Gaza i els gossos

No pretenc fer cap comparació de mal gust. Això ho deixo per a determinats diaris que ens proven de convèncer que els àrabs són essencialment pertorbats i inclinats a la animalitat. [Determinats diaris que, per cert, segueixen rebent floretes pel seu miserable tractament informatiu dels bombardejos sobre Gaza: aquest cop ho barregen amb el conflicte al Congo per a desgastar els opositors a l'atac israelià]. La comparació me la dóna un article de denúncia de l'atac escrit per María José Lera, professora a la Universitat de Sevilla i doctora en Psicologia. Hi parla del bombardeig i destrucció del Centre de Salud Mental de Gaza, que dirigeix Ahmed Abu Tawahina, doctor especialitzat en l'atenció psicològica de la població palestina i que ha encunyat la denominació de "síndrome de Gaza" per a refererir-se a la terrible situació mental a què es veuen sotmesos els seus habitants (el 60% de la població de la franja pateix de estrès postraumàtic): "El síndrome de Gaza apareix quan se sotmet els éssers humans a una aclaparadora seqüència d'estímuls negatius i mortals per a la seva vida, sense capacitat de reaccionar ni de controlar res el més mínim. La persona percep i viu la sensació de què volen exterminar-la i, simultàniament, li impedeixen de fer-hi res per a evitar-ho o escapar de la situació. Quan aquesta situació, a més, es manté en el temps fins a fer-se crònica, condueix a un desemparament extrem i a una desesperació fins ara desconeguda en l'ésser humà". És el que es coneix com a indefensió apresa. La indefensió apresa és un concepte psicològic que va ser postulat pel doctor Martin Seligman. Seligman va sotmetre dos gossos, tancats en gàbies, a descàrregues elèctriques. Però mentre que un dels animals tenia la possibilitat d'accionar una palanca amb el morro per detenir la descàrrega, l'altre no podia fer-ho. El temps de la descàrrega era el mateix per a tots dos, ja que quan el primer dels gossos tallava l'electricitat, l'altre també deixava de rebre-la. Però l'efecte psicològic era molt diferent en cadascun dels animals: mentre que el primer mostrava un comportament i un ànim normal, l'altre restava quiet, llastimós i poruc. Semblava demostrar-s'hi la importància de la sensació de control per a l'estat d'ànim. Fins i tot quan la situació s'invertia i era el segon gos el que passava a poder controlar les descàrregues, ja no feia res per a provar d'evitar-ho. Però la doctora Lera ens adverteix que, a diferència del de Seligman, "l'experiment israelià a Palestina no acaba de funcionar. Sembla que els palestins es neguen a no poder controlar res, i d'una manera o una altra, i contra tot pronòstic, acaben trobant una petita palanca per a activar, que els permet percebre que hi ha "alguna cosa" que poden fer, que encara queden coses que poden controlar. És per això que llancen pedres, coets, que resisteixen un bloqueig, que resisteixen una ocupació, que resisteixen vius, i que seguiran resistint fins que els exterminin. Israel oblida que els palestins són éssers humans".