dimarts, 25 de setembre de 2007

Així no anirem enlloc

Malgrat que la campanya contra la monarquia ja suma més de 3 mil adhesions personals, cal acceptar que aquesta xifra és una absoluta nimietat. D'acord que la majoria de mitjans de comunicació no en diuen res, que sempre fa cosa deixar les teves dades a internet (i més encara en un tema legalment delictiu com aquest) i que el lloc des d'on s'organitza destaca només l'element anticatalanista que suposa la xacra borbònica i no diu res de l'insult que representa per al concepte de ciutadania i democràcia. Però amb tot plegat 3 mil persones seguim sent una molt petita minoria. I seria una bona ocasió utilitzar aquesta petita espurna per a atiar el foc contra la monarquia. A sobre, quan algun polític s'apunta a la autoinculpació per la cremada de fotos, no triga ni un dia a aparèixer qui els acusa de botiflers i oportunistes. I no dic que no ho siguin (fa ja un parell d'anys que estic molt decebut amb ERC), però un dels molts llastres esgotadors que arrossega l'independentisme (en concret, però tota posició reivindicativa i crítica en general) és la guerra oberta entre les diferents capelletes. Mentrestant, l'enemic segueix fent-se fort, i el quintacolumnisme està que se surt, tal i com demostra el lamentable editorial de dilluns a La Vanguardia (Española). Nos ipsos dividimur, et illi vincent. I així no anirem enlloc.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Silent Nights

Ja estic instal·lat a casa mons pares. L'enyor pel Carlos, el Guillem i el pis em ve sobretot a les nits, perquè allà significava gresca, merder, soroll, jugar a la consola i fer el sopar tots junts muntant un bon sidral a la cuïna ; aquí amb mons pares, en canvi, és just el contrari, ja que a quarts d'onze ja dormen, i tota la casa és silenci i penombra. I és llavors quan em sobrevé una mica d'angoixa, reforçada per temptacions de penediment pel fet d'haver-los deixat. La via d'escapatòria més fàcil, que seria la de submergir-me i distreure'm a internet, la tinc impossibilitada per culpa dels cabrons d'ONO, que ens han deixat sense servei i ignoren les nostres reclamacions [m'han arribat a penjar dues vegades pel fet de, n'estic segur, adreçar-m'hi en català]. Conseqüentment, les pel·licules pel satèl·lit també les tinc vetades, perquè canvien els codis de protecció i no puc entrar a internet a buscar-ne els nous. Provo doncs d'aprofitar i posar-me a estudiar algo d'electricitat o fontaneria, però amb els manuals a la falda encara m'angoixo més. Acabo per tant agafant algun llibre dels vint-i-quatre mil que tinc començats, però les condicions ambientals no em són les idònies (silenci sepulcral i penombra trencada només pel focus del meu llum de lectura) i els ulls i el cap se'm cansen de seguida. És algo que recordo ja tenir quan estudiava a l'escola: em concentro molt millor envoltat de soroll (gent, teles, ràdios) que en silenci. Per això també m'agradava la biblioteca de llatí, perquè la gent hi parlava i era l'únic espai d'estudi a tot la universitat que no estava sotmès al règim dictatorial dels qui només poden estudiar forçant la gent a callar. Les regressions temporals em són massa freqüents, aquests dies. Tinc la sensació de què podria re-inserir-me en qualsevol de les etapes que he tingut a la vida (institut, universitat, biblioteca, institut Opina, Manchester, etc.) com si no hagués passat res des de llavors. A la botiga he tornat també aquesta setmana a fer la meva feina habitual de magatzem. I per primer cop, accentuat sens dubte pel retorn al casa dels pares, tinc la sensació d'haver fet un pas enrere. I posats a fer un pas enrere, m'agradaria de fer-ne uns quants més, molts més, i tornar a provar moltes coses d'una altra manera.

