divendres, 30 de maig de 2008

ETA ja som (gairebé) tots

La paranoia dels peperos assoleix límits ridículs. Primer vam ser els bascos i catalans els que havíem de sentir-nos anomenar terroristes pel simple fet de desitjar la independència de l'Estat espanyol (per allò de què "compartim els mateixos fins"), després van sumar-hi el PSOE i tots els seus votants (per allò de què la seva política li fa el joc a ETA), i ja per a rematar-ho va el Carlos Iturgaiz i, en el marc de les lluites intestines dins del PP, es despenja dient que "aquell qui no està amb la San Gil li està fent un favor a ETA" (o això és el que afirmen des de la Cadena Ser, que també li atrbueix la frase "o s'està amb la San Gil o s'està amb ETA", més curta, més directa, més impactant). És a dir, que a hores d'ara aproximadament un 75% dels ciutadans espanyols som etarres. Així les coses, tanmateix, els representants de l'ACB tenen la valentia de prohibir a Barcelona (feu terrorista, no cal dir-ho) que els capitans dels equips finalistes, tots dos catalans (els capitans, no els equips) s'adrecin en català en la roda de premsa prèvia a l'inici de la final de la lliga. En teniu una notícia i un petit vídeo. Segons sembla, l'ABC ja ha rectficat i ara deixarà parlar en català. Gràcies, senyors, gràcies. No entenc com és que tenint uns ocupants tan condescendents nosaltres els responem amb violència. Maleducats, és el que som. Finalment, i només com a cirereta de la fauna que habita aquestes contrades, remarcar que en el seu article d'ahir a l'Avui, el Salvador Sostres va sortir en defensa de Jiménez Losantos i del seu abandonament davant de la Justícia. Podeu llegir-lo també al seu blog (vigileu que és encara més nociu que el de la Rahola!).

dijous, 29 de maig de 2008

Conferències a Gràcia

Aquest cap de setmana assistiré a dos actes que se celebren al barri de Gràcia i en què participen tres autors que llegeixo i recomano: en Pascual Serrano (un dels fundadors de Rebelión), en Carlos Fernández Liria (co-autor del llibre Comprender Venezuela, Pensar la democracia, que ja vaig ressenyar en aquest blog) i el meu admirat Santiago Alba Rico: (1) El primer és la presentació del llibre de Pascual Serrano "Medios Violentos: palabras e imágenes para el odio y la guerra". Serà divendres 30 de maig a les 19h a l'Infoespai (Plaça del Sol 19-20, al barri de Gràcia). També hi participaran Dardo Gómez (president del “Sindicat de periodistes”), un representant de Kaos en la Red i en Xavier Giró, assagista i professor de la UAB. (2) El segon són les Jornades sobre Democràcia i Socialisme, que se celebraran dissabte 31 de maig de 10h a 14:30h del matí a l'Ateneu La Torna (carrer Sant Pere Màrtir 37, també a Gràcia) amb la participació de Carlos Fernández Liria, Joaquín Arriola, Santiago Alba Rico y Joaquín Miras. Per a una millor descripció de l'esdeveniment, cliqueu damunt d'aquest enllaç.

dimecres, 28 de maig de 2008

El llatí i els estudis clàssics

Durant molt de temps, el llatí va ser la meva gran passió, i dedicava la major part de les meves hores a llegir o escriure textos llatins (preferentment actuals), a confeccionar un diccionari català-llatí i a perfeccionar la meva competència oral. Sempre el vaig considerar, i encara el considero, una llengua viva (amb el gran avantatge de què el seu esquelet, és a dir, la seva sintaxi, sí que està ja morta, codificada i solidificada in tempus aeternum). Mai vaig assolir-hi tanta fluència com la que tinc amb el català i el castellà (perquè són les meves llengües maternes), però tenia molta més facilitat per escriure i parlar en llatí que en anglès. Vam arribar a fundar una associació per a practicar-lo i promoure'l com a llengua viva, el Circulus Latinus Barcinonensis, que després d'una vida força precària va acabar morint, per un seguit de causes que ara mateix no vull comentar perquè implicaria haver de remenar entre els meus records (i també amb els lligams amb aquells altres records i motius que em van fer deixar la carrera, Filologia Clàssica, sense llicenciar-me). I no en tinc ganes, ara mateix. No me'n vull fer sang i prefereixo mantenir-me en aquest estat d'stand-by en què m'he reclòs des de fa ja un lustre. Tanmateix, sé que la passió segueix covant-se ben endins del meu jo, i que qualsevol dia podria reprendre la meva dedicació al llatí, si no fos perquè ara mateix el seny pot més que el cor i sé massa bé que amb les inèrcies i persones que el rodegen el llatí està condemnat a ser un martiri per als estudiants, una medalla de distinció per als seus estudiosos i una llengua morta per a la resta de gent. Segueixo somiant en una llengua comuna, auxiliar i universal per a agermanar tots els pobles, però la simbiosi entre llatí i elitisme sembla impossible de trencar. Els meus petits tasts amb l'Esperanto em van mostrar un món totalment diferent, molt millor organitzat i defensat, amb gent que feia les coses per amor a l'art i no per a fer currículum, però com que no m'hi acompanyava tanta passió l'he deixat de cultivar (tot i que qui sap si mai...). Amb el temps, i ja que la idea d'una llengua auxiliar comuna no se m'ha esborrat el més mínim del meu caparró, m'he de resignar a l'anglès i a tots els seus desavantatges. Però prou d'aquest rotllo. Per què en parlo avui? Per dos motius: (1) Publiquen a Rebelión un article titulat "Lenguas clásicas y educación libertaria", escrit per Carlos Martínez Aguirre, un professor de secundària que enfoca els estudis de llatí i de grec d'una manera similar a la meva en alguns aspectes. És a dir, condemnat al fracàs, al descrèdit i a la frustració. Li desitjo tota la sort del món. (2) La Fundació Bernat Metge ha decidit modernitzar-se (home, ja tocava, senyors!). I ho fa de tres maneres diferents: a través de la pàgina de l'Institut Cambó, amb una col·lecció per als quioscos i amb una col·lecció de butxaca per a les llibreries. És una bona notícia, perquè sempre s'ha trobat a faltar una edició assequible en català de textos clàssics. La dolenta, però, és que només l'edició dels quioscos serà tal i com són característics els llibres de la Bernat Metge, és a dir, bilingües i amb anotacions crítiques. Als qui ens agraden les llengües clàssiques haurem de seguir posant-nos-hi fulles, i gastar-nos una pasta ben llarga. Com sempre, aquell mal regust d'haver avançat mig passet quan se'n podrien haver fet un parell...

dimarts, 27 de maig de 2008

Aberracions artístiques

Mai m'han agradat els toros (no els pobres animalons, sinó la tauromàquia), sempre els he trobat una barbaritat indigna i repulsiva, per molta explicació antropològica i simbòlica que hi hagi al darrere. La meva sed infantil de justícia poètica em feia estar alguna estona davant del televisor aviam si un dels toros enganxava un torero, i recordo que essent jo molt petitet, l'any 1984, va morir el famós Paquirri, i entre tant de dol per aquell salvatge ric i famós em va sorprendre gratament veure un noi pel carrer amb una samarreta en homenatge al Avispado, el toro que el va matar, amb una llista d'altres toros que s'havien desempallegat del seu torturador, imitant les samarretes dels grups de música i la llista de ciutats per on passen de gira. També em va fer molta gràcia la pintada, a les taquilles del carrer Muntaner amb Diputació, de "si la tauromàquia és un art, el canibalisme és gastronomia".

