dimecres, 30 de setembre del 2009

Santiago Alba: el concert de Juanes

Article publicat avui a Rebelión, i que ja he penjat a Alba Rico en Català:
EL CONCERT DE JUANES: LA DESPOLITITZACIÓ DEL SOCIALISME L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" celebrat el passat 20 de setembre a la Plaça de la Revolució de l'Havana ha provocat l'enèsim intercanvi de cops entre els partidaris de la Revolució i els partidaris de l'antropofàgia. Res de nou en aquesta gairebé protocol.lària esbatussada si no fos perquè —no sé si algú se n'ha adonat— per una vegada els pugilistes han invertit els papers o, més exactament, s'han intercanviat els arguments, i això amb l'efecte paradoxal de donar la raó als antropòfags i la victòria als revolucionaris. M'explico. Els defensors del concert (Jesús Gómez Cairo, Salvador Capote o Luis Toledo, per exemple) han insistit en negar el seu caràcter polític, invocant-hi a favor uns valors —diguem-ne—"burgesos": el triomf de la cultura, l'art contra la barbàrie, el dret dels joves a escoltar bones cançons, la música de qualitat per sobre de les diferències ideològiques. De l'altra banda, davant d'aquesta reivindicació de l'"art pur" com a conciliador abstracte de voluntats, els propagandistes anticubans han recorregut sense parar a registres gairebé "guevaristes" per tal de censurar els participants de l'esdeveniment: la necessitat de prendre-hi partit, el compromís de l'artista, la música com a vehicle de mobilització. Si deixem de banda el fanatisme de Miami, concisament destructiu, resulta com a mínim curiós veure com els mitjans de comunicació espanyols anticubans —la majoria— no han parat d'exigir més o menys veladament als cantants uns nivells més alts de consciència política enfront de les trampes de la "pau abstracta" i la "música pacificadora". El cas del diari "El País" ha estat una vegada més exemplar. En dos articles del 25 de setembre, Verónica Calderón i Diego Manrique deixen de banda el contingut musical del concert per a explorar les complicitats de Joanes i companyia amb la "dictadura castrista" i lamentar precisament la manca de compromís dels joves allà reunits sense la menor consciència, esperonats només per "la fam de música pop". Per una vegada, els cubans han volgut fer una cosa senzillament "bonica", amable, sense punxa ni ganxo, per a tots els públics (i potser no sense raó l'escriptor colombià Carlos Alberto Ruiz assenyalava amb malenconia el caràcter intencionadament apolític del concert). Els cubans han volgut cantar sense més i, llavors, els seus enemics, els que sempre defensen la puresa de l'art i abominen de tota contaminació ideològica, s'han posat a cridar: "Política! ¡Política! Tot és política!". En comptes de reunir-se davant de l'Oficina d'Interessos dels EUA per a cridar consignes antiimperialistes, els cubans es concentren en una plaça per a escoltar música i, llavors, els seus enemics s'enfurismen encara més: "Ah, no, no ens enganyeu, això és més polític encara". Per una vegada els cubans s'assemblen a tots els altres i, llavors, aquells que porten 50 anys volent atropellar, negar, extirpar la seva diferència s'irriten més que mai: "Res de tot això, cal que sigueu ininterrompudament socialistes". Per una vegada els cubans fan una cosa "bonica" i, per una vegada, els seus enemics tenen raó: l'art, la música, la cultura són política. Està bé que ho reconeguin, encara que sigui de nou contra Cuba (i no contra Madonna a Israel, contra Al Di Meola a Tunísia o contra Julio Iglesias a Miami). La gran il.lusió del capitalisme és la de creure's —la de fer creure— que ha establert les úniques condicions possibles en què l'art pot ser per fi només art. És tot el contrari. Cantar no és innocent en una foscor de llops, caminar no és indiferent en un camp minat; triar un vestit o un refresc, concedir un petó, fer un regal, fer la migdiada, no són accions neutrals en una economia global d'antropofàgia ininterrompuda. Tampoc no pot ser-ho, és clar, en una de les poques societats del planeta que es defensa col·lectivament contra aquesta bogeria organitzada. L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" va ser un acte polític i, a l'espera de saber quins efectes introdueix a Cuba i en les seves relacions amb els veïns, convé que Juanes, Miguel Bosé i Víctor Manuel —per citar-ne els més mediocres i reaccionaris dels participants— sàpiguen que també aquest cop, com cada cop que canten a Bogotà o a Madrid, han participat en un acte polític, tot i que potser el menys polític de tots o el potencialment més "artístic" de la seva carrera (que és el que en realitat els posava una mica fora de lloc). Perquè té raó Carlos Alberto Ruiz quan cridaa l'atenció sobre la despolitització intencionada de l'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau", encara que potser no encerta a valorar tot el que té de prometedora o de reveladora aquesta intenció. Al contrari del que ens han volgut fer creure, els artistes capitalistes i els escriptors capitalistes i els pintors capitalistes i els músics capitalistes (per a no parlar dels enginyers capitalistes i els paletes capitalistes) són més capitalistes que artistes, escriptors, pintors o músics . Sota una economia global de antropofàgia ininterrompuda, som ininterrompudament capitalistes, i els nostres gestos són tant més polítics com més despolititzats ens semblen: quan fem la compra, quan estimem, quan ens divertim. Sota el socialisme passa tot just el contrari. Es lluita pel socialisme per a no ser tota l'estona socialista; perquè, en efecte, l'amor i el vestit, el pinzell i la nota, el poema i el riure, quedin algun dia al marge de la política. Som capitalistes les 24 hores del dia, però no serem socialistes sinó de manera intermitent, en els moments en què calgui defensar les condicions que ens permetran ser altres coses. Per això Gómez Caire, Capote i Luis Toledo tenen tanta raó com Carlos Alberto Ruiz: perquè la premeditada despolitització de l'anomenat "Concert de Juanes" fa comparèixer en un llamp aquest món —per al que Cuba treballa des de fa 50 anys— en què la cultura és només cultura i l'art és art i les bones cançons són, sobretot, bones cançons. Cap despolitització pot ser més política, en sentit radical, que la que abriga aquest embrió. L'únic dubte és el de saber si Cuba ha assentat tan fermament el socialisme que pugui emprendre aquesta despolitització sense perill o si, al contrari, aquesta despolitització es produeix massa aviat i comporta per això mateix algun risc per al socialisme. Em va agradar molt la resposta que va donar un informàtic de l'Havana de 24 anys a un periodista del diari espanyol "Público" que li preguntava pel concert: "El que no entenc molt és això de concert per la pau ... Aquí hi ha pau!". En el mateix sentit s'expressava en un article de "La Jornada" Arleen Rodríguez Derivet: "Pel que fa a la pau, difícilment hi hagi cap altra terra, de nord a sud i d'est a oest del planeta, on l'alegria tingui tant a veure amb l'absència de violència". Per què aquest petit i pacífic país, moderadament pobre, comparativament generós, conscient i solidari, mereix tanta atenció i sempre negativa? Per què ha molestat tant a Miami i a Madrid que per una vegada els cubans volguessin cantar sense més? Per què els ha enfurismat d'aquesta manera que per una vegada no es reunissin per a citar l'incomprensible Marx o al prolífic Martí, per a denunciar "demagògicament" el terrorisme dels EUA o els horrors del bloqueig, sinó per a escoltar música pop i aplaudir uns quants cantants, uns de bons i d'altres menys bons? Per què els ha semblat tan malament —als abominables del socialisme— que durant un parell d'hores els cubans deixessin de ser socialistes per a passar-s'ho senzillament bé sense necessitat de matar ningú? Potser n'hi ha prou amb formular aquestes preguntes per a trobar ja moltes respostes.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Alba Rico: Només els pobres tenen coses

