dijous, 31 de juliol de 2008

James Harff, Ruder Finn i la visió de Sèrbia

(1) Ruder Finn Global Public Affair és una important companyia americana dedicada a les "relacions públiques", és a dir, a manipular l'opinió de la gent. James Harff n'és un alt directiu, i durant la guerra dels Balcans va dirigir la campanya en favor de les regions que demanaven la independència de l'Estat Iugoslau (Croàcia, Bòsnia i Kosova). El Canal 2 francès el va entrevistar una vegada (aquí en podeu llegir una bona part), i entre d'altres perles va assegurar que "vam ser capaços d'oferir una història simple de bons i dolents" i que la demonització de Sèrbia es va aconseguir a base de difondre rumors infundats i relats d'atrocitats i crims de guerra sense verificar. Aquesta campanya va ser encarregada pels EEUU, i anava encaminada principalment [seguidors de la Rahola, tapeu-vos les orelles] a fer canviar l'opinió del poderós lobby jueu, que no veia amb gaire simpaties ni la Croàcia de Franjo Tudjman (un president amb tendències antisemites en un país d'herència ustaixa) ni la Bòsnia de l'islamista Alija Izetbegovic.

James Harff està orgullós de la seva feina, i celebra haver aconseguit el seu objectiu i el fet que els jueus ara associïn 'nazis' i 'perill' només amb 'serbis'. Podeu llegir més coses en anglès sobre aquesta manipulació tan lamentable en aquesta pàgina i també en aquesta altra (que encara no he llegit del tot, però sembla un llarg article, dividit en 5 parts, molt interessant sobre "l'altra història de la guerra").

(2) Ja que encara no he penjat els fragments del llibre "Medios Violentos" del Pascual Serrano (i em fa mal la consciència), com a mínim en reprodueixo un de la pàgina 139 sobre la guerra dels Balcans: En el documental Els condemnats de Kosovo (de Michel Collon, 2000) serbis, turcs, gitanos, musulmans, egipcis, goranis i tota una llista de grups nacionals i ètnics minoritaris donen fe de la persecució i neteja ètnica que s'està vivint avui a Kosovo. Només així podrem conèixer fets qua mai no s'expliquen als mitjans, com la desaparició de 1200 serbis a mans de la UCK, davant de 45000 soldats internacionals que no han trobat cap d'aquests desapareguts. O l'assassinat de 3000 gitanos després de l'ocupació i que van ser comptabilitzats com a musulmans pels seus cognoms. La neteja ètnica a Kosovo després de l'ocupació de l'OTAN ha estat atroç, i només els egipcis van passar de ser 100.000 a 35.000 que ara viuen en ghettos.

(3) Curiosament, en el mateix llibre, pàgines 70 i 71, Pascual Serrano ens parla d'un altre cas sagnant de manipulació mediàtica per part d'una empresa: El documental Vendre la guerra explica com es crea la campanya "Free Kuwait", finançada per una ONG anomenada "Ciutadans per a un Kuwait Lliure", que aporta 10 milions de dòlars a una empresa de publicitat anomenada Hill&Nowton. Apareix l'executiu de l'empresa i diu davant la càmera que com que la ciutadania nord-americana no reaccionava es van plantejar: “¿què podíem fer per a convèncer els nord-americans de la necessitat d'una intervenció? Calia convèncer-los de què Saddam era un boig perillós que calia aturar”. Reconeixen que van organitzar el conte de les incubadores (soldats iraquians haurien matat 312 nadons kuwaitians), i que el testimoni estrella va resultar ser la filla de l'ambaixador de Kuwait als EEUU.

(4) Això sí, a La Haia només hi ha el Karadzic i ens ho venen com un triomf de la justícia...

Què ha dit el Karadzic?

¿Hi ha manera humana de saber quina ha estat la declaració íntegra i exacta que ha fet avui el Radovan Karadzic davant del Tribunal de La Haia? Porto una estona navegant per internet i no hi ha manera... La majoria de portals, després de recordar-nos per enèsima vegada lo dolent que ell és i lo fantàstic que és el nostre sistema judicial, només apunten que ha denunciat irregularitats durant la seva detenció (i què esperaves, tros de tanoca? com bé saben els bascos i Harry el Brut, els procediments legals són paper mullat si es tracta de lluitar contra El Mal, i ningú no només no ho denunciarà, sinó que ho trobarà totalment justificat).

Algun altre portal, com el d'El Mundo, ha anat una mica més enllà i ens permet saber que ha declarat que si va fugir de la vida pública va ser segons un acord a què havia arribat amb els EEUU (exactament amb el negociador Richard Holbrooke) l'any 1996 per a firmar els acords de Dayton (els que l'any 1995 havien posat fi a la guerra de Bòsnia). Però com que no tenim el text, no podem acabar de saber què vol dir exactament la frase "la insistència de l'acusat en llançar acusacions contra alts càrrecs nordamericans". També diu que ara tem per la seva vida (¿serà perquè Milosevic va morir sospitosament durant un judici similar?).

