dilluns, 28 de desembre del 2009

Sobre el futur de l'edició en català

Mentre el meu projecte d'una editorial lliure i gratuïta de textos en català dorm el son dels infants (i la criatura té molts números d'esdevenir un nou Peter Pan), aquests darrers dies els diaris han parlat diverses vegades sobre el futur del món del llibre. Per exemple: (1) A l'edició d'avui del diari El Punt (a l'article Llibres fets a mida) parlen sobre l'editorial Tria Llibres, que apostaria per la edició digital per encàrrec. (2) A Vilaweb van dedicar un especial als e-books i e-readers: aquest vídeo i aquest article d'un dels seus blocaires, en Joan Josep Isern. (3) El diari Avui publicava dissabte una entrevista al malparit del Jaume Vallcorba. Després d'afirmar que "és ingenu que els autors vulguin viure de la literatura", t'assabentes que s'ha gastat una ronyonada en la restauració del pis on hi ha la seu de l'editorial. Queda clar que del llibre en viuen (i bé) els editors i distribuïdors, però no els autors. Ah, i que l'autocrítica és cosa de marxistes! (4) A la llibreria ens han arribat alguns exemplars de Setzevents, un "nou i revolucionari segell editorial" que aposta pel català i per l'atorgament a l'autor de tots els drets sobre l'obra. (5) A l'estiu va néixer també l'editorial Petròpolis, que "naix de la voluntat d'editar textos d'autors novells i de clàssics per posar-los a l'abast de tot el món mitjançant les noves tecnologies". (6) Poc abans havia nascut també Llibres de Veu, que edita exclusivament audiollibres, és a dir, llibres recitats.
* * *
PD: Si amb la campanya de Nadal ja n'hi hauria prou per a justificar la meva nul·la dedicació al blog aquests dies, he de dir que em va morir l'ordinador que ma germana m'havia donat a l'estiu, després que m'haguessin robat el portàtil. Per tant, segueixo sense poder prometre res fins a passat Reis... Bona entrada d'any a tothom, doncs, si no ens llegim abans!

dimarts, 8 de desembre del 2009

Jordi Solé Tura

En les disputes eternes i caïnites entre el qui podríem anomenar trotskistes i estalinistes, jo acostumo a ubicar-me ràpidament al costat dels primers. Principalment, i com ens passa a la majoria, perquè el règim de burocràcia i terror instaurat per Stalin va ser efectivament exemplar, però precisament d'allò que el comunisme no hauria d'haver estat mai. I que consti, tanmateix, que accepto alguns dels arguments dels seus defensors, com ara que calien mesures excepcionals per a una situació excepcional, i l'URSS s'estava dessagnant llavors al bell mig de dos conflictes: a l'exterior pels interessos de les potències imperials i a l'interior pels anhels de llibertat de la classe obrera, i és evident no es pot anar només amb flors a la mà quan de tots dos conflictes en sortien enemics ferotges i despietats que et destrueixen si tu no els destrueixes abans. Ara bé, hi ha un bon tros de justificar l'ús de la violència (l'assassinat, la deportació siberiana) en situacions excepcionals contra l'enemic mortal (com jo puc arribar a acceptar) a passar a rebaixar unes tan greus mesures contra gent desarmada que sovint resultaven ser simplement un obstacle per als obscurs interessos personals de la classe política estalinista. Ja m'estic anant per les branques... El que volia dir és que, si bé normalment simpatitzo molt més amb el —diguem-ne— trotskisme, més encara després de la persecució estalinista del POUM (encara que ells estrictament ja no seguien les directius de Trotski) i l'assassinat de l'Andreu Nin mitjançant l'operació Nikolai, ara en canvi, arran de la mort del Jordi Solé Tura, he de donar la raó als qui acusen els trotskistes de preferir fer el joc a la burgesia contrarrevolucionària que als companys revolucionaris. Parlo, per exemple, de l'article que ha publicat a Kaosenlared en Pepe Gutiérrez-Álvarez (qui normalment gaudeixo molt llegint): Los tiempos de Jordi Solé Tura. És evident que la mort d'una persona és sempre motiu de dol, i més encara en les condicions amb què l'alzheimer havia anat corcant l'existència del Solé Tura. Però no veig per quins sets sous se li ha de dedicar el més mínim homenatge des de l'esquerra que encara es consideri conseqüent amb les bases marxistes (poseu-li l'etiqueta que preferiu: revolucionària, obrera, leninista, anticapitalista etc). ¿Potser perquè durant molts anys va ser-ho, de marxista conseqüent? Doncs precisament per això (perquè no es pot negar que, com a mínim, durant molts anys va dedicar-se en cos i ànima al Partido Comunista, fos això o no marxisme conseqüent) trobo jo que no es mereix cap homenatge, si no la major de les repulses, per traïdor. ¿Com pot ser possible que algú amb la seva trajectòria acabés esdevenint un dels pares de la Constitución (mira per on) i defensors del Rei (ves quin remei)? És clar que aquest seu gir el van fer moltes altres persones, però per això mateix també l'últim que calia era fer-li un homenatge, perquè ara tota aquesta generació de traïdors de passat esquerraníssim i present dretà podran endolcir la seva condició i quedar-se amb la consciència més tranquil·la encara. PS: Des d'un àmbit nacional, cal considerar també, com bé recordava ahir en Vicent Partal, que en Solé Tura "és el gran inventor d'un discurs sobre el país que s'entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia". "Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta [Catalanisme i revolució burgesa] que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l'esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s'interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d'aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme".

dilluns, 30 de novembre del 2009

Democràcies

Aquesta setmana ens està oferint un parell de grans exemples del que cal entendre per democràcia a principis del segle XXI: (1) Des d'Hondures ens ensenyen com cal celebrar unes eleccions per a què comptin amb el vist-i-plau dels EEUU: les ha de convocar una dictadura colpista, han d'incomplir l'acord Guaymuras-Tegucigalpa-San José, cal que siguin ratificades per un Tribunal Electoral de magistrats inhabilitats (alguns dels quals alhora són diputats del govern colpista) i que l'empresa contractada per a efectuar el còmput electrònic sigui propietat també d'un dels colpistes (de nom Arturo Corrales). Però tota aquesta farsa, en què ves per on ha resultat vencedor un dels colpistes (de nom Pepe Lobo), només ha comptat amb la participació d'un 21% dels electors. Hi ha un interessant recull d'articles a l'especial de Rebelión sobre Hondures. (2) Des d'Espanya un es pensaria que actuarien amb més subtilesa, però davant de l'amenaça secessionista abertzale-judeo-maçònica hi ha patriotes espanyols capaços de sacrificar el seu braç per a mantenir la indissoluble unitat de la Nació. I és que la Guàrdia Civil està esplèndida: a banda d'aquest heroic agent que ha provat infructuosament de simular ser víctima d'un atemptat d'ETA (d'on no n'hi ha no en raja, senyors), un cotxe camuflat de la Benemérita que transportava un dels detinguts de Segi va atropellar mortalment a Madrid un dona de 84 anys. Després d'un parell de dies torturat als calabossos, segur que encara aconseguiran que el detingut declari haver estat ell qui conduïa... I tot plegat en uns dies en què la brunete mediàtica ha reaccionat al·lèrgicament contra la impaciència catalana davant de la broma de l'Estatut (ja de per sí una broma), i ara ja en espera delitosa per l'emocionant crescendo fins a la celebració dels referèndums per la independència el proper dia 13 de desembre, en què la concepció i talante democràtics del Regne d'Espanya es mostraran amb tota la seva potència, riquesa i esplendor.

divendres, 27 de novembre del 2009

Sobre els llibres electrònics

Com cada tardor, estic sumit en un pou de desídia, apatia i mandra. Fa temps que vull dedicar un bon post (amb cara i ulls) al llibre electrònic, altrament conegut, en les seves diferents variants dialectals, com a e-book (el llibre) o e-reader (la màquina per a llegir-lo), però no hi ha manera... Em limitaré, doncs, a enllaçar-vos amb un parell de notícies que han aparegut avui sobre el tema: (1) Des del cantó de la pela, és a dir, des d'un vessant més acord amb el sector empresarial, Vilaweb es fa ressò de l'aposta de cada cop més editorials catalanes en favor del llibre electrònic, concretament del creixement de la plataforma digital Edi.cat. (2) Des del cantó de la llibertat, és a dir, des d'un vessant més proper al benefici popular d'aquestes noves tecnologies, tenim l'article Teoría y práctica del libro electrónico publicat per Carlos Martínez al seu blog (tot i que jo l'he trobat a Rebelión). Com bé sabeu (o podeu suposar), i malgrat que el meu sou depèn directament del món del llibre, jo estic clarament posicionat en aquest segon grup. Com a entreteniment, si us avorríssiu, podeu llegir la petita esbatussada que vaig mantenir ara fa un mes amb alguns lectors del blog de l'Antonio Orejudo al diari Público, quan aquest va escriure un article contra la pirateria (de llibres): Esta columna no trata del caso Gurtel.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Card entre llasts: el Sostres ja no és a l'Avui

No tot són males notícies. Salvador Sostres ja no escriu a l'Avui, atès que la direcció del diari ha considerat que la seva columna Llir Entre Cards "és repetitiva i suposa un llast per al diari". Podeu llegir el seu precipitat (i moderat) article de comiat al mateix diari, o bé l'altre que ha escrit una mica després al seu blog, ja més en el seu acostumat to bel·licós i prepotent. [Com que en el seu blog em sembla que no té un enllaç per a cadascun dels articles, aquest en qüestió es titula "La veritat del que ha passat" i l'ha publicat avui 18 de novembre]. El director provisional de l'Avui, en Carles Flo, en surt força malparat: fins i tot s'hi arriba a "insinuar" que és un putero. No diré que les crítiques que hi escriu en Sostres no siguin veritat (el Partit "Socialista" deu ser una de les institucions més corruptes del país), però té collons que les faci algú que alhora està defensant aferrissadament Convergència, i fins a nivells ridículs, com ara encimbellar l'Alavedra i el Prenafeta a l'altura de "patriotes catalans", afirmacions que li han costat l'enemistat amb l'altra opinadora ultramuntana del país, la Pilar Rahola [llegiu-ne aquest article]. Segueix també ferm amb aquella altra de les collonades a què ens té acostumats, la de mantenir-se en la postura dretana clàssica que defensa i admira l'esforç (la maledicció bíblica del "et guanyaràs el pa amb la suor del teu front", perquè els poderosos sempre han tingut l'Esglèsia per a mantenir els privilegis), quan gairebé sempre qui ho diu ha tingut la vida regalada. El nostre amic Sostres no en podia ser una excepció, perquè si ha arribat on és ara (a banda de les seves innegables capacitats literàries, que admiro), després d'haver estat alumne de l'elitista escola Aula, ha estat gràcies a la seva mamà, capità general de l'imperi del càtering Semon, tant o més elitista que l'escola Aula.
Caldria preguntar-se, ja que en parlem, com és que algú que reparteix carnets de patriotisme català permet que la seva mare allotgi la pàgina web en un domini ".es", i que la pàgina principal surti per defecte en castellà... Però bé, és que a part de bon escriptor, tota la resta de qualitats del Sostres no són precisament favorables: a banda d'incongruent, és mesquí, superb i fatxós. Per a acabar-ho d'adobar, en el seu blog hi ha posat un número de compte bancari per a què els seguidors entusiastes li facin una "donació per a mantenir la pàgina". Visca l'esforç, eh Sostres? Si ja sembles un "sociata", paio, volent viure de subvencions no maternes! Però ja ens coneixem ja, i tot plegat només és una tapadera per a recaptar diners amb d'altres finalitats... Aviam si el teu odiat Garzón t'acabarà engarjolant al costat dels abertzales!

