divendres, 17 d’abril de 2009

Llibertat vs Drets d'autor

Llegeixo amb tristor la següent notícia: els responsables de The Pirate Bay, condemnats a un any de presó. És clar que la condemna podria haver estat molt pitjor, però és una mostra més de què tots els àmbits de la nostra societat (judicials, policials, polítics, però també professionals i laborals) es posicionen en favor de la defensa del negoci d'uns pocs que del progrés de tots. Encara que tinguem els mitjans i tecnologia per a escampar la cultura arreu, tots els dispositius estan a l'aguait, ara que ens trobem en una època de revolució tecnològica, per a què segueixin existint aquesta mena de privacions (o, millor, privilegis) en benefici del nostre déu el capital. Com amb els puteros del Saratoga, correm el risc de deixar molta gent a l'atur per la ximpleria de voler seguir els principis il·lustrats de justícia i llibertat. Casualment, aquesta nit emetran per TV3, després de la pel·lícula V de Vendetta (¿celebrem la nit de l'anarquisme?), el documental RIP: a Remix Manifesto, que la televisió catalana descriu de la següent manera:
"Un documental transgressor sobre les restriccions a la creació que imposa el dret d'autor, o copyright, i la cultura que se'n pot derivar si es remesclen les obres culturals ja existents i es transgredeixen els límits de la propietat intel·lectual. Entrevistarem Ramon Muntaner, director de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) a la Zona Mediterrània. Al documental, el músic preferit del realitzador Brett Gaylor es diu Girl Talk. Gaylor vol fer una pel·lícula sobre Girl Talk, però descobreix que en lloc de transformar-lo en director de cinema això el convertirà en un criminal. Perquè Girl Talk no fa qualsevol tipus de música: fa mash-ups, o cançons a partir de fragments d'altres cançons, els propietaris legals de les quals batallen contra les noves tecnologies i l'ús nou i creatiu que es pot fer a partir de les seves creacions". I també: "En uns dies en què el nomenament de la ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, ha estat per molts, polèmic, tenint en compte la seva posició de defensora dels drets d'autor i del cànon per còpia privada i contrària a les descàrregues lliures i a l'intercanvi d'arxius per internet, "Sense ficció" emet Un manifest del remix, un documental que ha aixecat polseguera pel que fa a la nova manera d'entendre el copyright a partir de l'ús de les noves tecnologies. OPINIONS SOBRE Un manifest del remix: - "Una crida a l'acció poderosa, vibrant i molt divertida... Aquesta pel·lícula flueix a la perfecció." - The Globe and Mail. - "Alta energia ... atractiva i hiperarticulada. 4 estrelles " - Toronto Now. - "El documental més atractiu sobre la infracció dels drets d'autor que he vist mai" - Jian Ghomeshi, CBC. PREMIS REBUTS: - Edward Jones Audience Choice Award. 47è Ann Arbor Film Festival. - Premi especial del jurat. Festival Nouveau Cinéma Montréal. - Selecció oficial. International Documentary Festival Amsterdam. - Selecció oficial. Whistler Film Festival. "Sense ficció", l'espai documental de TV3, emet Un manifest del remix. En aquest documental, el realitzador i activista de la web, Brett Gaylor, explora la qüestió dels drets d'autor en l'era de la informació, repassant el panorama dels mitjans de comunicació del segle XX i trencant la frontera entre usuaris i productors audiovisuals. El protagonista central del documental és Girl Talk, un músic que encapçala les llistes d'èxits remesclant les cançons d'altres artistes. Però Girl Talk és un model democràtic a imitar o és un exemple clar de pirateria? Per explorar aquesta tesi, Gaylor comptarà amb les opinions de Lawrence Lessig, l'inspirador d'un manifest contrari als drets d'autor tal com els coneixem, i del ministre de Cultura del Brasil, Gilberto Gil, entre d'altres. El documental també ha estat part d'un experiment creatiu i de participació ciutadana, ja que el realitzador ha compartit per la xarxa tot el material amb què ha fet Un manifest del remix. Algunes de les creacions dels internautes s'han incorporat en el documental. Es pot consultar aquest material a www.opensourcecinema.org Un manifest del remix. Un documental produït per Eye SteelFilm en coproducció amb la National Film Board de Canadà. Més informació sobre el documental a http://www3.nfb.ca/webextension/rip-a-remix-manifesto/"

