divendres, 9 de gener de 2009

Nosaltres, els dolents pro-palestins

M'he entretingut a fer un llistat de les grans acusacions que cauen damunt dels qui critiquem Israel per les atrocitats a Palestina, i hi he donat una petita rèplica. No és exhaustiu ni l'ordre implica importància. Si a algú se n'hi acudeixen més (tant d'acusacions com de rèpliques), és convidat a participar-hi: (1) SOM IDIOTES I IGNORANTS, i generalment per dos motius: (a) no sabem prou bé la història del conflicte i (b) no acabem d'entendre que Hamas és un grup islamista radical molt perillós. Respecte de 1b, senzillament em remeto al punt 2. Respecte del coneixement històric, malauradament és cert, però per a gairebé tothom (detractors, defensors i passotes). El que em rebenta, però, és la posició de superioritat dels defensors de l'Estat d'Israel (no han de justificar cap coneixement, però bé ens l'exigeixen als altres), i el to paternalista que se'n deriva. És el problema general que té el trobar-se (o posicionar-se) en la part feble, no oficial, com també ens passa, per exemple, als catalans (que sempre hem d'explicar-nos o, fins i tot, justificar-nos) enfront dels espanyols (a qui la realitat ja els ve donada “de sèrie” i resulta "òbvia"). Sigui com sigui, entre els defensors d'Israel acostuma a ser habitual no voler recordar (o passar-hi només de puntetes) uns aspectes essencials en la història de la creació del seu Estat, com ara que se'n van anar a Palestina i no a cap altre lloc per motius religiosos [cosa que fa lleig de recordar quan el que vols vendre és que l'únic fanatisme entorpidor és l'islamisme de Hamas] o que van expulsar-ne molts nadius tot fent ús sistemàtic del terror(isme) i sempre ignorant les successives normes internacionals (com la Carta Blanca de 1939 o diverses resolucions de l'ONU). (2) DONEM SUPORT A HAMAS. Això només és possible si, entre d'altres ximpleries, acceptem com a base dues estratègies ben conegudes pel nacionalisme espanyol: (a) confondre de forma sistemàtica i interessada Palestina i Hamas (Euskal Herria i ETA, per entendre'ns), de tal manera que els uns podran dir que ataquen A mentre que realment ataquen B, i els altres no podrem defensar B perquè diran que defensem A ; i (b) apel·lar a aquella llei universal no escrita que diu que no pots ser d'esquerres i estar en contra d'Israel [de manera similar a què no es pot ser d'esquerres i catalanista]. També hi juga un paper destacat aquell principi tan madur i raonat que diu que "o estàs amb mi o estàs contra mi", i com que Hamas està contra Israel, doncs nosaltres amb Hamas. ¡Collons si n'és de fàcil el món gràcies a la llei de conjunts! No crec que hagi de dir gaire més, perquè és evident que és una acusació merament deductiva... basada en premisses polítiques (2a), estúpides (2b) o directament falses [p.ex. les dels punts 1 i 3], a banda de molts prejudicis. A mi no em fan puta gràcia les religions, ni la cristiana, ni la jueva, ni la musulmana (ni cap altra), i menys encara en la seva versió radical i fanàtica com la de Hamas. Ara bé, no se'ls pot combatre per la força, sinó per la via de la raó (com a tota religió), la democràtica (ai las, que l'any 2006 van guanyar ells!) i, sobretot, apagant el foc que els alimenta: si Hamas compta amb tant de suport entre els palestins de Gaza és per un seguit de factors que, si fossin redreçats, implicarien un afebliment molt marcat del poder dels islamistes. Sobretot, cal considerar que Israel fa temps que ha sumit la Franja de Gaza en un pou de penúria i desesperació, i davant de la corrupció i passivitat de Fatah, Hamas han estat els únics que han posat tota la carn a la graella per combatre aquesta desesperació i els ofereixen sentit (religió), seguretat (armes) i feina (diners). A més desesperació, més Hamas. És a dir, que giraré la truita i seré jo ara els que acusi els defensors dels atacs israelians de donar suport a Hamas. Home! (3) ESTEM EN CONTRA DEL "PROGRÉS", o "civilització" o "modernitat" (a l'hora de definir la superioritat de l'occident capitalista en un sol concepte hi ha diversitat de criteris). Això implicaria, és clar, la premisa de què Israel ho simbolitza. I ja voldria jo poder dir de tot cor que Israel simbolitza el progrés, la civilització i la modernitat! Motius no en falten: el projecte sionista de la majoria de jueus és un horitzó de germanor i llibertat, i algunes de les vies per dur-lo a terme són la construcció de societats col·lectivistes o cooperativistes (els kibbutzim i els moshavim) que han resultat, a la pràctica real, el major assoliment del socialisme dut a terme en la història contemporània, molt més que no pas el teoritzat per països que s'han anomenat comunistes. Llàstima, però, que havien d'anar a construir aquesta societat a Palestina. Aprofito per a dir que si em considero antisionista és només en el sentit de què aquest projecte implica l'ocupació per la força de territoris palestins que no els pertanyen ; per a tot el demés, és un moviment que mereix no només tots els meus respectes, sinó també l'admiració. És a dir, que estic en contra de l'Estat d'Israel, no dels jueus [¿això no mereixeria un punt, diguem-ne, el 4?]