diumenge, 28 de setembre de 2008

Satisfacció

Són quarts de deu de la nit, i vaig molt cansat després d'un dissabte feiner d'onze hores que culmina una altra setmana de més de seixanta. En acostar-me a l'estació del Bicing, veig que no hi ha cap plaça lliure per a estacionar-hi la meva. Em cago i recago en la puta. Afortunadament, apareix una noia per la cantonada i n'agafa una. Me la miro, i malgrat que se'm disparen els prejudicis i se'm fa molt antipàtica (fa tota la pinta de cobrar més de 1500€ al mes però va de hippy) m'espero a què la provi, ja que l'índex de bicicletes en mal estat és molt alt i es quedaria sense espai lliure per a poder canviar-la per una de nova si jo hi aparqués la meva. Triga la hòstia a lligar-hi la bossa i a graduar-se l'alçada del seient, però jo sóc tot paciència i contenció de mals pensaments, que van en augment com més em fixo en els detallets de la seva vestimenta i la cara de supèrbia i mala hòstia que la natura li ha donat. Però un cop s'hi asseu, en lloc de posar-se a pedalar comença a fer noséquè amb la cama i a regirar novament la bossa. I jo vull mirar l'Espanyol-Barça. Intentant posar la meva millor veu, li demano: —Perdona, et va bé la bici? —Perdón? —em respon tota seca i amb cara d'haver-li ferit l'orgull. —Que si et va bé la bici. Se'm queda mirant un moment (tinc la sensació, per la cara de fàstic que em dedica, que sospesa la possibilitat que jo sigui un ionqui que trafica amb bicis públiques i que està provant de lligar amb ella), i se'n torna a remenar la bossa. Ni es digna a respondre'm. Ara bé, jo ja n'he tingut prou, i aparco la meva en el lloc buit que m'ha deixat, i comprovo que queda ben subjecte. Ella, mentrestant, ha intentat pedalar i s'ha trobat que la bici està espatllada. Es gira per a canviar-la, i se n'adona (per fi se n'adona!) de la situació. —Oye, que la mía no va y debería canviarla —sí, sí, tot arrepentiment i bones maneres, la xiqueta. —És el que probava d'evitar. —Es que no entendía el por qué de tu pregunta. —Doncs ara ja l'entens [gilipolles!]. I m'allunyo tot acomiadant-me amb un arronsament d'espatlles i una cara de "què hi farem [si ets gilipolles]!". I abans de girar la següent cantonada, cent metres enllà, em giro i me la veig encara damunt de la bici, però ja no remena la bossa. Es mira l'horitzó amb la seva cara de restrenyida, que ara també dóna mostres de nerviosisme i d'impaciència. I em sobrevé una profunda satisfacció que em redimeix de tots els mals moments provocats per la infinitat de clients estúpids que he hagut de patir al llarg del dia.

divendres, 26 de setembre de 2008

Tres articles

Per tal de mantenir el nivell del blog i tirar un vel ben gruixut sobre el post anterior, reproduiré el començament de dos articles, per si agradessin algú i tingués ganes de seguir llegint: (1) El primer pertany a l'article Intel·ligència Selectiva d'en Carlo Frabetti: "Deia Martin Luther King que quan en un futur reflexionem sobre el segle XX, no ens semblarà el més greu les malifetes dels malvats, sinó el silenci escandalós de les bones persones. I, mutatis mutandis, la valoració es podria traslladar del terreny de l'ètica al del pensament: als hipotètics habitants d'un món millor, quan recordin aquests temps obscurs, no els sorprendran tant les insensateses dels necis com la mandra mental de les persones cultes i intel·ligents. (2) El segon és el darrer article del Santiago Alba, Demagògia i Realisme: "El mateix dia en què la FAO informa que la fam afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per a salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EEUU, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa) injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per a salvar els bancs privats" (3) I encara un tercer fragment, que ni és el començament de l'article de Javier Vizcaíno que publica avui el diari Público ni està escrit per l'articulista, sinó que és una cita del l'ínclit militar franquista Queipo de Llano, de qui ja vàrem parlar fa un parell de dies a propòsit de què la COPE li promociona un llibre, per a què us feu una idea dels principis cristians d'aquest personatge. Em dispensareu que no el tradueixi al català, però és que em fa fàstic. L'excusa és que va ser pronunciat l'any 1936, amb la calentura de la guerra: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen. ¿No han estado jugando al amor libre? Ahora, por lo menos, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen”. Sense comentaris...

