dilluns, 24 de gener del 2011

El paisatge habitual de Barcelona: l'especulació.

Després de la manifestació de la reforma de les pensions que va acabar amb més de 400 persones volent celebrar una assemblea dins d'un cinemes abandonats a Via Laietana i el seu ràpid desallotjament, el nou i flamant conseller d'interior de CiU, en Felip Puig, defensor de les essències més tradicionals i ràncies del nostre país, va afirmar que les ocupacions i les alteracions de l'ordre públic no seran el paisatge habitual de Barcelona.

No, és clar que no: ell vol que Barcelona segueixi sent com fins ara. És a dir: ell vol la Barcelona dels 80.000 pisos buits (bé, això calculàvem fa un any, però les xifres segueixen creixent, també gràcies a la quantitat de pisos nous que no troben comprador), ell vol la Barcelona que no aplica el mateix zel ni mitjans ni velocitat en acabar amb el cas Millet (en el qual, mira tu per on, el senyor Felip Puig sembla estar-hi força implicat).

I és que les trames i corrupteles especuladores funcionen igual a tot arreu. El diari Público ha fet una petita investigació i ha trobat que la meitat dels edificis desallotjats a Madrid segueixen buits (també ho estava el cinema okupat dissabte, malgrat que feia 10 anys que hi penjava el rètol de "propera remodelació", fina ironia que es gasten a cal Balañá), i que entre els seus propietaris, a qui els jutges no dubten de donar tot el seu suport, hi ha gent com Leopoldo Arnáiz (processat per tràfic d'influències i negociació prohibida, i ara investigat pel cas Gürtel) o Pedro Román Zurdo (ex tinent alcalde de Marbella i imputat pel cas Malaya).

Aquesta és la guerra que tenim, i aquests cabrons defensors del seu ordre capitalista ja s'han marcat una propera batalla: la Carboneria, la casa okupa del carrer Urgell amb Floridablanca.

—[Addenda 25/01/2011]: a propòsit del que explica aquest article, podem concloure també que el paisatge habitual de Barcelona que vol el Felip Puig és el de gent discapacitada al carrer, com el cas d'en José Luis Burgos, mentre que els cabrons que ho provoquen, en aquest cas els del Banco de Santander, segueixen pressionant els jutges per a evitar les seves múltiples condemnes. I la Barcelona que vol el senyor Felip Puig és també aquella en què els Mossos tornin a tenir impunitat per a cometre abusos, en contra dels compromisos adoptats amb l'ONU per l'Estat espanyol.

dilluns, 17 de gener del 2011

Comunisme i dret: una polèmica a l'entorn del llibre "El Orden del Capital"

[Aquesta entrada l'aniré actualitzant a mesura que es publiquin nous articles]

La publicació del llibre "El Orden del Capital" (el pròleg del qual podeu llegir aquí traduït al català) ha generat un interessant debat a l'entorn de la necessària comptabilitat (o no) entre comunisme i Estat de Dret. La polèmica està resultant força llarga, però el seu interès fa que l'esforç i la paciència de llegir els següents articles pagui la pena:

(1) Comunismo y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 04/12/2010, en resposta a l'article "El Comunismo Jurídico" de Carlos Rivera Lugo, que tot i que no parla expressament del llibre ni dels seus autors, planteja els mateixos temes que precisament ells han volgut criticar al llibre "El orden del Capital").

(2) El Derecho, la teoría, el capitalismo y los cuentos (Juan Pedro García del Campo, 21/12/2010, en resposta a l'article anterior [#1]).

(3) Comunismo, Democracia y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 30/12/2010, en resposta a l'article anterior [#2]).

(4) Democracia y Comunismo (Juan Pedro García del Campo, 18/01/2011, en resposta a l'article anterior [#3]).

(5) La miseria del Derecho (Carlos Rivera Lugo, 08/02/2011, en resposta a Carlos Fernández Liria y Luis Alegra Zahonero, principalment l'article #1)

Paral·lelament, hi ha hagut una discussió entre Salvador López Arnal, John Brown i Santiago Alba Rico, iniciada per un article de John Brown aliè en un principi a aquesta polèmica [#4] però que hi acaba desembocant:


(11) Controladores, golpe de Estado social y pasividad y/o complicidad de la izquierda de “tradición laborista” (Salvador López Arnal, 07/12/2010, en resposta a l'article anterior [#10]).

(12) Je lutte des classes (John Brown,  09/12/2010, en resposta a l'article anterior [#11]).

(13) El trabajo social difuso y la piscina de chocolate (Santiago Alba Rico, 14/12/2010, en resposta a John Brown [#10 i #12]).

