dimecres, 17 de setembre de 2008

De benestars i classes

Avui estic molt cansat, i ho estaré durant 10 dies més, perquè a la jornada laboral ordinària i he afegit un plus de 4 hores al matí per a repartir propaganda d'uns llibres d'oposicions que tenim a la botiga. I aquest dissabte treballo. I el vinent també. I ahir vam sortir a córrer (¡vuit vegades els trams d'escales de Montjuïc!), i diumenge és la cursa de la Mercè. Però el petit apunt d'avui el vull dedicar no al meu cansament físic, sinó al mental (perquè se m'esgoten les forces, però també la paciència). I per això parlaré breument de les classes benestants. De les mitges i mitges-altes que conformen el funcionariat que veig als edificis oficials on vaig a repartir propaganda. I de les mitges-altes i altes que vaig veure anit a la llotja del Camp Nou, on vaig poder entrar gràcies a una invitació de la mare del Guillermo. Les primeres, les funcionàries, farcides de gent estirada, eixuta i esquerpa, amb aquella mala combinació que resulta de vestir i aixecar el nas com a nou-rics però conservant els gestos banals i la mirada insípida de les masses despolititzades i apàtiques. Les segones, les del món directiu i empresarial, encara cobrint-se les espatlles amb un jersei lligat al coll i els canells amb un rellotge car i aparatós, però que perden la gomina i la compostura cada vegada que un cambrer els treu una nova safata de canapès i s'hi abraonen amb desfici i desmesura. Potser hi va haver un temps en què els rics (tergiversant la relació causa-efecte) venien a justificar la seva posició privilegiada comportant-se en públic amb educació i comediment. Ara ja ni això. Ara ja ni tan sols són baluard ni exemple de cap virtut, ni ideal ni principi. Si avui la massa proletària, esclava i deposseïda s'aixequés i escombrés la superfície de la terra amb la sed de la seva ràbia i el foc de la seva venjança, la justícia triomfaria sense haver perdut ni sacrificat res de gaire important. En 70 anys han canviat moltes coses, i les masses no s'han tornat a alçar d'ençà que l'art ja no és art, la civilització ja no és civilització, ni el futur ja no és futur.