Article publicat avui a Rebelión, i que també he penjat a Alba Rico en Català: NOMÉS ELS POBRES TENEN COSES A la nostra vella casa de pedra, en un poblet prop de Madrid, teníem una parra que s'havia enfilat durant dècades, agafada al mur, per a desplegar sobre del balcó la seva ombra dolça de fulles i raïm. Un dia, ja no la hi vam trobar: al peu de la paret dolorosament nua s'alçava un monyó diminut serrat amb violència, fonament vegetal tristíssim de la catedral enderrocada. En veure'ns, un dels veïns se'ns va acostar per a explicar-nos amb naturalitat, gairebé amb retret: −Era un destorb. M'he comprat un cotxe nou més gran, i em calia maniobrar molt per a entrar en el vostre carrer. A més, m'exposava a què la parra me'n ratllés la carrosseria. Així doncs, l'he talada. I era dura, la maleïda: he hagut de suar de valent per a tallar-la. Gairebé ens demanava que li agraíssim l'esforç. Tan improcedent li semblava que un arbre obstaculitzés el camí d'un cotxe, i tan natural aquesta jerarquia, que no podia imaginar la nostra contrarietat ni la nostra còlera. Entre cotxes, la lluita hauria estat potser igualada, però entre un cotxe nou i una excrescència natural que ningú no havia comprat, i que sortia de sota terra, el cotxe nou havia de fer valer rutinàriament tots els seus drets. Les catedrals de vegades creixen soles: es diuen parres o llentiscles o turons o glaceres. Es prenen el seu temps per a formar-se −dècades, segles o mil·lenis− i desapareixen després en un minut perquè obstaculitzen la multiplicació i el gaudi de la veritable riquesa, fabricada per la Ford o per la Sony i venuda per Wall-Mart o El Corte Inglés. El model mental del nostre veí camperol és el d'un món, el capitalista, on són els cotxes −les mercaderies en general− i no els arbres els que tenen valor. Però tampoc es pot dir, la veritat, que tinguin gaire valor. Que preferim els cotxes i els televisors a les parres i els turons no vol dir que cotxes i televisors revesteixin als nostres ulls el valor sagrat que per als nostres avantpassats tenien certs arbres o certes muntanyes. En aquest món hi ha, per dir-ho així, les criatures que no tenen cap valor −com els rosers, els rius i els iraquians− i les que en tenen molt poc, com totes aquelles que podem comprar al mercat. Ho hem escrit d'altres vegades: els espanyols llencen a les escombraries els seus telèfons mòbils cada tres mesos, els seus ordinadors cada any i mig, els seus cotxes cada dos anys. Llencen ininterrompudament els mocadors, els papers, les ampolles, els encenedors, les fulles d'afaitar, els bolígrafs, els CDs. Valoren més, és clar, un tros de plàstic que un castanyer mil.lenari, però el tros de plàstic el tracten sense cap respecte i de seguida l'obliden, l'arraconen o el canvien per un altre de semblant. El misteri metafísic del capitalisme es resumeix en aquesta pregunta: una mercaderia és realment una cosa? Però primer de tot: què és una cosa? Diguem que cosa és tot allò que es trenca i que tard o d'hora no es pot ja recompondre; tot el que està desprotegit, tot el que requereix cures, tot el que es torna irreemplaçable amb el pas del temps i l'absència del qual, per això mateix, deixa també una mena de cosa intangible i trista en lloc seu. La cadira que m'ha suportat tants anys, el llibre, el gerro, la mar, el món mateix són coses. Un nen i una persona estimada són coses. Ens agradi o no, en la mesura que som cossos i estem a mercè de tots els altres, els éssers humans som també coses. No ens importaria ser tractats com a coses valuoses −o almenys com a animals de companyia. Però el problema és que, sota el capitalisme, som tractats com a mercaderies. Abans la burgesia acumulava moltes coses, ara només els pobres en conserven algunes poques amb vergonya, i aspiren precisament a alliberar-se'n. Les coses han desaparegut. Quan quelcom és a punt de convertir-se en una cosa, es corre cap al mercat a canviar-la per una altra. Res no es trenca perquè tot ho llencem mentre encara serveix o funciona; res no arriba a estar absent perquè no li donem temps per a estar present. El mercat capitalista constitueix un "home nou" perquè estableix un lloc antropològic sense precedents en què tot el que existeix −totes les criatures, naturals i artefactes− es poden reemplaçar. Dels costos ecològics d'aquesta il·lusió d'intercanviabilitat i reemplaçabilitat (que s'alimenta de recursos finits i d'un planeta diminut i insubstituïble) es parla sovint; però el que no es diu amb tanta freqüència és que, en un món sense coses, en un món en què els humans no arribem ni tan sols el rang de coses, en què res mai no arriba a trencar-se, tot es pot tractar per igual sense cap cura. ¿Les parres, els rius, els iraquians? Són obstacles per al mercat. ¿Els cotxes, els televisors, els treballadors? Anem, amic, a comprar-ne un de nou. Tot el nostre univers mental i cultural està ja configurat per aquesta manca radical de cura que acompanya la il·lusió fonamental del mercat: la de què tot té solució. La publicitat no anuncia productes concrets sinó l'evangeli −la bona nova− d'aquesta curació universal: tot té solució i si vostè té arrugues, restrenyiment, la pell seca, poc pèl, ningú no l'estima, no li donen feina, tot plegat és només culpa seva. És dur ser pobre quan un sap que amb una mica de diners podria deixar de ser-ho, és dur ser pobre quan sabem que podríem ser fins i tot immortals −i amb nosaltres tota la família, que tampoc no ens ho perdona− si haguéssim fet bé la compra. Però aquesta desaparició de les coses no regeix només l'univers publicitari; també el cinematogràfic. El que cal retreure a l'esquema de Hollywood no és que s'oposi d'una manera excessivament sumària el Bé al Mal. Jo també ho faig: per a mi el René, l'Antoni, el Ferran, el Gerard i el Ramon són els "bons" i −per exemple− en Kissinger, en Bush i en Cheney són els "dolents". El que té d'enganyós, malaltís i corruptor l'esquema de Hollywood és la seva pretensió −pur reflex del mercat− de què tots els conflictes tenen solució i totes les pugnes conciliació. No és així: ens trenquem, ens morim. No és així: hi ha lluites en què només hi pot haver un vencedor. Perquè ens morim hem de cuidar els uns als altres. Perquè el capitalisme ens tracta sense cura, és necessària la revolució. * --Article original: Sólo los pobres tienen cosas.

divendres, 25 de setembre del 2009

Impunitat feixista

Un "nou" grupuscle feixista, anomenat "Falange y Tradición", ha reivindicat recentment 26 actes de terrorisme durant el darrer any a Euskal Herria. Per exemple, l'enviament de la bala a la txupinera de les darrers festes de Bilbao. Tanmateix, molt em temo que això no serà suficient per a què l'Audiència Nacional o algun dels fiscals de l'Estat moguin cap dit per a perseguir-los o il·legalitzar-los. Total, defensen el mateix.
La impunitat feixista en el nostre país fa feredat. I cada dia que passa, les comparacions són més odioses: a Arenys, falangistes sí però independentistes no; a Euskal Herria, abertzales no, feixistes sí. És l'esperit d'aquesta "mi querida España nuestra" i de la seva Transició des del feixisme caudillista al totalitarisme democràtic.
Dilluns vinent, dia 28, farà 30 anys de l'assassinat d'un dels regidors d'Herri Batasuna de Sant Sebastìà, Tomás Alba Irazusta (insistim-hi: l'assassinat d'un polític electe). Novament, es pot donar una mostra del "talante" democràtic del govern espanyol, i que s'il·legalitzin els actes que s'han programat per a recordar-lo.
Qualsevol front és important per a la reconstrucció de la "desmemòria històrica". Des de l'Estat, se'ns seguirà repetint la cançoneta mentidera de què "els morts només són d'un costat". Però també des de la Wikipedia (què gran que és la Wikipedia en espanyol!) s'hi pot col·laborar: llegiu l'article que li dedica al Tomás Alba Irazusta, i gaudiu de l'habilitat retòrica dels seus redactors per a donar versemblança, durant la major part de l'article, de què va ser assassinat per la pròpia ETA, malgrat que al final acaben reconeixent que el va assassinar el Comando Itúrbide del Batallón Vasco Español. Això sí, ens assabentem també de què hi ha mitjans de comunicació, com l'ABC, que encara el consideren en la llista de víctimes d'ETA! Uns catxondos, aquests feixistes.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Dies rúfols

Sort dels burros de l'ABC, que ahir a la secció de "Terrorisme" (de terrorisme informatiu, suposo) van publicar una petita ressenya sobre una manifestació en favor dels presos bascos a la localitat d'Arralde. És una nova gran mostra del seu rigor periodístic, perquè Arralde no existeix, és un poble de ficció de la sèrie de televisió Goenkale, és a dir, la versió basca del nostre Ventdelplà. Així és com informen els seus lectors? I deia que sort d'aquesta ficada de pota, perquè ha estat una petita alenada d'aire rialler enmig d'un ambient d'allò més tèrbol. Sense sortir de l'ABC, el seu editorial (remarquem-ho: l'editorial, no pas a cap article d'opinió) demanava ahir que es tanqui l'aixeta de les inversions estatals a tots aquells municipis que puguin donar suport a una consulta popular com la d'Arenys. Potser es tracta d'una proposta caritativa, per tal de què amb l'escanyament econòmic poguem entrar en raó aviat i així els estalviem el fet d'haver-nos d'enviar, per imperatiu democràtic, els tancs, tal i com proposa el Grupo de Estudios Estratégicos afí al PP.
El temps tampoc no acompanya, i un parell de tempestes elèctriques m'han tingut reclòs a casa més estona de la que voldria. I em torno més desconfiat. Encara més, vull dir. I veus Millets a cada casa de la burgesia catalana. I militants amb intencions no gaire clares a cada ONG, com aquest Marc Garlasco de Human Rights Watch amb passatemps filonazis que ha omplert de satisfacció totes les Pilars Rahola d'aquest país.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Entrevista a Santiago Alba Rico (Galizalivre)

