Crisi immobiliària

Normalment, les èpoques en què he deixat desatès aquest meu blog ha estat degut a què les circumstàncies m'han mantingut allunyat de l'ordinador. I no parlo de circumstàncies externes, sinó de personals, de petitíssimes estacions anímiques que em fan preferir el passeig i la contemplació a la reflexió i la lectura ; és a dir, el carrer a la pantalla de l'ordinador. Però aquest cop no. Porto dies sense escriure res, sense ni tan sols llegir els diaris (¿encara queden palestins vius? ¿encara no han jutjat Israel?), però porto dies amorrat a la pantalla de l'ordinador. D'acord que m'he passat massa hores recuperant el meu escàs esperanto a Lernu, o viciant com un possès a Urban Rivals, però essencialment m'hi amorro perquè busco pis. Volem aprofitar, amb la Laura, l'avinentesa de què es dissol la comunitat de 4 solsonins on ara viu, i anar a viure plegats. És per això que ja ens trobem de ple en aquesta voràgine fatigosa de consultar Fotocases, Idealistes, Habitaclies, d'enviar sol·licituds, d'esperar respostes, de visitar cataus, de compartir visites amb 15 persones més, totes panteixant després d'haver pujat un 5è sense ascensor (perquè els sous no semblen donar per a gaire més si no hi juga la sort o, més humanament, la paciència). I, en aquestes circumstàncies, em fa una alegria enorme saber que, durant l'últim trimestre de l'any passat (¿aprofitant els diners del govern per a facilitar els crèdits?), els bancs han corregut a comprar pisos i terrenys. Ni més ni menys que 6.000.000.000€ (que es diu ràpid, però escrit fa més impressió), tres vegades més que l'any 2007 (¿que no havíem quedat que el 2008 era el de la crisi?), per a poder tenir encara més pisos buits i que l'oferta segueixi sent més baixa que la demanda, els preus no baixin massa i puguin seguir escanyant la gent amb hipoteques. No perdre el control de les nostres vides, vaja. I, malgrat aquesta descomunal despesa, han acabat l'any amb enormes beneficis. Digne d'admiració, sí senyor. Jo, de fet, ho celebraria a canonades (suposo que ja m'enteneu)... En fi, que aquests dies pateixo de crisi immobiliària. **AFEGITONS IL·LUSTRATIUS** (1) El fenomen dels pisos buits, però, és encara un misteri a Barcelona. No hi ha cap cens oficial de pisos buits. L'Ajuntament de Barcelona en va elaborar un d'aproximatiu l'any 2001, i el resultat va ser una quantitat espectacular: 100.771 pisos buits. És a dir, un de cada set pisos és buit. O, el que és el mateix, cada edifici de la ciutat té almenys un pis buit. [Extret d'El Punt del 13/10/2007]. (2) Dues de les idees principals del moviment [per l'habitatge digne] han estat d'una banda que cal un parc d'habitatge públic de lloguer que satisfaci les necessitats habitacionals de tota la població, posant en evidència l'article 47 de la Constitució espanyola que garanteix el dret a un habitatge digne i d'altra banda que cal fer aquest parc d'habitatge a partir dels més de 400.000 pisos buits que hi ha a Catalunya. Casualment, 400.000 son els pisos que suposarà el desenvolupament total de les AREs (més de 90.000 en la fase actual i la resta en fases posteriors). Com pot ser doncs que el govern faci front a la crisi de l'habitatge construint un nombre similar d'habitatges que els que actualment estan buits? La resposta es senzilla, les AREs no serviran per a facilitar l'accés a l'habitatge per a la majoria de les persones, sinó que són l'estratègia del govern per a ‘salvar els mobles' de promotores i immobiliàries que són els responsables de la situació de precarietat habitacional a la que cada cop mes persones ens enfrontem. [Extret de l'article El Govern d'Entesa i la destrucció del territori, publicat a La Fàbrica el 03/10/2008]