Nou delegat sindical (i perdó)

Part positiva: dimarts es van dur a terme a la llibreria les votacions per a elegir el nou delegat sindical de l'empresa. Les vaig guanyar. Part negativa: vaig fer-ho en representació de CCOO, el sindicat que més detesto. Que consti que no hi estic afiliat ni penso fer-ho mai de la vida (ni a ells ni a UGT ni a cap altre gran sindicat d'aquests que es caracteritzen per abaixar-se els pantalons cada dos per tres davant de la patronal i el govern), però tampoc no coneixia ni confiava en cap altre sindicat petit i aquests darrers dies vaig massa de bòlit amb la feina (estic a ritme europeu: 65 hores setmanals) i no he estat capaç de combinar eficaçment el temps lliure i les ganes per a informar-me'n. De fet, el sindicat que (des del meu desconeixement) em feia més gràcia era la Intersindical-CSC, que a sobre tenen la seu prop de la feina, però per les qüestions temporals esmentades no m'hi vaig acabar d'atansar. I, en certa manera, me n'alegro, perquè tot just un parell hores després que haguéssim tancat la mesa electoral va passar el seu representant sindical per la botiga (bona targeta de presentació, sí senyor, arribar tot just a misses dites). Vam parlar molt poquet, però tampoc no em va convèncer. Potser perquè va posar tot l'èmfasi en la qüestió nacional, factor que considero molt important (i, de fet, bona part del seu atractiu és que són l'únic sindicat més o menys gran que se situen en el marc nacional català i no en l'espanyol) però em va semblar que tenia poques coses a oferir més enllà d'aquest posicionament catalanista. Però potser sigui perquè vam parlar-ne poc. En qualsevol cas, no em va despertar aquella confiança que justificaria sacrificis. Per exemple, a través de CCOO puc aconseguir molt més fàcilment (i me n'aprofitaré, evidentment) assessorament sindical i cursos de formació, perquè tenen molts més afiliats i recursos que no m'oferiria la Intersindical. Pel que fa als assessors, a CCOO es deuen comptar a desenes, mentre que aquests pobrets amb prou feines en tenen un parell. Però de gust assumiria els desavantatges pràctics d'aquestes mancances si m'haguessin arribat al cor i cregués que són el futur sindical de la classe treballadora d'aquest país, i que cal col·laborar-hi precisament quan són petits per a ajudar-los a créixer i a esdevenir una peça clau, ferma i coherent en les negociacions econòmiques. Però no ho han fet, i els veig com qualsevol altre sindicat, amb el benefici de la catalanitat i el perjudici dels recursos. I com que em vaig presentar a les eleccions en un sentit eminentment pràctic, prefereixo empassar-me l'orgull i assumir la vergonya d'anar amb CCOO. Humiliació que dedico a tots aquells que sempre em diuen que em llicenciï, que em faci professor i que provi de canviar el món des de dins. ;-) Doncs ara us he fet cas, en contra dels meus principis, i he entrat una mica més endins del cos de la bèstia.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Falangistes

Santoña acapara aquests dies la portada per l'atemptat mortal d'ETA. Però allò que la majoria de mitjans de comunicació amaguen, i que és una dada important per a comprendre millor el "conflicte basc" ara que hi ha tants partits il·legalitzats, és que un dels regidors de l'ajuntament és... de Falange! Aquest paio, de nom Leoncio Calle Pilla, ara fa un any va prometre que defensaria a trets l'estàtua dedicada a Carrero Blanco (un altre demòcrata de pro que compta amb el reconeixement oficial). Llegiu la notícia tal i com la va explicar Público. S'il·legalitzen partits, es tanquen diaris i s'empresonen activistes socials com els de Gestoras pro Amnistia. I tota la xusma borreguera a celebrar-ho com un triomf de l'Espanya Una Grande y Libre (perdó, volia dir de l'Estat de Dret). Ara bé, no passa res si la COPE promociona un llibre del sanguinari general franquista Queipo de Llano (llegiu-ne l'article pitjant aquí) o si els estadis van plens de simbologia franquista sense que hi hagi cap multa (perquè això només passa si el que s'exhibeixen són estelades, que clarament són una ofensa a l'Estat de Dret... perdó, ara volia dir a l'Espanya Una Grande y Libre). Una vergonya.

German Ramírez, el crack televisiu

M'ho feia saber anit el Guillem, que s'estava mirant la tele, tot emocionat: "¿saps qui participa en l'edició d'enguany de Gran Hermano?". I davant del meu desconeixement, en va tenir prou amb una onomatopeia: "rrriiiaaaau!". I efectivament, el nostre presentador preferit, el showman que ens havia entretingut fa un parell d'anys durant molts vespres al pis de Sagrada Família presentant un concurs al Canal Català, l'inclassificable German Ramírez, és dins de "la Casa". Per a què us en feu una idea aproximada, aquí teniu un video de quan era presentador: Ostres, amb aquest crack a la màniga no sé si podré mantenir el boicot a Tele5... És el puto amo! Ho sento, no me'n puc estar de linkar-vos un altre vídeo d'aquest monstre: aquest. I prou, que no podré parar de mirar-me'l i m'agafarà mal de panxa de tant riure...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Preparant una nova Guerra Mundial?