(14) Comunistas sin comunismos (John Brown, 18/12/2010, en resposta a l'article anterior [#13]).

Amb tots aquests precedents damunt la taula, l'economista Manuel M. Navarrete publica avui (17/01/2011) l'article:

(20)  Dogma y Derecho: el marxismo ante su encrucijada jurídica. Fa un parell de mesos (18/11/2010) ja havia publicat un ressenya del llibre "El Orden del Capital" que va titular:

(21)  Resucitar a Marx, i que va provocar un article de rèplica de part del professor Jordi Soler Alomà titulat:

(22) "Marx, resucítanos!".

Per la seva banda, José López s'ha afegit al debat amb el següent article:

(30) Marxismo, democracia y relativismo (23/01/2011)

I Salvador López-Arnal ha realitzat a John Brown una llarga entrevista que ha dividit en dues parts:

(40) “El comunismo es la libre producción de los comunes, sin Estado, sin clases, sin mercado y sin derecho" (Part 1)

(42) "El Estado de Derecho es hoy un regalo envenenado" (Part 2).


PD: Salvador López Arnal està fent un seguiment de la seva lectura d' "El Orden del Capital" (de moment en podeu llegir la Part 1Part 2Part 3Part 4 i Part 5).

dijous, 13 de gener del 2011

El sopar de la por: la reunió d'Amador Fernández-Savater amb la Sinde

Ja que portem uns quants dies donant voltes al tema dels llibres i les noves tecnologies, us recomano de llegir l'article que l'Amador Fernández-Savater (sí, el famós "Amador" del llibre "Ètica per a Amador" del llavors progre i avui fatxa Fernando Savater) va publicar ahir a El País: La cena del miedo (mi reunión con la ministra Sinde).

Espero que el fill no segueixi la deriva decadent de son pare, perquè fins ara ha publicat coses molt interessants (és clar que els textos del Fernando Savater dels anys 80 eren la hòstia de punkies i radicals, i mireu-vos-el on ha acabat el cabró). El fill el vaig conèixer l'any 1999 amb el seu llibre "Filosofía y acción", publicat per l'editorial Límite (que ja no existeix i no trobo cap enllaç a internet que donar-vos-en). De fet, va ser el llibre que em va introduir a Guy Debord, els Situacionistes, Cornelius Castoriadis i d'altres pensadors radicals, i estava ple de reflexions sorprenents i interessants... o això és el que en crec recordar... mmm... li hauria de dedicar una entrada específica i aprofitar per a rellegir-lo 10 anys després i transcriure'n els fragments més interessants. A l'Amador encara avui el segueixo (tot i que no gaire assiduament) a través del seu blog Fuera de Lugar del diari Público (on fa cosa d'un any hi apareixia una entrevista a Michel Bauwens també relacionada amb el tema que ens ocupa).

[Actualització 17/01/2011]: Sería deseable una moratoria de la ley Biden Sinde (entrevista a Amador Fernández-Savater sobre les conseqüències del seu article).

dimarts, 11 de gener del 2011

Els assassinats a Arkansas: una nova conspiració?

El recent atemptat a Arkansas contra la senadora Gabrielle Giffords ha ocupat bona part dels nostres mitjans de comunicació. En els nostres temps, tanmateix, encapçalar un informatiu no és sinònim de transparència: com ja apuntava als anys 60 Guy Debord a La Societat de l'Espectacle, la millor manera de mantenir la població estupiditzada i ignorant no consisteix principalment en negar-li la informació sinó en el seu contrari: en saturar-la, en donar-li massa dades i que la majoria d'informació sigui essencialment banal i accessòria.

Ho dic perquè en tots els diaris "seriosos" que he llegit fins ara sobre l'atemptat a Tucson s'ha parlat de déu i de sa mare però no he sabut trobar res del que s'explica en aquest notícia que he trobat a Kaosenlared. La majoria d'aquells diaris, evidentment, recorden que una de les víctimes és el jutge federal d'Arizona, en John McCarthy Roll, però no diuen res de què (i ara cito no-del-tot-textualment l'article enllaçat) feia justament tres dies que havia emès una sentència sobre el cas "United States of America vs. $333,520.00 in United States Currency et al.” en què paralitzava un decret llei d'Obama per a intervenir els comptes bancaris dels estatunidencs sense que aquests haguessin comès cap acció criminal (en la línia que a l'Estat espanyol et pots "contaminar" per l'entorn etarra o, més recentment amb la Llei Sinde, et volien poder tancar una pàgina web), perquè l'estat nordamericà ha assolit la fallida econòmica i té previst d'intervenir els comptes dels seus ciutadans (com durant el Corralito a l'Argentina). Comparat amb això tan greu, se'ls pot perdonar el fet que tampoc no hagin dit res que aquest mateix jutge també havia rebut amenaces de mort per un altre fet que ara no ve al cas (suposo).

