dimecres, 21 de gener de 2009

Pla Bolonya: el BBVA contra Fernández Liria

Resulta molt clarificadora, per a albirar algunes de les nefastes conseqüències de l'aplicació del Pla Bolonya, l'experiència patida pel meu admirat Carlos Fernández Liria, ja que s'hi posa de manifest la ingerència de l'empresa privada en el món universitari. En podeu llegir la seva explicació a la nota aclaratòria que precedeix el seu article Els deu manaments i el segle XXI, que ha estat censurat pel BBVA tot adduint "manca de rigor acadèmic i seriositat científica". Potestat que, evidentment, no hauria de posseir una entitat bancària sinó la institució universitària que va organitzar el cicle de conferències on es va llegir aquest text. Text que, d'altra banda, recomano fervorosament: és clar, directe i punyent, com ens té acosumats l'autor, i ben amanit amb un toc de Günther Anders i una espurna de Teologia de l'Alliberament. PS: com a cirereta d'aquest pastís, un altre exemple de lo pèssim que resulta donar prioritat a l'interès empresarial davant del benefici social, en aquest cas, de tenir unes lleis que defensen l'SGAE en lloc de la lliure circulació de coneixements: l'entrevista que li fa l'ABC al Teddy Bautista (el seu director) no té desperdici (¡gosa apel·lar a la pressumpció d'innocència, quan el cànon de l'SGAE es basa, precisament, en negar-nos-la als usuaris!), i l'únic realment interessant i profitable que hi diu és la declaració que li destaquen al títol: "tot aquest discurs de la cultura lliure és co-mu-nis-me". També en parla l'Aurora, que ens dóna un enllaç molt interessant: un antic article de Público on es denuncien les corrupteles d'aquest engendre.

dissabte, 17 de gener de 2009

Problablement, ara Déu és al Congo

Aquests dies ens havíem acostumat a veure córrer la sang gràcies només a dues de les grans religions monoteistes: l'islam a través de les accions de Hamas, i el judaisme per mitjà de l'exèrcit de l'Estat d'Israel. [Incís aclaridor: segons cap a on mires i a qui preguntes, Israel no és un estat jueu sinó laic, però deixant de banda que no tenen cap constitució que ho aclareixi (ni desmenteixi) i que ni ells mateixos no ho tenen gens clar, jo en tinc prou, a banda de ser conscient del pes del sionisme en la història de la creació d'aquest Estat, de mirar-me l'Estrella de David que presideix la seva bandera i que llueix en tots els uniformes i tancs de la Tsahal]. Però a l'Àfrica hi ha una secta cristiana, il·luminada i militar que es dedica a sembrar el terror: llegiu aquesta notícia sobre unes recents matances al Congo. Són l'Exèrcit de Resistència del Senyor, i jo els proposo d'anar a Israel i reivindicar la seva part de la ciutat santa de Jerusalem, de tal manera que el món sàpiga, quan Israel hagi d'enfrontar-s'hi en "legítima defensa", que alguns seguidors de Crist poden ser tan dolentots com els de l'altre profeta, i que la millor solució és eradicar-los a base de bombes. Amb tot plegat, proposo també un nou lema per a la campanya atea als autobusos: "Probablement, ara déu és al Congo".