Aquests dies es parla molt de la crisi (quina crisi?), però trobo que, en general, s'amaguen dades força importants. D'una banda, no se'ns dóna la suficient informació per a poder contrastar dades, i així es fa difícil que els ciutadans conformem la nostra opinió a paràmetres mínimament objectius. Perquè, com sempre, el tractament informatiu tendeix a fomentar un posicionament emocional que reforci els judicis que ja teníem, de tal manera que, amb la injecció de diners públics per a ajudar els bancs, els anticapitalistes hi veurem la confirmació de què el model econòmic vigent és hipòcrita i desastrós, mentre que els seus defensors senzillament hi veuran una actuació extraordinària (però lògica i necessària) per a arreglar les males arts d'uns pocs especuladors sense escrúpols. Una manera, per exemple, de poder-se bastir una opinió racional sobre l'actual crisi seria poder-la comparar amb la crisi molt similar que va patir el sud-est asiàtic a finals dels anys 90, quan molts bancs van fer fallida i els respectius governs va decidir que els havien d'ajudar per a no acabar d'ensorrar el país (¿us sona?). Llavors, però, l'FMI va posar com a condició indispensable per a seguir prestant les seves "ajudes" que els governs no injectessin diners als bancs, i que es deixés al mercat actuar "lliurement". ¿Demostra això novament que són uns hipòcrites i interessats? Al meu entendre, sí, i clarament. Però realment no sé si senzillament estic reforçant els meus prejudicis, perquè en cap moment se m'informa de quines van ser les circumstàncies llavors i quines ara, és a dir, de si hi va haver diferències importants i de pes o no. De fet, he sabut d'aquest paral·lelisme quasi de casualitat, gràcies a aquest article, que m'ha remès a aquest altre (a partir del paràgraf que comença "in parts of Asia"). Trobo simptomàtic que, amb lo important que és la crisi i tanta "informació" que se'ns en dóna, ideològicament tothom es mantingui allà on ja era. Una mateixa informació serveix per a confirmar i refermar les conviccions de dos grups antagònics. Fantàstic, oi? Però en el fons no és aquest furt informatiu el que més em preocupa, sinó que s'ometi quin ha estat el factor que, al llarg del s.XX ha permès que el capitalisme s'anés perpetuant: la GUERRA. Gràcies a l'Iraq i la sang dels seus ciutadans, la indústria internacional (sobretot els seus sectors armamentístics, petroliers i de la construcció) ha pogut seguir creant riquesa aquests darrers anys. ¿I no recorda tampoc la gent, ara que tant es compara la crisi amb la del 1929, que si l'economia americana va poder recuperar-se i arribar a sobreeixir va ser gràcies a la Segona Guerra Mundial i als crèdits per a la posterior reconstrucció d'Europa? Com diu un comentari d'aquest article: el liberalisme econòmic capitalista soluciona les crisis destruint-ho tot (persones, productes, construccions, etc.) per a què tot estigui novament per fer i els sistema pugui respirar una mica i regenerar-se ; és per això que aquest sistema porta de forma implícita i necessària la guerra, la mort i el menyspreu de les persones, que sempre queden per sota dels objectes i dels diners. En un món malthussianament superpoblat, terriblement desigual i farcit de pobresa, on les noves generacions són cada vegada més estúpides, (fet que confirmaria la tesi d'aquest llibre que ja vaig ressenyar: que l'escola és la fàbrica dels soldats del futur) i els odis, rancors i enemistats polítiques s'agreugen i es radicalitzen, l'horitzó d'una Tercera Guerra Mundial no em sembla cap ximpleria.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Cursa de la Mercè

