Pobresa (material i moral)

Segons informa un article del diari Avui (tot i que cal desxifrar alguna de les dades, no fos cas que dient-ho més clarament algú pogués emprenyar-se): (1) Hi ha un 29,2% de catalans (2.100.000 habitants!!) que són pobres. Anem a pams: (a) Un 19,2% (1.380.000 hab) viuen en famílies de "pobresa moderada", és a dir, que a casa seva s'ingressa una mitjana de 6.300€ (bruts o nets??) anuals per cadascun dels membres. Per exemple, en una família amb 3 membres (pare, mare i nen), es rep un sol sou de 18.300€ anuals (1.500€/mes) o dos sous de 9.100€ (758€/mes). Vaja, un perfil de parella quasi-mileurista. (b) El 10% restant (720 mil) són molt pobres. I es divideixen entre: (c) Un 7,2% (518 mil) que viuen en la "pobresa alta", és a dir, a casa seva s'ingressa una mitjana de 4.500€ anuals per persona. Per exemple: en la família amb tres membres només rebrien un sou de 13.500€ l'any (1.125€/mes) o dos de 6.750€ l'any (562€/mes). (d) Un 2,8% (201 mil) viuen en la "pobresa severa", és a dir, a casa ingressen una mitjana de 3.200€ per any i persona. En el cas de la família trimembre exemplar, tindríem un sol sou de 9.600€ (800€/mes) o dos de... en fi, prefereixo no calcular-ho. I malgrat tot plegat, l'any 2006 el sou mitjà era de 1450€ bruts mensuals. Sort que no sé ni matemàtiques ni estadística, perquè em sembla que m'emprenyaria encara més. En qualsevol cas, com que el PIB va pujar un 2,5% el primer trimestre del 2008, la lectura com déu mana diu que l'economia va bé i que el país progressa. Sí, cap al desastre. Com tot el planeta (quin consol). Les dades són d'un estudi de Caixa Catalunya, que malgrat que amb el volum de calerons que mou podria ajudar totes aquestes famílies, aprofitarà aquests nous coneixements per a millorar les seves polítiques exprimidores (perdó, hipotecàries) i els seus fons d'inversió hipòcrites (perdó, l'Obra Social). Que hi ha més pobres? Perfecte! Més gent agafada pels collons i més desgraciadets en nom dels quals justificar infraestructures, càrrecs i projectes estúpids, que del que es tracta és de moure la pela (la seva). I sempre queda la possibilitat, si el nombre de pobres es dispara i amenaça d'aixafar les xifres d'aquests estudiosos, d'amagar-los i fer com si no existissin, com havien fet els americans amb els negres pobres de Lousiana abans que l'huracà Katrina no els tragués surant a la superfície, o encara més vergonyosament el Banc Mundial, que "de cop i volta" es va adonar que al món hi havia 400 milions de pobres més que no es pensaven. De fet, 400 milions és la xifra de moda a l'hora d'amagar dades que no interessen: 400 milions podrien ser els nens víctimes del tràfic il·legal de menors, i 400 milions podrien ser els petits agricultors seriosament afectats per la crisi dels aliments. Però malgrat que molta gent encara s'escandalitza i adopta un posat greu quan es parla dels milions de morts del nazisme i el comunisme, sembla nogensmenys immunitzada a aquests estralls capitalistes de 400 milions de víctimes. Tampoc no importen els milers de soldats morts en la Guerra d'Irak, que ja fa temps que superen en nombre les víctimes dels atacs a les Torres Bessones, que tampoc no van importar mai (bé, van tenir importància a l'hora de justificar una guerra, i també va ser important que la majoria fossin negres o hispans i no hi hagués cap alt càrrec o persona important dins de les Torres durant l'atac). ¿Els Estats Units capaços d'assassinar alguns dels seus ciutadans per a aconseguir un objectiu estratègic? Si algú encara en dubtava després de l'Operació Northwoods, ara el prestigiós periodista Seymour Hersh (guanyador d'un Pullitzer) ha desvelat que el gabinet del vice-president Dick Cheney havia jugat amb la possibilitat de provocar una guerra amb l'Iran acusant el país àrab de la mort d'uns marines, que en realitat haurien assassinat uns altres marines disfressats de soldats iranians. Retorçat? Llegiu-ne l'article. I repeteixo que no seria el primer cas estatunitenc (o dels seus amiguets colombians) del recurs al mètode de la falsa bandera.