Fi de la diplomàcia, és l'hora del boicot contra Israel

De tots els vessants de la massacre palestina, el que més m'interessa (i sulfura, decep, desespera i espanta) és de les reaccions internacionals, amb totes les seves lleis i diplomàcies. L'atac sobre Gaza em confirma que som una comunitat mundial sense Dret, on encara domina la barbàrie del més fort i el terror es combat amb més terror. I com que subscric plenament el que avui diu l'Aurora en el seu blog, reprodueixo aquí tot el seu escrit: FI DE LA DIPLOMÀCIA, ÉS L'HORA DEL BDS
José María Cantilo defineix la diplomàcia com “el conjunt de regles i mètodes que permeten a un Estat instrumentar les seues relacions amb altres subjectes del dret internacional, amb el doble objecte de promoure la pau i cultivar una mentalitat universal fomentant la cooperació amb tals subjectes en els més diversos camps”. Per la seua banda, el professor Berridge considera la diplomàcia com “la conducció de les relacions internacionals per negociació, més que per la força, la propaganda, o el recurs del dret, i per altres mitjans pacífics –com recavar informació o generar bona voluntat- que estan directa o indirectament dissenyats per a promoure la negociació. Una activitat essencialment política i una institució del sistema internacional”. Com podeu comprovar, dues definicions que, en el fons, insisteixen en els mateixos elements: relacions internacionals, subjectes del dret internacional, activitat política i pau.
Trac la diplomàcia a col·lació perquè avui, 17 de gener, es compleixen vint-i-tres anys de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Espanya i Israel. Fa tres anys, qui fóra el primer ambaixador d’Israel a Espanya, Samuel Hadas, va congratular-se a La Vanguardia per aquest fet de reconeixement. Però aquest 2009, aquest aniversari, que no pot passar desapercebut enmig dels crims de guerra que està cometent l’estat sionista des del passat 26 de desembre, té un caràcter massa sinistre. Especialment sinistre si tenim en compte que, davant els greus fets que està perpetrant l’exèrcit sionista contra la població civil palestina de Gaza, l’Estat Espanyol pretén continuar amb aquest paripé, en compte de seguir l’exemple dels governs de Veneçuela i Bolívia. Potser algunes estigueu pensant que he exagerat en utilitzar el terme “paripé” per a qualificar les relacions diplomàtiques amb Israel, però si analitzeu detingudament les definicions de diplomàcia amb les què he començat aquest post, entendreu per què no m’he quedat curta amb l’ús del vocable.
El diplomàtic argentí Cantilo insistia en què es tractaven de relacions entre subjectes del dret internacional. Bé. Com que el dret internacional és d’obligat compliment únicament si l’Estat en qüestió vol complir-ho (per allò del principi de sobirania), només haurien de considerar-se subjectes del dret internacional aquells que Estats que l’assumeixen. I Israel, que jo sàpiga, ha vulnerat totes i cadascuna de les disposicions de dret internacional que li han vingut en gana. Baste com a exemple aquest grapat de violacions de resolucions de l'ONU: 1948: Resolució 194 de l'Assemblea General, per la que es reconeix el dret al retorn dels refugiats i desplaçats àrabs. 1967: Resolució 242 del Consell de Seguretat. Reclama la retirada israeliana dels territoris ocupats. 1967: Resolució 2.253 de l'Assemblea General , en la què exigeixen a Israel que dessistisca “d'adoptar qualsevol acció que puga alterar l'estat de Jerusalem”. 