ATRAPADOS EN LA DISCORDIA: Conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina Tomás Alcoverro Pilar Rahola Editorial Destino Barcelona, juny de 2009 130 pàgines ISBN: 9788423341696 Preu: 15,50€ * * *
L'únic mèrit que li he trobat a aquest llibre és que és molt curt i es llegeix d'una tirada. Tot i això, no es val els 15€ que costa, perquè un es pot fer una idea molt més clara i profunda del conflicte llegint els articles que li dedica la Viquipèdia, que és gratuïta. A sobre, tinc la impressió que el llibre no serveix per a formar-se cap nova impressió sobre el conflicte, sinó que cadascun dels bàndols es refermarà en el seu, i els indecisos encara romandran més confosos, perquè s'anuncien moltes coses però gairebé no se n'explica cap. Com passa amb la majoria de diaris, que et donen diferents versions sobre un mateix tema sense aclarir-te quin és el més versemblant, el llibre no sembla tenir tampoc gaire intenció d'informar-nos sobre la realitat, i només ens exposa la visió que en tenen el bàndol crític amb Israel i el bàndol que el defensa, en detriment de la veritat: per exemple, el Tomás Alcoverro ens diu que la creació de l'Estat d'Israel va suposar l'expulsió de 800.000 palestins de les seves terres [pàgina 18], i tot seguit la Pilar Rahola contesta que no hi va haver tal expulsió. Llavors, què va passar realment? No espereu trobar la resposta en aquest llibre.
Per als qui no suportem la Rahola, el llibre és, també, indigest. Com sempre, és agressiva, victimista, prepotent, acapara la paraula i desvia el tema a conveniència: l'obra està dividida en petits capítols temàtics, però la nostra diva es posa a parlar de naps quan li demanen cols, i tota bona intenció expositiva se'n va a fer punyetes. El seu interlocutor no té cap problema de donar-li la raó quan la té [p.ex. pàg 24], però ella no es digna en cap moment a baixar del seu pedestal [a la mateixa pàg 24].
Com també sol fer, no té cap problema en atribuir als àrabs allò que l'antisemitisme ha atribuït tradicionalment als jueus. Uns exemples: (1) "[Els palestins] li van posar aquest nom [Nakba] després, durant el procés de creació del mite victimista" [p.17] (2) "Si us plau, Tomás... Aquest és un altre clàssic: els jueus es maten a si mateixos, s'expulsen a si mateixos..." [p.18]. Però després no té empatx en afirmar: "els qui més palestins han matat han estat els àrabs" [p.43] o "si no existeix un Estat palestí és perquè els àrabs no han volgut" [p.30]. (3) "La premsa europea es passa la vida parlant del lobby jueu, que són quatre gats" [p.78], però alhora: "el paper i la importància dels lobbies saudites estatunidencs no es contempla gairebé mai, però és infinitament més important".
També és ple de les provocacions i els cinismes típicament raholians, que et podrien fer riure de valent si no fos perquè el tema tractat és molt greu:
(a) "En aquell nou mapa, l'únic que té un dret moral a existir és Israel" [p.23].
(b) --Rahola: "Sens dubte tu deus pensar que els israelians són un gent perversa". --Alcoverro: "¿Tu creus que jo penso que els israelians són perversos?"
--Rahola: "Potser no, però tens una mirada molt més dura sobre Israel [p.25]".
(c) "Palestina no dóna res, però ho exigeix tot" [p.71].
(d) --Alcoverro: "En el seu moment Israel ja va bombardejar l'Irak"
--Rahola: "no, el que va fer Israel va ser destruir la possibilitat de què Sadam Hussein tingués la bomba atòmica" [p.86].
(e) "¿Resolucions de l'ONU? Jo mateixa no ratificaria cap de les seves resolucions" [p.91]
(f) "El primer enemic d'aquest tràgic i durador conflicte és la propaganda, i la primera víctima la veritat" [p.111, a l'epíleg].