Tot i això, no li desitjaria ni al meu pitjor enemic la cornada que ha patit avui un torero conegut com "el Ruso" (vegeu-ne la foto a l'esquerra). Segons el parte (o comunicat) mèdic: "ferida en la regió anal amb trencament total de l'esfínter, esquinçament del recte de 15 centímetres i lesió isquiorrectal de 20 centímetres, fractura de còccix, contusió a la regió parietal esquerra, el pronòstic és molt greu".

Si no fos perquè seria col·laborar en el joc de les aberracions artístiques, em permetria una ocurrència poètica i diria que avui a la tauromàquia li han donat pel cul. Però seria vulgar i de mal gust, i per això ja tenim els toros, oi?


Ómar Lorenzo Devanni, heroi del nostre temps

Robant amb tot el descaro del món el post del blog d'una amiga, feia dies que volia fer extensives les paraules d'Eduardo Galeano sobre l'heroisme del nostre temps, que ja posats també robarem: "Els grans herois no són els que estan immortalitzats en bronze o en marbre, sinó que són les persones anònimes, desconeguts que practiquen l'heroisme de la vida quotidiana i que són capaços de no sacrificar les seves idees, les seves conviccions, els seus principis, en funció de les seves conveniències. Un gran heroi és un home que es lleva a les sis del matí, que treballa dotze, catorze, quinze hores i que tanmateix segueix sent lleial a certs principis, a certs valors, i que no s'ha deixat convèncer de què només es viu per a treballar i prova de treballar per a viure, és a dir, que no ha perdut de vista que la finalitat de la vida humana no és convertir-se en formiga". I segueix: "Hi ha una anècdota que va succeir a Bogotá una tarda de futbol que reflecteix l'actitud d'un jugador que considero heroica perquè va assumir una postura honesta en fer el que segons el seu parer calia fer, el que era digne de fer en lloc del que convenia fer. Aquesta és la actitud d'un heroi per a mi. En aquest cas la història no és d'un heroi anònim sinó que té nom propi". I a qui es refereix? A Ómar Lorenzo Devanni, un jugador del Santa Fe de Bogotá. L'anècdota es remunta al 1967 (!), quan el seu equip es jugava el campionat en un partit contra el Millonarios. Tota la ciutat omplia les graderies de l'estadi, i el matx semblava abocat a un empat quan, a dos minuts del final, el davanter Devanni va caure a l'àrea i l'àrbitre va xiular penal. El nostre jugador, no obstant, es va aixecar perplex i es va dirigir a l'àrbitre per a dir-li que es tractava d'un error, que ningú no l'havia tocat i que s'havia ensopegat tot sol. La resta de companys, astorats, se'l van endur ràpidament cap als onze metres, i el nostre heroi va haver de col·locar la pilota sobre el punt de penal. L'estadi era un brogit eixordador, i els seguidors del Santa Fe, abandonat tot sentit de l'honor i de l'esportivitat, se les prometien molt felices. Però el nostre Ómar Lorenzo Devanni va agafar embranzida per a enviar la bola a fer punyetes, ben lluny de la porteria. He buscat per internet i no he sabut trobar si el nostre heroi encara viu o si ni tan sols va sobreviure aquella nit. Les masses no acostumen a voler saber res, si no és venjança o càstig, dels aixafaguitarres que posen en perill la festa perpètua del consum i la indiferència moral. De fet, l'amiga de qui abans parlava, que és professora d'institut, em deia que ha explicat aquesta història als seus alumnes, pensant que tractant-se de futbol els seria més fàcil d'entendre un exemple de persona íntegra i virtuosa. Però la resposta va ser, inequívoca, de menyspreu: "quin imbècil!" [Esmena posterior de l'autor en honor a la veritat: la resposta va ser inequívoca, sí, però per part d'un sol dels alumnes]. Pobre Devanni... les elits intel·lectuals no l'admiraran perquè res poden admirar d'una activitat plebea i denigrant com el futbol ; però tampoc no ho faran les noves fornades de joves consumidors poc donats als gestos que no siguin pur entreteniment i acció. Futbolista i honest. Futbol i honestedat. Això és heroisme!