Temps total (10km) = 50:39 Km1 = 5:29 Km2 = 5:08 Km3 = 5:08 Km4 = 4:54 Km5 = 5:02 Km6 = 5:02* (5:47) Km7 = 5:02* (4:17) Km8 = 4:55 Km9 = 5:15 Km10 = 4:41 Hem fet millor temps que no esperàvem (sobretot jo, després d'una setmana en què he treballat de dilluns a dissabte un total de... 65 hores!), a una mitjana gairebé exacte de 5 minuts per quilòmetre. Els temps del Km6 i Km7 són la mitjana entre tots dos, perquè ens hem despistat i no hem vist el rètol dels 6km, i he pitjat el parcial al cronòmetre tan bon punt m'he adonat de l'error. Val a dir que probablement hagi estat més ràpid el Km7, ja que al Km5 hi ha hagut l'avituallament, que ens ha fet abaixar el ritme (i no només per a agafar l'ampolleta d'aigua, sinó que ens ha agafat una petita "pájara" després de beure). Em sorprenen els 5:15 del Km9, perquè he tingut la sensació que havíem apujat el ritme i tot. Als darrers 300 metres sí que he accelerat, i no sé com no m'ha rebentat un pulmó. A hores d'ara ja em maten les agulletes i els cruiximents. [PS 22/09]: He vist que ja han penjat els resultats en aquesta pàgina d'internet. I em sorprèn, desagradablement, una cosa: que a la llista es diferencia entre "temps final" i "temps real", però que la classificació es fa en virtut de la primera (que és falsa, perquè també hi ha el temps invertit fins passar pel Km0, ja que érem 9mil participants i la sortida es va fent de manera esglaonada) i no de la segona, que és el temps que s'ha trigat veritablement a recórrer els 10km. Així, jo apareixo al lloc total número 2747 i masculí 2610, amb un temps REAL de 50:42, mentre que el noi que va just davant meu (el 2746) va trigar 50:56... ¡14 segons més que jo! En canvi, el Guillermo, que només va trigar 7 segons més que jo, està en la posició 2775... De la mateixa manera, la noia que va entrar just darrere meu, de fet havia estat 1:18 més ràpida que no pas jo. En total, una classificació totalment falsa, amb l'estupefacció de saber que no els costaria gens d'ordenar les dades per temps real i no per temps final.

divendres, 19 de setembre de 2008

Robin Hood 2.1

(1) Darrera de l'antifaç del "Robin Hood dels bancs" de què parlàvem ahir s'hi amaga l'activista Enric Duran, un veí de Vilanova i la Geltrú de 32 anys. Algunes de les entitats financeres estafades ja l'han denunciat. Pur formalisme, perquè saben que elles no perdran res, i que serem els de sempre els qui pagarem els plats trencats: ja ens apujaran les comissions o qualsevol altra jugada...
[ACT 17:20h]: Aquest vespre hi ha convocada una manifestació de suport a l'acció de l'Enric Duran, a les 20h davant de l'ajuntament del teu municipi (malauradament, jo estaré treballant). També podeu visionar un vídeo que va enregistrar abans de desaparèixer: cliqueu aquí o també aquí. Cal destacar que, en el seu text reivindicatiu, l'Enric fa una crida a què ens hi sumem, per exemple retirant tots els nostres diners dels comptes bancaris, deixant de pagar els lloguers o hipoteques, etc. Si ho fa una persona sola, aquesta rebrà de valent, però si fóssim força gent... en fi, llavors rebríem tots de valent perquè sortiria l'exèrcit a garantir estabilitat o alguna d'aquestes collonades per a justificar que tot segueixi igual.
(2) Avui la premsa també ens porta una molt bona notícia sobre la lluita contra el capital i la propietat: l'Audiència de Madrid ha confirmat una sentència que proclama que enllaçar amb xarxes P2P per a descarregar arxius no és delicte. Llegiu-ho aquí. (3) Ara bé, sempre hi ha una altra manera (més clàssica, més oficial) d'entendre la solidaritat: la infanta Elena (la més subormal, per a entendre'ns) cobrarà 200.000€ anuals (!!) per a ajudar els nens de l'Amèrica Llatina. Llegiu-ne la notícia aquí. Encara no entenc com és que només un "desequilibrat" és el que els ataca amb còctels Molotov...

dijous, 18 de setembre de 2008

Robin Hood 2.0

M'agradaria tenir més temps per esplaiar-me tan en la notícia en sí com en les meves mostres d'agraïment (enorme, total i absolut) envers aquest Robin Hood del segle XXI que ha robat 492.000 euros als actuals xèrifs de Nottingham per a distribuir-los entre moviments socials i grups d'oposició al capital. Llegiu-ne la notícia tal i com la redactada el mateix super-heroi. D'altra banda, recentment s'ha sabut que una altra ànima generosa i altruista (aquesta del Regne Unit) ha estat condemnada a 18 mesos de presó per manllevar diners a la banca i donar-los gratuïtament a empreses amb problemes. Llegiu-ne aquí la notícia.
Endavant les atxes!