Amb això hem assolit el nivell 1 de la conspiració (¿ha estat un assassinat premeditat, i no contra la senadora sinó contra el jutge?). Passem ara al nivell 2, que té també elements no demostrats i que, per tant, ja no és només conspiració sinó probablement conspiranoia (¡visca, visca, com m'agraden les conspiranoies!). Comencem per una part demostrable, i és que només uns dies abans, i també a Arkansas, havia aparegut assassinat en John P. Wheeler III, un ex alt-càrrec del Pentàgon i antic assessor de Bush i Clinton. La part ja menys demostrable és que, sent com era un expert en armament biològic, hauria arribat a esbrinar el motiu de la mort sorprenent i nombrosa d'ocells a diverses parts del món (entre elles Arkansas, que ja veiem que es disputa amb Olot el títol de Zona Malastruga del segle XXI), i aquesta no seria cap altra que fuites en armament constituït per gas fosguè (sic?), i que en anunciar que faria públiques les seves proves, relacionades amb la guerra a l'Afganistan, el van pelar.

Ara podríem escalar ràpidament fins a un nivell 3 (¡segueix, segueix!) de conspiranoia, i pensar que el tal John P. Wheeler (el científic) tenia pensat trobar-se amb algun dels assistents a la reunió on es va produir el tiroteig, qui sap si amb el mateix John McCarthy Roll (el jutge) o, més conspiranoiament, amb la senadora mateixa, atès que el seu marit, en Mark E. Kelly (igual que el seu germà, n'Scott J. Kelly) són astronautes de la NASA, i tindrien accés a proves indispensables per a les seves teories.

Estirant del fil de la NASA, ja arribaríem al nivell màxim de conspiranoia (¡síííí, orgàsmic!), que és quan apareixen els extraterrestres. El jutge, el científic, la senadora, els astronautes (tenim tots els ingredients d'una bona sèrie de televisió, no trobeu?)... ¿tindrien alguna cosa a dir-nos sobre el suposat vòrtex del Golf d'Aden? Us en deixo aquest enllaç del Racó Català, però buscant "vortex" i "Aden" pel Google trobareu friquisme a cabassos... I amb això se'ns obren multitud d'interrogants: quan desclassifiqui Wikileaks els documents que diu tenir sobre extraterrestres (¿motiu pel qual la NASA va publicar fa un parell de mesos la "gran notícia" dels bacteris resistents, encara que sigui dubtosa, i refredar l'expectació creada?), ¿podrem saber finalment que s'amaga darrere del Projecte Montauk, o de l'Experiment Filadèlfia, o del Projecte Aquarius o qui són realment els Majestic 12? ¿Hi té alguna cosa a veure la nova i misteriosa nau espacial russa? ¿Va ser pura casualitat que diumenge TV3 donés a mitjatarda la pel·lícula Men in Black 2? ¿Ens estan preparant per a una invasió imminent d'alienígenes? [Actualització 12/01/11: cagumredéu, encara em donaran la raó!! Llegiu aquesta notícia al 3/24 i flipeu: la Royal Society ens adverteix del risc d'un atac alienígena!!]

A sobre, el tiroteig d'Arkansas ens obre un altre fil conspiranoic de nivell 3 (¡bravo, bravo!): l'assassí, en Jared Lee Laughner, ha fet unes declaracions ben estranyes (es veu que ja de per si el noi no hi toca gaire): "the government is implying mind control and brainwash on the people by controlling grammar", és a dir, "el govern està aplicant control mental i rentat de cervell sobre la gent per mitjà de dirigir-los la gramàtica" (mantinc l'original anglès perquè els verbs "imply" i "control" tenen matisos importants que no acabo de saber traduir bé). Fet que em fa preguntar: ¿és ell mateix una víctima d'una versió contemporània del Projecte MKULTRA de control mentral de la CIA i que no els ha acabat de funcionar bé?

PD: Amb tot el que he dit, amb tot l'aiguabarreig de dades que us he donat, torna a plantejar-se la qüestió apuntada pel Debord: ¿amb què us heu quedat? ¿fins a quin punt us he informat i a partir de quin punt us he, contràriament, desinformat? ¿N'heu sortit uns ciutadans més formats i responsables o, del revés, més confusos i paralitzats? Ahh, alerta amb les conspiracions!