1974: Resolució 3.236 de l'Assemblea General, per la que reconeix els drets inalienables del poble palestí i reclama el retorn dels refugiats a les seues llars. 1975: Resolució 3.379 de l'Assemblea General de l'ONU, que descriu el sionisme com una forma de racisme. 1979: Resolució 446 del Consell de Seguretat de l'ONU, que exigeix a Israel el desmantellament dels seus assentaments sobre els Territoris Ocupats. 1980: Resolució 478 del Consell de Seguretat, en la qual es declara que qualsevol intent de modificar l'estatut de Jerusalem per part d'Israel, seria considerat “nul i invàlid”. 1992: Resolució 726 del Consell de Seguretat, per la qual es condemna a Israel per deportar 12 palestins dels Territoris Ocupats. (Al temps que esta mesura viola també la Convenció de Ginebra). El dret al retorn dels refugiats i desplaçats (70% de la població palestina) és reconegut, així mateix, per les resolucions 2.252, 2.452, 2.535, 2.672, 2.792, 2.963, 3.089, 3.331, i 3.419 de l'Assemblea General. Mentre que les resolucions 242, 338, i 425 del Consell de Seguretat reclamen la retirada israeliana dels Territoris Ocupats. D'altra banda, la IV Convenció de Ginebra, de 1949, signada per Israel en 1951, assenyala que “la potència ocupant no podrà transferir part de la seua pròpia població civil als territoris que ocupa”. La resolució 452 del Consell de Seguretat de l'ONU, de 1979, incideix en el mateix sentit. També la 465 de 1980, amb una clara crida a Israel per a que no modifique el caràcter físic, la composició demogràfica, l'estructura institucional o l'estatut dels territoris palestins. Els articles 47 i 49 de la IV Convenció de Ginebra adverteixen contra la repressió de la població civil ocupada per part de l'Exèrcit ocupant. I per si totes aquestes vulneracions no foren especialment greus, aquest dies, Israel està utilitzant armes experimentals i especialment mortíferes contra els civils palestins de Gaza.
Israel es posiciona conscientment fora del dret internacional. Per la part del subjecte, per tant, no es donen les condicions per a continuar amb absurdes relacions diplomàtiques que, a més, i ara ens detindrem una miqueta en açò, no condueixen enlloc. L’objecte de la diplomàcia, segons els especialistes, és la solució dels conflictes de manera pacífica. Però el govern de Barak no està interessat en aconseguir la pau en la regió. De fet, l’actual ofensiva ja estava gestant-se des de feia mesos als despatxos de les altes esferes israelianes. I és que la classe política d’Israel és molt conscient d’un element psicològic molt important: la por. Recorde una entrevista que un company va fer-li una vegada al corresponsal a l’Orient Mitjà del periòdic La Vanguardia i com aquest va insistir en que la població israeliana sentia una por immensa (que quasi ratllava la paranoia) davant la suposició de ser “esborrats del mapa”. Nosaltres som perfectament conscients de la inconsistència d’eixa possibilitat i, òbviament, els dirigents de l’Estat d’Israel també, però la por és molt rendible. A tots els nivells. Res nou sota el sol, d’altra banda. Ja ho va exposar Thomas Hobbes fa tres segles.
En definitiva, amb Israel no serveixen les relacions diplomàtiques. I avui, que es compleixen vint-i-tres anys des què s’establiren entre Espanya i Israel, és hora de trencar-les. Sense mitges tintes. És hora del BDS (Boicot, desinversió i sancions a Israel)