[Entrevista publicada a Galizalivre, i reproduïda a Kaosenlared]. Explica'ns com comença el teu compromís amb l'esquerra. Com arriba aquesta vinculació entre pensament, intel·lectualitat i moviments socials? La veritat és que em resulta difícil localitzar en el meu passat aquest punt auroral en què vaig començar a interessar-me per la política i a implicar-me en aquest terreny des del treball intel·lectual. El que sí recordo és que per mi va ser molt important, després de la victòria del PSOE l'any 1982, descobrir fins a quin punt aquest triomf, lluny de ser un avanç per a l'esquerra, va suposar una malversació traïdora d'un dels capitals d'esquerres més importants d'un país europeu després de la Segona Guerra Mundial. I com a punt d'inflexió molt clar, la campanya que el PSOE, després d'haver-se compromès a treure l'estat espanyol de l'OTAN, va fer en favor de l'ingrés a l'Aliança Atlàntica. Va ser en aquest moment quan el meu amic Carlos Fernández Liria i jo vam escriure aquest pamflet, aquest primer llibre anomenat "Deixar de Pensar" que, seguint el model dels vells catecismes d'adoctrinament marxista del segle XIX, en un to corrosiu, tractava alhora de resumir les bases del marxisme i de desemmascarar les polítiques del PSOE. És a començaments dels anys 80, doncs, quan la meva formació filosòfica es dirigeix ja a la intervenció política: utilitzar la ploma per a analitzar i denunciar el model polític i social del capitalisme. En qualsevol cas, he de dir que no recordo un sol moment de la meva vida conscient en què, almenys d'una manera borrosa, no tingués molt clara quina era la meva posició política, fins i tot procedint d'una família com la meva, una família burgesa. Abans de formular racionalment les meves posicions ja tenia molt clar on em situava. Després comences el teu compromís més específic amb la causa àrab ... Això de la causa àrab és més aviat una casualitat. Per les meves lectures, per proximitat sentimental i històrica, tot m'empenyia cap a Europa del sud, cap a França, cap a Itàlia ... però en virtut de factors que canvien la pròpia activitat intel·lectual, fins i tot la pròpia vida, aquest gir va tenir a veure sobretot amb un moment molt personal de la meva vida en què necessitava una ruptura espacial i lingüística amb el que fins llavors havia estat la meva biografia , de manera que el fet que acabés vivint al Caire respon més aviat a l'atzar. Podria haver acabat igualment a Islàndia o a la Xina. El cert és que, retrospectivament, un tendeix també a creure que l'existència està regida per una mena de providència que et dirigeix sempre cap a aquest lloc que, sense saber-ho, ja era el teu. I és veritat que la casualitat em va portar a una zona del món en què, a part d'haver-hi après molt, personalment sempre m'hi vaig sentir molt còmode. Al mateix temps, i això sí que és una desgràcia que no té res a veure amb l'atzar i sí amb determinacions històriques molt dures, la veritat és que vaig triar per viure una zona del món que és des de fa molts anys, i seguirà sent-ho encara per molts anys més, un dels focus privilegiats de l'atenció pública i del patiment humà més intens. Per això era inevitable que acabés d'alguna manera implicat en el que hi passa i em comprometés d'alguna manera amb la sort d'aquests països. Formes part d'un col·lectiu o corrent intel·lectual que des de l'esquerra i els mitjans alternatius no només critica el capitalisme sinó que insisteix en la idea de què vivim en la crisi i en el nihilisme, al caire de la barbàrie. Com sintetitzaries aquesta idea que el món en què vivim no només és dolent, no només no és millorable, sinó que ens condueix directament a la catàstrofe? Abans de l'11-S, però per descomptat a partir de l'11-S, enfrontats a uns aparells de configuració de la consciència −o, millor dit, de dissolució de la consciència− que no són només l'obra de ments maquiavèl·liques operant a l'ombra, sinó que d'alguna manera tenen la seva pròpia inèrcia i formen part de les condicions estètiques d'una societat capitalista de mercat, va començar a resultar-me particularment inquietant un fenomen: per què en un món on no deixen de passar coses, on ocorren ininterrompudament coses, mai no passa res, mai no ens passa res? Què ha de passar per a què, siguem on siguem, sempre siguem al mateix lloc, per a què, vegem el que vegem, sempre vegem el mateix? Vivim en una societat caracteritzada per la renovació accelerada de les mercaderies, on les coses mateixes, sota la forma mercaderia i sotmeses a la pressió terrible de la renovació permanent, acaben per convertir-se elles mateixes en imatges. I les imatges, com a objectes temporals que són −cadascun dels seus moments està destinat a esvair-se−, són suports ontològics molt febles. De manera que una societat dominada per la mercaderia i per la forma mercaderia és una societat que no pot mirar les coses sense alhora desposseir-les d'existència. Per això jo parlo de nihilisme, i això sens dubte queda més clar si pensem en la invasió de l'Iraq. Just abans del començament dels bombardejos vaig sortir jo de Bagdad, una ciutat bonica, una ciutat digna, una ciutat poblada de gent que ens tractava amb exquisida cortesia, de gent que, tot i sabent que poques hores més tard havia de ser víctima d'una invasió, es mostrava en tot moment serena, digne, cortès (m'agrada cridar l'atenció sobre aquesta cortesia). Quan sortia de l'Iraq, en direcció contrària als avions que anaven a bombardejar-lo, van començar els bombardejos, i quan vaig arribar a Amman al matí, el primer que vaig veure en el petit hotel on ens allotjàvem ser una televisió encesa on apareixia la mateixa ciutat que acabàvem de deixar, exposada ara a les bombes dels avions nord-americans. Els avions semblaven estar il·luminant Bagdad, en un món de cartró-pedra, d'edificis simulats, en un escenari mort, sense vida. Què és el que estaven fent els míssils i els traçadors? Treien Bagdad de la foscor. Immediatament els incendis van posar aquella nota entre apocalíptica i espectacular que indueix tots els infants a fixar la mirada en la llum, i llavors es va produir una mena d'explosió, una mena de bomba lògica també dins del meu cap. Veia la ciutat que acabava d'abandonar, la ciutat en què havia deixat a alguns dels meus companys, amics iraquians també que avui no sé si són vius o morts, convertida en un espectacle al que era impossible no dirigir la mirada. Aquesta temptació de mirar que està inscrita antropològicament en la naturalesa de l'home i que sota condicions capitalistes es torna una temptació irresistible. Podem, en efecte, reprimir-nos per a no olorar certes coses, podem rebutjar certs aliments, podem tapar-nos les orelles ... però és aquesta una societat que no sap no mirar i que acaba trobant plaer en esdeveniments que, pensats racionalment, preferiria que no es produïssin. A mi això em va ocasionar una gran neguit, veure aquesta ciutat que tant estimava convertida en un espectacle que era negat per la figura de Rumsfeld: aquest home estava negant en aquells precisos moments a la pantalla de la televisió negant que allò fos un bombardeig: "No estem bombardejant Bagdad" (sobre les imatges de la ciutat en flames). Vaig haver de dir-me a mi mateix: encara que sembli que estan bombardejant Bagdad, en realitat estan bombardejant Bagdad. I crec que aquesta és una de les coses terribles que tenen a veure amb el nihilisme i amb la imatge, i que es pot traduir d'aquesta manera: al contrari del que podem creure, en la realitat se'ns ofereixen les coses tal i com són. Les coses semblen el que són, però pel fet d'aparèixer en certes condicions, el que apareix és la inexistència mateixa de les coses. Això està ja de tal manera incorporat al nostre reflex perceptiu espontani −que és una síntesi sempre-ja-elaborada, sempre construïda per endavant− que abordem els objectes i els cossos sense necessitat de cap manipulació, sense necessitat de cap inducció deformada. En efecte, en el marc de la renovació accelerada de les mercaderies, mirar ja és negar l'existència de les coses. Estàs treballant en un camp que ens sembla relativament nou a l'esquerra: més enllà de centrar-te en les condicions objectives, en els patiments quantificables, poses un èmfasi especial en la qüestió del llenguatge com instrument de conformació de l'ordre capitalista. Sí, és fonamental abordar aquest tipus d'anàlisi. Estem vivint una crisi que, en terme de llenguatge, no és la primera. Té precedents. Cal pensar, per exemple, en el període immediatament anterior a la guerra mundial, allò que passa amb el llenguatge sota l'erosió del feixisme i el nazisme, aquell període de propaganda sistemàtica en què s'utilitza per primera vegada el llenguatge, al contrari del que pot fer creure la divisa de Goebbels, no tant per a convertir en veritat una mentida sinó per a impedir tota tipus de veritat. Això és el que està passant ara i es pot traduir en una fórmula que he repetit moltes vegades per a explicar el procés en virtut del qual s'està erosionant el llenguatge en la seva intimitat mateixa. Les mentides dels EUA per justificar la invasió de l'Iraq estaven destinades no tant a fingir una veritat com a destruir-hi tot marc de credibilitat. Es tractava que, a partir d'aquell moment, la gent no pogués creure en cap veritat. Aquesta és una llei que forma part del capitalisme, però que en condicions d'imperialisme i ocupació militar i colonial d'un país, en termes de propaganda i construcció de l'acceptació de l'ordre hegemonista, es torna quasi imperativa: cal, en efecte, esborrar i debilitar totes les diferències. I el llenguatge es caracteritza bàsicament per dos trets: una és l'acord previ que s'anticipa a tota comunicació. Fins i tot si el llenguatge pot ser ultratjat o debilitat amb mentides, serveix en qualsevol cas per a dir la veritat. En cas contrari no ens atreviríem a preguntar a ningú pel carrer com s'arriba a un determinat lloc. Quan fem una pregunta banal, pel carrer, quotidianament, donem per fet que el llenguatge serveix per a dir la veritat. Què passa quan a través d'una agressió sostinguda i sistemàtica comencem a dubtar d'aquest acord pre-lingüístic, paralingüístic, i fins i tot comencem a pensar que el llenguatge serveix només per a mentir? Tampoc no podem oblidar que el llenguatge −heus aquí el seu segon tret−, a més de formar part del món interior i íntim −el llenguatge acull emocions, acull raonaments− pertany també al món concret i social. Naixem a la ciutat del llenguatge, que s'ens anticipa ja construïda, i nosaltres hem de respectar certes senyalitzacions, certes adreces, perquè aquesta és la nostra manera d'entendre'ns. Però el que passa és que la propaganda forma part de tots els sistemes de poder des que el món és món, i tots els règims han bombardejat certes zones d'aquesta ciutat lingüística. I els homes, quan ens bombardegen certes casa o edificis, el que fem és reconstruir. El que avui passa és que s'ha bombardejat certs edificis del tal manera, s'ataca tant el cor de la ciutat lingüística, que res del que diem significa ja res. Les paraules no semblen servir ja per a delimitar un espai públic a través del qual establir un contracte social, intercanviar raonaments, sinó que, encara més, les paraules d'aquesta ciutat lingüística ja no introdueixen cap efecte. Al contrari, es diria que a força de repetir-les creuem un llindar més enllà del qual −com passa amb els drogoaddictes que necessiten una dosi més gran de droga per obtenir un mínim de resultat− es desencadena una passió inútil, portada fins a l'extenuació, la febre esgotadora d'introduir a través del llenguatge un mínim de realitat obtenint, en canvi, un màxim de solipsisme. Inclous l'esquerra en aquesta crítica? Sí, la incloc. Parlava d'aquesta voluntat desesperada per introduir realitat a força de sobresemantitzar termes. Alguna vegada ja m'he referit a això: termes, per exemple, com "genocidi". Quan la realitat és atroç i l'enemic tracta permanentment de rebaixar-la, la temptació és augmentar-la lingüísticament. Però aquest recurs es revela completament inútil. Ara, quan hi ha un genocidi, el terme genocidi ja no diu res. Genocidi és un terme que caldria utilitzar amb molta cura. Avui està sobresemantitzat en virtut d'això que jo anomenava −en un article que vaig escriure fa poc per a vosaltres− la pansèmia, una mena d'epidèmia de sobresemantització mitjançant la qual, en lloc de comunicar alguna cosa, les paraules encomanen una mena de buit. Hi ha termes tan absolutament sobresemantitzats que val més abandonar-los, llençar-los a l'abocador i forjar nous instruments. Podem citar també el terme feixisme. És un terme de tan ampli espectre, un terme que fins a tal punt s'intercanvien uns i altres, que utilitza el PP contra Batasuna, Batasuna contra el PP, que Bush va fer servir contra Saddam Hussein, que els imperialistes utilitzem contra Bush ... és un terme de tal manera sobresemantitzat, tan pansèmic, que al final es converteix en un insult. Què volem dir amb feixista? Volem dir "fill de puta"? D'acord, però això no explica res, no aclareix res, no ajuda a comprendre allò que és en joc. El capitalisme és sempre una batedora i també dissol el llenguatge. I el llenguatge és fonamental, també o sobretot en política, per a fer distincions. Si el terme no serveix per a fer distincions, si el terme genocidi no serveix per a fer distincions, crec que cal buscar altres fórmules. I jo, en un article que vaig escriure fa uns anys, suggeria algunes possibilitats [[aquest enllaç, però està trencat]]. A partir de l'11-S aquesta vessant subjectiva i fins i tot estètica de com es configura la recepció dels objectes i els discursos a través dels quals es construeix i legitima el capitalisme m'interessa especialment. "La ciutat intangible" (Ed. Hiru, Hondarribia, 2001), el meu darrer assaig de llarga durada, va ser escrit abans de l'11-S, i la seva escriptura és encara més o menys acadèmica, més teòrica. Després d'aquesta data comença a preocupar-me la manera de forjar instruments particulars que em permetin, d'una manera particular també, fer veure als pocs lectors que tingui aquelles coses que en realitat no veiem a causa del nihilisme i la sobresemantització. Cal forjar cada dia nous instruments −en el meu cas d'escriptura. És una cosa que ja va fer Bertolt Brecht en els seus temps, en certa manera semblants als nostres: recuperar armes que habitualment havien estat menyspreades en la intervenció política. Una és el pamflet, que cal recuperar i dignificar. Una altra és la recerca d'un llenguatge que ens posi la mà a l'espatlla, que ens interpel·li, que no mantingui distàncies amb el lector. D'aquí la necessitat d'utilitzar tots aquests trops literaris que tan bé fa servir la propaganda i als que hem de tornar la seva capacitat per a il·luminar les coses que tenim davant dels ulls i que no veiem. Tot això sense oblidar que si alguna cosa ens falta a l'esquerra és molta i bona informació alternativa; però