dissabte, 24 de març de 2007

Un mes de no res

Ha passat ja un mes des de la darrera entrada al bloc, i aprofito aquest aniversari de trista inactivitat per a forçar-me a escriure. Tanmateix, no tinc res a dir. Bueno, això ja és normal, però no acabo de trobar la força necessària per a dissimular aquestes mancances i bastir un text mínimament interessant. A sobre, segueixo emprenyat. Si penso, m'emprenyo. Si recordo, m'emprenyo més encara. Preventivament, defujo tota companyia, malgrat que em sento massa sol i tinc unes ganes terribles de sentir-me acompanyat. És clar que és una necessitat de companyia tan metafísica (d'aquella metafísica tan poc metafísica que en el fons és pura matèria, pura sexualitat) i jo vaig ara tan mancat de formulacions socials que el millor és estar sol, perquè és molt cansat haver d'anar reprimint les innumerables escomeses amb què la proposició “no et faria res follar amb mi, oi?” m'assetja el pensament. Cansat i perillós, no fotem. Però sort que en tinc, perquè per als qui hem perdut tota esperança és aquesta escalfor del perill fantasiós la que ens impedeix morir pel fred glacial de les experiències reals.

Per si no en tingués prou amb què l'emprenyamenta s'hagués vingut a afegir fa ja molts dies a la meva tristor congènita, aquests darrers dies s'ha apuntat a la festa la melanconia. El canvi de pis és imminent, i cada acte quotidià del meu darrer any i mig el visc amb aquell afegit torturós de ser l'últim cop a la vida que els faràs. I jo tinc tirada per a aquestes flagel·lacions. Avui m'he acomiadat de no menys de vint coses, la més emotiva de les quals ha estat la del retorn nocturn amb bici de la feina pel carrer Casp (i sort que la il·luminació hortera de la Torre Àgbar em facilitarà enormement la feina de superar el mal tràngol). De fet, avui comença aquella fase tan terrible en què cada dia de la setmana és l'últim dia de la setmana: el trasllat el farem dissabte vinent, amb lo que aquesta està sent la darrera nit de dissabte al pis de Lepant. I jo malgastant-lo d'aquesta manera! Vaig a posar el sofà al costat de la finestra i tenir una bona dosi de patiment emocional: hi ha un fotimer de finestretes de les que acomiadar-se! I gatets, i plantes, i racons, i veïnes...

2 comentaris:

carme ha dit...

hola vecord,

sóc la carme, l'amiga de la vecorda-germana.

només dir-te que aquest post m'ha semblat magnífic, molt i molt bonic!

salut!

Joan Vecord ha dit...

Ops, merci! Veig que, com pitjor em van les coses, més agrada allò que escric! Ja friso per passar una temporadeta per alguna presó i poder escriure l'obra de la meva vida! ;-)