Bona part del llibre, la Rahola se'l passa justificant els atacs (bé, ella en diu "defenses") d'Israel contra Gaza (Hamàs) i contra el Líban (Hezbol·là), tot adduint que aquestes dues formacions són radicalment antidemocràtiques i amb una concepció medieval de l'Islam. I té bona part de raó, això no ho negaré, però ni la Rahola ni el llibre semblen tenir cap interès en aclarir com s'ha arribat fins a Hamàs i Hezbol·là. El Tomàs Alcoverro ho intenta: "En un moment determinat es va especular sobre si Hamàs era ajudat per Israel per a contrarestar l'OLP" [p.40]. "Molts palestins diuen que Hamàs li fa el joc a Israel. Jo ho crec" [p.88]. "Israel, en un moment determinat, ha tingut que aliar-se amb els enemics dels àrabs, és a dir, Turquia i l'Iran de la revolució islàmica" [p.84]. I mira per on que és la mateixa Rahola qui li dóna part de la resposta, quan reconeix que "Al Fatah en el seu moment tenia a veure amb un moviment ideològic internacional lligat a la idea de l'Estat-Nació laic, un concepte vinculat a col·lectius i grups d'esquerra internacionals" [p.34]. "[A Gaza] ja no llegeixen els teòrics marxistes europeus; ara llegeixen els islamistes" [p.35]. "La Síria que estava vinculada a l'Estat nació, al marxisme-leninisme i al gran món àrab s'ha acabat" [p.83]. És a dir: que a Palestina, a Síria, al Líban i a bona part dels països àrabs fa 30 i 40 anys hi havia una generació revolucionària, marxista, laica i d'esquerres. ¿On és, ara? ¿S'han exiliat a Mart? No, van ser assassinats per Israel, la CIA i els seguidors dels aiatol·làs islamistes que avui dia governen la majoria de països per a major glòria de l'Occident capitalista. Però això tampoc no t'ho diu, el llibre.
En definitiva, que el llibre no et diu gairebé res, i que si en vols extreure alguna conclusió te l'has de trobar tu solet, amb tot el risc que comporta de deixar-te guiar pels propis prejudicis. Malgrat que la publicació ha coincidit amb la polèmica actuació i boicot a la cantant israeliana Noa durant la Diada, defensors i detractors no cal que se'l llegeixin, perquè seguiran pensant el mateix. Els uns, per exemple, seguiran pensant que "els qui boicotegen Noa estan a favor de Hamàs, de la jihad, del fonamentalisme islàmic i del terrorisme", tal i com va declarar el portaveu de l'ambaixada d'Israel a l'Estat espanyol, Lior Haiat, sense la més mínima vergonya, tornant a confondre interessadament antisionisme amb antisemitisme (és clar que, com bé explica Javier Adler en aquest article, això és part de la propaganda israeliana, i fins i tot els diaris suposadament progres com El Periódico també hi participen). Però és que amb el conflicte palestí el que menys compten són els arguments. Es tracta, més aviat, de posicionar-se, de solidaritzar-se, d'admirar, d'emmirallar-se. Penso que, a ulls dels occidentals, és més una qüestió d'estètica que una qüestió política. En Santiago Alba ja en va parlar en aquest article, a propòsit precisament dels atacs a Gaza. La cantant Noa, tan elegant, tan bonica, ens fascina amb la bellesa de les seves faccions jueves, amb com de bé li queden els seus vestits tan mediterranis. ¿Com seria possible, doncs, que aquesta fada de veu melosa que lluita per la pau pogués merèixer un boicot, i a sobre per part d'uns progres lletjos que defensen aquella purrialla palestina que només saben que vestir-se amb draps i llançar pedres? Al cap i a la fi, "els israelians jan han guanyat uns quants premis Nobel, els àrabs cap ni un", com diu la Rahola al llibre. I l'Alcoverro potser que respondria: "Imagina't què implicaria que l'exèrcit espanyol, acatant una ordre del govern de Madrid, bombardegés la població basca per a acabar amb ETA" [p.61]. Perquè això és el que va fer, ni més ni menys, Israel quan va atacar Gaza el desembre passat, en l'acció que va merèixer el suport de la cantant Noa i que va desencadenar el boicot. [Ahir dimarts mateix l'ONU va publicar l'informe Goldstone sobre l'atac a Gaza, on es denuncien crims de guerra per part de Hamàs i per part d'Israel]. Però no es el mateix que ho digui una fada de veu melosa que ho faci un ogre de mostatxo prominent que es digués, posem per cas, José María Aznar. I aquí rau la pobresa essencial d'aquest llibre: no els trencarà l'encanteri a aquells que encara creguin en les fades.