sí que em sembla que hem d'evitar certa retòrica pròpia de l'esquerra que només té un efecte saturador. És com si un es fiqués dins del fang i deixés que se li sequés a sobre, sense poder-se'l netejar. A l'esquerra cal demanar-li informació, però també anàlisi i armes d'intervenció de molta qualitat −també lingüística− que explorin d'altres vies. Aquest és un d'aquells moments en què, com va passar en el període de la Revolució Russa, és l'esquerra la que està obligada a explorar, a renovar, a ser molt avantguardista, com ho va ser en un altre temps. Fins i tot per a reivindicar la necessitat d'aturar-se, de parar-se, d'alentir la marxa i reflexionar. No et dóna la impressió que en l'actualitat hi ha un diagnòstic força complet del capitalisme en contraposició a la manca o debilitat de paradigmes alternatius? Des de l'àmbit intel·lectual, responsable en molts casos d'elaborar ideologia i dissenyar paradigmes, com es veu aquest buit? Crec que cal començar matisant o desmentint la idea que acabes de suggerir, aquesta de què els intel·lectuals constituiríem una avantguarda que hauria d'il·luminar models alternatius. En primer lloc, i dic això sabent que m'afecta desfavorablement, perquè els intel·lectuals sabem molt poc, estem molt mal preparats. Al contrari que en altres èpoques, avui anem a remolc de processos polítics que elaboren altres. I són processos, com passa a Veneçuela, que no elaboren agents intel·lectuals sinó socials i polítics. Modestament, he de dir que no m'atreviria a suggerir un paradigma polític alternatiu. Al mateix temps estic d'acord que és urgent elaborar-lo, no n'hi ha prou amb deslegitimar o deconstruir el capitalisme; és imperatiu comptar amb alguna cosa més. S'està fent, i penso per exemple en Veneçuela. I ho fa gent molt llesta, però no particularment intel·lectuals, persones tancades en la seva biblioteca tot el dia traient fum pel cap. Ho fa una democràcia participativa, molta gent junta que pensa alhora. És clar que els intel·lectuals hauran de fer també una contribució, la contribució de l'intel·lectual serà una cosa així com la del psicoanalista que escolta i localitza les esquerdes, els lapses o buits del discurs col·lectiu que s'està fent. Però en principi crec que hem d'escoltar i després, en tot cas, assenyalar humilment quines són les coses no dites o no ben formulades. Això sí que ho veig molt urgent. L'ordre de successió dels esdeveniments replica la successió ininterrompuda de les mercaderies fins a tal punt, que cada vegada es fa més difícil pensar. Sempre es pensa amb retard, i aquí ara cal pensar en temps real. Potser en temps real es pugui respondre en termes de militància, en termes polítics, a les agressions i interpel·lacions de l'enemic, però és molt difícil pensar en aquestes condicions. Tot ha canviat en les noves condicions de recepció tecnològica i això té un cost molt alt en termes intel·lectuals. Podríem decidir: anem a destinar deu grans caps exclusivament a això, però sempre pensarien amb retard. Per això és fonamental una acció política decisiva que aconsegueixi alleugerir aquesta pressió abans de reflexionar sobre quin és el model. D'altra banda, no hem d'oblidar que ja hi ha models alternatius sobre el terreny. Hi ha Cuba, que oblidem amb freqüència perquè també la propaganda va triomfar, i hi ha Veneçuela, una experiència −per altra banda− diferent de la de Cuba per la manera en què els bolivarians van accedir al poder. També és el cas únic d'un govern revolucionari que resisteix els embats de la seva pròpia oligarquia i l'imperialisme. No hem de menysprear aquests laboratoris vius. De Cuba tenim moltes coses a aprendre, començant per una lògica totalment diferent. Amb tots els errors, les ensopegades, les limitacions ... el que hi ha a Cuba des de fa 45 anys és una altra forma de mesurar el món: no són ja el diners, no és l'interès econòmic el que determina les relacions amb les coses i les relacions amb els homes. I això és una alenada d'aire fresc per a qualsevol que vagi allà. Personalment, cada vegada que torno de Cuba tinc la sensació de passar d'un país ric a un país pobre, i el país pobre és Espanya. I a Veneçuela crec que l'esquerra pot fixar-se amb tota llibertat, sense sentiment de culpa −tot i que tampoc no hauria de tenir-ne amb Cuba. A Veneçuela, que fins i tot en termes burgesos és el país més democràtic del món, podem localitzar models que s'estan ja elaborant i a partir dels quals els intel·lectuals podem treballar amb més rigor. Ets un dels pocs intel·lectuals que rebaixen, en el bon sentit, el paper de la teva professió. Et negues a considerar el pensador com un summe sacerdot i minimitzes, fins i tot moralment, el seu paper social. El terme intel·lectual em produeix un gran malestar. Tampoc no tinc la sensació de què la meva intervenció en el meu limitadíssim espai públic sigui transcendent. Amb el que està passant al món, la meva activitat amb la ploma o amb les tecles de l'ordinador s'empetiteix davant de la gent que està lluitant, fins i tot amb les armes a la mà, en d'altres llocs del planeta. Viatges, parles, després menges bé, coneixes gent, la teva militància et reporta moltes satisfaccions que els intel·lectuals no solen reconèixer. Són satisfaccions antropològiques de les que tothom hauria de gaudir, perquè l'única manera de suportar una lluita llarga com la que ens espera és la de que aquesta lluita constitueixi una forma de vida que proporcioni satisfaccions. Però pel que fa als intel·lectuals, hi ha molts mites: el primer d'ells −i això procedeix d'una història que en realitat és molt curta− procedeix de Zola, aquesta idea de què l'intel·lectual és una persona incorruptible i independent que assenyala sempre la veritat, que és capaç d'arribar al martiri en nom del que considera just i honest. Intel·lectuals d'aquest tipus n'hi ha hagut cinc a llarg de l'últim segle: penso en Zola, penso en Sartre, penso en Said, penso en Chomsky. La major part dels intel·lectuals al llarg de la història, com bé recordava Jack London en un esgarrifós fragment de la seva novel·la "El taló de ferro", el que han fet ha estat vendre's. Quan un estudia, per exemple, la Comuna de París, descobreix que allà no hi havia un sol intel·lectual. El més esquerrà de tots era Victor Hugo, que no obstant això va condemnar l'experiència de la Comuna. Tots els altres estaven a la seva dreta, donant suport a Thiers i als alemanys. En la major part de les grans transformacions, els intel·lectuals van recular, es van acovardir o directament es van vendre si és que encara no s'havien venut. Per això em pregunto −i la resposta és molt òbvia, no cal ser gaire profund−: si la majoria dels intel·lectuals normalment s'han venut, per què en la nostra memòria està assentada la imatge de l'incorruptible i compromès? Bé, perquè aquesta il·lusió presta molts i molt bons serveis ideològics a una forma de govern la legitimitat del qual es basa en la fal·làcia de la llibertat d'expressió i de pensament. Quan un llegeix el llibre de la jove investigadora Stonor Saunders sobre la guerra freda cultural, se n'adona molt bé de fins a quin punt gran part de la legitimitat política del capitalisme es basa en induir permanentment la il·lusió de la llibertat d'expressió i de pensament. Per això convé fer creure que els que es venen o claudiquen són independents. No m'agrada el terme intel·lectual. Quan m'obliguen a presentar-me, busco sempre una altra manera, gairebé prefereixo qualificar d'agitador político-literari: és més exacte perquè és més modest i és més modest perquè és més exacte. Com es veu des del centre la qüestió nacional? Com penses que s'ha d'afrontar des de l'esquerra? És una qüestió delicada que cal afrontar amb moltes precaucions. No perquè em faci por tractar-la, sinó perquè és un d'aquells temes als quals hem de dedicar moltes hores, moltes jornades de reflexió. Cal un exercici de casuística, això tan propi del llenguatge polític com és fer distincions. Nacionalisme no vol dir res si no es concreta en el projecte polític que vehicula. Amb el nacionalisme passa com amb altres termes sobresemantitzats, com és el cas de pau o democràcia. Penso que en un article escrit per al vostre diari assenyalava que no hi ha cap d'aquests termes en el nom del qual no s'hagi comès un genocidi. Parlem de nacionalisme i pensem, sens dubte, en els nacionalismes de la pre-guerra a Europa, en el concepte de raça ... però és que el concepte de civilització va produir tants o més morts que el de raça. Avui ho estem veient: en nom de la democràcia es viola la legalitat internacional, s'envaeix un país sobirà. El que no podem fer, el que constitueix una temptació molt gran però poc rigorosa des del punt de vista intel·lectual, és deduir. Si vull deduir del concepte d'Islam el d'integrisme, puc fer-ho molt fàcilment. Tu pots agafar el projecte de pau i trobaràs la guerra, el de democràcia i trobaràs la tirania. Què és el que passa avui? Jo estic en contra del nacionalisme nord-americà perquè, com va explicar molt bé el marxisme, és un imperialisme, i naturalment que hi ha una línia de continuïtat entre certes formes de nacionalisme i l'imperialisme. Fixem-nos, d'altra banda, que Robert Kagan, un dels teòrics de Bush i pare del projecte del nou segle americà, definia el nacionalisme nord-americà com un nacionalisme universalista. Quelcom terrible, perquè l'esquerra de vegades parla de nacionalisme internacionalista. Bé, un nacionalisme universalista és un imperialisme, està molt ben descrit per part de Kagan. Un nacionalisme d'esquerres, un nacionalisme internacionalista, és possible? Sí, en el sentit que el que no podem fer és reivindicar en el buit la nostra condició de ciutadans del món. Qui són els ciutadans del món? Els indonesis que treballen en vaixells en aigües internacionals i cobren mig dòlar, els vint-i-cinc milions de refugiats registrats per l'ONU, els immigrants que tracten d'arribar al presumpte paradís europeu. Aquests són els ciutadans del món. Quan vaig estar al Líban, visitant els campaments de refugiats palestins, la veritat és que em vaig sentir molt agitat i molt inquiet. És molt fàcil reivindicar des de l'esquerra, com fa Negri, la transversalitat, el nomadisme, la deserció, l'exili ... en definitiva el viatge, quan es té un territori on tornar. Però quan et trobes amb desenes de milers de persones encaixonades en petits passadissos, en caixes de llumins, quan veus clarament el projecte de negar-los un territori on habitar ... quan els veus desproveïts d'un espai, habitant una cosa així com una figura geomètrica sense cel ni terra ... Quan un s'enfronta a un palestí privat de terra, es comprèn que nosaltres sí podem viatjar. Però si podem viatjar és perquè tenim un territori on tornar. Ens sembla que es pot prescindir d'això i reivindiquem la flotació per sobre dels territoris, per damunt de les tradicions ... però en realitat és perquè donem per descomptats els nostres territoris i tradicions. La identitat nacional s'ha de deixar enrere, però per deixar-la enrere cal tenir-la. Com deia Terry Eagleton, només hi ha una cosa en aquest món pitjor que tenir una identitat, i és no tenir-ne cap. Per a poder lluitar, per a poder deixar enrere la identitat, primer cal forjar-se'n una. I començar pel territori. Precisament perquè hem d'enfrontar-nos a un nacionalisme universalista que invoca permanentment la transversalitat, la flotació per sobre de les fronteres ... el primer que hem de reivindicar és la necessitat de lluitar a partir d'un territori. Dir sí als nacionalismes cubà, palestí, als nacionalismes d'esquerres de l'Estat espanyol, a condició que aquests projectes que plantegen la lluita a partir d'un territori tinguin molt clara la seva inspiració marxista, anti-imperialista, d'esquerres, de classe. Que no confonguin el seu enfrontament amb l'Estat i amb l'imperialisme com un enfrontament de tradicions, de races, de cultures essencialistes. En aquests moments, davant aquest nacionalisme universalista de Kagan és imprescindible reivindicar un territori i una identitat que després es puguin deixar enrere com un dic davant les pressions imperialistes; en aquest context, es pot perfectament ser nacionalista. No només en el cas gallec, basc o català, sinó també en el d'altres forces amb les que m'identifico menys ideològicament en altres latituds, és fonamental no incórrer en una criminalització sumària. Encara més: l'internacionalisme i el marxisme han de ser en aquests moments selectivament nacionalistes, estan obligats a ser-ho. Per a bona part de l'esquerra occidental, avui sembla suficient denunciar la violència de l'imperialisme i la retallada de llibertats sense entrar en la polèmica qüestió de fons. No està prevalent una posició tímida o covard que eludeix pronunciar-se sobre la legitimitat de la violència defensiva? Crec que sí. És delicat perquè aquest assumpte, del que fins fa no molts anys es parlava amb certa llibertat, avui és fins a tal punt tabú que fa por plantejar-la. Saps que a l'estat espanyol pot portar fins i tot a la presó. Però penso que l'esquerra occidental, si vol jugar un paper en la lluita anti-imperialista global i si vol desmuntar aquesta falsa construcció del xoc de civilitzacions, ha de mantenir una posició realment internacionalista i estrènyer relacions amb tots els altres agents anti-imperialistes del món , i aquí incloc a Hizbullah al Líban o la resistència iraquiana. Es corre el risc de què l'esquerra occidental romangui ancorada en una tradició discursiva que ja no introdueix cap efecte en el món, i que l'esquerra d'altres parts del món li torni l'esquena. Els activistes àrabs, l'esquerra àrab, se sent en aquests moments abandonada per l'esquerra occidental. Hi va haver un moment en què s'havia de dir no a la guerra i avui s'ha de dir sí a la guerra d'alliberament nacional. Si ens mantenim en posicions de pacifisme abstracte correm el risc de què tots els grups de resistència nacional que no s'inclinen a l'islamisme acabin refugiant-se en posicions culturalistes o de civilització. El que cal fer és establir contactes i diàlegs per a tenir una perspectiva àmplia que permeti superar aquesta inèrcia especular en virtut de la qual es tendeix cada vegada més a enfrontar, no ja classes o projectes, sinó cultures essencialistes. Aquí hi ha un perill i els responsables en som en gran mesura nosaltres, l'esquerra occidental. No vam saber assumir el cost inicial de legitimació en els mitjans que podia comportar el suport a la resistència iraquiana. Per descomptat, establint diferències i demarcacions d'aquests atemptats salvatges contra civils dels que no sabem qui n'està al darrere, però sí a qui beneficien. Però la resistència armada contra les tropes nord-americanes i contra les forces de seguretat col·laboracionistes és legítima i legal d'acord fins i tot amb el dret internacional de les Nacions Unides. --Article a Kaosenlared: Hoy el marxismo puede y debe ser nacionalista.

