dimarts, 15 de setembre de 2009

La corrupció com a propaganda electoral

Després d'un estiu sense publicar res, ahir tornava a aparèixer a Rebelión un article de Santiago Alba Rico. Com és costum, n'he penjat la traducció al blog Alba Rico en Català. Però avui també el reproduirem aquí:
LA CORRUPCIÓ COM A PROPAGANDA ELECTORAL
En una pel lícula de Comencini dels anys setanta, Bona nit, senyores i senyors, un periodista de televisió aborda un polític corrupte, amb qui manté —cito de memòria— el següent diàleg: "¿Pensa vostè dimitir?", "De cap manera, sense el meu càrrec no podria comprar els jutges", "I els votants?", "Dimitir seria trair-los; m'han votat per a mentir, prevaricar, malversar fons i no tinc intenció de desil·lusionar-los". La sàtira de Comencini resumeix molt bé el que el jutge Scarpinato, deixeble de Falcone i Borsellino i autor d'un llibre titulat "El retorn del Príncep", ha anomenat l' "anomalia italiana": una societat fins a tal punt estructurada en l'ombra que, pels seus procediments polítics i les seves conseqüències morals, pels seus mitjans i les seves víctimes, només es pot comparar a les dictadures llatinoamericanes dels anys 80. L'Argentina d'Europa, la Colòmbia de la UE, a Itàlia no cal ser comunista per a ser perseguit, silenciat o assassinat: n'hi ha prou amb ser honest. Ergo, l'honestedat esdevé un obstacle per a les ambicions polítiques, però també per a la més simple i nua supervivència, de manera que tothom —des de les institucions fins als mitjans de comunicació, dels dels petits funcionaris fins als petits comerciants— acaben tancant els ulls —o col.laborant— amb la corrupció general.
L'anomalia italiana, tal i com la descriu Scarpinato, no és cap altra cosa que "l'absència d'Estat" que ha caracteritzat Itàlia des de la seva fundació i que evidencia, en realitat, el comportament del capitalisme en la seva versió més pura. La corrupció i la màfia, com demostren en l'actualitat Rússia i la Xina, són instruments fonamentals de "l'acumulació originària", sense oblidar que han constituït des de sempre la normalitat financera i empresarial dels països de la perifèria. Només a Europa i només durant unes poques dècades (i per això es pot parlar d'anomalia italiana) hi ha hagut Estat al mateix temps que capitalisme, i n'hi ha hagut per dos motius circumstancials: perquè només allí el capitalisme es podia permetre l'Estat i perquè, encara més, només allà, en el marc propagandístic de la Guerra Freda, l'Estat era funcional i necessari. Però com que l'acumulació originària no acaba mai, fins i tot en els millors anys de la postguerra i en els països més "estatalitzats" la corrupció va estar sempre present, i com que les crisis (de beneficis) comporten la desregularització de l'economia i la sobre-explotació del treball i activen nous processos d'acumulació originària, rebroten avui amb particular vigor, en tots els racons del món, la corrupció i la màfia. L'anomalia italiana és en realitat el laboratori local del capitalisme internacional.
L'adagi popular que diu que "el poder corromp" indueix a la despolitització i al fatalisme perquè crida l'atenció sobre "el poder" i no sobre els mitjans per a assolir-lo, que són els veritablement corruptors. No és veritat que el poder corrompi; el que és molt més cert és que la corrupció, sota certes condicions, proporciona poder, i que en conseqüència, sota aquestes condicions, de dretes o d'esquerres, Obama o Bush, Zapatero o Rajoy, només es pot assolir el poder si un s'ha corromput prèviament.
A l'espera d'inventar un quart procediment o d'aplicar de veritat el tercer, la humanitat només coneix tres mitjans d'assolir el poder: la conquesta, el dret diví i la democràcia. El que ens narren les tradicions populars dels contes infantils, elaborades a l'edat mitjana, són els perills d'un poder absolut adquirit mitjançant la guerra o el llinatge, i l'esperança —i l'excepcionalitat— d'un rei bo capaç de resistir la temptació. En la teoria democràtica, al contrari, un només arriba al poder perquè és el més bo o el més just o el més sensat. Però això és només la teoria. En realitat, sota el capitalisme (és a dir, sota un procés d'acumulació originària sempre incomplet) els procediments per accedir al poder combinen els mals de la conquesta i els de la reialesa: explotació econòmica, endogàmia de classe o de partit, avinences en la foscor. Quan un arriba a dalt, a sota s'han quedat, com els pòsits del cafè, els escrúpols, els principis i el compromís. El rei que heretava el tron encara podia ser bo precisament perquè el seu poder era absolut; el polític capitalista que s'ho treballa no pot ser-ho perquè el seu poder és només relatiu. Diguem que, sense veritable democràcia, és sempre menys corruptor un poder absolut que un poder relatiu. Per això, el veritable perill comença quan no és la classe política la que es corromp sinó també —com en la sàtira de Comencini— els seus votants. A Espanya, com a Itàlia, ja està passant: allò que penalitzen les lleis i castiguen els tribunals, ho absol a les urnes el poder sobirà. Enmig de tanta corrupció normalitzada, despolititzats i fatalistes, ¿no acabarem reclamant un poder absolut per a un rei just o un conqueridor bo? ¿No acabarem votant a Europa —no estem votant ja— precisament això?

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Un text brillantment exposat i molt interessant. Gràcies, Ivan.