dijous, 15 de gener de 2009

Mort de civils (Islam i judaisme)

Aquests dies no parem de sentir que l'islamisme jihaidista és el causant de la majoria de morts a Gaza, ja sigui perquè amaga armes a escoles, excava un búnquer sota d'un hospital o fa servir innocents com a escuts humans. I no seré jo (per molt que vulguin culpar-nos-en els defensors de la política israeliana) qui defensi aquestes estratègies tan bàrbares de Hamas. Ara bé, del que no es parla gaire (per a no dir gens) és de l'ús sistemàtic que l'exèrcit israelià fa de ciutadans palestins per a què serveixin d'escuts humans en terrenys perillosos o plens de mines (llegiu-ne aquest escrit) o quan hi ha manifestacions i es protegeixen amb nens (llegiu aquesta carta), ni tampoc de l'opinió que té Mordechai Eliyahu (l'ex alt cap dels rabins sefardites, que vindria a ser per als jueus com el Papa de Roma per als catòlics!) dels habitants de Gaza: que no hi ha cap prohibició moral per a matar-los (llegiu-ne la notícia publicada l'any 2007). O tots moros, o tots jueus.

divendres, 9 de gener de 2009

Nosaltres, els dolents pro-palestins

M'he entretingut a fer un llistat de les grans acusacions que cauen damunt dels qui critiquem Israel per les atrocitats a Palestina, i hi he donat una petita rèplica. No és exhaustiu ni l'ordre implica importància. Si a algú se n'hi acudeixen més (tant d'acusacions com de rèpliques), és convidat a participar-hi: (1) SOM IDIOTES I IGNORANTS, i generalment per dos motius: (a) no sabem prou bé la història del conflicte i (b) no acabem d'entendre que Hamas és un grup islamista radical molt perillós. Respecte de 1b, senzillament em remeto al punt 2. Respecte del coneixement històric, malauradament és cert, però per a gairebé tothom (detractors, defensors i passotes). El que em rebenta, però, és la posició de superioritat dels defensors de l'Estat d'Israel (no han de justificar cap coneixement, però bé ens l'exigeixen als altres), i el to paternalista que se'n deriva. És el problema general que té el trobar-se (o posicionar-se) en la part feble, no oficial, com també ens passa, per exemple, als catalans (que sempre hem d'explicar-nos o, fins i tot, justificar-nos) enfront dels espanyols (a qui la realitat ja els ve donada “de sèrie” i resulta "òbvia"). Sigui com sigui, entre els defensors d'Israel acostuma a ser habitual no voler recordar (o passar-hi només de puntetes) uns aspectes essencials en la història de la creació del seu Estat, com ara que se'n van anar a Palestina i no a cap altre lloc per motius religiosos [cosa que fa lleig de recordar quan el que vols vendre és que l'únic fanatisme entorpidor és l'islamisme de Hamas] o que van expulsar-ne molts nadius tot fent ús sistemàtic del terror(isme) i sempre ignorant les successives normes internacionals (com la Carta Blanca de 1939 o diverses resolucions de l'ONU). (2) DONEM SUPORT A HAMAS. Això només és possible si, entre d'altres ximpleries, acceptem com a base dues estratègies ben conegudes pel nacionalisme espanyol: (a) confondre de forma sistemàtica i interessada Palestina i Hamas (Euskal Herria i ETA, per entendre'ns), de tal manera que els uns podran dir que ataquen A mentre que realment ataquen B, i els altres no podrem defensar B perquè diran que defensem A ; i (b) apel·lar a aquella llei universal no escrita que diu que no pots ser d'esquerres i estar en contra d'Israel [de manera similar a què no es pot ser d'esquerres i catalanista]. També hi juga un paper destacat aquell principi tan madur i raonat que diu que "o estàs amb mi o estàs contra mi", i com que Hamas està contra Israel, doncs nosaltres amb Hamas. ¡Collons si n'és de fàcil el món gràcies a la llei de conjunts! No crec que hagi de dir gaire més, perquè és evident que és una acusació merament deductiva... basada en premisses polítiques (2a), estúpides (2b) o directament falses [p.ex. les dels punts 1 i 3], a banda de molts prejudicis. A mi no em fan puta gràcia les religions, ni la cristiana, ni la jueva, ni la musulmana (ni cap altra), i menys encara en la seva versió radical i fanàtica com la de Hamas. Ara bé, no se'ls pot combatre per la força, sinó per la via de la raó (com a tota religió), la democràtica (ai las, que l'any 2006 van guanyar ells!) i, sobretot, apagant el foc que els alimenta: si Hamas compta amb tant de suport entre els palestins de Gaza és per un seguit de factors que, si fossin redreçats, implicarien un afebliment molt marcat del poder dels islamistes. Sobretot, cal considerar que Israel fa temps que ha sumit la Franja de Gaza en un pou de penúria i desesperació, i davant de la corrupció i passivitat de Fatah, Hamas han estat els únics que han posat tota la carn a la graella per combatre aquesta desesperació i els ofereixen sentit (religió), seguretat (armes) i feina (diners). A més desesperació, més Hamas. És a dir, que giraré la truita