diumenge, 28 de setembre de 2008

Satisfacció

Són quarts de deu de la nit, i vaig molt cansat després d'un dissabte feiner d'onze hores que culmina una altra setmana de més de seixanta. En acostar-me a l'estació del Bicing, veig que no hi ha cap plaça lliure per a estacionar-hi la meva. Em cago i recago en la puta. Afortunadament, apareix una noia per la cantonada i n'agafa una. Me la miro, i malgrat que se'm disparen els prejudicis i se'm fa molt antipàtica (fa tota la pinta de cobrar més de 1500€ al mes però va de hippy) m'espero a què la provi, ja que l'índex de bicicletes en mal estat és molt alt i es quedaria sense espai lliure per a poder canviar-la per una de nova si jo hi aparqués la meva. Triga la hòstia a lligar-hi la bossa i a graduar-se l'alçada del seient, però jo sóc tot paciència i contenció de mals pensaments, que van en augment com més em fixo en els detallets de la seva vestimenta i la cara de supèrbia i mala hòstia que la natura li ha donat. Però un cop s'hi asseu, en lloc de posar-se a pedalar comença a fer noséquè amb la cama i a regirar novament la bossa. I jo vull mirar l'Espanyol-Barça. Intentant posar la meva millor veu, li demano: —Perdona, et va bé la bici? —Perdón? —em respon tota seca i amb cara d'haver-li ferit l'orgull. —Que si et va bé la bici. Se'm queda mirant un moment (tinc la sensació, per la cara de fàstic que em dedica, que sospesa la possibilitat que jo sigui un ionqui que trafica amb bicis públiques i que està provant de lligar amb ella), i se'n torna a remenar la bossa. Ni es digna a respondre'm. Ara bé, jo ja n'he tingut prou, i aparco la meva en el lloc buit que m'ha deixat, i comprovo que queda ben subjecte. Ella, mentrestant, ha intentat pedalar i s'ha trobat que la bici està espatllada. Es gira per a canviar-la, i se n'adona (per fi se n'adona!) de la situació. —Oye, que la mía no va y debería canviarla —sí, sí, tot arrepentiment i bones maneres, la xiqueta. —És el que probava d'evitar. —Es que no entendía el por qué de tu pregunta. —Doncs ara ja l'entens [gilipolles!]. I m'allunyo tot acomiadant-me amb un arronsament d'espatlles i una cara de "què hi farem [si ets gilipolles]!". I abans de girar la següent cantonada, cent metres enllà, em giro i me la veig encara damunt de la bici, però ja no remena la bossa. Es mira l'horitzó amb la seva cara de restrenyida, que ara també dóna mostres de nerviosisme i d'impaciència. I em sobrevé una profunda satisfacció que em redimeix de tots els mals moments provocats per la infinitat de clients estúpids que he hagut de patir al llarg del dia.

2 comentaris:

1400grados ha dit...

Iba leyendo y a medida que avanzaba pensaba "la mata,... la ha matao y lo confesará aquí...".

Estas cosas a mí me dan mucha pena. Porque a parte del miedo a los desconocidos, existe una especie de "no me molestes" que diría que es una seña de identidad de Barcelona. No es sólo que la gente no actue ¿civicamente?, sino que nadie espera encontrarse con alguien ¿normal?. Y especialmente estos modernillos supermegafashions.

La fiebre me altera.

Pd: ¿Clientes estúpidos? Con ése pésimo servicio que das, que siempre te vas de paseo con cualquier amigote que te visita...

Joan Vecord ha dit...

El texto está encriptado. Con la clave adecuada, pone incluso dónde la he enterrado y lo que hice con el pírcing de su labio inferior (me refiero DE LA BOCA, "labio inferior DE LA BOCA", que nada me da más miedo que tu leyéndome con fiebre).

Lo de la estupidez y altanería de mis conciudadanos no es algo que haya descubierto ahora, pero tantas horas repartiendo folletos por la calle hace que no pueda dejar de encontrarme con ello minuto sí y minuto también, y se me ha reforzado una especie de tirria social. Ya no es que desconfíe que podamos conseguir un mundo más justo y decente, sino directamente que no le veo la gracia de que se aproveche de ello tanto gilipollas. En fin, será que en esencia los seres humanos somos esto: unos gilipollas incivilizables y engreídos. Pero nos vamos a poner gafas de pasta y a ir de guays, eso sí. Gilipollas, hipócritas e impostores.

Le voy a poner un altar al cometa Halley. Su impacto sí que me redimiría y no el intercambio de sopapos con la pijita de ayer. Eso y dormir, que creo que necesito dormir.