. I més encara quan aquest Estat es passa pel forro dels collons la jurisdicció internacional (repeteixo: com la Carta Blanca de 1939 o diverses resolucions de l'ONU), i molt més encara quan aquest Estat comet crims de guerra (gràcies, Aurora, per l'enllaç!). ¿I encara espera que l'aplaudim o que el tinguem com a exemple a seguir? Si el projecte de modernitat de la Il·lustració significa alguna cosa és, al meu entendre (i al del Carlos Fernández Liria), l'assoliment de l'estat de Dret i el seu acatament. I en un món que és mig bàrbar (perquè encara no ha acabat d'assolir el Dret, malgrat alguns bons intents com la Declaració Universal dels Drets Humans), Israel el fa bàrbar i mig, perquè no respecta aquest poc Dret amb què amb prou feines comptem. Cal denunciar el perill que representa la barbàrie de Hamas, però també (i sobretot perquè és més nostra) la de l'Estat d'Israel. (4) SOM ANTISEMITES, perquè ja se sap que els jueus desperten un odi visceral en determinades persones (nazis i gent com nosaltres). La resposta l'he donada per la meitat del punt 3: estic en contra de l'Estat d'Israel, no dels jueus. He de dir que és cert que no em fa cap gràcia veure un jueu ultra-ortodox disfressat de panerola barbuda amb barret ridícul, però és la mateixa poca gràcia que em fa veure un islamista barbut seguit d'una dona més tapada que el cel de Manchester o, més nostrats, un capellà. (5) SOM HIPÒCRITES, ja que ens manifestem contra Israel i els EEUU però no contra la resta de desgràcies que també es produeixen avui dia pel món. Deixant de banda que és una acusació totalment reversible (podríem acusar els defensors de l'atac exactament del mateix, oi?), hi ha dos factors que considero importants: (a) la informació que rebem ha passat pel sedàs dels mitjans de comunicació, és a dir, que si aquest conflicte interessa més que cap altre és perquè ens en donen molta més informació que no de qualsevol altre conflicte ; i (b) personalment, l'actuació d'Israel m'enfurisma perquè me la venen com la del meu bàndol, són "els meus" (la civilizació) contra els altres (els musulmans, la barbàrie). I, com ja deia al final del punt 3, trobo molt més important combatre la barbàrie comesa en nom del progrés i dels ideals del "Primer Món". Poca gent discutirà que el que està succeint al Congo o a Guinea és una barbaritat i una vergonya. Amb lo de Gaza, en canvi, no. Per això a mi m'emprenya més i em predisposa més a fer-hi alguna cosa. En qualsevol cas, aquest és un argument molt del gust de la dreta [com el del punt 6], com posa de manifest l'article Libertad Digital y su miseria moral, on no només es posa de manifest la baixesa d'un tal argument sinó que es demostra que és fals (com a mínim, pel que fa als mitjans de comunicació d'esquerres, sobretot comparat amb els de dretes). (6) SOM PANCARTISTES, o gregaris, o cridaners, o el que sigui per a demostrar que no estem del bàndol de la llum, la raó, l'equanimitat o la serenor des de la que se'ns acusa. S'inclou en el recurs clàssic de considerar la gent d'esquerres com a dropos, guarros, drogates (o com deia en Franco: "vagos y maleantes"), i és un recurs de marcada inspiració feixista (reduir l'enemic a una condició d'infrahumanitat), utilitzat a bastament en aquest conflicte, i no només dirigit contra els que protestem (com ja explicava abans d'ahir a propòsit d'un article de la Rahola i un altre de l'Alzamora) sinó a l'hora de presentar els protagonistes de la massacre (com molt bé explica el Santiago Alba en el seu article).

2 comentaris:

Marc Peris ha dit...

No ho se que passa al nostre país, que darrerament ixen sionistes disfressats de nacionalistes catalans de qualsevol forat. Ser
Israel és una aberració, no perquè no tinga dret a existir ( encara que això dels drets i les nacions sempre és un territori difús ), sinó per tot el què ha fet per poder existir. Un país construït amb el genocidi, o aconsegueix la total anihilació de l'enemic, o sempre tindrà testimonis de l'horror, que lluitaran fins la fi. Els jueus ho haurien de saber molt bé.
Una abraçada.

Joan Vecord ha dit...

Hola Marc! Mai no he acabat d'entendre aquest paral·lelisme que fan molts nacionalistes catalans amb Israel a propòsit del dret d'existir de les nacions. Primerament, com bé dius, perquè si bé tota nació té dret a existir, no ho pot fer de qualsevol manera. I segon perquè, posats a fer comparacions, trobo més semblant al nostre el cas palestí, atès que ambdós som els habitants autòctons d'una terra que uns forans reclamen com a seva en virtut d'uns principis massa elevats. Una abraçada!