divendres, 23 de maig de 2008

Receptes

Aprofitant els avantatges de tenir un blog penjat a internet, hi deixo (és a dir, em deixo i us deixo) les poques receptes que havia recollit en un arxiu, per tal de tenir-les a l'abast sempre que m'interessi (i hi hagi un ordinador a la vora, és clar), perquè ara mateix prepararé novament unes madalenes (les darreres van triomfar) i m'ha costat déu i ajuda de trobar-ne la recepta que havia seguit la setmana passada. Li'n (oju!) vull portar a la Laura, malalta de varicel·la, demà quan pugi a Solsona. L'autocar surt a quarts de set del matí (oh, déu meu), però prefereixo matinar tant que no pas afrontar un risc ben alt de llamps i trons per aquest vespre-nit. A més, aquest de setmana se celebra el Corpus, i a Solsona això és sinònim d'orgia trabucaire. Amb tot plegat, i sobretot perquè les meves dues vides paral·leles s'interferiran a nivells insuportables, hi ha una probabilitat ben alta de què tant de sucre i farina se'm facin un nus a l'estómac...
PASTÍS DE FORMATGE
--Batre 4 ous en un bol gros. --Afegir-hi 4 iogurts (opcional 1 de llimona) --2 cullerades soperes de Maizena --2 cullerades soperes de farina --10 cullerades de sucre --1 terrina de Philadelphia --Remoure-ho tot i passar-ho per la batedora --Abocar-ho en un motlle --Posar-hi les panses enfarinades --Coure al forn (175 / 200º) uns 40 minuts amb el foc des de baix. --Coure amb el foc des de dalt 10 minuts.
CREMA CATALANA
--Posar a bullir (a l'OLLA1) 1 litre de llet, 50g de sucre, la pell d'una llimona i un parell de branques de canyella. --Posar (a l'OLLA2) 200g de sucre, 30g de Maizena i 8 rovells d'ou. Barrejar-ho amb la varilla (=vareta?). --Quan la llet bulli, abocar a poc a poc la meitat de l'OLLA 1 a l'OLLA2, tot barrejant. --Abocar el resultat del l'OLLA2 a l'OLLA1 (que ha d'estar bullint), sense deixar de barrejar perquè no s'agafi, i deixar bullir uns 10 segons (vaig estar-m'hi més estona). --[[Mentre feia aquesta darrera barreja, hi he abocat més Maizena, perquè em semblava massa líquid]]. --Abocar en platets de terrissa i o bé afegir-hi canyella mòlta o bé sucre i cremar-lo.
GASPATXO
--Agafar pa dur (una mica més d'un crostó), fer-ne trossets i posar-los al fons de la batedora. Ofegar-los en aigua fins que s'estovin. --Afegir-hi mitja ceba picada i 2-3 dents d'all picats. Batre-ho una mica. --Trossejar i afegir a la batedora: -1 cogombre (pelat) -1 pebrot verd (net de llavors) -1 pebrot vermell (net de llavors) -4 o 5 tomàquets --[[Si els ingredients no hi caben, batre un mica per a disminuir el volum dins de la batedora]] --[[Ara es pot passar per un colador, per a treure'n la pell dels tomàquets i pebrots]] --Un raig generós d'oli d'oliva, una rajolinet de vinagre i sal. Anar barrejant i retocant les proporcions d'oli, vinagre i sal segons agradi. Fins i tot s'hi pot afegir una micatona de pebre negre mòlt.
ESPAGUETI A LA PUTANESCA
-4 tomàquets -2 dents d'all -2 guindilles vermelles -12 olives sense os -8 anxoves trossejades -alcaparres (=tàperes), julivert i alfàbrega picats -350 grams d'espaguetis Pelar, buidar i trossejar els tomàquets. Fregir l'all i les guindilles (= bitxos) picades en una cassola i abocar-hi el tomàquet. Tapar la cassola i deixar-ho a foc lent 10 minuts. Afegir-hi aigua si cal. Quan el tomàquet s'hagi estovat afegir-hi el picat de julivert, alfàbrega, anxoves, olives i tàperes. Deixar bullir 3 minuts. Mentrestant, haurem bullit els espaguetis, que escurrirem (= escorrerem) i afegirem a la cassola mig minutet perquè s'amari de la salsa. Servir amb parmesà ratllat.
TABULE
-1 tassa de cus-cus -2 tasses d'aigua bullint -1/2 tassa de ceba picada -6 cullerades de menta tallada fina -2 tomàquets mitjans tallats a daus -1 tassa de julivert picat -5 cullerades d'oli d'oliva -1/3 got de suc de llimona -1/2 cullerada de sal -1/3 cullerada de pebre Es renta el cus-cus i es deixa durant 30m en una font amb dos gots d'aigua bullint (el foc s'ha apagat quan l'aigua ha començat a bullir). Es premsa el cus-cus amb les mans, es passa a una altra font i es remena amb la resta d'ingredients.
LECHE FRITA
-1/2 litre de llet -1 pell de llimona (o menys) -1 palet canyella en branca -3 cullerades de mantega (o més) -200g de farina -5 ous -250g sucre -canyella en pols En una cassola s'escalfa la llet amb la pell de llimona i la canyella en branca. Es retira quan comença a bullir. En una altra cassola, es fon la mantega a foc lent. S'hi afegeix la farina a poc a poc, sense deixar de remoure i evitant que s'hi facin grumolls. Quan estigui ben barrejat s'hi aboca la llet calenta, removent sense parar amb una cullera de fusta. [[A mi em va quedar una pasta plena de grumolls, que vaig desfer en afegir-hi la llet i batent amb força amb la batedora manual (àlies 'minipimer', a poder ser a la velocitat aquella per a fer “punt de neu”]] S'hi aboquen 3 rovells d'ou batuts, encara removent sense parar. S'hi aboca el sucre, i se segueix removent mentre la barreja es va espessint. Quan ja es prou espessa, s'aboca la massa en un motlle quadrat no massa fons, que haurem untat amb oli. Es deixa reposar en un lloc fresc fins que se solidifiqui. Partim la massa a quadrats d'uns 10cm. La passem per ou batut (2 ous), farina i per una paella generosa d'oli (només una estoneta, lo just per a què es dauri). Col·loquem les peces resultants en una safata amb paper de cuina, que n'absorbirà l'oli. Espolsem per damunt amb una barreja de sucre y canyella. Es deixen refredar i a la nevera!
MADALENES ( = magdalenes)
-4 ous -1 iugurt de llimona -1/4 litre llet -1/4 litre d'oli d'oliva -1/4 quilo sucre -300g de farina -2 culleradetes de llevat (=mig sobre) -canyella mòlta -mel -pastilla de xocolata (trossejada molt petita) Es baten els 4 ous i s'hi afegeix el iogurt de llimona i el ¼ de litre de llet freda. Es barreja, s'hi afegeix la canyella mòlta, la mel, el ¼ de litre d'oli d'oliva, el ¼ de quilo de sucre, el mig sobre de llevat i els 300 grams de farina. Amb cada ingredient afegit, es remena primer amb la forquilla i després amb el minipimer. S'aboca la massa dins dels motllos (fins la meitat) i s'hi tiren els trossets de xocolata trossejats. Es recobreix amb sucre (el just per a què formi una petita pel·lícula ben xopa) i es foten al forn entre 175º i 200º durant 15 o 20 minuts, fins que hagin pujat i agafat una miqueta de color. .

dijous, 22 de maig de 2008

Em dius que el nostre amor (Joan Vergés)