PD2: Avui és 11 - 1 - 11, dia internacional de la conspiració segons Al-Qaeda, a l'espera del dia universal que serà el proper novembre! Fa un parell d'anys també vaig celebrar una efemèride semblant per a parlar-ne.

dissabte, 8 de gener del 2011

El Sudan i la Xina: el triomf de la injustícia i la demència.

Demà, si finalment els deixen, el sud del Sudan (capital a Juba, majoria cristiana-animista analfabeta que practica l'ablació) començarà a votar per a independitzar-se del nord (capital a Khartum, majoria musulmana també analfabeta i que practica l'ablació), i triomfarà la injustícia. No pel fet en sí, evidentment, que tot el dret hi tenen, sobretot quan han petit persecussions sagnants i dues guerres civils (la darrera a mitjans vuitanta, que va causar 2 milions de morts i 4 milions de desplaçats, quasibé res!), sinó pel rerefons que garanteix la celebració d'aquest referèndum: el president del Sudan, Omar al-Bashir, permet que se celebri perquè els EUA li han garantit la immunitat judicial només si es duen a terme les votacions.

Sí, sí, tal com sona: un terrible carnisser, un autèntic criminal de guerra reclamat infructuosament pel Tribunal Internacional de Justícia de La Haya per la seva responsabilitat en les atrocitats comeses, entre d'altres, durant el conflicte de Darfur, rebrà tot el suport dels estatunidencs per a no haver d'asseure's mai davant d'un jutge si permet que el sud del país s'independitzi. Un fet escandalós que gairebé no ha trobat ressó en la premsa, tret d'alguna excepció honrosa.

Quin interès hi poden tenir els EUA? Petroli, potser? Sí, evidentment, no calia dir-ho: els majors jaciments de petroli de l'actual Sudan es troben a la part que demà s'independitzarà amb el patrocini i observança dels americans. Bé, no només dels americans, sinó també dels màxims exponents del nostre actual capitalisme ultradepredador, com ara els nostres honrats banquers (sí, sí, aquí també hi suquen) i la Xina. Ah, la Xina! Aquell país de bojos que està repetint els desastres de la bombolla immobiliària espanyola però a una escala estratosfèrica i sideral que només ells poden aconseguir. Segur que ja sabíeu que la Xina està avançant a passos agegantats cap al cim dels països més rics del món, però el que potser no sabíeu és com estan generant tanta riquesa. Els manuals escolàstics neoliberals que són els nostres diaris ens repeteixen la cançoneta del lliure mercat, de la sana competència i de l'esperit emprenedor que genera diners només de somriure, i on les televisions abans mostraven una població rural que collia patates ara ens en mostra una d'urbanitzada i que munta empreses de traducció (perdó que reincideixi en el comentari que vaig deixar en el post d'ahir, però és que en el fons torna a ser el mateix). Doncs no, i un be negre! Amb això només no n'hi ha prou. Com ja deia, han fet servir la fòrmula espanyola de l'especulació immobiliària, però a lo bèstia. Mireu aquest enllaç i flipeu: ciutats senceres on no hi viu ningú (20 noves cada any!!), més de 60 milions de pisos buits... això no és cap bombolla, és la mare de totes les bombolles! I quan peti... aviam qui és el guapo que els hi compra un Van Gogh per uns quants milions de trilions de dólars per a equilibrar balanços...

PD: entestats en donar-me arguments en favor de la destrucció de la indústria del llibre, avui m'he trobat aquest article sobre llibres i pirateria a la secció d'economia del diari Avui! Cada cop dissimulen menys... ja queda clar que els llibres no són principalment cultura, sinó peles i benefici...

divendres, 7 de gener del 2011

Digitalitzar és democratitzar? El cas del llibre de Robert Darnton

Em sap greu si m'estic fent massa pesat parlant de llibres i noves tecnologies, però aquests dies d'atrafegamenta a la llibreria m'estan fent veure, cada dos per tres, casos que demostren que la indústria del llibre va de pet cap a l'abisme, i m'entren ganes enormes de fotre-li un cop de peu al cul i que es mori d'una puta vegada (la indústria, recalco, no el seu món).

Ara mateix m'ha tret de polleguera atansar-me amb interès al llibre Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres, publicat fa pocs mesos per l'editorial Arcàdia, i trobar-me que és un recull de tres articles que no arriba ni a les 90 pàgines i que costa... 11,80€!! A sobre, el llibre està protegit pel Copyright tradicional, res de Creative Commons o Copylefts. Resumint, que ni el preu ni la llicència són gens adients amb el tema tractat.