dimecres, 17 de setembre de 2008

De benestars i classes

Avui estic molt cansat, i ho estaré durant 10 dies més, perquè a la jornada laboral ordinària i he afegit un plus de 4 hores al matí per a repartir propaganda d'uns llibres d'oposicions que tenim a la botiga. I aquest dissabte treballo. I el vinent també. I ahir vam sortir a córrer (¡vuit vegades els trams d'escales de Montjuïc!), i diumenge és la cursa de la Mercè. Però el petit apunt d'avui el vull dedicar no al meu cansament físic, sinó al mental (perquè se m'esgoten les forces, però també la paciència). I per això parlaré breument de les classes benestants. De les mitges i mitges-altes que conformen el funcionariat que veig als edificis oficials on vaig a repartir propaganda. I de les mitges-altes i altes que vaig veure anit a la llotja del Camp Nou, on vaig poder entrar gràcies a una invitació de la mare del Guillermo. Les primeres, les funcionàries, farcides de gent estirada, eixuta i esquerpa, amb aquella mala combinació que resulta de vestir i aixecar el nas com a nou-rics però conservant els gestos banals i la mirada insípida de les masses despolititzades i apàtiques. Les segones, les del món directiu i empresarial, encara cobrint-se les espatlles amb un jersei lligat al coll i els canells amb un rellotge car i aparatós, però que perden la gomina i la compostura cada vegada que un cambrer els treu una nova safata de canapès i s'hi abraonen amb desfici i desmesura. Potser hi va haver un temps en què els rics (tergiversant la relació causa-efecte) venien a justificar la seva posició privilegiada comportant-se en públic amb educació i comediment. Ara ja ni això. Ara ja ni tan sols són baluard ni exemple de cap virtut, ni ideal ni principi. Si avui la massa proletària, esclava i deposseïda s'aixequés i escombrés la superfície de la terra amb la sed de la seva ràbia i el foc de la seva venjança, la justícia triomfaria sense haver perdut ni sacrificat res de gaire important. En 70 anys han canviat moltes coses, i les masses no s'han tornat a alçar d'ençà que l'art ja no és art, la civilització ja no és civilització, ni el futur ja no és futur.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Sabra, Xatila, Astúries

Avui és el 26è aniversari del començament de les matances a Sabra i Xatila, tan greus com la d'Srebrenica però menys publicitades, encara menys criticades i ja no gens condemnades per cap tribunal. I l'opressió ignominiosa contra els palestins ha seguit fins a dia d'avui, com ens recorda l'ex-ambaixador de Palestina a l'Argentina en aquest breu article. D'altra banda, i novament per rapidíssima unanimitat, el Tribunal Suprem espanyol il·legalitza ANV, pocs dies després de què el Tribunal Constitucional hagués declarat il·legal la consulta popular al País Basc. El famós atado y bien atado. Però ves per on que hi ha algun nus que comença a deslligar-se i encara hi ha temps per a l'esperança, tal i com fa públic avui en Vicent Partal: "el Suprem espanyol ha decidit que Astúries tinga 128 hectàrees menys, perquè una franja de territori asturià passa des d'ara a Castella-Lleó, per un plet interposat fa 125 anys. Sensacional. Segons el Suprem, doncs, es poden canviar les fronteres, que hi ha qui diu que són intocables? I encara més: es poden canviar adduint raons anteriors a la sacrosanta constitució. Interessant, sí senyor". Llegiu el seu Mail Obert complet pitjant aquí.

diumenge, 14 de setembre de 2008

La Xarxa Voltaire i la premsa oficial

Arribo tard, ja que és una notícia del passat mes d'agost. Però penso que paga la pena de fer-se'n ressò: la pàgina web de VoltaireNet va ser tancada (momentàniament, perquè ja torna a funcionar) a causa d'un article en què relacionava Nicolas Sarkozy amb la CIA. Llegiu-lo en anglès aquí, en castellà aquí i il·lustrat amb moltes fotos dels personatges implicats aquí (gràcies a una pàgina ben curiosa i conspirativa anomenada Proyecto Matriz o The Matrix Project). També va ser detingut un dels seus col·laboradors, Jurgen Cain Kulbel, que havia escrit un article mostrant que el cap de la missió ONU sobre l'assassinat de Rafik Hariri tenia vincles financers amb els assassins i que el seu assistent és un agent de la CIA implicat en segrestos. Així és com es tracta els periodistes compromesos i que volen fer públics fets que es voldrien mantenir ocults (bé, així o la línia més Putinera de l'assassinat, com el famós cas Politkovskaia), mentre que els venuts al servei de la mentida i la tergiversació s'asseguren uns bons sous als grans mitjans de comunicació, com estem veient amb les matances de pagesos a Bolívia i el seu vergonyós tractament informatiu.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Neoliberalisme d'Estat

