dimecres, 7 de gener de 2009

Gaza i la nostra premsa "seriosa"

La llista de periodistes afiliats al bàndol israelià és enorme. Al nostre país, quasi es podria afirmar que és la línia oficial. I no parlo dels periodistes de redacció i dels seus articles de fons (que com han de ser mínimament objectius no podrien tolerar del tot bé un 100% de propaganda), sinó de les grans signatures, dels autors de pes i rellevància, és a dir, dels articles d'opinió. L'última entrada d'aquest blog ja li vaig dedicar al Francesc Marc-Álvaro, però és que tota la resta dels que he llegit que tracten sobre l'actual matança a la Franja de Gaza s'ha posicionat clarament del costat d'Israel (menys l'Iu Forn, que va una mica confòs, i l'Alfred Bosch, més aviat distant). La llista és llarga: Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Marçal Sintes, Francesc Puigpelat, Enric Juliana, Joan Barril... Només tinc dues explicacions per a tal situació, i cap d'elles no m'agrada ni mica: o bé jo vaig més perdut que un àtom d'hidrògen a Hiroshima o bé la nostra classe intel·lectual és d'allò més depriment i fastigosa. Però jo no volia ara remarcar la precarietat de la intel·lectualitat oficial del meu país, sinó només fer incís en una variant d'aquest posicionament pro-israelià, que consisteix en insultar i desprestigiar els qui ens proclamem d'esquerres i, alhora, critiquem Israel. Posició que, segons sembla, és demencial en virtut d'una lògica essencial i aclaparadora, i que automàticament comporta la desqualificació de la capacitat mental dels qui ho sostenim. Recorda aquell altre principi fonamental de la raó [universalment espanyolíssima, en aquest cas] que diu que és impossible ser catalanista i d'esquerres. Si seguim així, acabaré per no consultar més els diaris, perquè llegeixi el que llegeixi se m'acaba tractant d'imbècil, i la paciència té un límit. De vegades, tal i com demostra aquest article del Sebastià Alzamora en què vomita les seves fòbies de bon vivant elitista, sovint ni tan sols cal parlar directament d'Israel mentre es col·labori en la noble causa propagandística d'aquests dies de deixar ben clar quin és el bàndol de la llum, la classe, la raó i la civilització. La Rahola, en canvi, és més vehement i clara i, en un perillós tic feixista redueix la pluralitat i varietat de persones contràries a Israel en una simple "massa vociferant", "intolerant" i "pancartista" (aquest darrer un altre tic dretà, ara heretat del pitjor PP), que faríem el joc, amb la nostra barreja d'intolerància i desconeixement, a l'islamisme radical de Hamas i de l'Iran. No sé si aquesta és una opinió que s'ha format a base d'anar preguntant a la gent que aquests dies portem el mocador palestí o és, com bé em temo, un prejudici, atès que de tota la gent que conec que la porta, ni un de sol defensa el més mínim l'islamisme de Hamas. De la mateixa manera, jo podria arribar a suposar que a la senyora Rahola se li omple el cor d'orgull i satisfacció quan mira la següent fotografia d'en Pavel Wolberg, en la que uns jueus ultra-ortodoxos s'abracen en observar que en l'horitzó s'alça el fum dels atacs israelians sobre Gaza [i podem imaginar-nos-hi un diàleg a l'estil dels del fuet de la Casa Tarradelles, si mai s'arriba a completar l'anhel sionista d'en Ben Gurion i la terra queda neta de palestins: "algun dia, fill meu, tot això serà jueu"].