dimecres, 1 de juliol de 2009

Usos del català: marroquins vs. espanyols

L'Idescat ha publicat recentment una enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya. L'ús del català recula, mentre que el l'espanyol avança. En Vicent Partal hi reflexiona al seu Mail Obert, tot recordant-nos una frase d'en Sanchis Guarner [*veure nota*]: "una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". I és cert que massa sovint els catalans passem a l'espanyol quan se'ns adrecen en aquesta llengua. És el que té la mentalitat submissa. Tanmateix, també hi juga el fet de què a alguns nouvinguts no els surt dels genitals el fet no ja de parlar en català (això, malauradament, ho fan la majoria) sinó senzillament ni tan sols molestar-se a entendre'l i, per tant, possibilitar aquella situació de bilingüisme amb què, això sí, s'omplen la boca quan toca defensar que els seus fills puguin educar-se únicament en espanyol i d'aquesta manera es pugui completar d'aquí a una generació el procés colonitzador. Un cas il·lustratiu ens el dóna avui La Vanguardia, en un article d'en Toni Coromina titulat "Traducción telefónica". Com que l'accés al web és restringit, i em feia mandra transcriure l'article, mon pare i jo ens hem entretingut a escanejar-lo, i el podeu consultar clicant a la imatge amb què acabo el post d'avui. [Podreu comprovar, d'altra banda, que els Roig no ens caracteritzem per gaudir de dots artístiques, i que el paper està mal retallat i tort]. En resum: uns nouvinguts del Marroc instal·lats a Vic han hagut d'acudir a Hisenda a solucionar uns afers, i allà s'han trobat que el funcionari de torn no els entenia si li parlaven en català. Al seu torn, els marroquins, que durant el temps que porten vivint a Vic han tingut temps de desenvolupar bones competències comunicatives en català (que, malgrat els incansables intents de Felips V, Francos i d'altres il·lustres Ciudadanos, hi segueix sent la llengua habitual), però encara no en castellà (perquè no els ha calgut: en tenen prou amb el català o amb alguna altra de les llengües que dominen: àrab, francès i anglès). Total: que la comunicació no ha estat possible. ¿De qui ha estat la culpa? Uns ho tenen molt clar: tant de los moros mierda, que vienen a imponernos sus costumbres medievales com també del provincianismo catalufo, que no quiere ver más allá de su ombligo. Això, però, que li ho expliquin a la marroquina, que en veure que el català no li servia, va provar de parlar-li en les altres llengües que coneixia: àrab, francès i anglès. Però res, amb el nostre home només t'hi pots entendre en espanyol. Si li preguntéssim, ens respondria algo aixó com "porque no creemos en fronteras y somos ciudadanos del mundo". Ara només li falta, és clar, esperar fins que el món s'adecuï a les seves característiques. És el que té la mentalitat imperialista. [*NOTA*] Recordatori per als Tribunals espanyols i europeus, i de pas per a tots aquells que segueixen la consigna oficial de què "la violència només és d'un bàndol [ETA] cap a l'altre [els demòcrates]": l'escriptor Sanchis Guarner va patir el 1978 (ja en "democràcia", eh?) un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, Grup d'Acció Valencianista, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú (hi insisteixo: ja en "democràcia", com l'altre dia amb els agressors de Gandia). Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort, puix que en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants contra la seva persona (allò que els "demòcrates" considerarien com a Kale Borroka si la pintada l'hagués fet un independentista contra algú del PP, i que la seva "Justícia" no hauria dubtat en jutjar, fins i tot acusant d'ofici). Cliqueu a la imatge per a llegir l'article:

3 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Com va Joan? Jo fa un temps ja vaig trobar ací a Mallorca un cas semblant. De fet conec gent d'orígens magrebins i són probablement el col·lectiu més receptiu envers el català.
Mira't açò:
http://desdelilla.blogspot.com/2007/09/dignitat.html

Vicent ha dit...

Trobe que tot és un cercle viciós.

Els nouvinguts no s'esforcen en entendre el català perquè capten perfectament quina és la llengua dominant, la que és útil.

I que això siga així és fruit de la convivència de dues llengües en desigualtat de condicions.

També intervé el fet que molts de nosaltres (jo no) parlem en castellà quan se'ns parla en castellà, tot i saber que l'altre ens entén.

I molts de nosaltres fem això (jo no) perquè també captem quina és la llengua "naturalment" superior.

Actuant així contribuïm a que el català continue sent inferior. Però és cert que qui més pot fer ací són les institucions.


Jo propose una militància activa pel que fa a l'ús de la llengua. Parlar sempre en català; sempre que t'entenguen, almenys. I si no t'entenen -o t'entenen a mitges- tenir una actitud que tendeixca a l'aprenentatge de l'altre del català: traduir allò que l'altre no entenga, mig-parlar en català, etc.

Seria bo fer una campanya per a que aquesta militància fora més que una acció individual.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Hola Marc, hola Vicent!

Sí, ja recordo lo de la Saïda i el militar escandalitzat de trobar-se una "mora catalanista". També li vaig dedicar una petita entrada al blog:

http://diaridavort.blogspot.com/2007/08/la-sada-en-bartolom-i-la-tieta-ins.html

Malauradament, hi ha gent (que té més contacte que jo amb nouvinguts magribins) que m'ha dit que darrerament els que arriben ja no mostren un interès tan alt en integrar-se (potser perquè quan arriben ja es troben amb una comunitat de magribins ben instal·lada), i que el poc interès a integrar-se el dediquen a aprendre castellà (llengua de prestigi, llengua amb més parlants).

Jo ja procuro sempre, Vicent, adreçar-me als desconeguts en català, i mantenir-m'hi encara que em responguin en castellà. Però treballo de cara al públic, en una llibreria, i hi ha dies en què això esgota mentalment, perquè contínuament has d'estar avaluant la cara del teu interlocutor, aviam si és que realment t'està entenent o no, o si cal seguir parlant més a poquet a poquet o triant un vocabulari més "estàndard" o... Vaja, que no és una situació normal, i te'n canses... Sort que de vegades t'apareix el típic prepotent ("a mí no me hables en catalán, que esto es España") i et carrega les piles per a la resta de la jornada!

Evidentment, avançaríem molt més si aquesta postura la mantinguéssim molta més gent, però el més habitual (entre tant de salvapàtries convergent) és passar-se al castellà de bones a primeres. I aquí al Principiat fa cosa d'un any que es va iniciar una campanya al respecte, amb resultats no gaire clars:

http://www.youtube.com/watch?v=Eki1FjEHpAE&feature=fvw

PS: el lema de la campanya ja és una mica patètic: "encomana el català", com si fos un virus...