i seré jo ara els que acusi els defensors dels atacs israelians de donar suport a Hamas. Home! (3) ESTEM EN CONTRA DEL "PROGRÉS", o "civilització" o "modernitat" (a l'hora de definir la superioritat de l'occident capitalista en un sol concepte hi ha diversitat de criteris). Això implicaria, és clar, la premisa de què Israel ho simbolitza. I ja voldria jo poder dir de tot cor que Israel simbolitza el progrés, la civilització i la modernitat! Motius no en falten: el projecte sionista de la majoria de jueus és un horitzó de germanor i llibertat, i algunes de les vies per dur-lo a terme són la construcció de societats col·lectivistes o cooperativistes (els kibbutzim i els moshavim) que han resultat, a la pràctica real, el major assoliment del socialisme dut a terme en la història contemporània, molt més que no pas el teoritzat per països que s'han anomenat comunistes. Llàstima, però, que havien d'anar a construir aquesta societat a Palestina. Aprofito per a dir que si em considero antisionista és només en el sentit de què aquest projecte implica l'ocupació per la força de territoris palestins que no els pertanyen ; per a tot el demés, és un moviment que mereix no només tots els meus respectes, sinó també l'admiració. És a dir, que estic en contra de l'Estat d'Israel, no dels jueus [¿això no mereixeria un punt, diguem-ne, el 4?]. I més encara quan aquest Estat es passa pel forro dels collons la jurisdicció internacional (repeteixo: com la Carta Blanca de 1939 o diverses resolucions de l'ONU), i molt més encara quan aquest Estat comet crims de guerra (gràcies, Aurora, per l'enllaç!). ¿I encara espera que l'aplaudim o que el tinguem com a exemple a seguir? Si el projecte de modernitat de la Il·lustració significa alguna cosa és, al meu entendre (i al del Carlos Fernández Liria), l'assoliment de l'estat de Dret i el seu acatament. I en un món que és mig bàrbar (perquè encara no ha acabat d'assolir el Dret, malgrat alguns bons intents com la Declaració Universal dels Drets Humans), Israel el fa bàrbar i mig, perquè no respecta aquest poc Dret amb què amb prou feines comptem. Cal denunciar el perill que representa la barbàrie de Hamas, però també (i sobretot perquè és més nostra) la de l'Estat d'Israel. (4) SOM ANTISEMITES, perquè ja se sap que els jueus desperten un odi visceral en determinades persones (nazis i gent com nosaltres). La resposta l'he donada per la meitat del punt 3: estic en contra de l'Estat d'Israel, no dels jueus. He de dir que és cert que no em fa cap gràcia veure un jueu ultra-ortodox disfressat de panerola barbuda amb barret ridícul, però és la mateixa poca gràcia que em fa veure un islamista barbut seguit d'una dona més tapada que el cel de Manchester o, més nostrats, un capellà. (5) SOM HIPÒCRITES, ja que ens manifestem contra Israel i els EEUU però no contra la resta de desgràcies que també es produeixen avui dia pel món. Deixant de banda que és una acusació totalment reversible (podríem acusar els defensors de l'atac exactament del mateix, oi?), hi ha dos factors que considero importants: (a) la informació que rebem ha passat pel sedàs dels mitjans de comunicació, és a dir, que si aquest conflicte interessa més que cap altre és perquè ens en donen molta més informació que no de qualsevol altre conflicte ; i (b) personalment, l'actuació d'Israel m'enfurisma perquè me la venen com la del meu bàndol, són "els meus" (la civilizació) contra els altres (els musulmans, la barbàrie). I, com ja deia al final del punt 3, trobo molt més important combatre la barbàrie comesa en nom del progrés i dels ideals del "Primer Món". Poca gent discutirà que el que està succeint al Congo o a Guinea és una barbaritat i una vergonya. Amb lo de Gaza, en canvi, no. Per això a mi m'emprenya més i em predisposa més a fer-hi alguna cosa. En qualsevol cas, aquest és un argument molt del gust de la dreta [com el del punt 6], com posa de manifest l'article Libertad Digital y su miseria moral, on no només es posa de manifest la baixesa d'un tal argument sinó que es demostra que és fals (com a mínim, pel que fa als mitjans de comunicació d'esquerres, sobretot comparat amb els de dretes). (6) SOM PANCARTISTES, o gregaris, o cridaners, o el que sigui per a demostrar que no estem del bàndol de la llum, la raó, l'equanimitat o la serenor des de la que se'ns acusa. S'inclou en el recurs clàssic de considerar la gent d'esquerres com a dropos, guarros, drogates (o com deia en Franco: "vagos y maleantes"), i és un recurs de marcada inspiració feixista (reduir l'enemic a una condició d'infrahumanitat), utilitzat a bastament en aquest conflicte, i no només dirigit contra els que protestem (com ja explicava abans d'ahir a propòsit d'un article de la Rahola i un altre de l'Alzamora) sinó a l'hora de presentar els protagonistes de la massacre (com molt bé explica el Santiago Alba en el seu article).