Com que l'etiqueta de Capitalisme d'Estat ja es presta a confusions, podríem precisar tot inventant-nos la de Neoliberalisme d'Estat per a referir-nos a la injecció de 140.000 milions d'euros del govern dels EEUU a les grans companyies creditores Fannie Mae i Freddie Mac. Com bé reflexiona Javier Adler en aquest gran article, ¿on és ara la tan idolatrada mà invisible del mercat i la seva sacrosanta autorregulació? Novament, es fa palès que no és aquesta la veritable essència del neoliberalisme, sinó l'axioma "privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues", com també podem veure en la crisi de l'automoció a l'Estat espanyol. I els grans ideòlegs i promotors del neoliberalisme bé que ho saben, però es limiten, amb cínica resignació, a confirmar que aquest (el real) és un sistema econòmic defectuós. I posats a triar entre sistemes ideals, jo optaria clarament pel comunista. PS [11/09/2008]: A l'Amèrica del Sud, on les nacionalitzacions semblaven només merèixer els "nostres" insults (principalment a Veneçuela i a Bolívia), es poden produir excepcions si el govern és de dretes i són els accionistes els interessats en vendre un producte deficitari, com és el cas de la venda d'Aerolinias Argentinas (a mans de capital espanyol) al govern d'aquell país. Llegiu la notícia tal i com l'explica el diari El Mundo, i fixeu-vos també en els darrers paràgrafs: les empreses espanyoles estarien disposades a tornar a comprar Aerolinias Argentinas en un futur, amb la condició que abans se n'hagin depurat les restes de peronisme i sindicalisme entre els seus treballadors. Se'ns mostra així el trist paper reservat avui dia als Estats: la de fer de policies i carcellers locals del neoliberalisme global. El que deiem: neoliberalisme d'Estat...

dilluns, 8 de setembre de 2008

Pobresa (material i moral)

Segons informa un article del diari Avui (tot i que cal desxifrar alguna de les dades, no fos cas que dient-ho més clarament algú pogués emprenyar-se): (1) Hi ha un 29,2% de catalans (2.100.000 habitants!!) que són pobres. Anem a pams: (a) Un 19,2% (1.380.000 hab) viuen en famílies de "pobresa moderada", és a dir, que a casa seva s'ingressa una mitjana de 6.300€ (bruts o nets??) anuals per cadascun dels membres. Per exemple, en una família amb 3 membres (pare, mare i nen), es rep un sol sou de 18.300€ anuals (1.500€/mes) o dos sous de 9.100€ (758€/mes). Vaja, un perfil de parella quasi-mileurista. (b) El 10% restant (720 mil) són molt pobres. I es divideixen entre: (c) Un 7,2% (518 mil) que viuen en la "pobresa alta", és a dir, a casa seva s'ingressa una mitjana de 4.500€ anuals per persona. Per exemple: en la família amb tres membres només rebrien un sou de 13.500€ l'any (1.125€/mes) o dos de 6.750€ l'any (562€/mes). (d) Un 2,8% (201 mil) viuen en la "pobresa severa", és a dir, a casa ingressen una mitjana de 3.200€ per any i persona. En el cas de la família trimembre exemplar, tindríem un sol sou de 9.600€ (800€/mes) o dos de... en fi, prefereixo no calcular-ho. I malgrat tot plegat, l'any 2006 el sou mitjà era de 1450€ bruts mensuals. Sort que no sé ni matemàtiques ni estadística, perquè em sembla que m'emprenyaria encara més. En qualsevol cas, com que el PIB va pujar un 2,5% el primer trimestre del 2008, la lectura com déu mana diu que l'economia va bé i que el país progressa. Sí, cap al desastre. Com tot el planeta (quin consol). Les dades són d'un estudi de Caixa Catalunya, que malgrat que amb el volum de calerons que mou podria ajudar totes aquestes famílies, aprofitarà aquests nous coneixements per a millorar les seves polítiques exprimidores (perdó, hipotecàries) i els seus fons d'inversió hipòcrites (perdó, l'Obra Social). Que hi ha més pobres? Perfecte! Més gent agafada pels collons i més desgraciadets en nom dels quals justificar infraestructures, càrrecs i projectes estúpids, que del que es tracta és de moure la pela (la seva). I sempre queda la possibilitat, si el nombre de pobres es dispara i amenaça d'aixafar les xifres d'aquests estudiosos, d'amagar-los i fer com si no existissin, com havien fet els americans amb els negres pobres de Lousiana abans que l'huracà Katrina no els tragués surant a la superfície, o encara més vergonyosament el Banc Mundial, que "de cop i volta" es va adonar que al món hi havia 400 milions de pobres més que no es pensaven. De fet, 400 milions és la xifra de moda a l'hora d'amagar dades que no interessen: 400 milions podrien ser els nens víctimes del tràfic il·legal de menors, i 400 milions podrien ser els petits agricultors seriosament afectats per la crisi dels aliments. Però malgrat que molta gent encara s'escandalitza i adopta un posat greu quan es parla dels milions de morts del nazisme i el comunisme, sembla nogensmenys immunitzada a aquests estralls capitalistes de 400 milions de víctimes. Tampoc no importen els milers de soldats morts en la Guerra d'Irak, que ja fa temps que superen en nombre les víctimes dels atacs a les Torres Bessones, que tampoc no van importar mai (bé, van tenir importància a l'hora de justificar una guerra, i també va ser important que la majoria fossin negres o hispans i no hi hagués cap alt càrrec o persona important dins de les Torres durant l'atac). ¿Els Estats Units capaços d'assassinar alguns dels seus ciutadans per a aconseguir un objectiu estratègic? Si algú encara en dubtava després de l'Operació Northwoods, ara el prestigiós periodista Seymour Hersh (guanyador d'un Pullitzer) ha desvelat que el gabinet del vice-president Dick Cheney havia jugat amb la possibilitat de provocar una guerra amb l'Iran acusant el país àrab de la mort d'uns marines, que en realitat haurien assassinat uns altres marines disfressats de soldats iranians. Retorçat? Llegiu-ne l'article. I repeteixo que no seria el primer cas estatunitenc (o dels seus amiguets colombians) del recurs al mètode de la falsa bandera.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Córrer: primers temps en 8km