dijous, 17 de setembre del 2009

17-S: Podem viure sense capitalisme

Avui és el dia acordat pel col·lectiu CRISI (on hi ha l'Enric Duran, el Robin Hood dels bancs), coincidint amb l'aniversari de la seva primera publicació, per a iniciar la vaga d'usuaris de bancs i fer públiques totes les seves altres propostes. Allà on el bon temps ho permeti (al Principat s'esperen tempestes fortes i pluges torrencials), s'han convocat 114 punts de trobada per a donar a conèixer els projectes i refermar els vincles entre els voluntaris que ja en formen part. Per exemple, es donen consells per a crear universitats lliures, horts comunitaris, masoveria urbana, cooperatives de consum, xarxes d'intercanvi, etc. Tot plegat ho trobareu imprès en el seu tercer butlletí, que us podeu descarregar des d'aquest enllaç (va una mica lent, probablement hi hagi molts usuaris connectats alhora). Personalment, trobo que és la iniciativa anticapitalista més important que s'ha engegat els darrers anys per aquestes terres. La proposta és oberta a la participació de tothom, amb diferents grau d'implicació (no cal cremar els vaixells i llançar-s'hi de cap) i una gran varietat d'opcions per a col·laborar-hi. Jo, tanmateix, poruc, rutinari i burgès encara prefereixo mirar-m'ho una mica des de la distància, trobar maneres per a ajudar, des d'aquest costat de la barrera, els herois que s'han decidit a saltar-la.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Atrapats en la discòrdia: converses sobre el conflicte Israel-Palestina