dijous, 8 de gener de 2009

Articles sobre Israel i Palestina

Com que no disposo de gaire temps per a elaborar una bona entrada (com si això m'hagués resultat mai un impediment, oi?), dono només els enllaços a tres articles sobre el conflicte israelià: (1) En Santiago Alba Rico li ha dedicat el seu darrer article, que ja he traduït al català: Massacre a Gaza, què just és matar, què bell és morir. (2) Del mateix autor, aprofito per a recuperar-ne un de més llarg, més antic i encara més interessant: Imre Kertész, premi Nobel al sionisme. (3) D'en Jaume Renyer, un altre més a la llista dels defensors d'Israel (ara des de l'esquerra), uns quants pocs, ja interessants de per si però encara més (i més desesperants) gràcies a la guerra que s'hi ha desfermat en alguns dels comentaris: Les esquerres catalanes i l'Estat d'Israel (sobre el posicionament pro-sionista de l'antic Moviment Socialista de Catalunya-MSC), Anticatalanisme i antisionisme avui (títol ben explícit, no?), Rellegint Fred Hallyday: la izquierda y la Yihad (tal com deia ahir, pura matemàtica divina: esquerrà + anti-israelià = pro-jihaidista), ERC i els palestins (on s'hi transcriu, després de titllar-lo de barroer i demagògic, un article a l'Avui d'en Salah Jamal, un metge palestí afincat a Barcelona) i El medio oriente que ustedes no conocen (on reprodueix una carta que un amic li va escriure durant el conflicte d'Israel amb Hizbul·là l'any 2006). Tot plegat farcit de dades i fets molt interessants, però que no veig en quin sentit poden ajudar a justificar ni el sionisme [és a dir, el dret a existir de l'Estat d'Israel per damunt dels habitants històrics de la regió (els palestins, vaja)] ni, encara que acceptéssim que hi tenen dret, l'actual política de l'Estat d'Israel [és a dir, que puguin fer-ho saltant-se la legalitat internacional de la manera més impune].

dimecres, 7 de gener de 2009

Gaza i la nostra premsa "seriosa"

La llista de periodistes afiliats al bàndol israelià és enorme. Al nostre país, quasi es podria afirmar que és la línia oficial. I no parlo dels periodistes de redacció i dels seus articles de fons (que com han de ser mínimament objectius no podrien tolerar del tot bé un 100% de propaganda), sinó de les grans signatures, dels autors de pes i rellevància, és a dir, dels articles d'opinió. L'última entrada d'aquest blog ja li vaig dedicar al Francesc Marc-Álvaro, però és que tota la resta dels que he llegit que tracten sobre l'actual matança a la Franja de Gaza s'ha posicionat clarament del costat d'Israel (menys l'Iu Forn, que va una mica confòs, i l'Alfred Bosch, més aviat distant). La llista és llarga: Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Marçal Sintes, Francesc Puigpelat, Enric Juliana, Joan Barril... Només tinc dues explicacions per a tal situació, i cap d'elles no m'agrada ni mica: o bé jo vaig més perdut que un àtom d'hidrògen a Hiroshima o bé la nostra classe intel·lectual és d'allò més depriment i fastigosa. Però jo no volia ara remarcar la precarietat de la intel·lectualitat oficial del meu país, sinó només fer incís en una variant d'aquest posicionament pro-israelià, que consisteix en insultar i desprestigiar els qui ens proclamem d'esquerres i, alhora, critiquem Israel. Posició que, segons sembla, és demencial en virtut d'una lògica essencial i aclaparadora, i que automàticament comporta la desqualificació de la capacitat mental dels qui ho sostenim. Recorda aquell altre principi fonamental de la raó [universalment espanyolíssima, en aquest cas] que diu que és impossible ser catalanista i d'esquerres. Si seguim així, acabaré per no consultar més els diaris, perquè llegeixi el que llegeixi se m'acaba tractant d'imbècil, i la paciència té un límit. De vegades, tal i com demostra aquest article del Sebastià Alzamora en què vomita les seves fòbies de bon vivant elitista, sovint ni tan sols cal parlar directament d'Israel mentre es col·labori en la noble causa propagandística d'aquests dies de deixar ben clar quin és el bàndol de la llum, la classe, la raó i la civilització. La Rahola, en canvi, és més vehement i clara i, en un perillós tic feixista redueix la pluralitat i varietat de persones contràries a Israel en una simple "massa vociferant", "intolerant" i "pancartista" (aquest darrer un altre tic dretà, ara heretat del pitjor PP), que faríem el joc, amb la nostra barreja d'intolerància i desconeixement, a l'islamisme radical de Hamas i de l'Iran. No sé si aquesta és una opinió que s'ha format a base d'anar preguntant a la gent que aquests dies portem el mocador palestí o és, com bé em temo, un prejudici, atès que de tota la gent que conec que la porta, ni un de sol defensa el més mínim l'islamisme de Hamas. De la mateixa manera, jo podria arribar a suposar que a la senyora Rahola se li omple el cor d'orgull i satisfacció quan mira la següent fotografia d'en Pavel Wolberg, en la que uns jueus ultra-ortodoxos s'abracen en observar que en l'horitzó s'alça el fum dels atacs israelians sobre Gaza [i podem imaginar-nos-hi un diàleg a l'estil dels del fuet de la Casa Tarradelles, si mai s'arriba a completar l'anhel sionista d'en Ben Gurion i la terra queda neta de palestins: "algun dia, fill meu, tot això serà jueu"].

