dimarts, 29 de setembre de 2009

Alba Rico: Només els pobres tenen coses

Article publicat avui a Rebelión, i que també he penjat a Alba Rico en Català: NOMÉS ELS POBRES TENEN COSES A la nostra vella casa de pedra, en un poblet prop de Madrid, teníem una parra que s'havia enfilat durant dècades, agafada al mur, per a desplegar sobre del balcó la seva ombra dolça de fulles i raïm. Un dia, ja no la hi vam trobar: al peu de la paret dolorosament nua s'alçava un monyó diminut serrat amb violència, fonament vegetal tristíssim de la catedral enderrocada. En veure'ns, un dels veïns se'ns va acostar per a explicar-nos amb naturalitat, gairebé amb retret: −Era un destorb. M'he comprat un cotxe nou més gran, i em calia maniobrar molt per a entrar en el vostre carrer. A més, m'exposava a què la parra me'n ratllés la carrosseria. Així doncs, l'he talada. I era dura, la maleïda: he hagut de suar de valent per a tallar-la. Gairebé ens demanava que li agraíssim l'esforç. Tan improcedent li semblava que un arbre obstaculitzés el camí d'un cotxe, i tan natural aquesta jerarquia, que no podia imaginar la nostra contrarietat ni la nostra còlera. Entre cotxes, la lluita hauria estat potser igualada, però entre un cotxe nou i una excrescència natural que ningú no havia comprat, i que sortia de sota terra, el cotxe nou havia de fer valer rutinàriament tots els seus drets. Les catedrals de vegades creixen soles: es diuen parres o llentiscles o turons o glaceres. Es prenen el seu temps per a formar-se −dècades, segles o mil·lenis− i desapareixen després en un minut perquè obstaculitzen la multiplicació i el gaudi de la veritable riquesa, fabricada per la Ford o per la Sony i venuda per Wall-Mart o El Corte Inglés. El model mental del nostre veí camperol és el d'un món, el capitalista, on són els cotxes −les mercaderies en general− i no els arbres els que tenen valor. Però tampoc es pot dir, la veritat, que tinguin gaire valor. Que preferim els cotxes i els televisors a les parres i els turons no vol dir que cotxes i televisors revesteixin als nostres ulls el valor sagrat que per als nostres avantpassats tenien certs arbres o certes muntanyes. En aquest món hi ha, per dir-ho així, les criatures que no tenen cap valor −com els rosers, els rius i els iraquians− i les que en tenen molt poc, com totes aquelles que podem comprar al mercat. Ho hem escrit d'altres vegades: els espanyols llencen a les escombraries els seus telèfons mòbils cada tres mesos, els seus ordinadors cada any i mig, els seus cotxes cada dos anys. Llencen ininterrompudament els mocadors, els papers, les ampolles, els encenedors, les fulles d'afaitar, els bolígrafs, els CDs. Valoren més, és clar, un tros de plàstic que un castanyer mil.lenari, però el tros de plàstic el tracten sense cap respecte i de seguida l'obliden, l'arraconen o el canvien per un altre de semblant. El misteri metafísic del capitalisme es resumeix en aquesta pregunta: una mercaderia és realment una cosa? Però primer de tot: què és una cosa? Diguem que cosa és tot allò que es trenca i que tard o d'hora no es pot ja recompondre; tot el que està desprotegit, tot el que requereix cures, tot el que es torna irreemplaçable amb el pas del temps i l'absència del qual, per això mateix, deixa també una mena de cosa intangible i trista en lloc seu. La cadira que m'ha suportat tants anys, el llibre, el gerro, la mar, el món mateix són coses. Un nen i una persona estimada són coses. Ens agradi o no, en la mesura que som cossos i estem a mercè de tots els altres, els éssers humans som també coses. No ens importaria ser tractats com a coses valuoses −o almenys com a animals de companyia. Però el problema és que, sota el capitalisme, som tractats com a mercaderies. Abans la burgesia acumulava moltes coses, ara només els pobres en conserven algunes poques amb vergonya, i aspiren precisament a alliberar-se'n. Les coses han desaparegut. Quan quelcom és a punt de convertir-se en una cosa, es corre cap al mercat a canviar-la per una altra. Res no es trenca perquè tot ho llencem mentre encara serveix o funciona; res no arriba a estar absent perquè no li donem temps per a estar present. El mercat capitalista constitueix un "home nou" perquè estableix un lloc antropològic sense precedents en què tot el que existeix −totes les criatures, naturals i artefactes− es poden reemplaçar. Dels costos ecològics d'aquesta il·lusió d'intercanviabilitat i reemplaçabilitat (que s'alimenta de recursos finits i d'un planeta diminut i insubstituïble) es parla sovint; però el que no es diu amb tanta freqüència és que, en un món sense coses, en un món en què els humans no arribem ni tan sols el rang de coses, en què res mai no arriba a trencar-se, tot es pot tractar per igual sense cap cura. ¿Les parres, els rius, els iraquians? Són obstacles per al mercat. ¿Els cotxes, els televisors, els treballadors? Anem, amic, a comprar-ne un de nou. Tot el nostre univers mental i cultural està ja configurat per aquesta manca radical de cura que acompanya la il·lusió fonamental del mercat: la de què tot té solució. La publicitat no anuncia productes concrets sinó l'evangeli −la bona nova− d'aquesta curació universal: tot té solució i si vostè té arrugues, restrenyiment, la pell seca, poc pèl, ningú no l'estima, no li donen feina, tot plegat és només culpa seva. És dur ser pobre quan un sap que amb una mica de diners podria deixar de ser-ho, és dur ser pobre quan sabem que podríem ser fins i tot immortals −i amb nosaltres tota la família, que tampoc no ens ho perdona− si haguéssim fet bé la compra. Però aquesta desaparició de les coses no regeix només l'univers publicitari; també el cinematogràfic. El que cal retreure a l'esquema de Hollywood no és que s'oposi d'una manera excessivament sumària el Bé al Mal. Jo també ho faig: per a mi el René, l'Antoni, el Ferran, el Gerard i el Ramon són els "bons" i −per exemple− en Kissinger, en Bush i en Cheney són els "dolents". El que té d'enganyós, malaltís i corruptor l'esquema de Hollywood és la seva pretensió −pur reflex del mercat− de què tots els conflictes tenen solució i totes les pugnes conciliació. No és així: ens trenquem, ens morim. No és així: hi ha lluites en què només hi pot haver un vencedor. Perquè ens morim hem de cuidar els uns als altres. Perquè el capitalisme ens tracta sense cura, és necessària la revolució. * --Article original: Sólo los pobres tienen cosas.