Aprofitant que estem sortint a córrer regularment amb el Guillermo, ahir em vaig anar a comprar un cronòmetre (un Timex W-194 rebaixat de 64 a 32€), i avui diumenge hem corregut 8 kilòmetres al llarg de la Gran Via, en un circuit que hem dividit en 7 trams segons el càlcul de distància que ens ofereix el Google Earth (sobre el total de 3,5km entre el tram1 i el T3) i sobre el càlcul de 7,5 illes de cases per kilòmetre segonsel mapa del recorregut de la propera Cursa de la Mercè, que també passarà per la Gran Via. Aquests en són els resultats: Hora de sortida: aprox. les 21:40h T1: Vilamarí - Villarroel/Casanova (1km) = 4:38m T2: Vill/Casanova - Pau Claris (1km) = 6:11m T3: Pau Claris - Marina (1,5km) = 6:45m T4: Marina - Pau Claris (1,5km) = 7:53m T5: Pau Claris - Vill/Casanova (1km) = 6:10m T6: Vill/Casanova - Vilamarí (1km) = 5:54m T7: Vilamarí - Vill/Casanova (1km) = 5:32m Total 8km = 43:05m Mitjana aprox. de minuts per kilòmetre = 5:25 Els resultats entre trams són força dispars a causa principalment de les inevitables molèsties urbanes (semàfors, principalment), però també perquè hem anat a ritmes diferents (sobretot a T1, a un ritme força ràpid i a T3, amb els darrers 200m a tota pastilla). En general, però, estem molt contents, perquè només fa 3 mesos que estem sortint a córrer, i ho fem d'una manera totalment amateur i sense cap programa d'entrenament, entre 2 i 3 dies per setmana i fent sèries, escales, pujada o recta segons ens vingui de gust al mateix dia. I malgrat aquesta nostra total inexperiència i cutreria, podem córrer els 10km de la propera cursa de la Mercè entre els 50 i els 55 minuts. Si és que aguantem tanta estona a aquests ritmes, perquè estem acostumats a parar una estona quans ens hem cansat molt (avui ho hem fet només durant 1 minut entre el T3 i el T4, i després entre el T6 i el T7). Però confiem que el que perdrem per acumulació de kilòmetres ho guanyarem per motivació, ja que serà la nostra primera prova oficial.

Tergiversar (Bolivia i la Klein)

Com que em mantinc improductiu, seguiré utilitzant articles d'altri. Avui n'he triat dos: (1) aquest del Pascual Serrano en què denuncia el tractament que ha donat la premsa espanyola (especialment El País) als resultats del referèndum bolivià d'ara fa un mes i (2) aquest altre (o la seva traducció al castellà, però sense els enllaços) de la Naomi Klein en què respon a algunes crítiques al seu llibre La Doctrina del Xoc. En cito un fragment del penúltim paràgraf: "Si estàs preocupat perquè consideres que exagero el suport de Milton Friedman al règim brutal d'Augusto Pinochet, llegeix la carta que li va escriure. Si sospites que estic fent que el capitalisme del desastre sembli més conspirador del que és, llegeix les actes d'una reunió que va tenir lloc a la Fundació Heritage tot just dues setmanes després de què els dics es trenquessin a Nova Orleans: s'hi presenten 32 "solucions de lliure mercat" per a l'Huracà Katrina i els alts preus del petroli, moltes de les quals han estat defensades per l'Administració Bush". Vinga va, un parell d'articles més: (3) aquest d'economia i (4) la traducció de l'últim article del Santiago Alba (a la que també hi podeu accedir a través de la columna de la dreta, secció "blogs de visita habitual").