dissabte, 3 de gener de 2009

Huntington a Gaza (i el Dret enlloc)

Circula aquests dies per internet, en una mena de campanya per a contrarestar "l'esbiaixament pro-palestí dels mitjans de comunicació" (bé, això és el que diuen ells!), un article de l'infumable Francesc-Marc Álvaro, titulat Huntington en Gaza (el podeu llegir aquí o, en cas que La Vanguardia el retiri de la gratuïtat de consulta, en aquest blog). M'agradaria centrar-me només en el darrer paràgraf, que és el que ha de despertar la nostra consciència i fer-nos posicionar en el bon bàndol gràcies al pes de la veritable empatia humana i de la lògica més elemental: "Des de la nostra comfortable Europa veiem desproporcionada la resposta militar d'Israel. No ens fem preguntes. Seguim el corrent. ¿Quant aguantaria vostè amb Hamas apuntant-li cada dia al cap?" Deixant de banda que l'afirmació de què "no ens fem preguntes" fa ben palesa la mena de mitjans i de lectors a què està acostumat el nostre periodista, la seva apel·lació és ben encertada: ¿qui es deixaria atacar d'aquesta manera sense fer-hi res? Ara bé, posats a encarar les coses d'aquesta manera, hi ha un petit problema: si ens dirigim a l'altre bàndol, al dels palestins, veurem que aquest mateix plantejament és igualment vàlid: ¿qui es deixaria desterrar, atacar i vexar d'aquesta manera durant 60 anys? El problema principal, senyor Álvaro, no és considerar si una resposta militar és legítima o no ; ni tant sols ho és decidir quin és el bàndol que estaria més legitimat per a respondre a una agressió. Per aquest camí, ens enfangaríem fins als genolls amb discussions de calendari, i ara mateix la urgència és una altra: aturar els atacs (des d'ambdós bàndols) sobre la població civil. I és aquí on rau el problema principal, senyor Álvaro: s'està atacant població civil. El concepte de legítima defensa és absolutament necessari i jo sóc el primer en defensar-lo, però és que tenim unes legislacions i convencions internacionals que cal seguir. Un no es pot defensar de qualsevol manera. Encara que acceptem que és totalment lògic que els israelians no suportin més que els apuntin cada dia al cap, la resposta de l'Estat d'Israel ha estat no només desproporcionada, sinó directament en contra de les convencions internacionals. I si és veritat, senyor Álvaro (o qualsevol dels que pensen com vostè), que Israel són "els nostres", que son "el darrer bastió occidental abans dels territoris on domina la barbàrie musulmana", amb més raó caldria llavors condemnar i jutjar els atacs sobre Gaza. Només així podria arribar a pensar-me que tenim un mínim de civilització que defensar.