Ahir vaig conèixer el poeta Joan Vergés, que és, i jo sense saber-ho (oh incultura!), l'autor del poema que dóna lletra a la cançó del Toti Soler "Em dius que el nostre amor", que amb poc marge de dubte (segons si plou, fa sol, o llampegueja) és la meva cançó preferida d'aquest món i part de l'altra. Com que no sóc capaç de tocar-la a la guitarra (sóc analfabet musical i no sé treure'n els acords) m'he de conformar amb cantar-la mentre em dutxo (tinc tendència a cantar-hi cançons tristes, què hi farem) i rendir-li petits homenatges com ara tenir-ne la lletra (és a dir, el poema d'en Vergés) impresa i penjada al tros de paret que m'acompanya cada matí al magatzem de la llibreria. N'he trobat aquesta versió al GoEar, amb veu i guitarra del mestre (a qui també vaig poder saludar ahir): ¿I on és que els vaig veure, al Vergés i al Toti? Doncs al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que es va celebrar anit al Palau de la Música i va comptar amb la participació de l'Amat Baró (d'Almacelles, al Segrià, Catalunya, molt ben recitat però excessivament deutor de les formes de l'Enric Casasses), la Sigurbjorg Thrastardóttir (islandesa, de presència angelical, vers àgil però temàtica freda i dura), el Brane Mozetic (eslovè, amb referències contínues i força explícites a la seva homosexualitat), el Durs Grünbein (alemany i, amb bona lògica alemanya, de vers i expressió clàssica), la Maria Josep Escrivà (de Grau de Gandia, la Safor, al País Valencià, emocionada i retratadora de costumisme familiar), el Don Paterson (escocés, alegre i amb versos curts i rimats però de remors profundes i problemàtiques), el Vicente Gallego (de València, veu de tro per a uns versos de marcat romanticisme, llàstima que sembla més que sermonegi més que no pas reciti), la Tatjana Gromaca (croata, duríssima, desencantada, molt agra, però tant més fràgil), el Jüri Talvet (estonià, una ametralladora de disparar versos), el Bernat Noël (francès, molta classe i escola, però també patia d'un recitat amb tendències ensopidores) i el Joan Vergés (de Barcelona, senyor gran i ben mudat dels de tota la vida). Entre poeta i poeta, la guitarra del Toti, que al final de tot va interpretar "Em dius que el nostre amor" en homenatge al seu autor, que enguany fa 80 anys, i que va rebre un llarg i càlid homenatge dels assistents, més encara quan ens havia delectat amb uns poemets dels seus, tan senzills i tradicionals que sovint estàs temptat de dir que són una mica quecos, però terriblement emotius quan els llegeix amb les seves mans tremoloses ; uns poemets de rima simpàtica però amb el sabor agredolç dels versos dedicats a sons pares (ja morts, evidentment), al seu fill (també ja mort) i a la seva pròpia mort futura que ell ja es veu avenir, com en el darrer poema que ens va llegir:
Núria, jo em moro, ja ho sé, ja ho sé però tu sigues aquell roser i aquella aroma de romaní que ajuda els homes a ben morir. Núria jo em moro, t'ho dic a tu perquè t'estima com a ningú aquell poeta que anava amb mi, que em feia viure i em fa morir.

dilluns, 19 de maig de 2008

Universos paral·lels

Aquest cap de setmana passat, aquest meu blog hauria d'haver quedat més blau que el cul d'un barrufet, ja que volia parlar del meu suport (barceloní) als qui s'oposen al trasvassament d'aigua(cap a la malbaratadora Barcelona), així com quedava pendent parlar dels blaveros, i també volia dir quatre paraules del cap de setmana artístic que he patit (divendres al Lliure amb el Carles Santos desbrossant l'absurd, divendres a la llibreria amb una marató poètica de deu hores ininterrompudes recitant poemes de l'Estellés). Quina relació té això darrer amb el color blau, no ho tinc gaire clar ; però tampoc m'ha quedat gaire clar quina relació tenen certs esdeveniments amb la cultura. Tot serà un absurd, doncs.
I aquest cap de setmana haurà estat especialment absurd perquè un amic i jo hem començat a viure en un univers paral·lel. Cadascun per un motiu ben diferent, però tots dos ara ens trobem vivint unes vides concretes (de fet, les mateixes que fins ara) però hem tingut a mig pam de la cara una altra vida, gairebé un gir copernicà en la vida que portàvem i portem, una nova vida inesperada i no volguda. Tant ens hauria canviat la vida, que he mentit quan he dit que la vida que ara portem és la mateixa que portàvem, perquè ara som conscients que per un simple caprici estaríem vivint aquella nova vida, i ara ens mirem la realitat amb els dos ulls en aquesta però amb la meitat del cor i del cap a l'altra. El nostre món d'ara és ple de referències i connotacions que ens posen l'ai al cor i ens remeten a l'altra opció, a l'altre univers, que percebem que no queda gaire lluny (prengui'n nota els físics que defensen aquesta teoria!). Primer va ser el meu amic, a qui la nova vida va voler entrar picant a la porta de casa, i divendres vam patejar-nos les Rambles amunt i avall mentre ell provava d'explicar-me tota la magnitud dels esdeveniments. I no em deuria quedar clar, perquè a mi va ser diumenge, i per telèfon, a qui va oferir-se'm una altra nova vida, incomparablement més bona que la seva, qui sap si per a què comprengués també el que haurien significat uns canvis tan profunds i essencials, un horitzó excessiu i acollonidor. I bé és va merèixer també una patejada pels carrers de l'eixuta (perquè és fashion, pija i de disseny) Barcelona. I te n'adones, impotent, que a l'univers, que a la totalitat d'universos paral·lels, se'ls enfot la nostra sort i quina sigui la vida que portem. I te n'adones, avergonyit, que arreplegats com estem en el nostre present se'ns enfot sovint la sort i el destí de terceres persones. Fins que arriba el destí, o un àtom desbocat des d'un altre univers paral·lel, i pica contra la teva porta.
.

dijous, 15 de maig de 2008

La catosfera literària 08

Sobre quarts d'onze del matí em trucava ma germana a la feina mig cabrejada perquè no li havia dit res de la presentació del llibre "La catosfera literària 08", que es feia allà mateix a la llibreria. Jo tampoc no en sabia res, ni estava anunciat en la llista d'actes culturals del mes de maig. En realitat --he acabat descobrint-- era més aviat una roda de premsa, una presentació per als mitjans que no pas per al gran públic (de fet, el llibre encara trigarà uns parell dies en estar a la venda). Què és? És un recull de 100 textos literaris de la catosfera. I què és la catosfera? Ni més ni menys que la blogosfera en català. I què diantre és la blogosfera? És la xarxa, el conjunt, de blogs que la gent penja a internet. I el blog de ma germana, el Depasseig, ha estat un dels 100 escollits (i d'aquí també la seva emprenyamenta per no haver-li-ho dit). L'estona que me'ls he pogut estar escoltant, el Toni Ibáñez (autor del blog Entrellum) parlava dels avantatges i enriquiments que aporta internet a la literatura en català. Només hi he trobat a faltar que esmentés la llibertat que suposa a l'hora d'haver-se d'amotllar a les directrius lingüístiques de filòlegs, correctors i editors, és a dir, el fet de poder publicar (fer públic, vaja) un text en el model de llengua que et surt dels pebrots i no haver de donar comptes a ningú sinó a un mateix, i nogensmenys col·laborar en la creació literària en català. Però he preferit no aportar el més mínim gra de discrepància a l'acte, i el torn d'esmorzar se m'ha emportat abans no acabés cedint als meus impulsos panfletaris en contra de la normativa, sobretot quan el Toni Ibáñez ha comentat que en la tria havia tingut molt de pes la qualitat literària del text, i el meu caparró ha començat a bullir provant de discernir si dins del mot 'literari' hi pressuposava necessàriament l'adscripció a la normes vigents. PS: Malgrat tot el que he dit, vull aparèixer a la propera edició de la Catosfera, i com a gest de bona voluntat i mostra de la més profunda devoció fabriana, he enriquit el text amb alguna forma ben nostrada (però no tant mevada), com ara 'dir-li-ho', la doble 's' a 'pressuposava' o el molt honorable 'nogensmenys'. I penso abraçar qualsevulla altra forma llur tantost com m'abelleixi. Pues lo dit. PS2: Avui he fet les meves primeres madalenes (punyeta si comencem bé, volia dir 'magdalenes', amb 'g' de 'gordo'). Sé que no ve gaire a cuento, però m'han quedat ben guapes i se'm cau la llagrimeta aquella pel gustasso de la feina ben feta, i quan d'aquí a uns anys revisiti aquestes pàgines del que serà el meu multipremiat blog, podré recordar el dia en què em vaig iniciar en l'art de la "pastisseria que puja" (forma pròpia i poc tècnica per a referir-me a tota aquella gama de dolços que, un cop dins del forn i sovint ajudats pel llevat i d'altres farines miraculoses, creixen de volum). El proper pas, un pa de pessic.