dijous, 13 de setembre de 2007

Ella et vol matar

Alguna vegada, a classe d'electricitat, tinc la sensació d'assistir a la celebració d'un ritual en honor d'una deessa, a qui s'admira amb la mateixa intensitat amb què se la tem. Tots els aparells són alhora mitjans per controlar-la i objectes amb què venerar-la ; totes les magnituds, coeficients i unitats que la defineixen són maneres de conèixer-la i alhora de protegir-se'n. Perquè Ella -ens recorda el professor que oficia de sacerdot- et vol matar. En una manifestació irrefutable de la seva perfecció, res pot aturar la seva naturalesa circular. Cap home no pot interposar-se en el seu camí si no és per a sucumbir-hi en un darrer gest de donació absoluta. El seu destí, com el del Sol, és viatjar ininterrompudament de l'aurora generadora de llum al crepuscle consumidor d'esperances. Però ella et vol matar. I ens condemna a defugir com vampirs dels seus rajos assassins, que ens busquen sense descans per a què l'ajudem a tancar un nou circuit de vida. Assolir-la es fondre-s'hi. Entrar-hi en contacte, qui ho sap, és potser l'accés a l'esclat de saviesa suprema i lluminosa que han buscat tantes heretgies. Entregar-s'hi és escindir definitivament la nostra naturalesa dualista: la carn que resta fàctica i fumejant, mentre que l'esperit s'incorpora als corrents inabastables i sempiterns de l'univers. L'electricitat ens vol matar, ens recorda el professor. Però a mi no m'ho sembla. Jo l'entenc. Senzillament és que no sap transmetre'ns el seu amor.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Retorn a la pàtria

Per si l'onze de setembre no era ja una data carregada de simbolisme, he aprofitat el seu caràcter festiu (no laboral, vull dir) per a fer bona part del trasllat de coses del pis del carrer Còrsega al de casa mons pares. Allà ara només m'hi queden el llit i les quatre coses necessàries per a sobreviure-hi fins dissabte, quan ho enllestirem del tot i consumaré la meva fugida cap a la mare pàtria. De moment, ho porto molt bé: veig que he desenvolupat fins a nivells impensables la capacitat d'impermeabilitzar-me davant d'atacs de nostàlgia (i només fa 5 mesos de l'anterior trasllat de pis, durant el qual hi sucumbia dia sí i dia també). Però no només és protecció davant de la nostàlgia, sinó també el fet de vèncer les veuetes interiors que (fregant la paranoia) m'omplen el cap sovint (i sobretot en els moments més inoportuns, quan voldria poder-me deixar anar pel corrent del moment i gaudir acríticament de l'instant) amb innumerables qüestions i replantejaments vitals. Un cas molt clar el tinc també durant les classes de lampisteria, en què és molt alta la temptació de cedir davant d'aquesta crida de les vísceres cerebrals a auto-visualitzar-me des d'una perspectiva objectiva, i preguntar-me què collons faig jo ara estudiant aquesta mena de coses, i què punyetes estic fent rodejat d'adolescents immigrants amb els que no tinc gairebé res en comú, i per què carall m'he gastat tants diners amb tot plegat, o... (la llista seria massa llarga). Però no, ara veig que sóc capaç de no cedir-hi i mantenir la concentració (que no sempre vol dir l'interès, malauradament) en les explicacions del professor. Però em temo que tot té un preu, i en aquest cas això vol dir (entre d'altres conseqüències que ara mateix se m'escapen) trencar emocionalment amb un passat amb el que sempre m'he sentit (i m'hi he volgut sentir) molt lligat. En un nou i aterrador pas en la meva fredor de psicòpata, fa dies vaig ser capaç de desfer-me (i encara no me n'he penedit) de tots els apunts que havia anat aplegant al llarg de la meva vida: a l'escola, a l'institut i (sobretot i encara amb perversa satisfacció) a la universitat. Molts i molts quilos del que fins fa poc havien estat tresors emotius i fonaments del meu present. Ara s'amunteguen en un abocador ple de merda, i jo sense remordiments. I també em sembla evident que aquest retorn a la pàtria és un pas més en el blindatge davant de tot allò que em resulta feridor. I que, com a l'hora de guardar records i apunts, no serveixen les mitges tintes. Encara hi ha coses que em fan mal, i tenir l'espina mig clavada no és gaire millor que tenir-la clavada del tot. [Bé, què collons, és clar que és molt millor, però no suficient!]. I hi ha coses que, malgrat que vulgui pensar que ja van cicatritzar, encara em suposen un dolorós retorciment càrdio-intestinal. Hi ha idiomes i noies que no puc seguir veient sense patir un daltabaix anímic i un desajustament mental. I em resulta tan temptador pensar que podria ser tan fàcil com amb els apunts i fotocòpies! Però no és en va que l'esperit sempre venç la matèria. [O era a l'inrevés??]. O que tampoc és el mateix combatre la matèria (apunts) amb més matèria (el meu jo actual, purament fàctic), que provar de vèncer mals esperits (el record de persones que m'he estimat sense correspondència) . Bé, d'aquí al deliri me'n separen 5 línies. Per això aquests dies m'estic millor, entre d'altres repressions, no escrivint res.