dimarts, 24 de febrer de 2009

Sí i No? (Contrainformacions)

Perdoneu que no escrigui res aquests dies. El trasllat de pis em té del tot ocupat (ja quasi ho tenim tot: aquesta nit passada ja hi hem dormit, i avui ens han posat la rentadora), i aquest cap de setmana vam pujar amb la Laura al carnaval de Solsona. Amb tot plegat, gairebé no he navegat per internet, i no he trobat cap notícia que comentar. O, millor, hauria de dir que no he tingut prou temps com per a currar-me una entrada sobre alguna notícia, perquè no he pogut verificar el més mínim el que s'hi diu. Com a mostra, dos botons: (1) Hi ha aquest vídeo al Youtube en el que, suposadament, uns pagesos palestins són disparats per l'exèrcit israelià. És cert? O és un muntatge? http://www.youtube.com/watch?v=zSECq3kxT4I (2) A Indymedia podem seguir una mena de teleserial sobre un "suposat" infiltrat de la policia en el cas d'aquell jove de Torà detingut ja fa un cert temps. En podeu llegir una de les darreres entrades o bé aquesta altra entrada en un dels blogs que donen suport a la tesi de l'infiltrat. Ara bé, amb el que he pogut llegir, m'ha resultat impossible de saber qui diu la veritat, perquè els comentaris van plens de "suposats" (sempre "suposats"!) àcrates i anarquistes que no hi estan d'acord. És molt preocupant, però ja estem massa acostumats a poder llegir una notícia i, si volem, la seva contrària. De moment, ja feia temps que trobàvem el més normal del món que els diaris ens diguessin que a una manifestació hi havien acudit "100 mil segons els organitzadors i 20 mil segons la Guàrdia Urbana", mentre que la veritat quedava en el limb i els lectors en la ignorància. En aquesta nostra Era de la Informació, només hem aconseguit tenir encara més versions diferents d'un mateix esdeveniment, quan del que es tractava era de tenir més fonts per a confirmar-ne una. L'autèntica, dit sigui per si de cas.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Blaveros catalans (Alzamora dixit)