divendres, 2 de gener de 2009

Testimonis des de Gaza

He trobat el bloc A Mother From Gaza, escrit en anglès per una periodista palestina que viu a Gringolàndia. Son pare encara viu a Gaza, i és d'ell que rep les aterridores notícies que hi passen. També hi ha el blog From Gaza, With Love, l'autor del qual es trobava afortunadament al Regne Unit quan van començar els atacs. [Bé, això d'afortunadament ho dic jo, perquè ell se'n dol]. I el blog Gaza Today, escrit pel Sameh Akram Habeeb, un jove estudiant de Literatura Anglesa de 23 anys. I el blog Alice's Wonderings, escrit per una mare israeliana de Jerusalem crítica amb el seu país. Llàstima que la darrera entrada és del 23 de desembre! I el blog Gaza-Sderot, escrit a dues mans per dos joves palestins, un de Gaza i un altre d'Sderot. I el blog Live From Occupied Palestine, escrit per un activista australià que viu a Cisjordània. També en donen testimonis directes aquesta notícia i aquesta altra.

dijous, 1 de gener de 2009

Gaza i els gossos

No pretenc fer cap comparació de mal gust. Això ho deixo per a determinats diaris que ens proven de convèncer que els àrabs són essencialment pertorbats i inclinats a la animalitat. [Determinats diaris que, per cert, segueixen rebent floretes pel seu miserable tractament informatiu dels bombardejos sobre Gaza: aquest cop ho barregen amb el conflicte al Congo per a desgastar els opositors a l'atac israelià]. La comparació me la dóna un article de denúncia de l'atac escrit per María José Lera, professora a la Universitat de Sevilla i doctora en Psicologia. Hi parla del bombardeig i destrucció del Centre de Salud Mental de Gaza, que dirigeix Ahmed Abu Tawahina, doctor especialitzat en l'atenció psicològica de la població palestina i que ha encunyat la denominació de "síndrome de Gaza" per a refererir-se a la terrible situació mental a què es veuen sotmesos els seus habitants (el 60% de la població de la franja pateix de estrès postraumàtic): "El síndrome de Gaza apareix quan se sotmet els éssers humans a una aclaparadora seqüència d'estímuls negatius i mortals per a la seva vida, sense capacitat de reaccionar ni de controlar res el més mínim. La persona percep i viu la sensació de què volen exterminar-la i, simultàniament, li impedeixen de fer-hi res per a evitar-ho o escapar de la situació. Quan aquesta situació, a més, es manté en el temps fins a fer-se crònica, condueix a un desemparament extrem i a una desesperació fins ara desconeguda en l'ésser humà". És el que es coneix com a indefensió apresa. La indefensió apresa és un concepte psicològic que va ser postulat pel doctor Martin Seligman. Seligman va sotmetre dos gossos, tancats en gàbies, a descàrregues elèctriques. Però mentre que un dels animals tenia la possibilitat d'accionar una palanca amb el morro per detenir la descàrrega, l'altre no podia fer-ho. El temps de la descàrrega era el mateix per a tots dos, ja que quan el primer dels gossos tallava l'electricitat, l'altre també deixava de rebre-la. Però l'efecte psicològic era molt diferent en cadascun dels animals: mentre que el primer mostrava un comportament i un ànim normal, l'altre restava quiet, llastimós i poruc. Semblava demostrar-s'hi la importància de la sensació de control per a l'estat d'ànim. Fins i tot quan la situació s'invertia i era el segon gos el que passava a poder controlar les descàrregues, ja no feia res per a provar d'evitar-ho. Però la doctora Lera ens adverteix que, a diferència del de Seligman, "l'experiment israelià a Palestina no acaba de funcionar. Sembla que els palestins es neguen a no poder controlar res, i d'una manera o una altra, i contra tot pronòstic, acaben trobant una petita palanca per a activar, que els permet percebre que hi ha "alguna cosa" que poden fer, que encara queden coses que poden controlar. És per això que llancen pedres, coets, que resisteixen un bloqueig, que resisteixen una ocupació, que resisteixen vius, i que seguiran resistint fins que els exterminin. Israel oblida que els palestins són éssers humans".