ATRAPADOS EN LA DISCORDIA: Conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina Tomás Alcoverro Pilar Rahola Editorial Destino Barcelona, juny de 2009 130 pàgines ISBN: 9788423341696 Preu: 15,50€
* * *
L'únic mèrit que li he trobat a aquest llibre és que és molt curt i es llegeix d'una tirada. Tot i això, no es val els 15€ que costa, perquè un es pot fer una idea molt més clara i profunda del conflicte llegint els articles que li dedica la Viquipèdia, que és gratuïta. A sobre, tinc la impressió que el llibre no serveix per a formar-se cap nova impressió sobre el conflicte, sinó que cadascun dels bàndols es refermarà en el seu, i els indecisos encara romandran més confosos, perquè s'anuncien moltes coses però gairebé no se n'explica cap. Com passa amb la majoria de diaris, que et donen diferents versions sobre un mateix tema sense aclarir-te quin és el més versemblant, el llibre no sembla tenir tampoc gaire intenció d'informar-nos sobre la realitat, i només ens exposa la visió que en tenen el bàndol crític amb Israel i el bàndol que el defensa, en detriment de la veritat: per exemple, el Tomás Alcoverro ens diu que la creació de l'Estat d'Israel va suposar l'expulsió de 800.000 palestins de les seves terres [pàgina 18], i tot seguit la Pilar Rahola contesta que no hi va haver tal expulsió. Llavors, què va passar realment? No espereu trobar la resposta en aquest llibre.

Per als qui no suportem la Rahola, el llibre és, també, indigest. Com sempre, és agressiva, victimista, prepotent, acapara la paraula i desvia el tema a conveniència: l'obra està dividida en petits capítols temàtics, però la nostra diva es posa a parlar de naps quan li demanen cols, i tota bona intenció expositiva se'n va a fer punyetes. El seu interlocutor no té cap problema de donar-li la raó quan la té [p.ex. pàg 24], però ella no es digna en cap moment a baixar del seu pedestal [a la mateixa pàg 24].

Com també sol fer, no té cap problema en atribuir als àrabs allò que l'antisemitisme ha atribuït tradicionalment als jueus. Uns exemples: (1) "[Els palestins] li van posar aquest nom [Nakba] després, durant el procés de creació del mite victimista" [p.17] (2) "Si us plau, Tomás... Aquest és un altre clàssic: els jueus es maten a si mateixos, s'expulsen a si mateixos..." [p.18]. Però després no té empatx en afirmar: "els qui més palestins han matat han estat els àrabs" [p.43] o "si no existeix un Estat palestí és perquè els àrabs no han volgut" [p.30]. (3) "La premsa europea es passa la vida parlant del lobby jueu, que són quatre gats" [p.78], però alhora: "el paper i la importància dels lobbies saudites estatunidencs no es contempla gairebé mai, però és infinitament més important".

També és ple de les provocacions i els cinismes típicament raholians, que et podrien fer riure de valent si no fos perquè el tema tractat és molt greu:

(a) "En aquell nou mapa, l'únic que té un dret moral a existir és Israel" [p.23].

(b) --Rahola: "Sens dubte tu deus pensar que els israelians són un gent perversa". --Alcoverro: "¿Tu creus que jo penso que els israelians són perversos?"
--Rahola: "Potser no, però tens una mirada molt més dura sobre Israel [p.25]".

(c) "Palestina no dóna res, però ho exigeix tot" [p.71].

(d) --Alcoverro: "En el seu moment Israel ja va bombardejar l'Irak"
--Rahola: "no, el que va fer Israel va ser destruir la possibilitat de què Sadam Hussein tingués la bomba atòmica" [p.86].

(e) "¿Resolucions de l'ONU? Jo mateixa no ratificaria cap de les seves resolucions" [p.91]

(f) "El primer enemic d'aquest tràgic i durador conflicte és la propaganda, i la primera víctima la veritat" [p.111, a l'epíleg].

Bona part del llibre, la Rahola se'l passa justificant els atacs (bé, ella en diu "defenses") d'Israel contra Gaza (Hamàs) i contra el Líban (Hezbol·là), tot adduint que aquestes dues formacions són radicalment antidemocràtiques i amb una concepció medieval de l'Islam. I té bona part de raó, això no ho negaré, però ni la Rahola ni el llibre semblen tenir cap interès en aclarir com s'ha arribat fins a Hamàs i Hezbol·là. El Tomàs Alcoverro ho intenta: "En un moment determinat es va especular sobre si Hamàs era ajudat per Israel per a contrarestar l'OLP" [p.40]. "Molts palestins diuen que Hamàs li fa el joc a Israel. Jo ho crec" [p.88]. "Israel, en un moment determinat, ha tingut que aliar-se amb els enemics dels àrabs, és a dir, Turquia i l'Iran de la revolució islàmica" [p.84]. I mira per on que és la mateixa Rahola qui li dóna part de la resposta, quan reconeix que "Al Fatah en el seu moment tenia a veure amb un moviment ideològic internacional lligat a la idea de l'Estat-Nació laic, un concepte vinculat a col·lectius i grups d'esquerra internacionals" [p.34]. "[A Gaza] ja no llegeixen els teòrics marxistes europeus; ara llegeixen els islamistes" [p.35]. "La Síria que estava vinculada a l'Estat nació, al marxisme-leninisme i al gran món àrab s'ha acabat" [p.83]. És a dir: que a Palestina, a Síria, al Líban i a bona part dels països àrabs fa 30 i 40 anys hi havia una generació revolucionària, marxista, laica i d'esquerres. ¿On és, ara? ¿S'han exiliat a Mart? No, van ser assassinats per Israel, la CIA i els seguidors dels aiatol·làs islamistes que avui dia governen la majoria de països per a major glòria de l'Occident capitalista. Però això tampoc no t'ho diu, el llibre.

En definitiva, que el llibre no et diu gairebé res, i que si en vols extreure alguna conclusió te l'has de trobar tu solet, amb tot el risc que comporta de deixar-te guiar pels propis prejudicis. Malgrat que la publicació ha coincidit amb la polèmica actuació i boicot a la cantant israeliana Noa durant la Diada, defensors i detractors no cal que se'l llegeixin, perquè seguiran pensant el mateix. Els uns, per exemple, seguiran pensant que "els qui boicotegen Noa estan a favor de Hamàs, de la jihad, del fonamentalisme islàmic i del terrorisme", tal i com va declarar el portaveu de l'ambaixada d'Israel a l'Estat espanyol, Lior Haiat, sense la més mínima vergonya, tornant a confondre interessadament antisionisme amb antisemitisme (és clar que, com bé explica Javier Adler en aquest article, això és part de la propaganda israeliana, i fins i tot els diaris suposadament progres com El Periódico també hi participen). Però és que amb el conflicte palestí el que menys compten són els arguments. Es tracta, més aviat, de posicionar-se, de solidaritzar-se, d'admirar, d'emmirallar-se. Penso que, a ulls dels occidentals, és més una qüestió d'estètica que una qüestió política. En Santiago Alba ja en va parlar en aquest article, a propòsit precisament dels atacs a Gaza. La cantant Noa, tan elegant, tan bonica, ens fascina amb la bellesa de les seves faccions jueves, amb com de bé li queden els seus vestits tan mediterranis. ¿Com seria possible, doncs, que aquesta fada de veu melosa que lluita per la pau pogués merèixer un boicot, i a sobre per part d'uns progres lletjos que defensen aquella purrialla palestina que només saben que vestir-se amb draps i llançar pedres? Al cap i a la fi, "els israelians jan han guanyat uns quants premis Nobel, els àrabs cap ni un", com diu la Rahola al llibre. I l'Alcoverro potser que respondria: "Imagina't què implicaria que l'exèrcit espanyol, acatant una ordre del govern de Madrid, bombardegés la població basca per a acabar amb ETA" [p.61]. Perquè això és el que va fer, ni més ni menys, Israel quan va atacar Gaza el desembre passat, en l'acció que va merèixer el suport de la cantant Noa i que va desencadenar el boicot. [Ahir dimarts mateix l'ONU va publicar l'informe Goldstone sobre l'atac a Gaza, on es denuncien crims de guerra per part de Hamàs i per part d'Israel]. Però no es el mateix que ho digui una fada de veu melosa que ho faci un ogre de mostatxo prominent que es digués, posem per cas, José María Aznar. I aquí rau la pobresa essencial d'aquest llibre: no els trencarà l'encanteri a aquells que encara creguin en les fades.
* * *
--[Actualització 16:00h]: David Karvala, membre d'En Lluita, de la Plataforma Aturem la Guerra, ha escrit aquest text a propòsit del polèmic boicot.
--[Actualització #2 18:00h]: Israel ja ha començat una campanya diplomàtica per a contrarestar l'informe de l'ONU. Llegiu-ne la notícia a Público. --[Nota mental]: aprofundir en els següents temes: --La massacre de Hama (veure Wikipedia). --Els fets del Setembre Negre (veure Wikipedia). --Els Germans Musulmans (veure Wikipedia). --Els Nous Historiadors israelians (veure Wikipedia). --Els Acords de Camp David (veure Wikipedia). --El filòsof Régis Debray (veure Wikipedia).