En Sebastià Alzamora publica avui un interessant article, Blaveros Catalans, on torna a fer palesos els seus prejudicis, en aquest cas contra els parlants barcelonins. No diré que en molts casos no tingui raó, però em fa molta ràbia que ens fiqui a tots en el mateix sac i ens acusi d'arrogants i mandrosos lingüístics, quan senzillament és d'allò més normal que, quan sents parlar algú en un dialecte diferent del teu, no l'entenguis del tot bé de bones a primeres. Als comentaris de la pàgina de l'Avui hi he deixat 3 petites refutacions a algunes afirmacions que l'Alzamora deixa anar pel boc gros (com ens té acostumats, d'altra banda): (1) No és veritat que només passi en català. A la feina, un parell de vegades li he hagut de demanar a algun client sud-americà que em repetís el que deia, perquè tenia un accent castellà molt estrany (per a les meves oïdes) i no l'acabava d'entendre. I, malgrat que ma mare és andalusa, no sempre entenc tot el que diu algun andalús (sobretot si és de Cadis o Huelva, ja que la família de ma mare són de la part oriental: Córdoba, Jaén i Almería). (2) Tampoc no és veritat que "aquesta situació no es doni mai a l'inrevés" [és a dir, que algú de fora de Barcelona no entengui un parlant barceloní], perquè jo sé d'un parell de casos de valencians que m'han admès que els primers cops que van sentir parlar algú en dialecte oriental (fos per la tele o amb algú) no ens entenien ni la meitat del discurs, perquè els costava una mica adaptar-se a les nostres neutralitzacions vocàliques. (3) No sempre, doncs, és qüestió de mandra o d'arrogància. També hi ha vegades en què, senzillament, un s'exposa a una sonoritat que no havia sentit mai abans, i no veig que té d'estrany que al principi no s'entengui. Passa amb totes les llengües. Un company de pis que vaig tenir a Manchester (i fill d'aquesta ciutat anglesa) em va dir que no havia escoltat mai ningú parlar en "americà" fins als 4 o 5 anys, quan va anar al cine a veure un peli feta als USA, i em va dir que no va poder entendre gairebé res. I ara encara n'afegeixo un altre: (4) Com ja he comentat alguna altra vegada, considero que part de la culpa la té el model d'estandardització català, ja que per a un barceloní resulta moooolt difícil de poder escoltar algú que no parli la seva varietat dialectal (i, si ho fa, ho dissimula, com la Mari Pau Huguet). Ara, de vegades, encara en surt algun per TV3, però jo, que sempre me l'he mirada, no vaig trobar-me amb cap illenc fins a la universitat, i admeto sense cap vergonya (¿quina culpa en tenia, jo?) que al principi no entenia gaire els molts companys menorquins que vaig tenir. Ara bé: només al principi. A poc a poc m'hi vaig acostumar... ¡però evidentment va ser a força de parlar-hi, no per infusió divina! També podeu anar seguint els comentaris que deixen els lectors de l'Avui, perquè malgrat que molts són els típics trolls (provocadors) n'hi ha també d'interessants (i que posen en evidència les afirmacions ex cathedra del nostre escriptor). En reprodueixo algun exemple: -Estic d'acord quasi bé en tot el que diu el Sr. Alzamora, menys en què aquesta falta d'enteniment no es produeixi a Mallorca. Jo hi vaig sovint, he de dir que al principi em va costar entendre alguns mots. Ara bé als mallorquins els passava igual que a mi quan m'escoltaven i molts cops els havia de repetir el que deia. Crec que això passa perquè no tenim la facilitat de poder escoltar altres mitjans de comunicació amb les variants del català. Encara no estem "normalitzats" en la nostra llengua. --Soc de Barcelona i fa 33 anys que visc a Mallorca i lamento no estar d'acord amb el Sr. Alzamora doncs manta vegades m'he trobat en aquesta situació però al revés. A més cal dir que la manca de vocalització clara, en català i en qualsevol llengua, dificulta molt la comprenssió. --D'acord amb Joan Vecord. De fet, considerar que "aquesta situació no es dóna mai a l'inrevés", com diu l'Alzamora, és igualment arrogància, perquè és fals. [Aquesta m'ha agradat especialment ;-) ] --Jo sóc valencià; i sempre que he escoltat un altre dialecte, m'ha produït curiositat i estranyesa, hi ha hagut alguna llacuna de vocabulari, però mai he arribat a la incomprensió. El que sí que denuncie és la desconeixença de les isoglosses dels altres dialectes catalans que hi ha a Barcelona i la seua àrea. És brutal: per això crec que alguns dels programes de la Televisió Valenciana que paguen la pena haurien de veure's també a Barcelona --El mateix em comentava un amic anglès d'una estada que va fer als EEUU. Buscava feina, però s'en va tornar a Anglaterra doncs li costava molt entendre l'anglés USA. --Fa 15 anys que visc a França i parlo i entenc perfectament el francès de l'hexagon, com diuen aqui. Pero sovint tinc dificultats per entendre el francès del Quebec o del Congo belga, per donar dos exemples ben diferents. Pero ningu ha posat mai en dubte que es tracta de la mateixa llengua... --no es blaverisme, es manca de representacio d'aquestes variants de català en la TV i les radios catalanes. Si ho escoltessim més sovint, llavors ho entendriem. Jo ho veig com un fenomen nou a incorporar, no com un blaverisme intrinsec del nostre poble, per la mort de deu, no ens matxaquem l'autoestima! --Més que qüestió d'actituds és falta de costum: fallen els canals que en una cultura normal divulguen les diferents parles. A TV3 hi surten pocs illencs. Si a les teles espanyoles no hi sortís ningú parlant en andalús, passaria el mateix. I no només és culpa de TV3, que només és una i té les prioritats que té; també els illencs s'han de 'guanyar' la presència en aquests canals de comunicació comuns i, a més, han de ser conscients que, en alguns casos, cal acostar-se a un cert nivell estàndard. --la llengua estàndard es basa en el català central, oi? Doncs el fet de tenir la preeminència de l'estàndard fa tenir aquestes actituds. Ara bé, tot depèn del respecte que ho té a la seva llengua materna. --És cert que el mallorquí pot costar una mica d'entendre si no l'escoltes mai (cal esforçar-se per entendre tot el que diu el Rafael Nadal quan parla la seva llengua materna). Tot és qüestió de posar-s'hi i en quatre dies ja ens acostumem. I de nou, a les Balears veuen TV3. --Alzamora, en alguns punts tens raó, però en d'altres t'equivoques estrepitosament. Una persona d'Amposta entén perfectament una persona de Barcelona perquè està acostumada a veure TV3, per posar un exemple. A l'inrevés és bastant més difícil. I quan dius que un madrileny entén sense esforç un andalús, pregunta-li a la Magdalena Álvarez.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Celebració i pirotècnia