Li neguen el visat a la Leila Khaled

Finalment, ahir no va ser possible la conferència de la Leila Khaled al CCCB, ni demà podrà fer-la a València, perquè la Unió Europea li ha denegat el visat (en podeu llegir la notícia a Rebelión o a l'E-notícies). Tanmateix, internet avui va ple de reflexions sobre Palestina, i en destacaria els "especials" que hi dediquen Vilaweb ("La blocosfera commemora avui el Dia de Palestina") i la Fàbrica ("Tema del mes: 60è aniversari de la catàstrofe"), on entre d'altres hi trobareu un parell d'articles de l'historiador israelià afincat a Londres Ilan Pappé, molt crític amb la política del seu país envers els palestins (motiu pel que està amenaçat de mort) i de qui fa poc l'editorial Crítica ha traduït al castellà "La limpieza étnica de Palestina". A més d'això, a Rebelión hi trobareu un article d'enfocament hegelià del músic de jazz Gilad Atzmon (nascut a Tel-Aviv, durant el servei militar va decidir dir prou al fet de servir a "un estat militaritzat controlat per religiosos extremistes", i avui és un reputat activista antisionista), i una carta escrita d'un palestí que amb la creació de l'Estat d'Israel es va veure forçat a deixar casa seva, mentre la situació a Gaza segueix sent insostenible. Del bàndol de la celebració festiva, a banda de la Rahola i del parell dels qui ahir ja ens va parlar molt amablement l'Aurora Mora [ ;-) ], he topat amb l'inclassificable (i millor que es quedi en això) Enric Borràs i també amb el flamant articulista de l'ultraliberal (i fatxa, no fotem) Libertad Digital, el Juan Carlos Girauta, del qui guardava uns quants articles de jutjat de guàrdia de la meva època d'adicció al diari del Jiménez Losantos. Ara bé, en el que aquests dos no es posaran mai d'acord és a l'hora de considerar si són més jueus els catalans o els espanyols...

dimecres, 14 de maig de 2008

El diable sobre rodes ( Andreu Barnils )

Volia parlar de què avui he començat a prendre una dosi diària de perles d'all, per consell d'un amic, ex-alumne meu de llatí i ex-moltes-altres coses al llarg de la seva vida ; o que el destí m'ha ofert fa poc més d'una hora (a Plaça Catalunya, mentre tornava d'un curs d'anglès subvencionat per als qui patim la branca del Comerç) que les dosis no fossin d'oli d'all sinó directament de cocaïna (el camell, desesperat no sé si fugint d'algú o vés a saber què, al final me n'oferia mig quilo al preu irrisori de 25€, i jo que m'he cregut per moments Niko Bellic al bell mig de GTA Barcelona City i he arribat a fer un balanç mental ràpid dels pros i contres de la proposta) ; o que aquest mateix camí de tornada a casa l'he fet acompanyat d'una companya del curs que viu a prop meu, i jo tot incòmode perquè m'ha fet l'efecte que li faig gràcia i jo vinga a dubtar si aquestes coses cal tallar-les directament de bon principi no fos cas que ella interpretés (perquè està escrit en aquests manuals que tota neurona ha llegit menys les meves) que la meva disposició a la conversa i la companyia fos una manera de dir-li que sí, que accedia a entrar en el jocs de la seducció i aquestes coses...i nanai de la Xina, que estic molt bé amb la Laura (tot i que tampoc ha calgut cridar els escrúpols morals, perquè la noia a mi no me'n fa gens, de patxoca). Però tot això és ridícul en comparació a l'article que l'Andreu Barnils ha publicat avui a Vilaweb. I com que és un text que el voldria haver escrit jo, me l'apropio en la part que m'és possible i us el reprodueixo tot seguit: EL DIABLE SOBRE RODES La història és bèstia, antiga i coneguda: l'any 2004 Transports Municipals de Barcelona (TMB) va acusar el conductor d'autobusos Pablo Díez d'haver robat 1,10 euros, l'import d'un bitllet. El senyor Díez ho va negar. L'empresa va amenaçar d'acomiadar-lo. Díez va continuar negant el robatori. L'empresa, presidida aleshores per Xavier Casas, va suggerir-li que acceptés la falta i que, en canvi, únicament l'expulsarien per sis mesos. Això sí, perdria l'antiguitat, l'horari i una part del sou. Díez es va mantenir ferm. I sí, sí, el van acomiadar per un suposat robatori d'euro amb deu. L´ultim dia de feina Pablo Díez va fer la seva ruta habitual, va deixar l'autobús a la cotxera i va apagar el motor. En acabat, no va tornar a casa. I ca: Pablo Díez, encara vestit amb l'uniforme d'empresa i amb la carta d'acomiadament a la butxaca, se'n va anar a Montjuïc, va escollir un arbre i es va penjar. Que bèstia, la vida, a vegades. Ara que la vaga d'autobusos de Barcelona ja s'ha acabat convé de recordar aquest greu, gravíssim, incident, per comprendre millor per què la vaga ha tingut una certa agror. Tots hem vist la mala bava continguda que ha circulat. Venia de lluny i tenia un nom: Pablo Díez. Aquestes coses pesen. I pesen els detalls. Segons que explica el llibre 'Pablo Díez: la otra cara de TMB', escrit per Carmen de Celis Ullán, cap responsable de TMB no va anar a l'enterrament. Es veu que aquell dia inauguraven el Trambaix. Que bèstia, TMB, a vegades. Sabíem això de l'agror, però no l'humor, negre, que també s'ha vessat durant la vaga. L'acudit que circulava entre els conductors era el següent: 'Ara que hem aconseguit els dos dies de festa, amb qui els passarem bé?' Efectivament, durant la vaga, més d'un conductor, i de dos, s'ha trobat que la dona l'ha deixat, l'ha abandonat. Les parelles no han aguantat que els conductors es llevessin a les tres de la matinada per anar a les cotxeres a frenar esquirols. No han suportat que no arribessin fins 19 hores més tard, passades les deu del vespre, després d'assistir a l'assemblea. No, no han suportat que, a fi de mes, el sou arribés retallat, o que no arribés. La vaga ha destapat tensions antigues, i tot ha petat. Que bèsties, les parelles, a vegades. El periodista Joaquín Roglán, de La Vanguardia, va publicar a mitja vaga un article, més val no recordar-ne el títol, en què reproduïa els comentaris penjats en un bloc d'internet contraris a la vaga. Res a dir. Però resulta que va deixar escrits els telèfons mòbils dels capdavanters sindicals animant la gent, enfadada per les molèsties, a trucar-hi perquè hi aboquessin la ira. 'Y a ver qué pasa', reblava Roglán. Quin mestre, Roglán. I que bèstia que La Vanguardia ho publiqués. Que bèstia, la premsa, a vegades. 'Llevaba 31 años afiliado a UGT. Me borré estos días, sí. Y como mi, demás compañeros que se han borrao. Porque, dónde están los dos sindicatos de la patronal? No están aquí. Los de la patronal sabéis quién són? Los de la UGT y CCOO.' Això es va sentir, entre aplaudiments, en una de les assemblees de conductors. La frase va quedar gravada al documental 'La lluita d'autobusos de conductors de Barcelona continua.' La frase té el seu què. Té el seu què que els representants sindicals d'UGT i CCOO sigui gent que fa anys que no agafa un autobús. Els famosos alliberats. Gent no afectada personalment per si es fan dos dies de festa la setmana, o per si no es fan. No m'estranya, no m'estranya gens ni mica, que des del primer moment els dos peixos grossos es declaressin contraris a la vaga. Que bèsties, UGT i CCOO, a vegades. Durant la vaga diuen que sis-cents conductors van agafar la baixa. Per vagància? Potser sí. O potser per por: tots sabien que anar a la vaga reduïa el sou totalment o parcialment, mentre que agafar la baixa els el mantenia. I es veu que tenien hipoteques per a pagar, que aquestes no fan vaga a fi de mes. Que no tothom està disposat a jugar-s'ho tot. Que bèstia, la por, a vegades. La vaga d'autobusos de Barcelona, per molt que l'alcalde Hereu i la premsa afí s'hi entestessin, no ens ha pas fet veure uns conductors radicals, violents i agressius. No. Almenys a mi no. A mi, allò que m'ha ensenyat és la nostra pròpia violència: la de la premsa, la de les parelles, la dels alliberats sindicals. La violència muda i soterrada, poc visible, que ens envolta. La violència, si voleu dir-ne així, del sistema. O dit d'una altra manera: el diable, amics, no anava sobre rodes.