dimarts, 15 de setembre del 2009

La corrupció com a propaganda electoral

Després d'un estiu sense publicar res, ahir tornava a aparèixer a Rebelión un article de Santiago Alba Rico. Com és costum, n'he penjat la traducció al blog Alba Rico en Català. Però avui també el reproduirem aquí:
LA CORRUPCIÓ COM A PROPAGANDA ELECTORAL
En una pel lícula de Comencini dels anys setanta, Bona nit, senyores i senyors, un periodista de televisió aborda un polític corrupte, amb qui manté —cito de memòria— el següent diàleg: "¿Pensa vostè dimitir?", "De cap manera, sense el meu càrrec no podria comprar els jutges", "I els votants?", "Dimitir seria trair-los; m'han votat per a mentir, prevaricar, malversar fons i no tinc intenció de desil·lusionar-los". La sàtira de Comencini resumeix molt bé el que el jutge Scarpinato, deixeble de Falcone i Borsellino i autor d'un llibre titulat "El retorn del Príncep", ha anomenat l' "anomalia italiana": una societat fins a tal punt estructurada en l'ombra que, pels seus procediments polítics i les seves conseqüències morals, pels seus mitjans i les seves víctimes, només es pot comparar a les dictadures llatinoamericanes dels anys 80. L'Argentina d'Europa, la Colòmbia de la UE, a Itàlia no cal ser comunista per a ser perseguit, silenciat o assassinat: n'hi ha prou amb ser honest. Ergo, l'honestedat esdevé un obstacle per a les ambicions polítiques, però també per a la més simple i nua supervivència, de manera que tothom —des de les institucions fins als mitjans de comunicació, dels dels petits funcionaris fins als petits comerciants— acaben tancant els ulls —o col.laborant— amb la corrupció general.
L'anomalia italiana, tal i com la descriu Scarpinato, no és cap altra cosa que "l'absència d'Estat" que ha caracteritzat Itàlia des de la seva fundació i que evidencia, en realitat, el comportament del capitalisme en la seva versió més pura. La corrupció i la màfia, com demostren en l'actualitat Rússia i la Xina, són instruments fonamentals de "l'acumulació originària", sense oblidar que han constituït des de sempre la normalitat financera i empresarial dels països de la perifèria. Només a Europa i només durant unes poques dècades (i per això es pot parlar d'anomalia italiana) hi ha hagut Estat al mateix temps que capitalisme, i n'hi ha hagut per dos motius circumstancials: perquè només allí el capitalisme es podia permetre l'Estat i perquè, encara més, només allà, en el marc propagandístic de la Guerra Freda, l'Estat era funcional i necessari. Però com que l'acumulació originària no acaba mai, fins i tot en els millors anys de la postguerra i en els països més "estatalitzats" la corrupció va estar sempre present, i com que les crisis (de beneficis) comporten la desregularització de l'economia i la sobre-explotació del treball i activen nous processos d'acumulació originària, rebroten avui amb particular vigor, en tots els racons del món, la corrupció i la màfia. L'anomalia italiana és en realitat el laboratori local del capitalisme internacional.
L'adagi popular que diu que "el poder corromp" indueix a la despolitització i al fatalisme perquè crida l'atenció sobre "el poder" i no sobre els mitjans per a assolir-lo, que són els veritablement corruptors. No és veritat que el poder corrompi; el que és molt més cert és que la corrupció, sota certes condicions, proporciona poder, i que en conseqüència, sota aquestes condicions, de dretes o d'esquerres, Obama o Bush, Zapatero o Rajoy, només es pot assolir el poder si un s'ha corromput prèviament.
A l'espera d'inventar un quart procediment o d'aplicar de veritat el tercer, la humanitat només coneix tres mitjans d'assolir el poder: la conquesta, el dret diví i la democràcia. El que ens narren les tradicions populars dels contes infantils, elaborades a l'edat mitjana, són els perills d'un poder absolut adquirit mitjançant la guerra o el llinatge, i l'esperança —i l'excepcionalitat— d'un rei bo capaç de resistir la temptació. En la teoria democràtica, al contrari, un només arriba al poder perquè és el més bo o el més just o el més sensat. Però això és només la teoria. En realitat, sota el capitalisme (és a dir, sota un procés d'acumulació originària sempre incomplet) els procediments per accedir al poder combinen els mals de la conquesta i els de la reialesa: explotació econòmica, endogàmia de classe o de partit, avinences en la foscor. Quan un arriba a dalt, a sota s'han quedat, com els pòsits del cafè, els escrúpols, els principis i el compromís. El rei que heretava el tron encara podia ser bo precisament perquè el seu poder era absolut; el polític capitalista que s'ho treballa no pot ser-ho perquè el seu poder és només relatiu. Diguem que, sense veritable democràcia, és sempre menys corruptor un poder absolut que un poder relatiu. Per això, el veritable perill comença quan no és la classe política la que es corromp sinó també —com en la sàtira de Comencini— els seus votants. A Espanya, com a Itàlia, ja està passant: allò que penalitzen les lleis i castiguen els tribunals, ho absol a les urnes el poder sobirà. Enmig de tanta corrupció normalitzada, despolititzats i fatalistes, ¿no acabarem reclamant un poder absolut per a un rei just o un conqueridor bo? ¿No acabarem votant a Europa —no estem votant ja— precisament això?

dilluns, 14 de setembre del 2009

Arenys: el Món vs. Espanya

Gràcies a la consulta d'Arenys, la metxa independentista ha aconseguit un ampli ressò internacional. En aquest article de Vilaweb trobareu força enllaços de la premsa estrangera, i en aquest altre d'El Punt podeu llegir la frase amb què el corresponsal de la BBC (ni més ni menys!) va començar el seu reportatge: «Què passa a Espanya, que es prohibeixen votacions i s'autoritzen alhora manifestacions feixistes?». És il·lusionant comprovar com a la resta del món pensen igual que nosaltres, encara que els mitjans espanyols segueixin entossudint-se en denigrar la proposta dels referèndums i fent jocs malabars per a defensar-ne la seva prohibició i alhora quedar com a més demòcrates que ningú. Com a exemple d'ambdues coses, aquest article de Libertad Digital, que acaba així: «tras ver el surrealista espectáculo, un cámara de la productora alemana "Deutsche Film" ha augurado que "Cataluña será independiente la próxima década"». El joc brut, evidentment, continua: ahir amb mons pares ens miràvem al migdia les notícies d'Antena 3 (perquè a TV3 encara retransmetien la Fòrmula 1), i la seva crònica es va centrar en el llançament de pedres contra l'autocar de Falange (o sigui, que els intolerants seguim sent naltros), sense posar gairebé cap imatge de l'ambient fesitu i pacífic que s'hi vivia. També em vaig fixar que en totes les imatges (tres, si no recordo malament) en què hi sortia algú votant, aquest portava un nen (el seu fill, cal suposar), en braços. "Quina ximpleria!", em direu. Potser sí, però cal tenir present que dins de la campanya manipuladora contra els catalans, els mitjans espanyolistes bombardegen dia sí i dia també amb què aquí parlem català i tenim sentiments propis perquè rentem el cervell de la canalla des de que són ben petits. Suposo que recordareu, perquè en va ser l'exemple més clar, la polèmica per l'anunci de les seleccions esportives catalanes que van acabar prohibint perquè hi sortien menors. Em temo, doncs, que no va ser un fet fortuït, i que es va voler seguir alimentant inconscientment aquesta relació entre catalanisme i rentat de cervell. A la majoria de mitjans espanyolistes que he consultat fins ara donen més importància (evidentment!) a què només hi va participar el 41% dels electors en lloc de destacar que el vot a favor va resultar aclaparador: 96%. [bé, n'hi ha que aquesta dada ni tan sols la donen, com l'esmentat article de Libertad Digital]. Ara de cop s'han adonat que un 41% és un percentatge baix democràticament parlant. A la resta de votacions, quan els índexs eren força similars, tot era legitimitat i democràcia de la bona. El que sempre hem tingut, ja ho veiem, ha estat periodisme del dolent. El súmum del joc brut, tanmateix, se l'endú Intereconomía. Mireu, si no, aquests dos vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=fZlDxePIQ14 http://www.avui.cat/cat/avui-tv.php?video=141 Ja els està bé. Que rabiïn. Que es fotin. Que els donguin pel cul. Botifarra. Que s'hi vagin acostumant. I, d'aquí a uns anyets, bon vent i barca nova. Gràcies, arenyencs!

divendres, 11 de setembre del 2009

Conspiracions: de serioses i de més risibles

(1) És època de conspiracions. En parlava d'una de climàtica no fa ni 15 dies, i aquesta setmana se me n'han ajuntat unes quantes. Vaig de pet cap a la bogeria? És possible, perquè abans d'ahir se'm va espatllar el portàtil d'una manera molt estranya, i no vaig poder deixar de pensar si se m'havia mort tot sol o havia gaudit de l'ajuda d'alguna mà censuradora. En el nostre país, criticar al rei o el paper de les forces de seguretat té els seus riscos, o no? La qüestió és que, tot d'una, la connexió a internet va alentir-se de manera significativa, i al cap d'una estona l'ordinador va començar a fer-me coses estranyes, la més sospitosa de totes quan se'm va tancar i tornar a obrir la finestra del navegador sense que jo hagués pitjat cap tecla. Al cap de 2 minuts ja el tenia bloquejat del tot, i en tornar a reiniciar-lo em donava error i no em deixava arrencar l'Ubuntu. El lector de CD tampoc no em funcionava (quan fa dos mesos sí, que és quan me'l va donar ma germana), i en conseqüència l'he hagut de tornar a instal·lar a partir d'una còpia a un USB que em vaig fer ahir des de l'ordinador de casa mons pares. [Aprofitant l'avinentesa, m'he instal·lat la versió Xubuntu, que és l'Ubuntu per a ordinadors antics, ja que demana menys recursos al sistema. I de moment funciona bé. Total, el mes vinent surt la nova versió d'Ubuntu, i si és cert que millora el sistema d'arxius ext3 en ext4, tornaré a formatar-me el disc dur quan me l'instal·li, perquè prometen més velocitat].

