diumenge, 8 de febrer de 2009

Celebració i pirotècnia

En principi, l'àtic d'Urgell ja és nostre. Demà (dilluns) anem a signar el contracte de lloguer, i només un gir inesperat dels esdeveniments ens tornaria a sumir en aquella angoixa de buscar pis. Encara no ens n'hem fet a la idea, però la tranquil·litat assolida després de tants dies de neguit és ja suficient premi. I serà la re-hòstia quan les neurones despertin i siguem conscients que tenim aquella terrassa per a nosaltres. Però no ho celebrarem amb petards. I no pas perquè acceptem aquest cony de directiva europea que significaria la fi de les tradicions pirotècniques d'aquest país, sinó perquè (com la majoria ja sabeu perfectament) a mi les explosions no m'agraden gens ni mica. I com que no només no les suporto, sinó que em fan patir d'allò més, trobo que tinc el grau d'implicació suficient (diguem-ne, fins i tot, d'autoritat) com per a què la meva opinió sigui tinguda en compte. I he de dir que m'oposo fermament a aquesta directiva. És algo tan fàcil com que si algú té por de prendre-hi mal, que no hi vagi. És el que he fet jo tota la vida: mai em veureu la pell a Berga la setmana de la Patum, ni el cul per Solsona quan hi ha hagi els trabucaires galejant pels seus carrers, ni a València durant les mascletaes ; de fet, sempre que puc ni tant sols sóc a Barcelona la setmana prèvia a la revetlla de Sant Joan (tot i que enguany, amb els gastos del lloguer, no sé si podré marxar!). El meu problema no se soluciona amb la prohibició de les festes populars, sinó amb educació. A mi no em molesten les celebracions amb petards, sinó aquells maleducats que et llancen un piula sota els peus sense que ho esperis. Dit lo qual, aprofito per a deixar constància escrita (i tothom que m'ha vist sota pressió pirotècnica sap que no és cap mentida) de què quan sento una explosió el pànic em rebaixa a una situació de supervivència animal, i perdo el nord, els sentits i la moral. Vull dir, senyor jutge, que no haurà estat per sadisme que li hauré esclafat el cap quaranta vegades contra terra al meu agressor.