dimecres, 15 d’abril de 2009

Sant Jordi

En Jordi és policia, i dels bons. De jove va preferir no fer el vago com tota la resta sinó servir abnegadament a la comunitat. De fet, i durant aquests darrers anys, el Jordi ens ha defensat de tots els guarros, catalanistes i porreros que infesten el nostre país. I ara va i me'l volen engarjolar. Tal i com diu el Mail Obert d'avui a Vilaweb, en Jordi ha estat denunciat quatre vegades per tortures i maltractaments: pels tres de Gràcia, pels joves de Torà, per una fotoperiodista de Terrassa i per un jove de Sants que va sortir de comissaria amb els timpans rebentats, segons sentència ferma. I què volien que fes contra aquests antisistema, omplir-los de petons? Es mostrava igual d'inflexible durant les manifestacions a què ens tenen acostumats les noves fornades de progres, i era capaç d'enxampar un activista pel coll i cridar-li "Tu seràs el següent!". Gràcies, Jordi, pel teu fer tan clar i sincer. Qui altre, si no, hauria gosat de dir a l'advocat dels tres graciencs que "Vamos a por la Assemblea de Joves de Gràcia"? I com aquesta segur que en deu tenir tenir moltes altres d'amagades (probablement amb la cara tapada i un mocador palestí al coll, agredint els seus subordinats del Grup 6, que coordinava, per a permetre'ls de carregar), ja fos fent-se anomenar Jordi o José Javier Martín Pujal, el seu nom veritable. Amb aquest currículum exemplar jo estaria disposat a perdonar-li les seves flaqueses (físiques i morals) amb prostíbuls i cocaïna. A Londres ja n'han pres nota, i a les seves grans fites de matar immigrants brasilers o quiosquers de camí cap a casa, els bobbies no dubten ara tampoc d'atonyinar una dona indefensa. En Jordi José Javier n'estaria orgullós. Orgullós i tranquil, perquè sap que els seus negocis no corren perill i que ja n'hi ha qui se n'ocupa (com a mínim pel que fa a la Coca, un generós Guàrdia Civil). Ara bé, en aquesta llegenda tot el meu suport és amb el Drac, i espero que tan aviat com sigui possible empal·li aquests sants cavallers amb les seves pròpies llances i que els donin pel cul (mai millor dit).

dijous, 9 d’abril de 2009

El món s'acaba, anem-nos-en de putes!

No se'm malinterpreti. No estic fent pas una crida nihilista a aprofitar els darrers dies de la nostra existència realitzant actes d'intensitat extàtica, i a viure que són dos dies. No. Estic fent una proposta plena de seny i de sentit comú, pel bé del país. Aviam, si fa uns dies el nostre molt honorable president Montilla, davant del desolador panorama de la indústria automobilística, ens comminava a comprar més cotxes per a no ensorrar encara més el sector i donar començament a l'apocalipsi, ¿per què ara, que sabem que el tancament dels prostíbuls de Castelldefels estan afectant seriosament l'economia de la zona (llegiu-ne la notícia), hauríem de deixar morir aquest negoci tan productiu? Allò important és que seguim consumint. Tan és que sigui benzina o sexe. Tan és que els recursos naturals siguin limitats, que les condicions laborals dels treballadors siguin precàries o que la gran majoria de prostitutes siguin en realitat esclaves sexuals violades fins a 20 vegades cada dia i fins a 360 dies a l'any (els altres 5 no acostumen a poder treballar, mentre es recuperen d'alguna pallissa). Allò important és assumir que el nostre món potser no és perfecte, però sí el millor si el comparem amb les seves possibles alternatives. Perquè se'ns poden acudir moltes alternatives a la sortida de la crisi, però el fet de seguir engreixant la màquina, seguir comprant cotxes, d'assegurar-li al treballador de SEAT que podrà seguir gaudint dels seus horaris nocturns i als propietaris dels bars de Castelldefels que els seguirem abastint de puteros necessitats d'alcohol o cafeïna, tot plegat se'ns mostra amb lògica aclaparadora (gairebé divina) com la única realment viable. És la lògica capitalista, la més lògica de totes les lògiques, i el sentit comú de la nostra civilització tan bàrbara.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Sense internet (ni esperança)

Finalment, Vodafone em va comunicar que no em podia oferir una línia "per motius de seguretat". Vaig estar dubtant uns moments si es referien a què sóc algú prou perillós com per a no permetre-li navegar per la xarxa o bé si l'empresa havia aplicat censura per algun altre motiu. No va ser fins al tercer teleoperador (i a l'endemà) que se'm va poder oferir una mica de llum respecte de la seva negativa a donar-me servei, i aquest no va dubtar a culpar Telefónica dels meus maldecaps, i que els motius de seguretat no eran causa meva sinó de l'antiga companyia estatal, que s'aprofitava del control privilegiat que té sobre la major part de la infraestructura. Em va quedar una mala sensació al cos com si se m'haguessin tret de sobre llençant-li el mort en un altre, i no me'n vaig estar de mostrar el meu emprenyament per haver arribat a aquest carreró sense sortida gairebé un mes després d'haver sol·licitat l'alta, i que si els havia triat a ells i no a uns altres era precisament perquè s'havien compromès a què això no passaria. I encara van tenir la barra d'intentar-me colar un altre servei d'internet (no ADSL), i jo vaig aprofitar per a demanar que fessin el favor de cancelar tota mena de gestions en el meu nom i esborrar totes les meves dades. Després del seu astorament inicial (¿tan fort és el síndrome d'Estocolm d'aquests precaris mileuristes com per a sorprendre's de què algú no vulgui gaudir dels seus serveis tan exquisits?) , me'n va donar la seva paraula. Que ja sé que té el mateix valor que una merda seca de gos ple de puces a la sola d'una sabata vella i pudenta, però què hi farem. D'altra banda, això de no tenir internet té el seu costat positiu. Per exemple, t'estalvies de saber (i tot en un sol dia!) que la Guàrdia Civil segueix torturant, o de l'enèsim banquer corrupte que no rep el mateix tracte d'empresonament que l'Enric Duran, o com de barato els resulta a les grans farmacèutiques poder experimentar amb els pàries del planeta. I ja paro, no se m'acusi d'alarmisme com al físic italià que van denunciar quan va provar d'avisar els seus cociutadans de la imminència del terratrèmol.