(2) Sense deixar les conspiracions de tipus risible, La Vanguardia ens sorprenia ahir amb la Contraportada en què entrevistaven Alfred L. Webre, director de l'Institut per a la Cooperació a l'Espai (ICIS). Es titulava "Mart està habitada per humanoides", i encara es pot llegir sencera a la pàgina web de La Vanguardia. No té desperdici. Però encara que em crec ni la meitat del que s'hi diu, no deixo d'estar convençut de què uns dels mètodes de desinformació més habituals de què som víctimes consisteix en inundar un esdeveniment amb milers de notícies, les unes dient una cosa, les altres el seu contrari i aviam qui la diu més grossa, però que darrere sempre s'hi amaga una mica de veritat. És a dir, que respecte dels alienígenes, si bé no em crec que hi hagi ciutats subterrànies a Mart, em sembla força probable que ens amaguin alguna cosa. Que ens amaguin la Veritat, com es diu en dialecte conspironès.

(3) Més seriosament, dimarts passat el Canal 33 passava un documental de la BBC sobre l'atemptat a Nova York: La Conspiració de l'11-S, la Tercera Torre. No l'he trobat disponible a la web de TV3 (només aquest petit reportatge relacionat) però, si no m'erro, és aquest mateix que es troba trossejat (i en anglès) al Youtube: part 1, part 2, part 3, part 4, part 5 i part 6. I avui mateix Rebelión publica una entrevista que en Salvador López Arnal li fa al professor de Filosofia del Dret José Luis Gordillo [llegiu-la aquí]. Us en recomano la lectura: s'hi diuen coses molt interessants i dóna força enllaços per a documentar-se sobre el més que possible cop d'Estat que va realitzar el govern Bush.

(4) A Catalunya estem conspiranoics amb què l'Estat espanyol i els seus representants ens volen anorrear com a poble. I de vegades ens ho posen ben fàcil: si fa uns dies parlàvem de l'agressió de dos Guàrdies Civils a Palma, avui ens toca parlar d'un policia que ha acusat de desordre públic una senyora que li ha parlat en català en una comissaria de Barcelona: un altre policia que no entén el català. Es dóna la circumstància que aquestes dues víctimes del tarannà demòcrata espanyol no són catalans de naixement, sinó d'adopció. És a dir, immigrants que han après el nostre idioma. I això ens ensenya dues coses: una, que haurien de remodelar el disseny de la Queta, la dentadura mascota de la campanya "Dóna Corda al Català", i trencar-li un parell de dents; i dos, que als immigrants espanyols dels anys seixanta que no han volgut integrar-se els fa molta ràbia que alguns nous immigrants sí que provin de fer-ho.

(5) Per a acabar, la part més freakie de les conspiracions. Si voleu riure una estona, us recomano la pàgina Rafapal. Una pàgina que, per cert, no compta amb gaires simpaties: des de "El Nuevo Orden Mundial" (sic) la critiquen perquè deixa en ridícul els conspiradors "seriosos" com ells ; des de "Maresme Mystery" (re-sic) l'acusen d'estar al servei del contuberni jueu. Si podeu llegir tot l'article sense ofegar-vos amb el riure, veureu que dins d'aquest complot jueu també hi formen part en Bassat, en Laporta i el Florentino Pérez!

dijous, 10 de setembre del 2009

Sobe la Noa i la plataforma Aturem la Guerra

S'està parlant molt (i malament) aquests dies sobre la polèmica a l'entorn de l'actuació de la cantant israeliana Noa als actes de la Diada que se celebraran demà a Barcelona. Jo també voldria parlar-ne una mica, però com que no disposo de gaire temps (ara sóc a la feina, i a casa se m'ha mort el portàtil), em limitaré a convidar-vos a llegir les "fonts originals" del problema. I com que el problema és que la plataforma Aturem la Guerra va demanar a la Generalitat que retirés la invitació a la Noa perquè aquesta havia escrit una carta en què donava suport implícit als sagnants bombardejos sobre Gaza de l'any passat, aquí en teniu els textos:
(a) La carta d'Aturem la Guerra a la Generalitat: llegiu-la aquí.
(b) La carta de la Noa als ciutadans de Gaza: llegiu-la aquí [en anglès].
(c) Un escrit de fa un parell de dies de la mateixa Noa al seu blog: Reaction to Catalan Palestinian Activists [en anglès].

diumenge, 6 de setembre del 2009

Casa de putes (o porques): Urdangarin i la Telma Ortiz

L'Ajuntament de Barcelona ha fitxat la Telma Ortiz (germaníssima de la Leticia, la princesa de sang plebea de la corona franquista de Madrid) per a "enfortir els vincles de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic". Per a tal menester, no hi ha hagut cap problema a l'hora de crear un nou càrrec ad hoc (total, si anem sobrats de diners): "subdirectora de Projectes del departament de Relacions Internacionals", i cap avall que fa baixada. El meu ajuntament convertit en la darrera casa de putes al servei dels Borbons. D'aquí a poc m'hi veig a la Bárbara Rey de regidora de Mobilitat, acollint-hi totes les prostitutes detingudes a la Rambla quan l'il·lustríssim matador d'ossos borratxos ens vingui de visita. Sense sortir de la Cort (cort de porcs, evidentment, perquè "urdanga" en basc vol dir "porca", ai pobret, aquest no és podrà espanyolitzar el cognom com van fer les germanes ministres i peperes Palacio, l'Ana i la Loyola, de família originalment dita Jauregi), ens trobem que l'Iñaki Urdangarin sembla estar ben empastifat amb les potineries del PP de Mallorca en l'afer del Velòdrom de les Arenes. ¿Serà per això que el van desterrar a Washington? I els nostres mitjans de comunicació, com sempre, en lloc d'informar-nos el que fan és despistar-nos i amagar-nos la veritat.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Agressió de la Guàrdia Civil a Palma per parlar en català

Després de l'atemptat d'ETA a Palma, la Guàrdia Civil tindria ganes de revenja, i va treure tot el seu odi envers allò que amenaça la sacrosanta unitat d'Espanya. Li va tocar el rebre a l'Iván Cortés, un noi que va cometre l'error d'adreçar-se'ls en català: en justa correpondència, se'l van endur a un quartet i li van fotre unes quantes hòsties. Reprodueixo la notícia, per la seva importància, tal i com apareix a la pàgina de l'Obra Cultural Balear:
* * * L'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha fet avui una roda de premsa per denunciar un gravíssim cas de discriminació lingüística que va anar acompanyat d'una agressió física. L'incident, que es va produir el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, està essent tramitat en aquests moments l'Oficina de Drets Lingüístics. La roda de premsa ha comptat amb la participació de l'agredit, Iván Cortés; d'Iraïs Seguí, responsable de l'Oficina de Drets Lingüístics; i del coordinador de l'Obra Cultural Balear, Tomeu Martí. En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d'una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d'agost, quan ell i la seva al•lota Laura estaven a punt d'agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d'un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d'una agressió al cap, al llavi i a l'estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets més avall). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia. Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L'Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l'agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l'OCB va fer una visita al Ministeri de l'Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D'aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l'incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d'evitar que s'arribàs a l'extrem de l'agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l'OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això. (a) Els fets narrats per n'Iván: El passat divendres 7 d'agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l'aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m'acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d'identificació i l'adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil•lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d'agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: "háblame en español". Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà. El guàrdia civil que s'encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m'estava dient l'agent i vaig demanar que m'ho repetís: "¿cómo dice?". En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: "¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo". I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets. Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se'ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m'amenaçaven dient: "¡Ahora verás tú!". Encara no s'havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m'havia agredit ja no hi era. En el quartet també s'hi trobava personal de seguretat de l'aeroport assegut davant d'ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m'estaven copejant. Després de l'agressió, m'explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català. En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d'ells els respongué: "Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano". Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m'interrogava ordenà que m'escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients. Després d'això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n'havia estat de na Laura, ni què farien amb mi. El guàrdia civil major que se n'havia dut el meu DNI, me'l va tornar i s'encarregà de notificar-me que m'havien denunciat per alteració de l'ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: "Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana" (b) Declaració de na Laura: De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l'agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: "Li estan pegant". Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l'aeroport, però ningú no va fer res. Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n'Iván. Alguns minuts després se'm va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d'educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d'obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: "¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro". Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n'Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin... Els altres guàrdies civils s'apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me. N'Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: "Anem d'aquí". Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l'havien denunciat. L'endemà d'arribar a Londres, anàrem a l'hospital perquè li pegassin un cop d'ull a n'Ivan. Adjuntam l'informe mèdic de les lesions.
* * *
Post Scriptum anecdòtic: un dels Guàrdies Civils assassinats a Palma per ETA, a part de ciutadà exemplar, persona d'allò més honesta i amb un cor d'alta sensibilitat per l'amor i la justícia (com no s'han cansat de repetir els mitjans de comunicació) era també (com no s'han cansat els mateixos mitjans d'impedir que ho sabéssim) membre del grup ultra del Saragossa: els Ligallo Fondo Norte. Els seus companys de cants feixistes a les graderies de La Romareda se n'acomiaden a la seva pàgina web.