dissabte, 10 de maig de 2008

La Rahola (Israel) i la Leila Khaled (Palestina)

Els comentaris que fa un parell de posts em va deixar un tal Xisco (ens coneixem?) han provocat que ara també visiti quasi cada dia la pàgina web de la Pilar Rahola. Abans que la meva salut mental no se'n ressenteixi, he pogut trobar en el seu penúltim article ("Del rojo Ken a la bomba rubia") l'altre motiu principal que em fa definir la Rahola com a pijoprogressista: la seva oposició a la revolució bolivariana de Chávez. En aquest article, concretament, la titlla d'esquerra llunàtica, mentre que les propostes d'aquesta senyora no van gaire més enllà de la bona gestió dels problemes i de l'assoliment d'uns bons resultats electorals. I algú que defensa això i alhora que la Humanitat pot progressar sense haver de repartir la riquesa i ni renunciar als privilegis de què gaudim les classes afavorides és, al meu entendre, dificilment catalogable com d'esquerres. Bé, l'etiqueta de pijoprogre i el barri de Gràcia estan precisament per a salvar aquesta dificultat....

Però avui volia tornar al tema Israel-Palestina i parlar d'un altre escrit de la Rahola (ara mateix, l'últim al seu blog), on es fa ressó de la notícia (publicada a l'E-notícies) de què el Consell de la Joventut de Barcelona ha convidat la Leila Khaled a unes jornades de solidaritat amb el seu poble. Alguns apunts:

(1) La Rahola ho troba escandalós, perquè se celebra el 60è aniversari de la creació de l'Estat d'Israel (llegiu-ne aquí l'article que li dedica la Wikipedia, i aquí l'escrit de la declaració oficial). Però oblida o omet (no sé què seria pitjor) que també se celebra (per part dels àrabs, però és l'altra cara de la mateixa moneda!) el 60è aniversari de la Nakba ("el desastre", "la catàstrofe", "el cataclisme"), l'èxode forçat de centenars de milers de palestins de les seves terres. I, és clar, dins dels seus arguments victimistes habituals és lògic que interpreti l'esdeveniment com una provocació i un insult a la commemoració (festiva) israeliana, en lloc d'acceptar que s'està convidant a la Leila Khaled per a commemorar (tristament) i protestar per la Nakba.

(2) Tant la Rahola com l'E-notícies destaquen el vessant armat (o terrorista, com diuen ells, afegint-hi ja un matís de posicionament moral) de la Leila Khaled, però podrien haver titulat que la convidada és diputada del Consell Nacional Palestí (el seu Parlament, per a entendre'ns) o que és la presidenta de la Unió General de Dones Palestines.

(3) Em sorprèn (bé, ja m'enteneu) aquesta acceptació per part de la Rahola del joc d'etiquetes amb què la dreta cataloga els que fan ús de la força armada, venint com ve de l'ERC de l'època de la dissolució de Terra Lliure. O cada cop que parla dels seus antics companys de partit i actuals càrrecs polítics importants s'hi refereix com a l'exterrorista Xavier Vendrell i l'exterrorista Jaume Renyer?

(4) Finalment, i malgrat que ja sé que no són indicatius de res ni molt menys demostradors de cap cosa, alguns dels participants habituals en els comentaris del blog de la Rahola supuren un odi essencial i un prejudici racista contra els àrabs que espanta (i decep, venint de jueus, que haurien de saber més que ningú els perills que això comporta). Només en els comentaris de l'entrada d'avui, se'ls tracta de "males herbes", "víbores", "malaltia", "delinqüents", "energúmens" i que "si ataquen, cal esclafar-los".