En principi, l'àtic d'Urgell ja és nostre. Demà (dilluns) anem a signar el contracte de lloguer, i només un gir inesperat dels esdeveniments ens tornaria a sumir en aquella angoixa de buscar pis. Encara no ens n'hem fet a la idea, però la tranquil·litat assolida després de tants dies de neguit és ja suficient premi. I serà la re-hòstia quan les neurones despertin i siguem conscients que tenim aquella terrassa per a nosaltres. Però no ho celebrarem amb petards. I no pas perquè acceptem aquest cony de directiva europea que significaria la fi de les tradicions pirotècniques d'aquest país, sinó perquè (com la majoria ja sabeu perfectament) a mi les explosions no m'agraden gens ni mica. I com que no només no les suporto, sinó que em fan patir d'allò més, trobo que tinc el grau d'implicació suficient (diguem-ne, fins i tot, d'autoritat) com per a què la meva opinió sigui tinguda en compte. I he de dir que m'oposo fermament a aquesta directiva. És algo tan fàcil com que si algú té por de prendre-hi mal, que no hi vagi. És el que he fet jo tota la vida: mai em veureu la pell a Berga la setmana de la Patum, ni el cul per Solsona quan hi ha hagi els trabucaires galejant pels seus carrers, ni a València durant les mascletaes ; de fet, sempre que puc ni tant sols sóc a Barcelona la setmana prèvia a la revetlla de Sant Joan (tot i que enguany, amb els gastos del lloguer, no sé si podré marxar!). El meu problema no se soluciona amb la prohibició de les festes populars, sinó amb educació. A mi no em molesten les celebracions amb petards, sinó aquells maleducats que et llancen un piula sota els peus sense que ho esperis. Dit lo qual, aprofito per a deixar constància escrita (i tothom que m'ha vist sota pressió pirotècnica sap que no és cap mentida) de què quan sento una explosió el pànic em rebaixa a una situació de supervivència animal, i perdo el nord, els sentits i la moral. Vull dir, senyor jutge, que no haurà estat per sadisme que li hauré esclafat el cap quaranta vegades contra terra al meu agressor.

divendres, 6 de febrer de 2009

Mori el Rei (Escòria)!

Suposo que fruit del neguit i l'estrès pel tema pisos (de l'àtic d'Urgell, de moment, ens han dit que no, tot i que ara es mirarien els possibles avals paterns), avui tinc l'humor d'allò més tonto. M'he fet un fart de riure amb les Perles Informatives d'aquest passat gener, principalment amb dues de les notícies: la que diu que el Govern espanyol concedirà la Creu al Mèrit Aeronàutic als dos pilots que van morir després de xocar entre ells (tota una fita a premiar, sí senyor), i aquella altra que ens fa saber que el director de la CIA ha promès que no enviarà presoners de Guantánamo a "d'altres països on puguin ser torturats o sotmesos a situacions que violin els drets humans" (vaja, que en volen tenir l'exclusiva).
Per a acabar-ho d'adobar, a la botiga m'han demanat un llibre sobre el gran orador romà d'època républicana, Ciceró, concretament l'editat pel "Rei Escòria". M'he quedat amb un pam de nas. Després d'una petita investigació, he descobert que es tracta del llibre que il·lustra l'entrada d'avui, la traducció de la qual (com podeu comprovar si amplieu la imatge, a sota de tot) l'ha feta un tal "Reyes Coria". Fonèticament idèntics, trobo que s'hi escau més, per vocació republicana i antimonàrquica, la meva versió. Mori el Rei (Escòria)!