Per als qui no suportem la Rahola, el llibre és, també, indigest. Com sempre, és agressiva, victimista, prepotent, acapara la paraula i desvia el tema a conveniència: l'obra està dividida en petits capítols temàtics, però la nostra diva es posa a parlar de naps quan li demanen cols, i tota bona intenció expositiva se'n va a fer punyetes. El seu interlocutor no té cap problema de donar-li la raó quan la té [p.ex. pàg 24], però ella no es digna en cap moment a baixar del seu pedestal [a la mateixa pàg 24].
Com també sol fer, no té cap problema en atribuir als àrabs allò que l'antisemitisme ha atribuït tradicionalment als jueus. Uns exemples: (1) "[Els palestins] li van posar aquest nom [Nakba] després, durant el procés de creació del mite victimista" [p.17] (2) "Si us plau, Tomás... Aquest és un altre clàssic: els jueus es maten a si mateixos, s'expulsen a si mateixos..." [p.18]. Però després no té empatx en afirmar: "els qui més palestins han matat han estat els àrabs" [p.43] o "si no existeix un Estat palestí és perquè els àrabs no han volgut" [p.30]. (3) "La premsa europea es passa la vida parlant del lobby jueu, que són quatre gats" [p.78], però alhora: "el paper i la importància dels lobbies saudites estatunidencs no es contempla gairebé mai, però és infinitament més important".
També és ple de les provocacions i els cinismes típicament raholians, que et podrien fer riure de valent si no fos perquè el tema tractat és molt greu:
(a) "En aquell nou mapa, l'únic que té un dret moral a existir és Israel" [p.23].
(b) --Rahola: "Sens dubte tu deus pensar que els israelians són un gent perversa". --Alcoverro: "¿Tu creus que jo penso que els israelians són perversos?"
--Rahola: "Potser no, però tens una mirada molt més dura sobre Israel [p.25]".
(c) "Palestina no dóna res, però ho exigeix tot" [p.71].
(d) --Alcoverro: "En el seu moment Israel ja va bombardejar l'Irak"
--Rahola: "no, el que va fer Israel va ser destruir la possibilitat de què Sadam Hussein tingués la bomba atòmica" [p.86].
(e) "¿Resolucions de l'ONU? Jo mateixa no ratificaria cap de les seves resolucions" [p.91]
(f) "El primer enemic d'aquest tràgic i durador conflicte és la propaganda, i la primera víctima la veritat" [p.111, a l'epíleg].
Bona part del llibre, la Rahola se'l passa justificant els atacs (bé, ella en diu "defenses") d'Israel contra Gaza (Hamàs) i contra el Líban (Hezbol·là), tot adduint que aquestes dues formacions són radicalment antidemocràtiques i amb una concepció medieval de l'Islam. I té bona part de raó, això no ho negaré, però ni la Rahola ni el llibre semblen tenir cap interès en aclarir com s'ha arribat fins a Hamàs i Hezbol·là. El Tomàs Alcoverro ho intenta: "En un moment determinat es va especular sobre si Hamàs era ajudat per Israel per a contrarestar l'OLP" [p.40]. "Molts palestins diuen que Hamàs li fa el joc a Israel. Jo ho crec" [p.88]. "Israel, en un moment determinat, ha tingut que aliar-se amb els enemics dels àrabs, és a dir, Turquia i l'Iran de la revolució islàmica" [p.84]. I mira per on que és la mateixa Rahola qui li dóna part de la resposta, quan reconeix que "Al Fatah en el seu moment tenia a veure amb un moviment ideològic internacional lligat a la idea de l'Estat-Nació laic, un concepte vinculat a col·lectius i grups d'esquerra internacionals" [p.34]. "[A Gaza] ja no llegeixen els teòrics marxistes europeus; ara llegeixen els islamistes" [p.35]. "La Síria que estava vinculada a l'Estat nació, al marxisme-leninisme i al gran món àrab s'ha acabat" [p.83]. És a dir: que a Palestina, a Síria, al Líban i a bona part dels països àrabs fa 30 i 40 anys hi havia una generació revolucionària, marxista, laica i d'esquerres. ¿On és, ara? ¿S'han exiliat a Mart? No, van ser assassinats per Israel, la CIA i els seguidors dels aiatol·làs islamistes que avui dia governen la majoria de països per a major glòria de l'Occident capitalista. Però això tampoc no t'ho diu, el llibre.