dimecres, 3 de setembre de 2008

Nietzsche reaccionari

Per tal d'escriure alguna cosa i trencar el silenci d'aquest meu blog, enllaço amb aquesta entrevista sobre Nietzsche al filòsof argentí Nicolás Alberto González Varela que publica avui Rebelión (que també li publica aquest article sobre Nietzsche i la Comuna de París, que encara no he llegit). Només un parell de pinzellades: --S'hi sosté la tesi, que sempre he cregut la més versemblant, de què Nietzsche és un filòsof radicalment reaccionari (furibund opositor al projecte racional i il·lustrat) i aristocràtic (furibund opositor del cristianisme, comunisme i totes aquelles teories que defensin la igualtat i la justícia). Els qui acusen la seva germana de retocar els textos per a acostar-los al nazisme s'equivoquen doblement: (1) els textos no retocats no deixen de dir res que no diguin els retocats i (2) molts dels retocs de la germana van ser precisament en sentit contrari: suavitzar passatges incòmodes i incloure comentaris positius sobre intel·lectuals jueus. --Per tant, segons l'autor, resulta una impostura reapropiar-se'l des de postures d'esquerres. Però en això discrepo parcialment: malgrat que sí que és impossible (i fal·làs) encabir el projecte ultradretà de Nietzsche en un àmbit d'esquerres, penso que conté elements prou interessants, com per exemple: (a) mantenir una actitud crítica radical i insubornable amb la realitat, (b) denunciar els impostors (per exemple, tota la patuleia de mediocres que es creuen excel·lents pel simple fet d'exercir càrrecs universitaris i institucionals) (c) sentir vitalment allò que es pensa (tot i que no sé si Nietzsche va experimentar alguna cosa més enllà del xoc traumàtic per les conseqüències de la teoria de l'etern retorn), etc. --També podria ser un bon indicador per a l'esquerra futura tota la seva crítica al progrés i la lògica, ja que una de les errades més grans del socialisme real (per exemple el rus) va ser la seva obsessió pel progrés i la submissió a la lògica matemàtica del rendiment econòmic, que els va permetre mostrar que no eren menys productius que els americans però que també va ofegar en la pobresa i l'esclavitud a la majoria de ciutadans que pretenien alliberar. Avui encara em sembla que a la gran majoria de marxistes els interessa demostrar que el comunisme pot ser tan productiu i aportar tant de progrés com el capitalisme, quan (segons el meu modestíssim entendre) ja hem assolit uns nivells més que suficients tant de producció com de progrés i ara el que cal és senzillament distribuir-los entre tota la població. Nietzsche avorria de la concepció lineal i progressiva de la història, i potser nosaltres hauríem de fer una mica el mateix i construir un sistema social a partir d'unes concepcions determinades, independentment que aquestes siguin conseqüència o no de fets anteriors. Així, també, evitaríem que els Països del Tercer Món hagin de passar forçosament (segons la lògica marxista clàssica) per una situació d'explotació capitalista abans de poder-se alliberar en el comunisme. --Per a acabar, una reflexió de l'autor: "No és casualitat que el gruix del Nietzscheanisme d'esquerres, a tots els països, sigui en realitat una ala esquerra liberal-llibertària, individualista però servil a les institucions de l'estat, antisocial, paternalista i estètica". --I tres dels aforismes de Nietzsche que se citen al llarg de l'entrevista: (1) "Els homes inferiors tenen necessitat, per la seva simplesa i idiotisme, de la lògica, la intel·ligibilitat abstracta de l'existència, perquè la lògica tranquil·litza i inspira confiança". [[¿I que no es fonamenta el marxisme en un materialisme radical, en oposició a abstraccions opressives??]] (2) "Intento d'avisar a totes les forces realment existents d'aliar-nos i provar de domar, mentre encara hi siguem a temps, els estrats socials des dels quals amenaça el perill de la barbàrie". (3) "Si les classes treballadores aconsegueixen comprendre que a través de la formació (educació general) i de la virtut poden avui superar-nos fàcilment, llavors serà la nostra fi".