El tema, tanmateix, és molt interessant, i per a qui tingui ganes de llegir-se'l sense haver de desembutxacar 12 eurons (com jo mateix, que me'l pensava regalar per Reis per un preu digne), pot practicar el seu anglès llegint-ne els articles originals, publicats al The New York Review of Books:

-Capítol 1: Google i el futur dels llibres = Google & the future of books

-Capítol 2: El paisatge de la informació = The library in the new age.

-Capítol 3: Digitalitzar, democratitzar = Digitize, Democratize (no és cap article, és la conferència que va llegir a la Fira de Frankfurt).

dilluns, 3 de gener del 2011

Lectura de començament d'any - Desde la Izquierda: 80 entrevistas

Si fa un parell de dies vaig acabar l'any recomanant-vos el llibre "Manual del torturador español", avui us animo a començar aquest 2011 amb la lectura de "Desde la Izquierda: 80 entrevistas y un breve epílogo", on en Salvador López Arnal recull les converses que ha mantingut els darrers anys amb diferent gent d'esquerres, alguns de més coneguts (Santiago Alba Rico, Tariq Alí, Francisco Fernández Buey) però la majoria d'ells no gaire gens coneguts pel gran públic, però igual d'interessants o encara més. 

El llibre està en format PDF i amb llicència Copyleft. A l'enllaç que us dono hi ha "només" (269 pàgines!) la primera part de l'obra, que s'anirà publicant al llarg del 2011 i que comptarà en total amb 4 volums. 

Està dedicat "als ciutadans i ciutadanes que no han claudicat ni tenen intenció de claudicar", amb lo qual puc estar segur que agradarà també a molts dels lectors pacients d'aquest blog .

diumenge, 2 de gener del 2011

L'origen de les migracions modernes (Arcadi Oliveres)

Fa dies que vull resumir aquí al blog el documental L'obsolescència programada, que va emetre TV3 ara fa un parell de setmanes. És llarguet i encara no m'hi he posat, però aprofitant que un dels blogs que recomano a la dreta ens ha desitjat una bona entrada d'any amb aquest petit vídeo de l'Arcadi Oliveres, he pensat de practicar fent-ne el resum:









—Segons un recent informe del Senat estatunidenc, a Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola) tenen una renda per càpita de 500$. L'empresa Exxon-Mobil (la que extreu el petroli allà) hi genera uns beneficis tals que, en cas de repartir-los entre els seus habitants, la renda per càpita dels guineans pujaria fins als 35.000$ (per damunt dels 28.000$ dels espanyols).

—Qui es queda amb els calés? El president sanguinari del país, Teodoro Obiang, i la seva tropa de familiars, amics i coneguts (p.ex. els ministres), que creen unes societats-pantalla per a guardar-hi els diners... al Banc de Santander.

—Quan Hassan II de Marroc va morir, va deixar (a París i no a Rabat; al seu nom, no al del Marroc) 50.000 milions de dòlars. El deute extern del Marroc és de 20.000 milions.

—Els països deutors del Tercer Món ens envien cada any, en concepte de deute, una quantitat que oscil·la entre 5 i 6 vegades els diners de l'ajuda al desenvolupament que nosaltres els enviem.

—Espanya rep cada any 900 milions d'euros dels països del Tercer Món. Seria molt fàcil perdonar-los aquest deute, tenint en compte que la quantitat defraudada a l'Estat és gairebé 10 vegades superior: la Pompeu Fabra va fer un estudi sobre el frau fiscal dels rics a l'Estat espanyol: 80.000 milions d'euros cada any.

—El mercat d'armes (del nord cap al sud) és invers al mercat de droga (del sud cap al nord). És lògic deduir que sovint una cosa es paga amb l'altra. Ara bé, només s'ha pogut demostrar poques vegades, una de les quals va ser l'afer Iran Contra: els EUA deixaven aterrar al seu país avions carregats de droga provinents de Colòmbia, amb la condició de què serien reomplerts amb armes que, de camí de tornada, serien entregades a les Contres de Nicaragua que lluitaven contra els sandinistes. L'encarregat estatunidenc d'aquesta operació es diu Robert Gates, i a dia d'avui és... el secretari de Defensa dels EUA.

—Espanya és el 6è país del món que més armes exporta. I és el 2n (després dels EUA) en exportar munició a les guerres africanes.

—Segons el Ministeri de l'Interior espanyol, entre els anys 2006 i 2008 van morir 12.000 immigrants provant d'arribar a les costes espanyoles (peninsulars o a les Canàries).

***[Actualitzat 13/01/2011]: Resum del segon vídeo:

http://www.youtube.com/v/_TR8dMPBl98

***[Actualitzat 25/01/2011]: A Rebelión han publicat aquesta transcripció del text del vídeo.