En definitiva, que el llibre no et diu gairebé res, i que si en vols extreure alguna conclusió te l'has de trobar tu solet, amb tot el risc que comporta de deixar-te guiar pels propis prejudicis. Malgrat que la publicació ha coincidit amb la polèmica actuació i boicot a la cantant israeliana Noa durant la Diada, defensors i detractors no cal que se'l llegeixin, perquè seguiran pensant el mateix. Els uns, per exemple, seguiran pensant que "els qui boicotegen Noa estan a favor de Hamàs, de la jihad, del fonamentalisme islàmic i del terrorisme", tal i com va declarar el portaveu de l'ambaixada d'Israel a l'Estat espanyol, Lior Haiat, sense la més mínima vergonya, tornant a confondre interessadament antisionisme amb antisemitisme (és clar que, com bé explica Javier Adler en aquest article, això és part de la propaganda israeliana, i fins i tot els diaris suposadament progres com El Periódico també hi participen). Però és que amb el conflicte palestí el que menys compten són els arguments. Es tracta, més aviat, de posicionar-se, de solidaritzar-se, d'admirar, d'emmirallar-se. Penso que, a ulls dels occidentals, és més una qüestió d'estètica que una qüestió política. En Santiago Alba ja en va parlar en aquest article, a propòsit precisament dels atacs a Gaza. La cantant Noa, tan elegant, tan bonica, ens fascina amb la bellesa de les seves faccions jueves, amb com de bé li queden els seus vestits tan mediterranis. ¿Com seria possible, doncs, que aquesta fada de veu melosa que lluita per la pau pogués merèixer un boicot, i a sobre per part d'uns progres lletjos que defensen aquella purrialla palestina que només saben que vestir-se amb draps i llançar pedres? Al cap i a la fi, "els israelians jan han guanyat uns quants premis Nobel, els àrabs cap ni un", com diu la Rahola al llibre. I l'Alcoverro potser que respondria: "Imagina't què implicaria que l'exèrcit espanyol, acatant una ordre del govern de Madrid, bombardegés la població basca per a acabar amb ETA" [p.61]. Perquè això és el que va fer, ni més ni menys, Israel quan va atacar Gaza el desembre passat, en l'acció que va merèixer el suport de la cantant Noa i que va desencadenar el boicot. [Ahir dimarts mateix l'ONU va publicar l'informe Goldstone sobre l'atac a Gaza, on es denuncien crims de guerra per part de Hamàs i per part d'Israel]. Però no es el mateix que ho digui una fada de veu melosa que ho faci un ogre de mostatxo prominent que es digués, posem per cas, José María Aznar. I aquí rau la pobresa essencial d'aquest llibre: no els trencarà l'encanteri a aquells que encara creguin en les fades.
* * *
--[Actualització 16:00h]: David Karvala, membre d'En Lluita, de la Plataforma Aturem la Guerra, ha escrit aquest text a propòsit del polèmic boicot.
--[Actualització #2 18:00h]: Israel ja ha començat una campanya diplomàtica per a contrarestar l'informe de l'ONU. Llegiu-ne la notícia a Público. --[Nota mental]: aprofundir en els següents temes: --La massacre de Hama (veure Wikipedia). --Els fets del Setembre Negre (veure Wikipedia). --Els Germans Musulmans (veure Wikipedia). --Els Nous Historiadors israelians (veure Wikipedia). --Els Acords de Camp David (veure Wikipedia). --El filòsof Régis Debray (veure Wikipedia).
1 comentari:
Jo el que no entenc de la Rahola és perquè cony no es pira a Israel i ens deixa en pau a tots d'una puta vegada.
Publica un comentari a l'entrada