dimecres, 28 de març del 2007

Més iaio que el Hendrix

Si ara ensopegués escales avall i m'esberlés el cap, o si d'aquest cel fosc i pesat en sortís un llamp que anés a petar al bell mig del meu front generós, tanmateix podria deixar aquest món amb la satisfacció d'haver mort més vell (i amb més estil) que no pas el Jimmy Hendrix. Una satisfacció, cal dir-ho, doblement morbosa. No només perquè fa lleig de comparar morts (i més encara quan una és real i l'altra només literària), sinó perquè el Hendrix sempre ha estat un referent per a mi d'allò que jo no podria arribar a ser mai. I ara que ja tinc 28 anys (ell va morir tan sols amb 27) resulta totalment impossible superar-lo. És una inabastabilitat consumada, i per això dic que és un satisfacció morbosa: ara ja puc celebrar que s'han acabat els anys d'angoixa i frustració per no poder ser mai un Jimmy Hendrix ; ja no més pretensions impossibles, no més esperances infundades, cap propòsit inassolible de què encara em quedava temps (ni que fos per un miracle o mitjançant la típica llàntia màgica de torn) de tocar el cel amb la guitarra abans de complir-ne 28. Val a dir que llavors, quan amb 16 o 17 anys em vaig comprar l'elèctrica, ja sabia del cert que ni de conya arribaria mai a ser ni tan sols un guitarrista mediocre. Tanmateix, tampoc vaig preveure que la meva deixadesa envers les aficions seria tan absoluta i destructiva com finalment ha resultat ser. En aquests 10 o 12 anys no l'he tocada gairebé mai, la guitarra, i quan ho he fet ha estat desordenadament i sense la mínima implicació metòdica. Si en alguna cosa m'he especialitzat a la vida és en garantir uns resultats desastrosos quan es tracta de dedicar temps i interès a alguna cosa durant llargs períodes de temps. Només romanc fidel, i ja fa temps que a contracor, a algo encara més inabastable que les fites rockeres del Hendrix. Semblaria doncs que podríem definir el meu caràcter com “explosiu”, o com la típica papallona que ara veu un flor i s'hi llança apassionadament fins que en veu una altra de més bonica. Però seria massa cínic. Lo més semblant que tinc amb una papallona és amb la seva etapa de crisàlide, tot el dia dins del meu capullo d'inactivitat i desídia. I a sobre ahir vaig perdre la cartera, poc després d'haver tret 60€ per a productes de neteja. I les mans encara em fan mal de tan netejar tot sol el nou pis on anirem a viure. I la meva pell desprén una desagradable pudor a lleixiu. I ara mateix el cel m'amenaça amb la possibilitat de tronades i defalliments emocionals. Saps què, Hendrix? Ja no t'envejo tant per la teva genialitat amb les sis cordes, sinó perquè voldria jo també poder deixar d'empassar-me els vòmits que em sobrevenen quan contemplo els meus 28 anys i tot allò que els envolta.

dilluns, 26 de març del 2007

Converses fantasmes

Divendres vaig escapar-me una moment de la feina per anar a l'FNAC i comprar la versió per a la Nintendo Wii del joc de Bola de Drac, com a regal d'aniversari del Carlos. “Aviam si no ens farem mai grans”, ja vaig haver de sentir d'algun company de feina. Era el dia oficial del seu llançament, però em van comunicar que l'havien posposat fins al dia 30. Com que era també el dia del llançament de la PlayStation3, a les portes hi havia una cua considerable de gent (gairebé tots fregant la trentena) esperant per a comprar-la, a més de nombrosos càmeres i periodistes. I vaig haver de tornar a sentir-ho: “quina vergonya, a la seva edat i encara s'ho prenen tot com un joc”. La metxa del meu mal humor pren força ràpid aquests dies, i malgrat que no vaig reaccionar prou ràpid com per a respondre al matrimoni de mitjana edat que havia fet el comentari, vaig voler tenir preparat un bon contraatac en cas de què algun dels periodistes se m'adrecés i gosés fer-me alguna pregunta provocadora. La conversa hauria anat més o menys així:

--Tu també has vingut a comprar la nova PlayStation?

--No, no encara. Només el joc de Bola de Drac, però n'han pospo...

--O sigui, que ets d'aquesta generació que ja teniu els trenta però seguiu jugant amb l...

--Encara no els tinc, els trenta [idiota!]. Però sí, encara hi jugo. Igual que encara llegeixo. Dos mals costums que mantinc des que era un marrec, si et refereixes a això [idiota!].

--Però no creieu que va sent hora de madurar i acceptar responsabilitats?

--Segur que sí, però seria perillós.

--Perillós??

--[Idiota!] És clar. Si en lloc de distreure'ns amb la Play decidíssim assumir la responsabilitat històrica que pesa damunt de la nostra generació, canviaríem els mandos per unes armes de veritat i començaríem a pelar tota la munió de banquers, especuladors i empresaris que destrueixen el planeta on vivim. No trobes?

Però afortunadament ningú no em va preguntar res, i vaig poder-me estalviar de repartir mirades assassines. A més, potser hauria estat millor fer menció del rei abans que la dels banquers. Tant és. Al cap d'unes horetes jo encara seguia emprenyat, i vaig tornar a tenir l'oportunitat de vomitar sobre algú, però aquest cop ni tan sols vaig poder ni imaginar-me una conversa educativa com l'anterior. Eren dues noies, d'entre vint i vint-i-cinc anys. Me les hauria mirat i lis hauria deixat anar a la cara que eren unes putes. Però sóc molt assenyat i vaig preferir no sortir del meu amagatall. La qüestió és que estava a la feina, buscant un llibre dins d'un quartet que dóna a la botiga, i vaig poder escoltar com una d'aquestes noies li explicava a l'altra una nit de passió sexual que havia tingut amb un paio. Segons sembla, s'ho va muntar amb un dels millors “amics” del seu nòvio, que feia temps que també li molava però amb qui no havia gosat res encara. A sobre, tenia ja perfectament planificat de justificar-li al nòvio aquestes banyes amb el fet que ella es pensava que ell també havia comès una petita relliscada aquell mateix dia, malgrat que ja sabia que ell realment no ha tingut cap relliscada. Però el més cruel i morbós de tot va arribar en el moment en què el nòvio va trucar mentre ella s'ho feia amb l'amic: es veu que això els va posar molt catxondos i van decidir respondre la trucada. La noia va anar intercalant les respostes al nòvio (esbroncant-lo per la possible relliscada que ja sabia que no s'havia produït!) enmig de la mamada més espectacular que li havia fet mai a ningú. I penseu que l'altra noia li va retreure res? Què collons! Va engegar un “ostres, tiiiia, estàs boja!!” que tenia més d'admiració que no pas de sorpresa. I mentre elles es fonien en una sonora i festiva riallada, el cor se'm va venir als peus i se'm va encongir l'estómac, com si hagués estat a mi a qui li haguessin fet aquesta mala jugada. Potser és perquè sóc massa conscient que no són poques les vegades que les alegries dels uns són a costa del dolor i de la humiliació dels altres.

dissabte, 24 de març del 2007

Un mes de no res

Ha passat ja un mes des de la darrera entrada al bloc, i aprofito aquest aniversari de trista inactivitat per a forçar-me a escriure. Tanmateix, no tinc res a dir. Bueno, això ja és normal, però no acabo de trobar la força necessària per a dissimular aquestes mancances i bastir un text mínimament interessant. A sobre, segueixo emprenyat. Si penso, m'emprenyo. Si recordo, m'emprenyo més encara. Preventivament, defujo tota companyia, malgrat que em sento massa sol i tinc unes ganes terribles de sentir-me acompanyat. És clar que és una necessitat de companyia tan metafísica (d'aquella metafísica tan poc metafísica que en el fons és pura matèria, pura sexualitat) i jo vaig ara tan mancat de formulacions socials que el millor és estar sol, perquè és molt cansat haver d'anar reprimint les innumerables escomeses amb què la proposició “no et faria res follar amb mi, oi?” m'assetja el pensament. Cansat i perillós, no fotem. Però sort que en tinc, perquè per als qui hem perdut tota esperança és aquesta escalfor del perill fantasiós la que ens impedeix morir pel fred glacial de les experiències reals.

Per si no en tingués prou amb què l'emprenyamenta s'hagués vingut a afegir fa ja molts dies a la meva tristor congènita, aquests darrers dies s'ha apuntat a la festa la melanconia. El canvi de pis és imminent, i cada acte quotidià del meu darrer any i mig el visc amb aquell afegit torturós de ser l'últim cop a la vida que els faràs. I jo tinc tirada per a aquestes flagel·lacions. Avui m'he acomiadat de no menys de vint coses, la més emotiva de les quals ha estat la del retorn nocturn amb bici de la feina pel carrer Casp (i sort que la il·luminació hortera de la Torre Àgbar em facilitarà enormement la feina de superar el mal tràngol). De fet, avui comença aquella fase tan terrible en què cada dia de la setmana és l'últim dia de la setmana: el trasllat el farem dissabte vinent, amb lo que aquesta està sent la darrera nit de dissabte al pis de Lepant. I jo malgastant-lo d'aquesta manera! Vaig a posar el sofà al costat de la finestra i tenir una bona dosi de patiment emocional: hi ha un fotimer de finestretes de les que acomiadar-se! I gatets, i plantes, i racons, i veïnes...