Per tot plegat no m'agrada la Rahola. Trobo bé que denunciï crims i desmunti prejudicis contra Israel, però que ho faci amb totes les cartes damunt la taula i que concedeixi també el benefici de la raó als Palestins. Però sembla més entestada en voler demostrar que el món està dividit allí més que a cap altre lloc entre bons i dolents; entre l'última esperança del model occidental de civilització i l'eterna envestida bàrbara. I malgrat que té raó en denunciar que molts occidentals anticapitalistes acaben per sobrecompensació posant-se del costat d'altres enemics del model occidental vigent que són tan o més perillosos que el capitalisme mateix, ella també sobrecompensa cap a l'altra banda i acaba excusant i defensant les atrocitats de l'Estat d'Israel. I en la perpetuació d'aquesta batalla entre civilitzacions, com en tantes altres coses, li està fent el joc a la dreta més rància.

dimecres, 7 de maig de 2008

4 notícies

Quatre notícies per a veure com està el pati: (1) Dins de les seves Perles Informatives del mes d'abril, Pascual Serrano fa la següent reflexió sobre els 400€ del govern Zapatero: "Leo en Público el 25 de abril que 1’7 millones de contribuyentes, el diez por ciento, no se aplicaran íntegramente el descuento de los 400 euros fiscales porque no llegaba a esa cantidad lo que debían pagar a Hacienda. También que el coste de la medida es de 5.698 millones de euros anuales que dejará de ingresar el estado. Hagamos cuentas. Ese dinero hubiera supuesto 335 euros por contribuyente. De forma que debido a esa medida los 1’7 millones de contribuyentes más pobres ya no tendrán 335 euros per capita en recursos estatales porque se los han quedado los 15’3 millones de contribuyentes más ricos que ahora tienen 400 euros más en su bolsillo. Es el socialismo de Zapatero" (2) En Marc Peris, al seu blog, es fa ressó del projecte de construir un Disneyland a l'Irak, concretament a Bagdad. Diria allò de què sobren comentaris, però paga la pena llegir els del Marc. (3) Per a jugar a la Premier Ligue (la lliga anglesa de futbol professional), els futbolistes de fora de l'Unió Europea hauran de demostrar que saben parlar bé l'anglès. S'emmarca en el nou sistema de control de la immigració per punts presentat recentment pel Govern i que es posarà en funcionament el proper octubre. Segons quina mena de coneixements demanin (i de quina manera els demanin) serà una de les primeres vegades que els catalans no som pioners en matèria de control lingüístic. (4) Una pàgina web porno ("porno ibérico casero en directo") paga el deute que havien contret amb la impremta unes dones del poble salmantí de Serradilla del Arroyo que havien fet un calendari eròtic per a recollir diners i construir un poliesportiu. No n'havien conseguit vendre ni una quarta part. "Cuando conocimos esta historia y vimos que para cumplir su objetivo usaron el erotismo con tanta naturalidad, creatividad y mucha fuerza, supimos que teníamos que estar apoyando a estas valientes mamás", va explicar una portaveu de Fisgonclub. Llegiu-ne la notícia aquí.

Dol a Colòmbia

L'Ana(bel), una amiga meva, fa uns poc mesos que ha marxat a viure a Colòmbia. Avui m'ha enviat un missatge colpidor, sobre l'assassinat d'una jove israeliana, i no puc sinó penjar-lo en aquest blog i col·laborar a estendre per la xarxa el dol per aquesta pobra noia i una necessària reflexió sobre el perquè d'aquesta mena de monstruositats. Companys,
ara mateix estic pensant molt en tots vosaltres. Estic passant per moments dificils i, clar, es el primer. Potser ja ho veureu a les noticies, pero vull donar-vos-en un relat personal.
Uns fills de la grandissima puta han violat, torturat, desfigurat i estrangulat una noia israeli de 22 anys que estava viatjant pel sud del Peru, concretament Arequipa. La part que em pertoca es que estic compartint habitacio i vida amb una de les seves millors amigues. Havien fet el servei militar juntes, i havien decidit fer un viatge per celebrar la seva llibertat civil i coneixer mon. Van estar uns mesos d'aventura i ara fa poc s'havien separat per anar una al sud i l'altra al nord amb el seu xicot, que tambe esta aqui. S'havien de trobar mes tard, pero aixo ja no passara: avui ens han matat una mica a tots.
Estic trista, rabiosa, furiosa, decepcionada d'un mon que, sovint, em fa fastig. Per intentar superar una mica el trangol, i ja passada la perplexitat inicial (realment esta passant? realment vull seguir aqui?), hem fet una petita cerimonia a l'hostal fent un cercle tots abracats al voltant d'unes espelmes. Ha estat molt dur, pero era necessari donar recolzament huma als amics, i sentir que encara queden persones. Estic envaida de pena i dolor, i va en augment.
Em pregunto com pot existir tant de mal, pero no trobo resposta. Sabeu que no soc religiosa, pero en un moment aixi, demano a tots que penseu en la vida robada d'aquesta noia, que, a jutjar pel caracter de la seva amiga, debia de ser tambe plena de vida i esperances de present.
Us estimo molt a tots, i espero que aprenguem a viure en aquest mon que combina tan sarcasticament la llum i la foscor. Una abracada molt sentida. -- Ana(bel)

diumenge, 4 de maig de 2008

I encara sobre el català

(1) Algú que torna a un lloc després de força temps de viure a l'estranger acostuma a ser molt més conscient dels canvis que s'hi han produït que aquell que hi ha seguit vivint, perquè en el dia a dia tot és més gradual i no es pot percebre la novetat amb tota la seva magnitud. Fa no més de 7 o 8 anys recordo que un parell de companys d'estudis que havien marxat becats es van sorprendre, quan van tornar a Barcelona al cap d'un any o dos, de la quantitat de nouvinguts sud-americans que s'hi havien establert, mentre que els que ens havíem quedat els vam anar veient venir sense adonar-nos-en del volum real d'aquesta marea immigratòria, que el temps i els estudis demogràfics han acabat confirmant. De manera semblant, en el seu article d'avui a La Vanguardia (Española), la Pilar Rahola (ui!) comenta que l'Àngel Colom (ui ui!), acabat de tornar del Marroc, afirma alarmat que "en cinc anys, el català ha retrocedit com si n'haguessin passat cinquanta. No m'han parlat en català enlloc, i en molts locals fins i tot m'han dit que no l'entenien. Només he aconseguit de parlar català amb els amics". Mal senyal, que confirma els temors dels qui som acusats de catastrofistes. Aprofundint en la ferida, la Rahola afegeix que "a Cadaqués i a Ses Illes, i a tants d'altres llocs que gaudien de millor salut idiomàtica, la degradació del català s'ha accelerat sense gaire preocupació ciutadana". Però més enllà del valor de les paraules del retornat Colom, també destacaria el matís de la Rahola quan diu que "la desaparició gradual del català ORAL és tan evident a les ciutats com ho és als pobles". Vaja, que cada cop hi ha menys catalanoparlants que exerceixen com a tals (i molts sense Nivell C) i més titulats amb el Nivell C que en la seva pràctica quotidiana exerceixen com a castellanoparlants. Defectes d'avantposar el valor de la llengua (com a mèrit acadèmic i com a model de referència culta) al seu ús (com a eina de comunicació, encara que siguem uns xaves ben bàrbars). Collons, si en puc ser de demagog i pseudomarxista! (2) Algun cop ja us he parlat del blog d'en Gabriel Bibiloni, ple de reflexions interessants sobre la llengua, tot i que gairebé mai jo no coincideixi (tret d'alguna excepció) amb les postures que hi apareixen sobre l'estàndard, el model de llengua o (sobretot) les crítiques o menyspreus als qui l'usem "malament". Doncs ara ha inaugurat una secció que pot ser molt divertida: La Paperera, on hi penja alguns dels comentaris que no ha pogut penjar allà on tocava perquè són irrespectuosos i ofensius. La majoria, evidentment, són de blaveros emprenyats. Deixo per a un altre moment un breu escrit sobre les meves postures lingüístiques i perquè m'oposo frontalment al blaverisme, malgrat que coincidim en algun aspecte concret.

divendres, 2 de maig de 2008

Radicalisme a l'estil Fura

Com que porto força dies apàtic i sense ganes de pensar gaire, però alhora em neguiteja deixar aquest blog sense escrit, aprofito el text del Mail Obert d'avui de Vilaweb, que subscric. Parla de la pesta del radicalisme dels gestos grandiloqüents però de la reflexió escamotejada; dels sorolls que sedueixen perquè són pertorbadors i ens estalvien d'escoltar la remor de les coses. Parla del radicalisme de la Fura del Baus, però jo hi penso cada vegada que en una manifestació algú tira un petard ben fort (hi pensava ahir davant de les manifestacions pel Dia del Treball, a la que novament no vaig anar). Serà perquè a mi no m'agraden gens els petards, però cada cop que n'esclata un penso que s'ha traït l'esperit de la manifestació, que amb l'explosió s'ha fet miques el temps i per tant el lligam amb els fets concrets que ens havien dut a manifestar-nos. Amb la detonació la realitat es dissol per a tornar-se a concretar en un present que és el pur plaer per la ràbia, pel crit, per la pinya, pel perquè sí. Cada petard fa idèntiques totes les manifestacions, i això les condemna. Cada petard estimula la part més visceral de la nostra fibra, i restableix aquell desiquilibri i desassossec que volíem resoldre per la via política, que resta doncs innecessària. Com més soroll, menys política. Com més soroll, més bèsties i menys ciutadans. Com més soroll, més emoció i menys sentiments. I per això triomfarà l'espectacle de La Fura del Baus, perquè tots volem enfrontar-nos a la violència del món, però sempre és millor fer-ho a través de l'estètica i del gaudi que de l'acció i la responsabilitat enutjoses. I el teatre ofereix aquesta possibilitat a les classes benestants i educades que trobarien massa barroer apropar-se a Port Aventura o comprar-se el Grand Theft Auto IV. Vaja, finalment m'he enrotllat una miqueta. Però una promesa és una promesa. i aquest és l'article a què em referia: EL FRAU DELS BAUS (Xavier Montanyà) Vivim una época que defuig, amb alèrgia visceral, reaccionària, el debat polític i ideològic profund, el compromís social i la denúncia dels abusos i la corrupció del sistema. Això que, per a mi, és una de les funcions primordials de l’art i dels mitjans de comunicació, ha quedat gairebé completament substituit per una mena de fals “humanisme” cristià evolucionat, caritat i bons sentiments. Aquest frau de continguts es fa especialment notable en els treballs creatius més subvencionats i en el catecisme dels mitjans de comunicació públics. La dictadura del mercat, construida i permesa per la majoria, condemna a la invisibilitat tot allò que no combrega amb la flatulència contemporània conservadora. L’obra “Boris Godunov”, de La Fura dels Baus, ara al TNC, n’és un cas exemplar. Es basa en l’assalt el 23 d’octubre de 2002 del teatre Dubrovka de Moscou per part d’un escamot d’unes dotzenes d’activistes txetxens que van prendre el públic com a hostatges, per reclamar la retirada de les tropes russes del seu país. Hi havia en marxa la segona guerra de Txetxènia i milers de civils havien estat massacrats per l’aviació russa de Putin. És en aquest context que succeeixen els fets. No va ser quelcom aïllat. No és honest descontextualitzar-lo. Després de tres dies de negociacions infructuoses, les forces de seguretat russes van intervenir a trets i llençant gassos tòxics a l’interior del teatre. El resultat va ser la mort de tots els segrestadors i de gairebé dos cents hostatges. Aquell dia Putin va ingressar victoriós a les files de la coalició antiterrorista internacional. Putin va emprar armes químiques contra ciutadans russos. La composició del gas militar no es va comunicar ni als metges. Encara ara és un misteri. La periodista Anna Politkovskaya ha escrit que Putin en persona va triar el gas. La informació del cas està classificada. No hi ha hagut una investigació judicial exhaustiva. No s’ha demanat responsabilitats pels assassinats. No s’han fet públiques les depuracions ètniques, ni la repressió antitxetxena que va venir després. Us recomano el llibre “La Rusia de Putin”, Debate, 2005, de la periodista assassinada Anna Politkovskaya. Aquest era el panorama. La Fura dels Baus, en canvi, diu que s’inspira en aquells fets (espectaculars, sí) però que: “hem volgut allunyar-nos també de qualsevol concreció política i geogràfica. No volem parlar d’uns terroristes en particular, sino de conceptes universals, que són inherents a l’ésser humà de qualsevol època: la lluita pel poder, la violència com a mètode per imposar unes idees i la corrupció de les estructures de poder que acaba castigant sempre víctimes innocents”...”Així, el nostre Boris Godunov pretèn apropar l’espectador, des del terreny de les emocions, a un tema que ens preocupa a tots, el terrorisme”. Doncs bé, el seu “Boris Gudonov” (no entenc quin lligam hi veuen entre Gudonov i l’assalt txetxé al teatre) no s’allunya de tots els fets, sinó de la meitat: esquiva i ignora l’actitut de Vladimir Putin i les forces de seguretat responsables de la massacre final, fet que, per a mi, hauria de ser l’epicentre de la reflexió. Per contra, ens mostra uns “terroristes” eixelebrats, messiànics, fanàtics, quasi brutalitzats, que sempre criden i tenen un nivell zero en capacitat d’anàlisi polític. Els diàlegs són banals, sense capacitat reflexiva, insòlit en una situació dramàtica al límit, entre la vida i la mort, la raó i la força, el desesper i el càlcul, la violència de l’oprimit i al resposta del poder. És una trama simplista, gairebé frívola, on els activistes són clarament els dolents -i molt!- i el poder queda, en la seva absència, pràcticament absolt de tota responsabilitat. A Putin li agradarà molt aquesta obra. No tindran problemes per a representar-la a Moscou. No els recomano, però, que ho provin a Txetxènia. Aquests nois de La Fura m’agradaven més quan anaven en boles, empastifats de pintura, i llençaven bombones de butà. És clar que, des d’aleshores, han estat els bufons de totes les grans festes del poder (Olimpiades, Fòrums...), i això marca. Et fa tornar reflexiu, intel.lectual i compromés. Tal com dicta el poder. Salta a la vista.