dimarts, 3 de febrer de 2009

Crisi immobiliària

Normalment, les èpoques en què he deixat desatès aquest meu blog ha estat degut a què les circumstàncies m'han mantingut allunyat de l'ordinador. I no parlo de circumstàncies externes, sinó de personals, de petitíssimes estacions anímiques que em fan preferir el passeig i la contemplació a la reflexió i la lectura ; és a dir, el carrer a la pantalla de l'ordinador. Però aquest cop no. Porto dies sense escriure res, sense ni tan sols llegir els diaris (¿encara queden palestins vius? ¿encara no han jutjat Israel?), però porto dies amorrat a la pantalla de l'ordinador. D'acord que m'he passat massa hores recuperant el meu escàs esperanto a Lernu, o viciant com un possès a Urban Rivals, però essencialment m'hi amorro perquè busco pis. Volem aprofitar, amb la Laura, l'avinentesa de què es dissol la comunitat de 4 solsonins on ara viu, i anar a viure plegats. És per això que ja ens trobem de ple en aquesta voràgine fatigosa de consultar Fotocases, Idealistes, Habitaclies, d'enviar sol·licituds, d'esperar respostes, de visitar cataus, de compartir visites amb 15 persones més, totes panteixant després d'haver pujat un 5è sense ascensor (perquè els sous no semblen donar per a gaire més si no hi juga la sort o, més humanament, la paciència). I, en aquestes circumstàncies, em fa una alegria enorme saber que, durant l'últim trimestre de l'any passat (¿aprofitant els diners del govern per a facilitar els crèdits?), els bancs han corregut a comprar pisos i terrenys. Ni més ni menys que 6.000.000.000€ (que es diu ràpid, però escrit fa més impressió), tres vegades més que l'any 2007 (¿que no havíem quedat que el 2008 era el de la crisi?), per a poder tenir encara més pisos buits i que l'oferta segueixi sent més baixa que la demanda, els preus no baixin massa i puguin seguir escanyant la gent amb hipoteques. No perdre el control de les nostres vides, vaja. I, malgrat aquesta descomunal despesa, han acabat l'any amb enormes beneficis. Digne d'admiració, sí senyor. Jo, de fet, ho celebraria a canonades (suposo que ja m'enteneu)... En fi, que aquests dies pateixo de crisi immobiliària. **AFEGITONS IL·LUSTRATIUS** (1) El fenomen dels pisos buits, però, és encara un misteri a Barcelona. No hi ha cap cens oficial de pisos buits. L'Ajuntament de Barcelona en va elaborar un d'aproximatiu l'any 2001, i el resultat va ser una quantitat espectacular: 100.771 pisos buits. És a dir, un de cada set pisos és buit. O, el que és el mateix, cada edifici de la ciutat té almenys un pis buit. [Extret d'El Punt del 13/10/2007]. (2) Dues de les idees principals del moviment [per l'habitatge digne] han estat d'una banda que cal un parc d'habitatge públic de lloguer que satisfaci les necessitats habitacionals de tota la població, posant en evidència l'article 47 de la Constitució espanyola que garanteix el dret a un habitatge digne i d'altra banda que cal fer aquest parc d'habitatge a partir dels més de 400.000 pisos buits que hi ha a Catalunya. Casualment, 400.000 son els pisos que suposarà el desenvolupament total de les AREs (més de 90.000 en la fase actual i la resta en fases posteriors). Com pot ser doncs que el govern faci front a la crisi de l'habitatge construint un nombre similar d'habitatges que els que actualment estan buits? La resposta es senzilla, les AREs no serviran per a facilitar l'accés a l'habitatge per a la majoria de les persones, sinó que són l'estratègia del govern per a ‘salvar els mobles' de promotores i immobiliàries que són els responsables de la situació de precarietat habitacional a la que cada cop mes persones ens enfrontem. [Extret de l'article El Govern d'Entesa i la destrucció del territori, publicat a La Fàbrica el 03/10/2008]