dilluns, 16 de novembre del 2009

Magdalenes d'alt standing

L'espai social Magdalenes (és a dir, la casa okupa situada al carrer del mateix nom, al Barri Vell de Barcelona) ha rebut una ordre judicial on se'ls notifica que seran desallotjats qualsevol d'aquests dies. Com que és un espai que ha beneficiat els veïns del barri (principalment, l'inquilí víctima de mòbing que encara hi viu) i que tampoc no ha ocasionat molèsties ni brutícia durant els 3 anys que porta en funcionament, els mitjans de comunicació no se n'han fet ressò. Allò que ven, allò que cal esbombar, allò que agrada, són els esquàters guarros, sorollosos i borratxos. La resta (la gran majoria) no surten als mitjans de desinformació, no fos cas que la gent es fes una idea encertada de les coses. L'única excepció l'he trobada al diari El Punt, que li dedica en la seva edició d'avui aquest article de títol inequívoc: Millor esquàters que turistes. Si hi ha algú de les CUP Barcelona que em llegeix, proposo que sigui el lema de la campanya de les properes eleccions municipals. Perquè cal que triem. Al carrer Magdalenes, o bé la casa okupa o bé l'Hotel Catalònia que els vol fer fora. A Barcelona, o bé seguim amb aquest model pensat cada cop més exclusivament per als turistes i la gent rica, o bé decidim apostar i donar suport als centres socials i a propostes com ara els Habitatges Realment Públics. O bé unes magdalenes casolanes, fetes amb amor, humilitat i artesania, o bé unes altres de prefabricades, plàstiques, nocives i amb l'únic objectiu d'enriquir la butxaca d'uns pocs.

dimecres, 11 de novembre del 2009

El Jueves es revenja de Ramoncín

Porto dies espès. Volia parlar del Mur de Berlín, dels impostos dels futbolistes estrangers o de la guerra entre pirates i corsaris a les costes de Somàlia... però tot se'm fa massa gros. La tardor m'empetiteix, i em torno més ximple i primari. I he rigut com un posseït en veure la reacció d'El Jueves al tancament del seu canal Youtube per acció de la mà negra, llarga i peluda del Ramoncín. En podeu veure aquest video curtet. I els podeu seguir des del nou canal que han obert a Dailymotion, des d'on prometen dedicar-li un vídeo cada setmana. La guerra està servida, i la diversió assegurada.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Lleis en època de crisi (per als rics, és clar).

Els nostres governants, quan els convé, es posen les piles. L'època actual es troba sotmesa als estralls d'una crisi econòmica, el nostre Govern central ho sap... i hi actua en conseqüència. Val a dir, però, que no ho fa (com caldria suposar en un òrgan de majoria d'esquerres) per a protegir els estrats socials més desfavorits i amb major risc d'exclusió social, sinó precisament per a evitar més problemes a les classes opulentes. Si fa un setmana parlava de les noves deduccions fiscals que han d'afavorir els posseidors de capital, el Congrés ha decidit també aprovar una llei que facilita el desnonament exprés [llegiu-ne la notícia], és a dir, poder fotre fora més ràpidament inquilins que no volen (o, més sovint, no poden) pagar els lloguers a temps. Posats a solucionar problemes, els nostres governants prefereixen fer-ho amb els d'aquelles famílies que ja tenen una casa on viure (i que es poden permetre el luxe de treure benefici econòmic de les altres cases que posseeixen) que no pas els problemes de la gent que no té on dormir tranquil·la. I sort que l'habitatge és un dret constitucional, que si no...

divendres, 30 d’octubre del 2009

Tres articles clars i contundents

Al llarg de les passades 24 hores, tres autors que segueixo assíduament han publicat un article cadascun que reforça els motius pels quals m'agrada llegir-los: la seva claredat i la seva contundència: (1) Vicenç Navarro ha escrit Las causas de la pobreza mundial. Es pot llegir en un parell de minuts, però en destaco un parell de fragments: —Vuit milions de nens moren cada any de malnutrició (un cada dos segons), l'equivalent de morts que provocarien 43 bombes atòmiques com la llançada a Hiroshima, bombes que exploten cada any sense produir cap mena de soroll. El que fa moralment intolerable aquesta situació és que des del punt de vista científic sabem com resoldre tan el problema de la pobresa com les seves conseqüències, de les quals la fam és la més dramàtica. I la situació paradoxal és que la pobresa no és deguda a la manca de recursos. —El Parlament del suposadament democràtic sistema polític [de Bangladesh] està controla pels grans agricultors. El 75% dels seus membres tenen grans extensions de terra, amb el que les possibilitats de canvi són molt petites. El sistema econòmic i polític està sostingut en part per un exèrcit i en part per sistemes d'informació i persuassió (amb connexions amb grups mediàtics estrangers), i té escasses possibilitats de canvi. La Constitució del país, escrita per aquella estructura de poder, posa per escrit la impossibilitat de generar tal canvi. D'aquí que la defensa d'aquella estructura de poder es presenti com la defensa de la democràcia. (2) Santiago Alba Rico ha publicat "Que hi hagi rics, no és potser un dret dels pobres?", on torna a tractar sobre la tríada antropològica que fonamenta la realitat humana (béns universals, generals i col·lectius) i que hauria de guiar la nostra activitat cultural, judicial i política. A continuació reprodueixo no el que diu en aquest article (que també es pot llegir en dos minuts) sinó tal i com ho va expressar, de manera molt similar però una mica més extensament, en un altre: «El capitalisme també constitueix una amenaça a la Humanitat com a forma ; és a dir, com a cultura, com a dret, com a política i com a moral. Segons he insistit moltes vegades, allò que han tingut en comú totes les cultures de la terra des del neolític —les més benignes i les més repressores— ha estat la cura que han posat a mantenir separats, encara que fos convencionalment, els diferents ordres d'existència. Hi ha tres tipus d'objectes o tres formes de tractar un objecte: tenim les “coses de menjar” —o consumptibilis, els objectes pròpiament de consum— ; les “coses d'usar” —o fungibilis— i les “coses de mirar” o “meravelles” —les mirabilia llatines, les coses dignes de ser mirades—. Mitjançant les coses de menjar subvenim una vegada i una altra la necessitat de reproduir la nostra vida estrictament biològica contra l'existència d'aquelles criatures molt provisionals, molt toves, alimentàries, que apareixen i desapareixen del nostre horitzó, marcades per la velocitat i la immanència, com purs mitjans de la reproducció natural: és el circuït, el cercle, el cicle tancat i sense fi de la Natura. Mitjançant les “coses d'usar”, els instruments i els seus productes, reproduïm més aviat un món, un àmbit d'objectes estables, més o menys duradors, la lenta però inexorable decadència dels quals (que combatem sense descans) funda ja l'espai d'un reconeixement mutu entre els homes per sobre de la necessitat natural. Mitjançant les “coses de mirar” o “meravelles” —certes pedres, certes paraules, certs colors— apartades convencionalment del circuït ràpid de la vida i de l'espiral lenta de l'ús, declarades alhora incomestibles i inútils, s'obre aquella distància que permet a l'home mesurar (i no només calcular) i establir, com a mínim virtualment, un espai comú, una memòria col·lectiva, el lloc del judici i del contracte. Les “coses de menjar” serveixen per a mantenir la vida ; les “coses d'usar” serveixen per a mantenir la societat ; les “coses de mirar” serveixen per a mantenir el món. El joc mateix de la cultura humana ha consistit bàsicament en aquesta divisió i en la possibilitat, per tant, d'abordar un objecte des de com a mínim tres punts de vista (com a menjar, com a eina i com a monument). Doncs bé, el capitalisme és el primer ordre econòmic-social de la història que ha esborrat la frontera entre aquests tres ordres ; que no distingeix entre objectes de consum, fungibles i meravelles ; que tracta totes les coses per igual (sense fer cap diferència: les pomes i els xais, les taules, les cases, els ordinadors, els llibres, els quadres, l'or, el cos, les patates, les catedrals, les imatges —les coses naturals, les instrumentals i fins i tot les senzillament pensades—) com “coses de menjar”, com purs comestibles ; és a dir, com a mitjans pelats per a la reproducció de la vida. El capitalisme, és a dir, submergeix ininterrompudament la cultura en la biologia i l'antropologia en la natura, de tal manera que la societat construïda en el seu si —en els països anomenats paradoxalment avançats— és cada vegada més una societat de purs comensals, de fam lliure i desbocada sobre el món: una plaga de llagostes que no s'aturarà mentre encara pugui menjar-se una torre o un paraigües. El capitalisme dedica tot el seu temps a fabricar el seu propi menjar i menjar-se'l ; i, si és sobrehumà perquè es creu immortal, és prehumà perquè és animal; una societat, en fi, de pura subsistència. Els objectes del món es poden classificar també d'una altra manera. Podem dir que existeixen béns universals, béns generals i béns col·lectius. Els béns universals són aquells amb els que n'hi ha prou que hi hagi un exemplar per a què ens sentim satisfets: les estrelles, el mar, el Taj Mahal, els ritus d'un poble, la bellesa d'un cos, el color verd, el Gernika de Picasso o fins i tot San Francesc i el Che Guevara, que no podem imitar però amb l'existència irrepetible dels quals sentim que ha millorat una mica la nostra vida. Sobre aquest tipus de béns, com el seu nom indica, ningú no té cap dret: l'únic sol al cel és un sol per a tothom, fins i tot per als cecs. Els béns generals, en canvi, són aquells que és possible i alhora necessari generalitzar, aquells que no hi ha prou que n'hi hagi sinó que cal també que els usem ; aquells béns dels que n'hi ha d'haver tants exemplars com éssers humans. En tenim prou amb què hi hagi un Orió al firmament, però no en tenim prou amb que hi hagi només un tros de pa al castell del Príncep. Ens és indispensable d'apropiar-nos individualment d'aquestes coses: el pa, l'habitatge, els instruments de curació i, a mesura que la tecnologia ha anat introduint nous béns generalitzables, també l'electricitat, l'aigua corrent o la lectura. Els béns generals —dels que cadascú de nosaltres ha de gaudir— cenyeixen l'àmbit propi del dret: tots tenim dret no només a un pa sinó també a un llum i a un llibre, i és suficient amb què una sola persona estigui privada d'aquests béns per a què la Humanitat —el seu sentit de la justícia i de la universalitat— ja no estigui satisfeta. Finalment tenim l'ordre dels béns col·lectius, és a dir, aquells béns que, al contrari que els universals —la Lluna o les ruïnes de Yaxilan— són imprescindibles per a la reproducció individual de la vida, però l'ús de la qual no es pot generalitzar sense atemptar precisament contra els nostres drets sobre els universals i sobre els generals: la terra, els mitjans de producció o, per exemple, l'automòbil. L'automòbil no pot constituir un dret individual —al mateix nivell que el pa o l'habitatge—, perquè la seva generalització destruiria aquell bé universal, condició de tots els altres béns: la Terra mateixa. Si cada família xinesa no pot tenir el mateix número d'automòbils que una família estatunidenca sense amenaçar l'existència del planeta, la possessió individual d'un automòbil als EEUU esdevé senzillament immoral. L'automòbil ha de ser, doncs, un bé col·lectiu o, si es vol, públic ; i el nostre dret en aquest cas no ha de ser mai el dret sobre l'objecte sinó sobre els seus avantatges. Al llarg de la història de la Humanitat, concebuda com a lluita de classes, el normal ha estat que els béns generals i els béns col·lectius s'han convertit en béns privats, que uns pocs s'hagin apoderat al mateix temps dels mitjans de producció i dels productes, en detriment de la major part de la població. Però el capitalisme ha anat un pas més enllà i, en virtut de la seva pròpia estructura de fam, ha començat a privatitzar també els béns universals, refugi mateix de la cultura i font de resistència de l'indigenisme humà. Això que anomenem globalització, en efecte, consisteix bàsicament en l'expansió de la forma mercaderia —o, el que és el mateix, de la guerra contra les coses— fins al límits mateixos de l'univers: no només ja els mitjans de producció, la terra i els mateixos diners, sinó també les llavors, el color verd, les imatges, els noms, les tradicions, el so, el gest d'un dit, la memòria dels pobles, les catedrals, el teorema de Pitàgores, la mirada mateixa ; tot el conjunt d'allò existent o, encara més, les condicions mateixes d'allò existent —criatures naturals, manufacturades o senzillament imaginades— han lliscat enfora de l'espai públic, com constitució impersonal del món dels vius, i s'han convertit en l'únic tipus de bé que el sentit comú no reconeix: un bé privat. Allí on s'ha esborrat la diferència entre coses de menjar, coses d'usar i coses de mirar ; allí on s'ha extingit definitivament la separació entre béns universals, béns generals i béns col·lectius, la humanitat com a forma està amenaçada. Restaurar la cultura és restaurar la primera diferència ; restaurar la política és restaurar al mateix temps la segona separació. El capitalisme consisteix de fet en una dissolució permanent de totes les diferències: entre produir i destruir, entre mesurar i calcular, entre guerra i pau, entre veritat i mentida, entre estat de Dret i estat d'Excepció. En aquestes condicions, sota aquest règim de catàstrofe permanent, sotmesos a la velocitat creixent de la fam i de la guerra, no només no hi pot haver cultura ni política: tampoc moral ni cap mena de dret. Crec que no és possible exagerar els perills: en un món sense cultura, sense moral, sense política i sense dret —el més primitiu i prehumà de la història—, però amb armes de destrucció massiva d'altíssima tecnologia —el més avançat i sobrehumà— els motius d'inquietud estan assegurats i la normalitat prohibida.» (3) Carlos Fernández Liria ha publicat "Un ejemplo de pereza y comunismo", on al voltant de l'obra cabdal El Dret a la Mandra de Paul Lafargue fa una crítica a la societat de consum tot recordant-nos que per a instituir un "dret a la mandra" cal que el Dret mateix tingui alguna eficàcia institucional sobre la societat. L'autor pren partit per un comunisme entès precisament com a reivindicació d'aquest "dret a la mandra" i de l'oci, sense deixar de recordar-nos «el naugrafi antropològic i la insòlita degradació moral i política que portarien en el futur de la tradició comunista els intents estalinistes, maoistes o coreans d'instaurar una "cultura proletària", un "culte al treball" sota l'imperatiu de la industrialització a ultrança». En aquesta línia, i aprofundint en el corrent del decreixement, l'editorial La Catarata acaba de publicar "El crecimiento mata y genera crisis terminal", de Julio García Camarero.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Pretòria: colonialisme político-immobiliari.

