variacions dels tipus d'interès. 10.- A banda, la recaptació tributària també varia cada any, i si s'escau una nova fase de creixement econòmic, aquesta recaptació i aquest IPC augmentarien. L'argument principal (oficial) del PP per a oposar-se al nou finançament és que implicarà l'augment d'impostos.

* * *

(B) PIRRITX ETA PORROTX Els catalans fent el pallasso, i l'Estat espanyol ha deixat molt clar com els tracta, els pallassos: els priva dels seus drets. I si no, mireu els bascos Pirritx eta Porrotx, que pateixen censura i no se'ls permet actuar (ja fa temps per part del PP i del PSOE, però ara s'hi ha sumat... Izquierda Unida!) a causa de la ideologia abertzale dels seus dos membres, en un clar atemptat a la llibertat dels ciutadans (que, recordem-ho, no podem ser discriminats per motius ideològics, de raça o religió). Perquè quan es posen el maquillatge, Pirritx eta Porrotx sempre han deixat de banda els motius polítics, perquè el que ells busquen és divertir la gent i fer riure la mainada. Bé, hi ha una excepció, i va ser aquest passat mes d'abril, quan se "celebraven" els 20 anys de l'aplicació de la política de dispersió de presos bascos, en què Pirritx eta Porrotx van participar en una campanya d'Etxerat amb aquest vídeo, en què demanen que es posi fi a aquesta vulneració de les lleis internacionals de l'ONU (Principi 20 del "Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol mena de detenció o presó"; i regles 79 i 80 de les "Regles mínimes per al tractament dels reclusos"). Tot un crim, això de defensar que es respecti llei! La democràcia és plena de pallassos...

Amaro far niente

Porto uns dies d'indolència estival. Si fa uns dies era a causa de la calor sofocant, avui és perquè porta tot el dia plovent. A sobre, aquesta setmana estic treballant de tarda, i de tot plegat en resulta una combinació nefasta: plego a les 21h, cansat i avorrit, i no tinc ganes de posar-me a traduir ni llegir ni hòsties, però la xafogor tampoc no em permet adormir-me fins passada la una (com a mínim), i l'estona la passo fent zàpping (televisiu o internètic) o ja directament davant de la consola, amb la ferma intenció de matar el temps fins anar al llit. I l'endemà al matí em quedo fent el ronso pel llit, aprofitant que és l'única moment en què t'hi estàs fresquet. Amb una mica de sort, em llevo a quarts d'onze, però entre que esmorzes, fas una mica de neteja i et dutxes ja gairebé és l'hora de posar-te a preparar el dinar, perquè a un quart de tres ja has de ser a la feina. O sigui, que tampoc no he pogut fer res de profit. Amaro far niente!

PS: A més, si m'estic calladet, m'estalvio de què em puguin detenir en base a possibles delictes.

Usos del català: marroquins vs. espanyols

L'Idescat ha publicat recentment una enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya. L'ús del català recula, mentre que el l'espanyol avança. En Vicent Partal hi reflexiona al seu Mail Obert, tot recordant-nos una frase d'en Sanchis Guarner [*veure nota*]: "una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". I és cert que massa sovint els catalans passem a l'espanyol quan se'ns adrecen en aquesta llengua. És el que té la mentalitat submissa. Tanmateix, també hi juga el fet de què a alguns nouvinguts no els surt dels genitals el fet no ja de parlar en català (això, malauradament, ho fan la majoria) sinó senzillament ni tan sols molestar-se a entendre'l i, per tant, possibilitar aquella situació de bilingüisme amb què, això sí, s'omplen la boca quan toca defensar que els seus fills puguin educar-se únicament en espanyol i d'aquesta manera es pugui completar d'aquí a una generació el procés colonitzador. Un cas il·lustratiu ens el dóna avui La Vanguardia, en un article d'en Toni Coromina titulat "Traducción telefónica". Com que l'accés al web és restringit, i em feia mandra transcriure l'article, mon pare i jo ens hem entretingut a escanejar-lo, i el podeu consultar clicant a la imatge amb què acabo el post d'avui. [Podreu comprovar, d'altra banda, que els Roig no ens caracteritzem per gaudir de dots artístiques, i que el paper està mal retallat i tort]. En resum: uns nouvinguts del Marroc instal·lats a Vic han hagut d'acudir a Hisenda a solucionar uns afers, i allà s'han trobat que el funcionari de torn no els entenia si li parlaven en català. Al seu torn, els marroquins, que durant el temps que porten vivint a Vic han tingut temps de desenvolupar bones competències comunicatives en català (que, malgrat els incansables intents de Felips V, Francos i d'altres il·lustres Ciudadanos, hi segueix sent la llengua habitual), però encara no en castellà (perquè no els ha calgut: en tenen prou amb el català o amb alguna altra de les llengües que dominen: àrab, francès i anglès). Total: que la comunicació no ha estat possible. ¿De qui ha estat la culpa? Uns ho tenen molt clar: tant de los moros mierda, que vienen a imponernos sus costumbres medievales com també del provincianismo catalufo, que no quiere ver más allá de su ombligo. Això, però, que li ho expliquin a la marroquina, que en veure que el català no li servia, va provar de parlar-li en les altres llengües que coneixia: àrab, francès i anglès. Però res, amb el nostre home només t'hi pots entendre en espanyol. Si li preguntéssim, ens respondria algo aixó com "porque no creemos en fronteras y somos ciudadanos del mundo". Ara només li falta, és clar, esperar fins que el món s'adecuï a les seves característiques. És el que té la mentalitat imperialista. [*NOTA*] Recordatori per als Tribunals espanyols i europeus, i de pas per a tots aquells que segueixen la consigna oficial de què "la violència només és d'un bàndol [ETA] cap a l'altre [els demòcrates]": l'escriptor Sanchis Guarner va patir el 1978 (ja en "democràcia", eh?) un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, Grup d'Acció Valencianista, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú (hi insisteixo: ja en "democràcia", com l'altre dia amb els agressors de Gandia). Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort, puix que en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants contra la seva persona (allò que els "demòcrates" considerarien com a Kale Borroka si la pintada l'hagués fet un independentista contra algú del PP, i que la seva "Justícia" no hauria dubtat en jutjar, fins i tot acusant d'ofici). Cliqueu a la imatge per a llegir l'article: