dilluns, 26 de març de 2007

Converses fantasmes

Divendres vaig escapar-me una moment de la feina per anar a l'FNAC i comprar la versió per a la Nintendo Wii del joc de Bola de Drac, com a regal d'aniversari del Carlos. “Aviam si no ens farem mai grans”, ja vaig haver de sentir d'algun company de feina. Era el dia oficial del seu llançament, però em van comunicar que l'havien posposat fins al dia 30. Com que era també el dia del llançament de la PlayStation3, a les portes hi havia una cua considerable de gent (gairebé tots fregant la trentena) esperant per a comprar-la, a més de nombrosos càmeres i periodistes. I vaig haver de tornar a sentir-ho: “quina vergonya, a la seva edat i encara s'ho prenen tot com un joc”. La metxa del meu mal humor pren força ràpid aquests dies, i malgrat que no vaig reaccionar prou ràpid com per a respondre al matrimoni de mitjana edat que havia fet el comentari, vaig voler tenir preparat un bon contraatac en cas de què algun dels periodistes se m'adrecés i gosés fer-me alguna pregunta provocadora. La conversa hauria anat més o menys així:

--Tu també has vingut a comprar la nova PlayStation?

--No, no encara. Només el joc de Bola de Drac, però n'han pospo...

--O sigui, que ets d'aquesta generació que ja teniu els trenta però seguiu jugant amb l...

--Encara no els tinc, els trenta [idiota!]. Però sí, encara hi jugo. Igual que encara llegeixo. Dos mals costums que mantinc des que era un marrec, si et refereixes a això [idiota!].

--Però no creieu que va sent hora de madurar i acceptar responsabilitats?

--Segur que sí, però seria perillós.

--Perillós??

--[Idiota!] És clar. Si en lloc de distreure'ns amb la Play decidíssim assumir la responsabilitat històrica que pesa damunt de la nostra generació, canviaríem els mandos per unes armes de veritat i començaríem a pelar tota la munió de banquers, especuladors i empresaris que destrueixen el planeta on vivim. No trobes?

Però afortunadament ningú no em va preguntar res, i vaig poder-me estalviar de repartir mirades assassines. A més, potser hauria estat millor fer menció del rei abans que la dels banquers. Tant és. Al cap d'unes horetes jo encara seguia emprenyat, i vaig tornar a tenir l'oportunitat de vomitar sobre algú, però aquest cop ni tan sols vaig poder ni imaginar-me una conversa educativa com l'anterior. Eren dues noies, d'entre vint i vint-i-cinc anys. Me les hauria mirat i lis hauria deixat anar a la cara que eren unes putes. Però sóc molt assenyat i vaig preferir no sortir del meu amagatall. La qüestió és que estava a la feina, buscant un llibre dins d'un quartet que dóna a la botiga, i vaig poder escoltar com una d'aquestes noies li explicava a l'altra una nit de passió sexual que havia tingut amb un paio. Segons sembla, s'ho va muntar amb un dels millors “amics” del seu nòvio, que feia temps que també li molava però amb qui no havia gosat res encara. A sobre, tenia ja perfectament planificat de justificar-li al nòvio aquestes banyes amb el fet que ella es pensava que ell també havia comès una petita relliscada aquell mateix dia, malgrat que ja sabia que ell realment no ha tingut cap relliscada. Però el més cruel i morbós de tot va arribar en el moment en què el nòvio va trucar mentre ella s'ho feia amb l'amic: es veu que això els va posar molt catxondos i van decidir respondre la trucada. La noia va anar intercalant les respostes al nòvio (esbroncant-lo per la possible relliscada que ja sabia que no s'havia produït!) enmig de la mamada més espectacular que li havia fet mai a ningú. I penseu que l'altra noia li va retreure res? Què collons! Va engegar un “ostres, tiiiia, estàs boja!!” que tenia més d'admiració que no pas de sorpresa. I mentre elles es fonien en una sonora i festiva riallada, el cor se'm va venir als peus i se'm va encongir l'estómac, com si hagués estat a mi a qui li haguessin fet aquesta mala jugada. Potser és perquè sóc massa conscient que no són poques les vegades que les alegries dels uns són a costa del dolor i de la humiliació dels altres.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja sé que ideològicament és un liberal de m., però el Salvador Sostres, que en sap un munt de la vida, ja va dir que "si mires al teu voltant, veuràs que l'egoisme més atroç sempre porta faldilles".
Jo divendres a la nit vaig sentir una conversa similar. Sense tan morbo però amb una càrrega de despreci infinita; i, com tu, em van venir unes ganes de dir-li p.!

Joan Vecord ha dit...

Gaires mèrits més no els tindrà, però cal reconèixer que el Sostres és un gran retratista de moltes de les perversions que pul·lulen arreu, sobretot si són femenines. Sense sortir de les fel·lacions a costa del nòvio, recordo un article seu en què explicava que un noi va voler marcar-se un detall amb la seva nòvia portant-la a sopar a un restaurant de luxe, i aquesta li ho va agrair (sense que ell ho sabés, pobrànima) llepant-li apassionadament la cigala al paio que els havia servit el vi.

Per a equilibrar la balança de la crueltat de sexes (i a banda de la obvietat que per a cometre aquests crims les dones han de comptar sovint amb la complicitat d'un mascle), avui precisament una amiga m'ha explicat dolguda que havia conegut un noi encantador i simpatiquíssim... fins el moment després que van follar. Si es que la majoria de tòpics són una bona expressió de la realitat...