Els mitjans de comunicació treuen espurnes amb la detencions d'avui en l'operació que el catxondo del jutge Garzón ha anomenat "Pretòria", suposo que en referència a la ciutat surafricana famosa pels enfrontaments entre potències colonialistes. Perquè de manera similar, a la nostra Pretòria (o Santa Coloma, o Barcelona) d'avui hi lluiten els afanys colonitzadors de les més altes essències de la raça capitalista, és a dir, polítics i empresaris del món immobiliari. Mentrestant, els súbdits-esclaus (negres o mileuristes) que ens ho mirem des de baix se'ns en fot si són anglesos o boers, si són del PSC, del PP o de Convergència. Tots són la mateixa merda, i tant de bo que les amenaces del Molt Sospitable Pujol es facin reals i s'ofeguin entre les seves pròpies excrecències mentre s'acusen traïdorament els uns els altres. Perquè els lligams entre les 400 grans famílies de sempre i les noves classes riques són d'allò més forts i intricats. Els de la família A són directors allà on els de la B són presidents i els de la C consellers, i així fins a l'infinit amb tota la riquesa que ofereix la matemàtica combinatòria. Dit de manera breu, el senyor Alavedra (un dels detinguts) és cunyadíssim del molt honorable Jordi Pujol. Dit de manera més llarga, i agafant ara com a exemple l'alcalde de Santa Coloma (un altre dels detinguts), aquest és vicepresident de la Diputació de Barcelona, el president de la qual és regidor de Santa Coloma i substituirà l'alcalde, cosa que no li vindrà de nou ja que és el marit de l'antiga alcaldessa, que ara és diputada ja que té la baixa per malaltia, mentre que la cap de gabinet és la filla de l'exalcalde de Terrassa, president ara de la Zona Franca, el qual vivia a Matadepera, mentre que el President de la Generalitat, mentre era alcalde de Cornellà, vivia a Sant Just, d'on la seva dona és regidora i pel que fa a l'alcalde de Santa Coloma, fill de l'antic alcalde franquista, aquest viu al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona. O, agafant com a exemple la família de l'actual Molt Sospitable José Montilla, podem repassar la llista de càrrecs de la seva dona, l'Anna Hernández: Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern. - 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern. - Presidenta de PROMUSA. - Presidenta de PROECSA. - Gerent del Consorci de la Colonia Güell. - Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona. - Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona. - Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A. - Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària. - Consellera del Barri de la Mina. - Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona. - Consellera de La Caixa. - Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat. - Vocal del Consorci Sanitari Integral. - Vocal de la Fundació Caviga. - Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona. Hi pot haver alguna gota d'aigua neta, en tot plegat? Segur que no. Senyor Pujol, siusplau, tiri de la manta! PS: Els mitjans se centren en els polítics, però jo, així com la resta de companys de la llibreria (a excepció del Jordi Valls, que és de Santa Coloma i la seva dona treballa a l'Ajuntament) ens hem fixat sobretot en un dels altres detinguts: l'empresari Lluís Casamitjana. Per què? Doncs perquè aquest fill de puta és el president del grup immobiliari Espais, que va ser el que fa 4 anys van sotmetre la nostra llibreria al xantatge del mobbing per a què abandonéssim el local i ell pogués executar amb més celeritat la conversió de l'edifici (que tot just havien acabat de comprar... ¿d'on van sortir els diners, per cert, del senyor Millet o del senyor Alavedra?) en habitatges de super-alt-standing. Podeu refrescar-vos-en la memòria amb aquest article de Vilaweb i aquest d'El Mundo.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Sant Antoni anticapitalista

Jo vaig néixer i viure durant 18 anys al barri de Sant Antoni, a l'esquerra de l'Eixample de Barcelona. L'actual pis de mons pares (que havia estat del meu besavi) només en dista un parell de carrers, alguns dels meus amics encara hi viuen i no puc estar-me gaires setmanes sense atansar-me al mercat, sobretot a remenar llibres vells els diumenges al matí, però també a comprar-me la majoria de la roba, perquè el meu no-estil, encara avui després de tants anys, es podria definir com a "grunge de mercadillu": texans (que no veuen la rentadora fins que ja poden caminar sols) i samarretes o camises barates del Mercat de Sant Antoni. I això, que consti, és degut moltíssim més a ma mare i al mercat que no pas als Nirvana! ;-) En definitiva, que és el lloc d'on em sento fill i encara hi passo sovint. Tanmateix, ja no el veig com abans, principalment perquè ja fa 12 anys que no hi visc i, per tant, ja no el visc. Quan passo prop de la meva ex-casa, al carrer Sepúlveda entre Borrell i Viladomat, de vegades encara trobo gent amb qui saludar-me, però cada cop són ocasions més comptades. I és una llàstima. Mai no ha deixat de ser Barcelona, però de petit hi recordo una relació força més propera i humana entre els veïns, una relació més de poble, més de... barri. Encara que no ens coneixíem ni una ínfima part dels seus habitants (al barri hi viuen unes 40.000 persones en menys de 90 hectàrees!), com a mínim al meu tros de carrer ens saludàvem pel nom amb tots els botiguers (és clar que la majoria eren botigues d'electrònica, i ma mare era la caixera de Comercial Radio Bertrán i mon pare un dels fundadors de Diotronic). Els llocs els coneixíem per la persona, no pel comerç en sí: els bars eren "el Jordi" i el "Paulino" (quan en realitat el primer es deia "City Bar" i el segon encara es diu "Bar Ràdio"), anar "a la Katty" volia dir anar al colmado, anar "al Valentí" a la papereria (bé, val a dir que en aquest cas també era el nom de la botiga), etc. Però la majoria de botigues de llavors ja no hi són, i molts veïns han mort o han marxat. Suposo que és per això que ja no sento la mateixa proximitat que abans, i no perquè el barri hagués patit un retrocés en la seva identitat i costums. Bé, en algunes coses sí, que ha canviat, perquè jo encara recordo passar-me la major part del dia, quan no era a l'escola, jugant al carrer (sobretot al voltant de la Casa Golferichs), i ara és una cosa gairebé impossible, amb tanta sobreprotecció paterna, televisors de gran format i consoles d'última generació. Però són coses dels temps, no de l'espai. El mercat encara hi és (bé, ara mateix i per 4 anys està en obres, i les parades ocupant mig tram de la Ronda de Sant Antoni), i el mercat és el cor i el principal motiu d'aquest tarannà més popular que sempre ha tingut el barri. No sé per què m'estic allargant tant (ja repapiejo, com els iaios). El que volia dir és que en els darrers mesos el teixit social i els espais reivindicatius del barri de Sant Antoni s'han reforçat, i me n'alegro. Me n'alegro i, en la mesura que pugui, hi participaré. En primer lloc, s'hi han establert dues cases okupes, fet que suposa una novetat. No tant l'okupació en sí (que algun pis sempre n'hi ha hagut), sinó que són dos edificis sencers amb vocació d'espai arrencat a l'especulació i al capital i oberts als veïns. Són la Rimaia (Casanova 17) i La Otra Carbonería (Urgell 30). Aquesta última gairebé no la conec, i a la Rimaia de moment només vaig assistir-hi en una assemblea que van dur a terme fa un parell de setmanes. El seu projecte m'agrada, és el d'una Universitat lliure, i de moment ja han començat un curs d'electricitat ("Academia de Electricidad Nikola Tesla"), al qual m'agradaria assistir però per qüestions d'horaris em temo que no podré. Com a mínim, els he dut alguns dels llibres que tenia de quan fa un parell d'anys vaig matricular-me a aquella merda de curs en què no em van ensenyar res i em van fer pagar 1400€, perquè ells segur que en faran millor ús que jo en tenir-los a casa criant pols. A sobre, la idea és que els alumnes, en acabat el curs, vagin a les cases de gent sense recursos a fer-los les reparacions gratuïtament. També he de destacar la Xarxa Comunitària de Sant Antoni, més coneguda com Xarxantoni, nascuda al voltant del mercat de les puces de diumenge i establerta ja com a lloc referent per a l'intercanvi d'objectes (en la línia del Mercat del Trasto de Torelló del que sempre em parla la Raquel). I, finalment, l'establiment de l'Ateneu Layret al carrer Villaroel 49, que encara no he pogut visitar (tot i que un parell de vespres hi he passat pel davant, però era tancat). De fet, demà ho tornaré a provar, perquè és un dels llocs on es venen els tiquets pel dinar de presentació de la CUP de Barcelona (veuge-ne també el video) aquest proper diumenge al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia. Una molt bona notícia. Aviam si ara, un cop ja consolidad el pinyol, podem bastir una forta alternativa d'esquerres a l'ajuntament de Barcelona. L'assalt popular per a recuperar la part de ciutat que ens correpon ha començat, i Sant Antoni, pel que sembla, s'hi està preparant.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Noves deduccions fiscals (per als rics, és clar)

Després d'aguantar l'ajuda multimilionària dels governs als bancs, la impunitat penitenciària dels senyors Millet i la baixada de pantalons dels nostres governs de l'esquerra sedicent amb els impostos (voluntat de retallar-ne els proporcionals, com el de successió, i d'apujar-ne els directes, com l'IVA), ara encara els rics es veuran afavorits per una nova deducció fiscal. Si fins ara ja podien escapar de les urpes d'Hisenda a través d'ajudes a ONG, inversions en art i d'altres tipus de latrocini (perdó, patrocini) i les "societats d'inversió de capital variable" (o SICAV, llegiu-ne l'article) ara cal sumar-hi la desgravació per "inversió en empreses innovadores de nova creació". Si ja existien infinitat d'empreses fantasmes per a cometre tota mena de fraus, ara en tindrem infinitat i mitja. I a sobre, qui determinarà si una empresa és innovadora? ¿Crearem una comissió per a determinar-ho, amb gent que només hi posarà la signatura i s'endurà uns sous astronòmics? Una de les raons esgrimides per a tal decisió és que "els bancs ja no ofereixen crèdits a la gent que comença". O sigui, que no fan part de la feina que els pertoca malgrat les ajudes que han rebut. La solució, com sempre, en lloc de solucionar els problemes que ja hi ha, és crear-ne encara de nous. I sempre en benefici dels que ja tenen, i en perjudici dels qui no.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Fèlix Millet i Alexander Berkman

Avui al matí, fastiguejat pel sistema d'(in)Justícia real que patim i somiant-ne en algun de millor, no he pogut deixar de fer una curiosa associació mental: (1) Primer, he llegit que el senyor Millet, després de passejar-se fins davant del jutge i poder-ne tornar sense ni tan sols haver de deixar fiança, se'm va anar amb la família a un restaurant a celebrar-ho. Es veu que era el modestíssim Via Veneto, i que es van conformar només amb uns pocs grapats d'ostres. És evident que aquest paio se'n fot de nosaltres a la cara i, tal i com reflexionen avui al diari El Punt, "la situació en què queden els dos principals implicats transmet una greu sensació d'IMPUNITAT". (2) Després, llegint la contra-coberta del llibre "El ABC del comunismo libertario" d'Alexander Berkman (un clàssic del 1929, però acabat de reeditar per l'Editorial Malatesta), he llegit: "Quan el juliol de 1892, durant la vaga de Homestead (Pittsburg), van ser assassinats onze obrers, Berkman, desesperat davant de la IMPUNITAT amb què actuava la patronal, va decidir venjar-se'n atemptant contra Henry Frick, un dels patrons". Llàstima que ara no acabo de recordar quina era la relació que n'havia fet ni menys encara a quina conclusió havia arribat...

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Capturing the Friedmans

Ahir va ser un dia rar, i acabar-lo de matinada mirant el documental amb què titulo l'entrada d'avui deu haver col·laborat a què m'hagi despertat amb febre i amb dificultats per a enfocar bé la realitat. Bàsicament, fa fa un parell de dies que vaig mig refredat, i els dissabtes maratonians d'onze hores a la llibreria no ajuden a tenir l'organisme fort i preparat per a combatre microorganismes àvids d'emocions fortes. A sobre, l'hora i escaig que tinc per a dinar la vaig haver de passar (en un primer tast de surrealisme) anant en cotxe fins a Esplugues per a firmar, juntament amb el Guillem i el Carlos (pujat expressament en tren des de València) que acceptem la venda del pis del carrer Còrsega on vam estar vivint tots tres de lloguer i del que encara hi constàvem com a inquilins titulars. La signatura va ser en el seient del davant d'una furgoneta —com a les pel·lícules de mafiosos—, davant de la casa del gestor, que estava a punt d'arrencar una palmera de 15 metres del seu jardí per a transporta-la a no sé on. El boli no acaba de guixar, mentre amb el Guillem comencen a parlar de les plagues de morrot, que es veu que són letals. De tornada, ens perdem pels carrers de l'Hospitalet i acabem dinant en un bar —el Zorro—, ple de plats llatinoamericans que no havia sentit anomenar mai. Tenim pressa, ergo ens demanem un plat combinat amb ous, patates i unes broquetes. El gust de la carn (carn de què?) és ben estrany, sobretot pel violent macerat a què havia estat sotmesa, i mentre mengem anem descobrint, penjades de la paret, un seguit d'ofertes (p.ex. que per cada 10 menús te'n regalen un) que només són vàlides... si ets "llatí"! Collons, d'acord que la nostra és una societat força racista, però no em vull ni imaginar el cristu que es muntaria a l'inrevés. En fi, que al cap de gairebé dues hores, previ comiat del Carlos a l'Estació de Sants, em trobo de nou a la llibreria, cansat i amb la panxa regirada. Durant les cinc hores que m'hi queden, a part de suportar les habituals molèsties d'algun client impertinent, he de visitar el vàter tot recordant el cony de macerat. La qüestió és que un cop acabat el València-Barça, i ja amb els primers atacs d'estornuts inacabables, arribo a casa que són gairebé les 0:30h, i ja vaig ben tocat pel refredat i la febre. Volia aprofitar i mirar per TV3 una peli del Peckimpah, però me la trobo començada. Zapejo una estona i acabo al Canal 33, on comença el documental "Capturing the Friedmans". El títol em sona, i de seguida que comença se'm fa evident quina és: la d'una típica família americana de classe mitjana que, de cop i volta, es veu implicada en uns greus casos de pederàstia. N'havia llegit alguna cosa, però ahir no vaig ser capaç de recordar exactament el què, i menys encara de si es tractava d'un documental 100% verídic. Amb el pas dels minuts, la pel·lícula em té totalment absort. I no ja només pel grau de veracitat del que s'hi explica, sinó perquè aquests Friedman... bé... estan com una puta cabra! No sé si el documental és tan surrealista com a mi m'ho va semblar o va ser conseqüència només de la meva febrada, però em provocava molt de desassossec tota la seva ambivalència narrativa, ja que d'una banda hi ha els fets que s'hi expliquen —terribles— i de l'altra veus com els seus protagonistes es dediquen a filmar en vídeo tot el procés de desvertebració del seu nucli familiar, fins llavors exemplar. A sobre, si no tens ni idea del que va passar (com era el meu cas), els diferents "girs argumentals" que es van succeint et van aprofundint encara més aquella sensació de mal rotllo. Per això us recomano, si no l'heu vista i no en sabeu res, que NO us en informeu abans de visionar el documental, i que us hi deixeu sorprendre. No saps a qui creure, tot és una gran mentida, tothom dissimula, tothom exagera, tothom és culpable d'alguna manera, tothom n'és innocent, tothom n'és la víctima. Ara et posiciones més en favor d'algú, i al cap d'una estona descobreixes un nou fet que te'n destarota la percepció, i cada cop esperes més impacient un final que et posi les coses a lloc i et clarifiqui tot l'assumpte. Però mentrestant, els Friedman a la seva, gravant-se en vídeo. ¿Són bojos? ¿Optimistes infatigables? ¿Sàdics? ¿Esperits nietzscheans capaços de riure per damunt del bé i del mal? Especialment colpidors són els vídeos que graven "la nit abans de" (no us penso dir "abans de què" per a no avançar-vos esdeveniments), en què aquella dissociació entre realitat i situació, entre el que fan i el que afronten, arriba a quotes sorprenents. Tota una experiència, 100% recomanable, que planteja uns interrogants que van molt més enllà del cas concret que s'hi explica.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Jordi Valls, poeta

Potser ja havia comentat alguna vegada (i, per tant, ja sabríeu) que a la llibreria treballo amb el poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de l'any 2006. [Per a saber-ne alguna coseta més, podeu consultar la seva entrada a la Wikipedia, que li vaig escriure com a regal d'aniversari farà un parell d'anys]. Doncs bé, en Jordi està treballant ara mateix en un nou poemari, que ja està gairebé enllestit i que durà per títol Crònica d'Hànoc. L'Ernest Farrés, amic seu i també poeta, ha penjat al seu blog recentment estrenat (La República Poètica de l'Ernest Farrés) cincs d'aquests poemes inèdits. Us en recomano la lectura. Jo, tanmateix, volia centrar-me en un d'ells, el que es titula Betlem. I més que res perquè —perdoneu-me l'atac de vanitat— me'l dedica. Serà per les moltes converses que hem tingut a l'entorn de l'anarquisme, de la violència, de l'església, dels límits de la seva justificació (tant de la violència anarquista com de l'eclesiàstica), de les lliçons del passat i de l'experiència, etc...
BETLEM A l'Ivan Roig Exposaren els morts al peu de l’església, esquelets amb la boca desencaixada arrenglerats com eixuts arbres sagrats. Els van filmar per oferir l’agonia d’una superstició antiga i misteriosa. La guerra però, els va girar la garba i l’esllavissada va esborrar-los tots, un a un, sota munts de calç i vergonya. Queda la imatge sinistra, el tabú destruït d’un episodi perdut conscientment. Però d’on ve la fosca satisfacció del milicià que aixeca el puny amb el rostre d’un Crist trencat a culatades de màuser? Si això no va passar, què som a hores d’ara?
PS: La foto l'he treta d'El Blog de Jordi Cervera, que també li va dedicar una entrada al Jordi Valls, i on podeu llegir encara un altre poema inèdit.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Cadaqués (i Maria)

Tinc el blog abandonat. Ho sé i em sap greu. En part ha estat perquè aquest cap de setmana l'he passat amb la Laura a Cadaqués. Han estat tres dies al paradís: l'hostal (casa Vehí) el teníem a tocar de l'església de Santa Maria, i el bon temps de què hem gaudit (gairebé estival) emfatitzava la bellesa cromàtica de la zona, radiant de blaus, verds i blancs. El pitjor, evidentment, la pijeria que frequenta el poble. N'hi ha de tota mena i pelatge, però els més nombrosos són, com no podia ser d'una altra manera, els pijo-progres, amb les seves variants de pijo-artistes, pijo-hippies i pijo-bohemis. I atès que ahir va ser el dia de la hispanitat, m'esperava alguna mena d'esdeveniment en un enclau tan conservador, però l'únic que vaig poder veure va ser, contràriament, un iaio embolicat en una bandera republicana. I mira que feia calor! PS: divendres, abans de marxar, vam descobrir amb astorament que algú ens havia tornat a saltar al balcó de casa. D'ençà del robatori, tanquem totes les portes i la persiana, i aquesta vegada no deurien ni haver intentat entrar. Però només se'ns van endur... ¡les dues plantes de maria! Això tindria un mínim sentit si les nostres fossin mínimament esponeroses, però se'ns havien quedat ben xiques (no feien més d'un pam), quan a aquestes alçades de la pel·lícula ja havien de superar el metre i mig. És a dir, que el lladre no devia de tenir gaire idea del que buscava... Això, o a l'edifici tenim algun obsès (i obtús) de la brigada antidroga.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

30 anys de l'atac feixista a l'Ajuntament de València

Demà passat, 9 d'octubre, Diada Nacional del País Valencià, farà 30 anys dels vergonyosos esdeveniments de l'any 1979, en què un grup de feixistes van agredir l'alcalde de València, juntament amb d'altres autoritats, i va arribar a disparar contra la façana de l'Ajuntament. Recalquem-ho: agressió a un alcalde i a un edifici públic. [En podeu llegir un relat més complet en aquest enllaç]. Tot plegat, no cal dir-ho, i malgrat que deixa la "kale borroka" com un joc de nens, amb la permissivitat (és a dir, complicitat) de la policia espanyola. ¿Però que podem esperar d'aquestes forces de seguretat quan, trenta anys després, segueixen actuant amb les seves pròpies lleis contra els enemics de la seva Espanya (la franquista), passant-se pel forro dels collons les garanties d'un Estat democràtic? ¿O potser és normal torturar, assassinar i enterrar un ciutadà basc en terres franceses? (llegiu-ne la notícia) ¿O potser és normal acarnissar-se tant amb les fotos d'uns presos etarrres? (llegiu-ne la notícia). Però (recordem-ho) la cantarella oficial, hereva de l'esperit de la Transició, segueix sent que la violència només prové d'un dels bàndols, el dels rojos, jueus, massons, etarres i independentistes. PS: Els fets del 9 d'octubre de 1979 a València havien tingut un "petit" precedent de violència feixista i impunitat policial: el tancament d'alcaldes a Quart de Poblet (on ma germana hi va viure uns anys) el 3 de setembre. Llegiu-ne més en aquesta notícia. PS2: El fets del 9 d'octubre de 1979 a València podria ser que tinguessin una "petita" continuació demà passat, atès que l'extrema dreta ja ha anunciat que intentarà rebentar la Diada. Llegiu-ne més en aquesta notícia.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Santiago Alba: el concert de Juanes

Article publicat avui a Rebelión, i que ja he penjat a Alba Rico en Català:
EL CONCERT DE JUANES: LA DESPOLITITZACIÓ DEL SOCIALISME L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" celebrat el passat 20 de setembre a la Plaça de la Revolució de l'Havana ha provocat l'enèsim intercanvi de cops entre els partidaris de la Revolució i els partidaris de l'antropofàgia. Res de nou en aquesta gairebé protocol.lària esbatussada si no fos perquè —no sé si algú se n'ha adonat— per una vegada els pugilistes han invertit els papers o, més exactament, s'han intercanviat els arguments, i això amb l'efecte paradoxal de donar la raó als antropòfags i la victòria als revolucionaris. M'explico. Els defensors del concert (Jesús Gómez Cairo, Salvador Capote o Luis Toledo, per exemple) han insistit en negar el seu caràcter polític, invocant-hi a favor uns valors —diguem-ne—"burgesos": el triomf de la cultura, l'art contra la barbàrie, el dret dels joves a escoltar bones cançons, la música de qualitat per sobre de les diferències ideològiques. De l'altra banda, davant d'aquesta reivindicació de l'"art pur" com a conciliador abstracte de voluntats, els propagandistes anticubans han recorregut sense parar a registres gairebé "guevaristes" per tal de censurar els participants de l'esdeveniment: la necessitat de prendre-hi partit, el compromís de l'artista, la música com a vehicle de mobilització. Si deixem de banda el fanatisme de Miami, concisament destructiu, resulta com a mínim curiós veure com els mitjans de comunicació espanyols anticubans —la majoria— no han parat d'exigir més o menys veladament als cantants uns nivells més alts de consciència política enfront de les trampes de la "pau abstracta" i la "música pacificadora". El cas del diari "El País" ha estat una vegada més exemplar. En dos articles del 25 de setembre, Verónica Calderón i Diego Manrique deixen de banda el contingut musical del concert per a explorar les complicitats de Joanes i companyia amb la "dictadura castrista" i lamentar precisament la manca de compromís dels joves allà reunits sense la menor consciència, esperonats només per "la fam de música pop". Per una vegada, els cubans han volgut fer una cosa senzillament "bonica", amable, sense punxa ni ganxo, per a tots els públics (i potser no sense raó l'escriptor colombià Carlos Alberto Ruiz assenyalava amb malenconia el caràcter intencionadament apolític del concert). Els cubans han volgut cantar sense més i, llavors, els seus enemics, els que sempre defensen la puresa de l'art i abominen de tota contaminació ideològica, s'han posat a cridar: "Política! ¡Política! Tot és política!". En comptes de reunir-se davant de l'Oficina d'Interessos dels EUA per a cridar consignes antiimperialistes, els cubans es concentren en una plaça per a escoltar música i, llavors, els seus enemics s'enfurismen encara més: "Ah, no, no ens enganyeu, això és més polític encara". Per una vegada els cubans s'assemblen a tots els altres i, llavors, aquells que porten 50 anys volent atropellar, negar, extirpar la seva diferència s'irriten més que mai: "Res de tot això, cal que sigueu ininterrompudament socialistes". Per una vegada els cubans fan una cosa "bonica" i, per una vegada, els seus enemics tenen raó: l'art, la música, la cultura són política. Està bé que ho reconeguin, encara que sigui de nou contra Cuba (i no contra Madonna a Israel, contra Al Di Meola a Tunísia o contra Julio Iglesias a Miami). La gran il.lusió del capitalisme és la de creure's —la de fer creure— que ha establert les úniques condicions possibles en què l'art pot ser per fi només art. És tot el contrari. Cantar no és innocent en una foscor de llops, caminar no és indiferent en un camp minat; triar un vestit o un refresc, concedir un petó, fer un regal, fer la migdiada, no són accions neutrals en una economia global d'antropofàgia ininterrompuda. Tampoc no pot ser-ho, és clar, en una de les poques societats del planeta que es defensa col·lectivament contra aquesta bogeria organitzada. L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" va ser un acte polític i, a l'espera de saber quins efectes introdueix a Cuba i en les seves relacions amb els veïns, convé que Juanes, Miguel Bosé i Víctor Manuel —per citar-ne els més mediocres i reaccionaris dels participants— sàpiguen que també aquest cop, com cada cop que canten a Bogotà o a Madrid, han participat en un acte polític, tot i que potser el menys polític de tots o el potencialment més "artístic" de la seva carrera (que és el que en realitat els posava una mica fora de lloc). Perquè té raó Carlos Alberto Ruiz quan cridaa l'atenció sobre la despolitització intencionada de l'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau", encara que potser no encerta a valorar tot el que té de prometedora o de reveladora aquesta intenció. Al contrari del que ens han volgut fer creure, els artistes capitalistes i els escriptors capitalistes i els pintors capitalistes i els músics capitalistes (per a no parlar dels enginyers capitalistes i els paletes capitalistes) són més capitalistes que artistes, escriptors, pintors o músics . Sota una economia global de antropofàgia ininterrompuda, som ininterrompudament capitalistes, i els nostres gestos són tant més polítics com més despolititzats ens semblen: quan fem la compra, quan estimem, quan ens divertim. Sota el socialisme passa tot just el contrari. Es lluita pel socialisme per a no ser tota l'estona socialista; perquè, en efecte, l'amor i el vestit, el pinzell i la nota, el poema i el riure, quedin algun dia al marge de la política. Som capitalistes les 24 hores del dia, però no serem socialistes sinó de manera intermitent, en els moments en què calgui defensar les condicions que ens permetran ser altres coses. Per això Gómez Caire, Capote i Luis Toledo tenen tanta raó com Carlos Alberto Ruiz: perquè la premeditada despolitització de l'anomenat "Concert de Juanes" fa comparèixer en un llamp aquest món —per al que Cuba treballa des de fa 50 anys— en què la cultura és només cultura i l'art és art i les bones cançons són, sobretot, bones cançons. Cap despolitització pot ser més política, en sentit radical, que la que abriga aquest embrió. L'únic dubte és el de saber si Cuba ha assentat tan fermament el socialisme que pugui emprendre aquesta despolitització sense perill o si, al contrari, aquesta despolitització es produeix massa aviat i comporta per això mateix algun risc per al socialisme. Em va agradar molt la resposta que va donar un informàtic de l'Havana de 24 anys a un periodista del diari espanyol "Público" que li preguntava pel concert: "El que no entenc molt és això de concert per la pau ... Aquí hi ha pau!". En el mateix sentit s'expressava en un article de "La Jornada" Arleen Rodríguez Derivet: "Pel que fa a la pau, difícilment hi hagi cap altra terra, de nord a sud i d'est a oest del planeta, on l'alegria tingui tant a veure amb l'absència de violència". Per què aquest petit i pacífic país, moderadament pobre, comparativament generós, conscient i solidari, mereix tanta atenció i sempre negativa? Per què ha molestat tant a Miami i a Madrid que per una vegada els cubans volguessin cantar sense més? Per què els ha enfurismat d'aquesta manera que per una vegada no es reunissin per a citar l'incomprensible Marx o al prolífic Martí, per a denunciar "demagògicament" el terrorisme dels EUA o els horrors del bloqueig, sinó per a escoltar música pop i aplaudir uns quants cantants, uns de bons i d'altres menys bons? Per què els ha semblat tan malament —als abominables del socialisme— que durant un parell d'hores els cubans deixessin de ser socialistes per a passar-s'ho senzillament bé sense necessitat de matar ningú? Potser n'hi ha prou amb formular aquestes preguntes per a trobar ja moltes respostes.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Alba Rico: Només els pobres tenen coses

Article publicat avui a Rebelión, i que també he penjat a Alba Rico en Català: NOMÉS ELS POBRES TENEN COSES A la nostra vella casa de pedra, en un poblet prop de Madrid, teníem una parra que s'havia enfilat durant dècades, agafada al mur, per a desplegar sobre del balcó la seva ombra dolça de fulles i raïm. Un dia, ja no la hi vam trobar: al peu de la paret dolorosament nua s'alçava un monyó diminut serrat amb violència, fonament vegetal tristíssim de la catedral enderrocada. En veure'ns, un dels veïns se'ns va acostar per a explicar-nos amb naturalitat, gairebé amb retret: −Era un destorb. M'he comprat un cotxe nou més gran, i em calia maniobrar molt per a entrar en el vostre carrer. A més, m'exposava a què la parra me'n ratllés la carrosseria. Així doncs, l'he talada. I era dura, la maleïda: he hagut de suar de valent per a tallar-la. Gairebé ens demanava que li agraíssim l'esforç. Tan improcedent li semblava que un arbre obstaculitzés el camí d'un cotxe, i tan natural aquesta jerarquia, que no podia imaginar la nostra contrarietat ni la nostra còlera. Entre cotxes, la lluita hauria estat potser igualada, però entre un cotxe nou i una excrescència natural que ningú no havia comprat, i que sortia de sota terra, el cotxe nou havia de fer valer rutinàriament tots els seus drets. Les catedrals de vegades creixen soles: es diuen parres o llentiscles o turons o glaceres. Es prenen el seu temps per a formar-se −dècades, segles o mil·lenis− i desapareixen després en un minut perquè obstaculitzen la multiplicació i el gaudi de la veritable riquesa, fabricada per la Ford o per la Sony i venuda per Wall-Mart o El Corte Inglés. El model mental del nostre veí camperol és el d'un món, el capitalista, on són els cotxes −les mercaderies en general− i no els arbres els que tenen valor. Però tampoc es pot dir, la veritat, que tinguin gaire valor. Que preferim els cotxes i els televisors a les parres i els turons no vol dir que cotxes i televisors revesteixin als nostres ulls el valor sagrat que per als nostres avantpassats tenien certs arbres o certes muntanyes. En aquest món hi ha, per dir-ho així, les criatures que no tenen cap valor −com els rosers, els rius i els iraquians− i les que en tenen molt poc, com totes aquelles que podem comprar al mercat. Ho hem escrit d'altres vegades: els espanyols llencen a les escombraries els seus telèfons mòbils cada tres mesos, els seus ordinadors cada any i mig, els seus cotxes cada dos anys. Llencen ininterrompudament els mocadors, els papers, les ampolles, els encenedors, les fulles d'afaitar, els bolígrafs, els CDs. Valoren més, és clar, un tros de plàstic que un castanyer mil.lenari, però el tros de plàstic el tracten sense cap respecte i de seguida l'obliden, l'arraconen o el canvien per un altre de semblant. El misteri metafísic del capitalisme es resumeix en aquesta pregunta: una mercaderia és realment una cosa? Però primer de tot: què és una cosa? Diguem que cosa és tot allò que es trenca i que tard o d'hora no es pot ja recompondre; tot el que està desprotegit, tot el que requereix cures, tot el que es torna irreemplaçable amb el pas del temps i l'absència del qual, per això mateix, deixa també una mena de cosa intangible i trista en lloc seu. La cadira que m'ha suportat tants anys, el llibre, el gerro, la mar, el món mateix són coses. Un nen i una persona estimada són coses. Ens agradi o no, en la mesura que som cossos i estem a mercè de tots els altres, els éssers humans som també coses. No ens importaria ser tractats com a coses valuoses −o almenys com a animals de companyia. Però el problema és que, sota el capitalisme, som tractats com a mercaderies. Abans la burgesia acumulava moltes coses, ara només els pobres en conserven algunes poques amb vergonya, i aspiren precisament a alliberar-se'n. Les coses han desaparegut. Quan quelcom és a punt de convertir-se en una cosa, es corre cap al mercat a canviar-la per una altra. Res no es trenca perquè tot ho llencem mentre encara serveix o funciona; res no arriba a estar absent perquè no li donem temps per a estar present. El mercat capitalista constitueix un "home nou" perquè estableix un lloc antropològic sense precedents en què tot el que existeix −totes les criatures, naturals i artefactes− es poden reemplaçar. Dels costos ecològics d'aquesta il·lusió d'intercanviabilitat i reemplaçabilitat (que s'alimenta de recursos finits i d'un planeta diminut i insubstituïble) es parla sovint; però el que no es diu amb tanta freqüència és que, en un món sense coses, en un món en què els humans no arribem ni tan sols el rang de coses, en què res mai no arriba a trencar-se, tot es pot tractar per igual sense cap cura. ¿Les parres, els rius, els iraquians? Són obstacles per al mercat. ¿Els cotxes, els televisors, els treballadors? Anem, amic, a comprar-ne un de nou. Tot el nostre univers mental i cultural està ja configurat per aquesta manca radical de cura que acompanya la il·lusió fonamental del mercat: la de què tot té solució. La publicitat no anuncia productes concrets sinó l'evangeli −la bona nova− d'aquesta curació universal: tot té solució i si vostè té arrugues, restrenyiment, la pell seca, poc pèl, ningú no l'estima, no li donen feina, tot plegat és només culpa seva. És dur ser pobre quan un sap que amb una mica de diners podria deixar de ser-ho, és dur ser pobre quan sabem que podríem ser fins i tot immortals −i amb nosaltres tota la família, que tampoc no ens ho perdona− si haguéssim fet bé la compra. Però aquesta desaparició de les coses no regeix només l'univers publicitari; també el cinematogràfic. El que cal retreure a l'esquema de Hollywood no és que s'oposi d'una manera excessivament sumària el Bé al Mal. Jo també ho faig: per a mi el René, l'Antoni, el Ferran, el Gerard i el Ramon són els "bons" i −per exemple− en Kissinger, en Bush i en Cheney són els "dolents". El que té d'enganyós, malaltís i corruptor l'esquema de Hollywood és la seva pretensió −pur reflex del mercat− de què tots els conflictes tenen solució i totes les pugnes conciliació. No és així: ens trenquem, ens morim. No és així: hi ha lluites en què només hi pot haver un vencedor. Perquè ens morim hem de cuidar els uns als altres. Perquè el capitalisme ens tracta sense cura, és necessària la revolució. * --Article original: Sólo los pobres tienen cosas.

divendres, 25 de setembre del 2009

Impunitat feixista

Un "nou" grupuscle feixista, anomenat "Falange y Tradición", ha reivindicat recentment 26 actes de terrorisme durant el darrer any a Euskal Herria. Per exemple, l'enviament de la bala a la txupinera de les darrers festes de Bilbao. Tanmateix, molt em temo que això no serà suficient per a què l'Audiència Nacional o algun dels fiscals de l'Estat moguin cap dit per a perseguir-los o il·legalitzar-los. Total, defensen el mateix.
La impunitat feixista en el nostre país fa feredat. I cada dia que passa, les comparacions són més odioses: a Arenys, falangistes sí però independentistes no; a Euskal Herria, abertzales no, feixistes sí. És l'esperit d'aquesta "mi querida España nuestra" i de la seva Transició des del feixisme caudillista al totalitarisme democràtic.
Dilluns vinent, dia 28, farà 30 anys de l'assassinat d'un dels regidors d'Herri Batasuna de Sant Sebastìà, Tomás Alba Irazusta (insistim-hi: l'assassinat d'un polític electe). Novament, es pot donar una mostra del "talante" democràtic del govern espanyol, i que s'il·legalitzin els actes que s'han programat per a recordar-lo.
Qualsevol front és important per a la reconstrucció de la "desmemòria històrica". Des de l'Estat, se'ns seguirà repetint la cançoneta mentidera de què "els morts només són d'un costat". Però també des de la Wikipedia (què gran que és la Wikipedia en espanyol!) s'hi pot col·laborar: llegiu l'article que li dedica al Tomás Alba Irazusta, i gaudiu de l'habilitat retòrica dels seus redactors per a donar versemblança, durant la major part de l'article, de què va ser assassinat per la pròpia ETA, malgrat que al final acaben reconeixent que el va assassinar el Comando Itúrbide del Batallón Vasco Español. Això sí, ens assabentem també de què hi ha mitjans de comunicació, com l'ABC, que encara el consideren en la llista de víctimes d'ETA! Uns catxondos, aquests feixistes.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Dies rúfols

Sort dels burros de l'ABC, que ahir a la secció de "Terrorisme" (de terrorisme informatiu, suposo) van publicar una petita ressenya sobre una manifestació en favor dels presos bascos a la localitat d'Arralde. És una nova gran mostra del seu rigor periodístic, perquè Arralde no existeix, és un poble de ficció de la sèrie de televisió Goenkale, és a dir, la versió basca del nostre Ventdelplà. Així és com informen els seus lectors? I deia que sort d'aquesta ficada de pota, perquè ha estat una petita alenada d'aire rialler enmig d'un ambient d'allò més tèrbol. Sense sortir de l'ABC, el seu editorial (remarquem-ho: l'editorial, no pas a cap article d'opinió) demanava ahir que es tanqui l'aixeta de les inversions estatals a tots aquells municipis que puguin donar suport a una consulta popular com la d'Arenys. Potser es tracta d'una proposta caritativa, per tal de què amb l'escanyament econòmic poguem entrar en raó aviat i així els estalviem el fet d'haver-nos d'enviar, per imperatiu democràtic, els tancs, tal i com proposa el Grupo de Estudios Estratégicos afí al PP.
El temps tampoc no acompanya, i un parell de tempestes elèctriques m'han tingut reclòs a casa més estona de la que voldria. I em torno més desconfiat. Encara més, vull dir. I veus Millets a cada casa de la burgesia catalana. I militants amb intencions no gaire clares a cada ONG, com aquest Marc Garlasco de Human Rights Watch amb passatemps filonazis que ha omplert de satisfacció totes les Pilars Rahola d'aquest país.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Entrevista a Santiago Alba Rico (Galizalivre)

[Entrevista publicada a Galizalivre, i reproduïda a Kaosenlared]. Explica'ns com comença el teu compromís amb l'esquerra. Com arriba aquesta vinculació entre pensament, intel·lectualitat i moviments socials? La veritat és que em resulta difícil localitzar en el meu passat aquest punt auroral en què vaig començar a interessar-me per la política i a implicar-me en aquest terreny des del treball intel·lectual. El que sí recordo és que per mi va ser molt important, després de la victòria del PSOE l'any 1982, descobrir fins a quin punt aquest triomf, lluny de ser un avanç per a l'esquerra, va suposar una malversació traïdora d'un dels capitals d'esquerres més importants d'un país europeu després de la Segona Guerra Mundial. I com a punt d'inflexió molt clar, la campanya que el PSOE, després d'haver-se compromès a treure l'estat espanyol de l'OTAN, va fer en favor de l'ingrés a l'Aliança Atlàntica. Va ser en aquest moment quan el meu amic Carlos Fernández Liria i jo vam escriure aquest pamflet, aquest primer llibre anomenat "Deixar de Pensar" que, seguint el model dels vells catecismes d'adoctrinament marxista del segle XIX, en un to corrosiu, tractava alhora de resumir les bases del marxisme i de desemmascarar les polítiques del PSOE. És a començaments dels anys 80, doncs, quan la meva formació filosòfica es dirigeix ja a la intervenció política: utilitzar la ploma per a analitzar i denunciar el model polític i social del capitalisme. En qualsevol cas, he de dir que no recordo un sol moment de la meva vida conscient en què, almenys d'una manera borrosa, no tingués molt clara quina era la meva posició política, fins i tot procedint d'una família com la meva, una família burgesa. Abans de formular racionalment les meves posicions ja tenia molt clar on em situava. Després comences el teu compromís més específic amb la causa àrab ... Això de la causa àrab és més aviat una casualitat. Per les meves lectures, per proximitat sentimental i històrica, tot m'empenyia cap a Europa del sud, cap a França, cap a Itàlia ... però en virtut de factors que canvien la pròpia activitat intel·lectual, fins i tot la pròpia vida, aquest gir va tenir a veure sobretot amb un moment molt personal de la meva vida en què necessitava una ruptura espacial i lingüística amb el que fins llavors havia estat la meva biografia , de manera que el fet que acabés vivint al Caire respon més aviat a l'atzar. Podria haver acabat igualment a Islàndia o a la Xina. El cert és que, retrospectivament, un tendeix també a creure que l'existència està regida per una mena de providència que et dirigeix sempre cap a aquest lloc que, sense saber-ho, ja era el teu. I és veritat que la casualitat em va portar a una zona del món en què, a part d'haver-hi après molt, personalment sempre m'hi vaig sentir molt còmode. Al mateix temps, i això sí que és una desgràcia que no té res a veure amb l'atzar i sí amb determinacions històriques molt dures, la veritat és que vaig triar per viure una zona del món que és des de fa molts anys, i seguirà sent-ho encara per molts anys més, un dels focus privilegiats de l'atenció pública i del patiment humà més intens. Per això era inevitable que acabés d'alguna manera implicat en el que hi passa i em comprometés d'alguna manera amb la sort d'aquests països. Formes part d'un col·lectiu o corrent intel·lectual que des de l'esquerra i els mitjans alternatius no només critica el capitalisme sinó que insisteix en la idea de què vivim en la crisi i en el nihilisme, al caire de la barbàrie. Com sintetitzaries aquesta idea que el món en què vivim no només és dolent, no només no és millorable, sinó que ens condueix directament a la catàstrofe? Abans de l'11-S, però per descomptat a partir de l'11-S, enfrontats a uns aparells de configuració de la consciència −o, millor dit, de dissolució de la consciència− que no són només l'obra de ments maquiavèl·liques operant a l'ombra, sinó que d'alguna manera tenen la seva pròpia inèrcia i formen part de les condicions estètiques d'una societat capitalista de mercat, va començar a resultar-me particularment inquietant un fenomen: per què en un món on no deixen de passar coses, on ocorren ininterrompudament coses, mai no passa res, mai no ens passa res? Què ha de passar per a què, siguem on siguem, sempre siguem al mateix lloc, per a què, vegem el que vegem, sempre vegem el mateix? Vivim en una societat caracteritzada per la renovació accelerada de les mercaderies, on les coses mateixes, sota la forma mercaderia i sotmeses a la pressió terrible de la renovació permanent, acaben per convertir-se elles mateixes en imatges. I les imatges, com a objectes temporals que són −cadascun dels seus moments està destinat a esvair-se−, són suports ontològics molt febles. De manera que una societat dominada per la mercaderia i per la forma mercaderia és una societat que no pot mirar les coses sense alhora desposseir-les d'existència. Per això jo parlo de nihilisme, i això sens dubte queda més clar si pensem en la invasió de l'Iraq. Just abans del començament dels bombardejos vaig sortir jo de Bagdad, una ciutat bonica, una ciutat digna, una ciutat poblada de gent que ens tractava amb exquisida cortesia, de gent que, tot i sabent que poques hores més tard havia de ser víctima d'una invasió, es mostrava en tot moment serena, digne, cortès (m'agrada cridar l'atenció sobre aquesta cortesia). Quan sortia de l'Iraq, en direcció contrària als avions que anaven a bombardejar-lo, van començar els bombardejos, i quan vaig arribar a Amman al matí, el primer que vaig veure en el petit hotel on ens allotjàvem ser una televisió encesa on apareixia la mateixa ciutat que acabàvem de deixar, exposada ara a les bombes dels avions nord-americans. Els avions semblaven estar il·luminant Bagdad, en un món de cartró-pedra, d'edificis simulats, en un escenari mort, sense vida. Què és el que estaven fent els míssils i els traçadors? Treien Bagdad de la foscor. Immediatament els incendis van posar aquella nota entre apocalíptica i espectacular que indueix tots els infants a fixar la mirada en la llum, i llavors es va produir una mena d'explosió, una mena de bomba lògica també dins del meu cap. Veia la ciutat que acabava d'abandonar, la ciutat en què havia deixat a alguns dels meus companys, amics iraquians també que avui no sé si són vius o morts, convertida en un espectacle al que era impossible no dirigir la mirada. Aquesta temptació de mirar que està inscrita antropològicament en la naturalesa de l'home i que sota condicions capitalistes es torna una temptació irresistible. Podem, en efecte, reprimir-nos per a no olorar certes coses, podem rebutjar certs aliments, podem tapar-nos les orelles ... però és aquesta una societat que no sap no mirar i que acaba trobant plaer en esdeveniments que, pensats racionalment, preferiria que no es produïssin. A mi això em va ocasionar una gran neguit, veure aquesta ciutat que tant estimava convertida en un espectacle que era negat per la figura de Rumsfeld: aquest home estava negant en aquells precisos moments a la pantalla de la televisió negant que allò fos un bombardeig: "No estem bombardejant Bagdad" (sobre les imatges de la ciutat en flames). Vaig haver de dir-me a mi mateix: encara que sembli que estan bombardejant Bagdad, en realitat estan bombardejant Bagdad. I crec que aquesta és una de les coses terribles que tenen a veure amb el nihilisme i amb la imatge, i que es pot traduir d'aquesta manera: al contrari del que podem creure, en la realitat se'ns ofereixen les coses tal i com són. Les coses semblen el que són, però pel fet d'aparèixer en certes condicions, el que apareix és la inexistència mateixa de les coses. Això està ja de tal manera incorporat al nostre reflex perceptiu espontani −que és una síntesi sempre-ja-elaborada, sempre construïda per endavant− que abordem els objectes i els cossos sense necessitat de cap manipulació, sense necessitat de cap inducció deformada. En efecte, en el marc de la renovació accelerada de les mercaderies, mirar ja és negar l'existència de les coses. Estàs treballant en un camp que ens sembla relativament nou a l'esquerra: més enllà de centrar-te en les condicions objectives, en els patiments quantificables, poses un èmfasi especial en la qüestió del llenguatge com instrument de conformació de l'ordre capitalista. Sí, és fonamental abordar aquest tipus d'anàlisi. Estem vivint una crisi que, en terme de llenguatge, no és la primera. Té precedents. Cal pensar, per exemple, en el període immediatament anterior a la guerra mundial, allò que passa amb el llenguatge sota l'erosió del feixisme i el nazisme, aquell període de propaganda sistemàtica en què s'utilitza per primera vegada el llenguatge, al contrari del que pot fer creure la divisa de Goebbels, no tant per a convertir en veritat una mentida sinó per a impedir tota tipus de veritat. Això és el que està passant ara i es pot traduir en una fórmula que he repetit moltes vegades per a explicar el procés en virtut del qual s'està erosionant el llenguatge en la seva intimitat mateixa. Les mentides dels EUA per justificar la invasió de l'Iraq estaven destinades no tant a fingir una veritat com a destruir-hi tot marc de credibilitat. Es tractava que, a partir d'aquell moment, la gent no pogués creure en cap veritat. Aquesta és una llei que forma part del capitalisme, però que en condicions d'imperialisme i ocupació militar i colonial d'un país, en termes de propaganda i construcció de l'acceptació de l'ordre hegemonista, es torna quasi imperativa: cal, en efecte, esborrar i debilitar totes les diferències. I el llenguatge es caracteritza bàsicament per dos trets: una és l'acord previ que s'anticipa a tota comunicació. Fins i tot si el llenguatge pot ser ultratjat o debilitat amb mentides, serveix en qualsevol cas per a dir la veritat. En cas contrari no ens atreviríem a preguntar a ningú pel carrer com s'arriba a un determinat lloc. Quan fem una pregunta banal, pel carrer, quotidianament, donem per fet que el llenguatge serveix per a dir la veritat. Què passa quan a través d'una agressió sostinguda i sistemàtica comencem a dubtar d'aquest acord pre-lingüístic, paralingüístic, i fins i tot comencem a pensar que el llenguatge serveix només per a mentir? Tampoc no podem oblidar que el llenguatge −heus aquí el seu segon tret−, a més de formar part del món interior i íntim −el llenguatge acull emocions, acull raonaments− pertany també al món concret i social. Naixem a la ciutat del llenguatge, que s'ens anticipa ja construïda, i nosaltres hem de respectar certes senyalitzacions, certes adreces, perquè aquesta és la nostra manera d'entendre'ns. Però el que passa és que la propaganda forma part de tots els sistemes de poder des que el món és món, i tots els règims han bombardejat certes zones d'aquesta ciutat lingüística. I els homes, quan ens bombardegen certes casa o edificis, el que fem és reconstruir. El que avui passa és que s'ha bombardejat certs edificis del tal manera, s'ataca tant el cor de la ciutat lingüística, que res del que diem significa ja res. Les paraules no semblen servir ja per a delimitar un espai públic a través del qual establir un contracte social, intercanviar raonaments, sinó que, encara més, les paraules d'aquesta ciutat lingüística ja no introdueixen cap efecte. Al contrari, es diria que a força de repetir-les creuem un llindar més enllà del qual −com passa amb els drogoaddictes que necessiten una dosi més gran de droga per obtenir un mínim de resultat− es desencadena una passió inútil, portada fins a l'extenuació, la febre esgotadora d'introduir a través del llenguatge un mínim de realitat obtenint, en canvi, un màxim de solipsisme. Inclous l'esquerra en aquesta crítica? Sí, la incloc. Parlava d'aquesta voluntat desesperada per introduir realitat a força de sobresemantitzar termes. Alguna vegada ja m'he referit a això: termes, per exemple, com "genocidi". Quan la realitat és atroç i l'enemic tracta permanentment de rebaixar-la, la temptació és augmentar-la lingüísticament. Però aquest recurs es revela completament inútil. Ara, quan hi ha un genocidi, el terme genocidi ja no diu res. Genocidi és un terme que caldria utilitzar amb molta cura. Avui està sobresemantitzat en virtut d'això que jo anomenava −en un article que vaig escriure fa poc per a vosaltres− la pansèmia, una mena d'epidèmia de sobresemantització mitjançant la qual, en lloc de comunicar alguna cosa, les paraules encomanen una mena de buit. Hi ha termes tan absolutament sobresemantitzats que val més abandonar-los, llençar-los a l'abocador i forjar nous instruments. Podem citar també el terme feixisme. És un terme de tan ampli espectre, un terme que fins a tal punt s'intercanvien uns i altres, que utilitza el PP contra Batasuna, Batasuna contra el PP, que Bush va fer servir contra Saddam Hussein, que els imperialistes utilitzem contra Bush ... és un terme de tal manera sobresemantitzat, tan pansèmic, que al final es converteix en un insult. Què volem dir amb feixista? Volem dir "fill de puta"? D'acord, però això no explica res, no aclareix res, no ajuda a comprendre allò que és en joc. El capitalisme és sempre una batedora i també dissol el llenguatge. I el llenguatge és fonamental, també o sobretot en política, per a fer distincions. Si el terme no serveix per a fer distincions, si el terme genocidi no serveix per a fer distincions, crec que cal buscar altres fórmules. I jo, en un article que vaig escriure fa uns anys, suggeria algunes possibilitats [[aquest enllaç, però està trencat]]. A partir de l'11-S aquesta vessant subjectiva i fins i tot estètica de com es configura la recepció dels objectes i els discursos a través dels quals es construeix i legitima el capitalisme m'interessa especialment. "La ciutat intangible" (Ed. Hiru, Hondarribia, 2001), el meu darrer assaig de llarga durada, va ser escrit abans de l'11-S, i la seva escriptura és encara més o menys acadèmica, més teòrica. Després d'aquesta data comença a preocupar-me la manera de forjar instruments particulars que em permetin, d'una manera particular també, fer veure als pocs lectors que tingui aquelles coses que en realitat no veiem a causa del nihilisme i la sobresemantització. Cal forjar cada dia nous instruments −en el meu cas d'escriptura. És una cosa que ja va fer Bertolt Brecht en els seus temps, en certa manera semblants als nostres: recuperar armes que habitualment havien estat menyspreades en la intervenció política. Una és el pamflet, que cal recuperar i dignificar. Una altra és la recerca d'un llenguatge que ens posi la mà a l'espatlla, que ens interpel·li, que no mantingui distàncies amb el lector. D'aquí la necessitat d'utilitzar tots aquests trops literaris que tan bé fa servir la propaganda i als que hem de tornar la seva capacitat per a il·luminar les coses que tenim davant dels ulls i que no veiem. Tot això sense oblidar que si alguna cosa ens falta a l'esquerra és molta i bona informació alternativa; però sí que em sembla que hem d'evitar certa retòrica pròpia de l'esquerra que només té un efecte saturador. És com si un es fiqués dins del fang i deixés que se li sequés a sobre, sense poder-se'l netejar. A l'esquerra cal demanar-li informació, però també anàlisi i armes d'intervenció de molta qualitat −també lingüística− que explorin d'altres vies. Aquest és un d'aquells moments en què, com va passar en el període de la Revolució Russa, és l'esquerra la que està obligada a explorar, a renovar, a ser molt avantguardista, com ho va ser en un altre temps. Fins i tot per a reivindicar la necessitat d'aturar-se, de parar-se, d'alentir la marxa i reflexionar. No et dóna la impressió que en l'actualitat hi ha un diagnòstic força complet del capitalisme en contraposició a la manca o debilitat de paradigmes alternatius? Des de l'àmbit intel·lectual, responsable en molts casos d'elaborar ideologia i dissenyar paradigmes, com es veu aquest buit? Crec que cal començar matisant o desmentint la idea que acabes de suggerir, aquesta de què els intel·lectuals constituiríem una avantguarda que hauria d'il·luminar models alternatius. En primer lloc, i dic això sabent que m'afecta desfavorablement, perquè els intel·lectuals sabem molt poc, estem molt mal preparats. Al contrari que en altres èpoques, avui anem a remolc de processos polítics que elaboren altres. I són processos, com passa a Veneçuela, que no elaboren agents intel·lectuals sinó socials i polítics. Modestament, he de dir que no m'atreviria a suggerir un paradigma polític alternatiu. Al mateix temps estic d'acord que és urgent elaborar-lo, no n'hi ha prou amb deslegitimar o deconstruir el capitalisme; és imperatiu comptar amb alguna cosa més. S'està fent, i penso per exemple en Veneçuela. I ho fa gent molt llesta, però no particularment intel·lectuals, persones tancades en la seva biblioteca tot el dia traient fum pel cap. Ho fa una democràcia participativa, molta gent junta que pensa alhora. És clar que els intel·lectuals hauran de fer també una contribució, la contribució de l'intel·lectual serà una cosa així com la del psicoanalista que escolta i localitza les esquerdes, els lapses o buits del discurs col·lectiu que s'està fent. Però en principi crec que hem d'escoltar i després, en tot cas, assenyalar humilment quines són les coses no dites o no ben formulades. Això sí que ho veig molt urgent. L'ordre de successió dels esdeveniments replica la successió ininterrompuda de les mercaderies fins a tal punt, que cada vegada es fa més difícil pensar. Sempre es pensa amb retard, i aquí ara cal pensar en temps real. Potser en temps real es pugui respondre en termes de militància, en termes polítics, a les agressions i interpel·lacions de l'enemic, però és molt difícil pensar en aquestes condicions. Tot ha canviat en les noves condicions de recepció tecnològica i això té un cost molt alt en termes intel·lectuals. Podríem decidir: anem a destinar deu grans caps exclusivament a això, però sempre pensarien amb retard. Per això és fonamental una acció política decisiva que aconsegueixi alleugerir aquesta pressió abans de reflexionar sobre quin és el model. D'altra banda, no hem d'oblidar que ja hi ha models alternatius sobre el terreny. Hi ha Cuba, que oblidem amb freqüència perquè també la propaganda va triomfar, i hi ha Veneçuela, una experiència −per altra banda− diferent de la de Cuba per la manera en què els bolivarians van accedir al poder. També és el cas únic d'un govern revolucionari que resisteix els embats de la seva pròpia oligarquia i l'imperialisme. No hem de menysprear aquests laboratoris vius. De Cuba tenim moltes coses a aprendre, començant per una lògica totalment diferent. Amb tots els errors, les ensopegades, les limitacions ... el que hi ha a Cuba des de fa 45 anys és una altra forma de mesurar el món: no són ja el diners, no és l'interès econòmic el que determina les relacions amb les coses i les relacions amb els homes. I això és una alenada d'aire fresc per a qualsevol que vagi allà. Personalment, cada vegada que torno de Cuba tinc la sensació de passar d'un país ric a un país pobre, i el país pobre és Espanya. I a Veneçuela crec que l'esquerra pot fixar-se amb tota llibertat, sense sentiment de culpa −tot i que tampoc no hauria de tenir-ne amb Cuba. A Veneçuela, que fins i tot en termes burgesos és el país més democràtic del món, podem localitzar models que s'estan ja elaborant i a partir dels quals els intel·lectuals podem treballar amb més rigor. Ets un dels pocs intel·lectuals que rebaixen, en el bon sentit, el paper de la teva professió. Et negues a considerar el pensador com un summe sacerdot i minimitzes, fins i tot moralment, el seu paper social. El terme intel·lectual em produeix un gran malestar. Tampoc no tinc la sensació de què la meva intervenció en el meu limitadíssim espai públic sigui transcendent. Amb el que està passant al món, la meva activitat amb la ploma o amb les tecles de l'ordinador s'empetiteix davant de la gent que està lluitant, fins i tot amb les armes a la mà, en d'altres llocs del planeta. Viatges, parles, després menges bé, coneixes gent, la teva militància et reporta moltes satisfaccions que els intel·lectuals no solen reconèixer. Són satisfaccions antropològiques de les que tothom hauria de gaudir, perquè l'única manera de suportar una lluita llarga com la que ens espera és la de que aquesta lluita constitueixi una forma de vida que proporcioni satisfaccions. Però pel que fa als intel·lectuals, hi ha molts mites: el primer d'ells −i això procedeix d'una història que en realitat és molt curta− procedeix de Zola, aquesta idea de què l'intel·lectual és una persona incorruptible i independent que assenyala sempre la veritat, que és capaç d'arribar al martiri en nom del que considera just i honest. Intel·lectuals d'aquest tipus n'hi ha hagut cinc a llarg de l'últim segle: penso en Zola, penso en Sartre, penso en Said, penso en Chomsky. La major part dels intel·lectuals al llarg de la història, com bé recordava Jack London en un esgarrifós fragment de la seva novel·la "El taló de ferro", el que han fet ha estat vendre's. Quan un estudia, per exemple, la Comuna de París, descobreix que allà no hi havia un sol intel·lectual. El més esquerrà de tots era Victor Hugo, que no obstant això va condemnar l'experiència de la Comuna. Tots els altres estaven a la seva dreta, donant suport a Thiers i als alemanys. En la major part de les grans transformacions, els intel·lectuals van recular, es van acovardir o directament es van vendre si és que encara no s'havien venut. Per això em pregunto −i la resposta és molt òbvia, no cal ser gaire profund−: si la majoria dels intel·lectuals normalment s'han venut, per què en la nostra memòria està assentada la imatge de l'incorruptible i compromès? Bé, perquè aquesta il·lusió presta molts i molt bons serveis ideològics a una forma de govern la legitimitat del qual es basa en la fal·làcia de la llibertat d'expressió i de pensament. Quan un llegeix el llibre de la jove investigadora Stonor Saunders sobre la guerra freda cultural, se n'adona molt bé de fins a quin punt gran part de la legitimitat política del capitalisme es basa en induir permanentment la il·lusió de la llibertat d'expressió i de pensament. Per això convé fer creure que els que es venen o claudiquen són independents. No m'agrada el terme intel·lectual. Quan m'obliguen a presentar-me, busco sempre una altra manera, gairebé prefereixo qualificar d'agitador político-literari: és més exacte perquè és més modest i és més modest perquè és més exacte. Com es veu des del centre la qüestió nacional? Com penses que s'ha d'afrontar des de l'esquerra? És una qüestió delicada que cal afrontar amb moltes precaucions. No perquè em faci por tractar-la, sinó perquè és un d'aquells temes als quals hem de dedicar moltes hores, moltes jornades de reflexió. Cal un exercici de casuística, això tan propi del llenguatge polític com és fer distincions. Nacionalisme no vol dir res si no es concreta en el projecte polític que vehicula. Amb el nacionalisme passa com amb altres termes sobresemantitzats, com és el cas de pau o democràcia. Penso que en un article escrit per al vostre diari assenyalava que no hi ha cap d'aquests termes en el nom del qual no s'hagi comès un genocidi. Parlem de nacionalisme i pensem, sens dubte, en els nacionalismes de la pre-guerra a Europa, en el concepte de raça ... però és que el concepte de civilització va produir tants o més morts que el de raça. Avui ho estem veient: en nom de la democràcia es viola la legalitat internacional, s'envaeix un país sobirà. El que no podem fer, el que constitueix una temptació molt gran però poc rigorosa des del punt de vista intel·lectual, és deduir. Si vull deduir del concepte d'Islam el d'integrisme, puc fer-ho molt fàcilment. Tu pots agafar el projecte de pau i trobaràs la guerra, el de democràcia i trobaràs la tirania. Què és el que passa avui? Jo estic en contra del nacionalisme nord-americà perquè, com va explicar molt bé el marxisme, és un imperialisme, i naturalment que hi ha una línia de continuïtat entre certes formes de nacionalisme i l'imperialisme. Fixem-nos, d'altra banda, que Robert Kagan, un dels teòrics de Bush i pare del projecte del nou segle americà, definia el nacionalisme nord-americà com un nacionalisme universalista. Quelcom terrible, perquè l'esquerra de vegades parla de nacionalisme internacionalista. Bé, un nacionalisme universalista és un imperialisme, està molt ben descrit per part de Kagan. Un nacionalisme d'esquerres, un nacionalisme internacionalista, és possible? Sí, en el sentit que el que no podem fer és reivindicar en el buit la nostra condició de ciutadans del món. Qui són els ciutadans del món? Els indonesis que treballen en vaixells en aigües internacionals i cobren mig dòlar, els vint-i-cinc milions de refugiats registrats per l'ONU, els immigrants que tracten d'arribar al presumpte paradís europeu. Aquests són els ciutadans del món. Quan vaig estar al Líban, visitant els campaments de refugiats palestins, la veritat és que em vaig sentir molt agitat i molt inquiet. És molt fàcil reivindicar des de l'esquerra, com fa Negri, la transversalitat, el nomadisme, la deserció, l'exili ... en definitiva el viatge, quan es té un territori on tornar. Però quan et trobes amb desenes de milers de persones encaixonades en petits passadissos, en caixes de llumins, quan veus clarament el projecte de negar-los un territori on habitar ... quan els veus desproveïts d'un espai, habitant una cosa així com una figura geomètrica sense cel ni terra ... Quan un s'enfronta a un palestí privat de terra, es comprèn que nosaltres sí podem viatjar. Però si podem viatjar és perquè tenim un territori on tornar. Ens sembla que es pot prescindir d'això i reivindiquem la flotació per sobre dels territoris, per damunt de les tradicions ... però en realitat és perquè donem per descomptats els nostres territoris i tradicions. La identitat nacional s'ha de deixar enrere, però per deixar-la enrere cal tenir-la. Com deia Terry Eagleton, només hi ha una cosa en aquest món pitjor que tenir una identitat, i és no tenir-ne cap. Per a poder lluitar, per a poder deixar enrere la identitat, primer cal forjar-se'n una. I començar pel territori. Precisament perquè hem d'enfrontar-nos a un nacionalisme universalista que invoca permanentment la transversalitat, la flotació per sobre de les fronteres ... el primer que hem de reivindicar és la necessitat de lluitar a partir d'un territori. Dir sí als nacionalismes cubà, palestí, als nacionalismes d'esquerres de l'Estat espanyol, a condició que aquests projectes que plantegen la lluita a partir d'un territori tinguin molt clara la seva inspiració marxista, anti-imperialista, d'esquerres, de classe. Que no confonguin el seu enfrontament amb l'Estat i amb l'imperialisme com un enfrontament de tradicions, de races, de cultures essencialistes. En aquests moments, davant aquest nacionalisme universalista de Kagan és imprescindible reivindicar un territori i una identitat que després es puguin deixar enrere com un dic davant les pressions imperialistes; en aquest context, es pot perfectament ser nacionalista. No només en el cas gallec, basc o català, sinó també en el d'altres forces amb les que m'identifico menys ideològicament en altres latituds, és fonamental no incórrer en una criminalització sumària. Encara més: l'internacionalisme i el marxisme han de ser en aquests moments selectivament nacionalistes, estan obligats a ser-ho. Per a bona part de l'esquerra occidental, avui sembla suficient denunciar la violència de l'imperialisme i la retallada de llibertats sense entrar en la polèmica qüestió de fons. No està prevalent una posició tímida o covard que eludeix pronunciar-se sobre la legitimitat de la violència defensiva? Crec que sí. És delicat perquè aquest assumpte, del que fins fa no molts anys es parlava amb certa llibertat, avui és fins a tal punt tabú que fa por plantejar-la. Saps que a l'estat espanyol pot portar fins i tot a la presó. Però penso que l'esquerra occidental, si vol jugar un paper en la lluita anti-imperialista global i si vol desmuntar aquesta falsa construcció del xoc de civilitzacions, ha de mantenir una posició realment internacionalista i estrènyer relacions amb tots els altres agents anti-imperialistes del món , i aquí incloc a Hizbullah al Líban o la resistència iraquiana. Es corre el risc de què l'esquerra occidental romangui ancorada en una tradició discursiva que ja no introdueix cap efecte en el món, i que l'esquerra d'altres parts del món li torni l'esquena. Els activistes àrabs, l'esquerra àrab, se sent en aquests moments abandonada per l'esquerra occidental. Hi va haver un moment en què s'havia de dir no a la guerra i avui s'ha de dir sí a la guerra d'alliberament nacional. Si ens mantenim en posicions de pacifisme abstracte correm el risc de què tots els grups de resistència nacional que no s'inclinen a l'islamisme acabin refugiant-se en posicions culturalistes o de civilització. El que cal fer és establir contactes i diàlegs per a tenir una perspectiva àmplia que permeti superar aquesta inèrcia especular en virtut de la qual es tendeix cada vegada més a enfrontar, no ja classes o projectes, sinó cultures essencialistes. Aquí hi ha un perill i els responsables en som en gran mesura nosaltres, l'esquerra occidental. No vam saber assumir el cost inicial de legitimació en els mitjans que podia comportar el suport a la resistència iraquiana. Per descomptat, establint diferències i demarcacions d'aquests atemptats salvatges contra civils dels que no sabem qui n'està al darrere, però sí a qui beneficien. Però la resistència armada contra les tropes nord-americanes i contra les forces de seguretat col·laboracionistes és legítima i legal d'acord fins i tot amb el dret internacional de les Nacions Unides. --Article a Kaosenlared: Hoy el marxismo puede y debe ser nacionalista.