Addenda 1 [com a exemple de quin grau de coneixement té la gent normal sobre el conflicte dels Balcans]: he vist la notícia en un bar a les 16:00h, al canal 3/24, mentre dinava un entrepà. Cap al final de la notícia ha aparegut una imatge de la ciutat d'Srebrenica, mentre de fons sonava la música de crida d'una mesquita, la torre de la qual s'identificava clarament a l'skyline. Comentari d'un noi de la taula del costat (en castellà): "¡ostres, aprofitant la matança els moros s'han instal·lat a la ciutat!"). No deu saber que als Balcans hi ha molts "moros" (bé, són eslaus de religió musulmana) des de fa segles, i que les víctimes d'Srebrenica van ser musulmans en la seva majoria. En part és normal, perquè deu ser xocant acceptar que els dolents de la peli (serbis i moros, perquè amb els conflictes de l'Orient Mitjà ens havien convençut que els moros eren els dolents, oi?) es peguin entre ells...

Addenda 2: Era evident que el tractament de la notícia (sobretot tal i com l'he vist a la tele) havia de ser més emotiu que informatiu. Poc sabem del que ha dit Karadzic, però hem vist imatges del cementiri d'Srebrenica i hem sabut que un grup de dones (els marits i fills de les quals hi van ser assassinats) seguiran el judici en directe. Suposo que els de la tele creuen els dits resant per a què aquestes mares no es polititzin com van fer les famoses "Madres de la Plaza de Mayo" argentines. Perquè una cosa es que plorin i ens facin plorar, i una altra ben diferent és que reclamin mesures i apuntin vies d'actuació ciutadana.

PS: si algú troba la transcripció del text, que m'ho faci saber.

PS2 [19:45h]: passada una estona, veig que la majoria de portals ja destaquen el possible pacte amb els EEUU, com ara l'Avui o El Periódico o Público. Però qui se'n recordarà d'això, d'aquí a uns anys?

diumenge, 27 de juliol de 2008

La banalitat del mal: Karadzic i nosaltres

L'entrada d'avui me la motiva la lectura de l'article del Carlos Nadal publicat a La Vanguardia ("Karadzic i la banalitat del mal", però l'haureu de llegir complet aquí perquè la Vanguardia és de pagament). Article que m'ha fet ràbia principalment per dos motius: (1) Els mitjans de comunicació no paren de demonitzar Radovan Karadzic, de tal manera que els seus crims horribles queden vernissats amb una aureola que els distingeix de la resta de crims horribles comesos durant les guerres dels Balcans. Com deiem fa uns dies, Karadzic ha esdevingut sinònim de maldat, mentre que Thaçi ho és de demòcrata (malgrat que la fiscal que va portar el cas contra Milosevic hagi escrit fa no gaire un llibre en què denuncia les implicacions de l'actual líder kosovar en el tràfic d'òrgans). D'altra banda, però, el concepte encunyat per Hannah Arendt de banalitat del mal fa referència a què la gran majoria de criminals són persones normals i no pas sàdics o pertorbats mentals ("banality", en anglès, significa més aviat "normalitat" que no pas "trivialitat", com se l'acostuma a interpretar). En què quedem, doncs? Karadzic representa la banalitat del mal o just el contrari? No serien millors representants d'aquesta banalitat tots els criminals que a dia d'avui segueixen vivint amb normalitat i amb el carnet de demòcrates a la butxaca? I, d'altra banda, ¿que potser no va col·laborar el mateix Carlos Nadal a "banalitzar" el franquisme, ja que va decidir viure "en normalitat" sota un dictadura en lloc d'enfrontar-s'hi? ¿Que potser no va decidir exercir de periodista a La Vanguardia mentre Franco encara vivia, sense criticar-lo ni oposar-s'hi? Així és com es banalitza el mal, i no quan uns quants serbis mostren la seva indignació per la detenció del seu antic líder. (2) A sobre, i sense proposar-s'ho, Carlos Nadal ens demostra quin és el veritable mal banalitzat dels nostres temps: el capitalisme. Així, per exemple, afirma que "a Sarajevo l'any 1914 va començar el drama sense precedents de les més desalmades venjances identitàries i ideològiques en dues guerres d'abast total". És a dir, s'ometen totalment (es banalitzen) les causes econòmiques que van provocar el conflicte, com si no hi hagués tingut res a veure l'interès de les grans potències capitalistes d'assegurar-se els nous mercats i l'abastiment des de les colònies. Més tard, escriu a propòsit dels Balcans que "resulta encara més inexplicable que la gent acceptés per identificació patriòtica, i fins i tot amb eufòria, que reivindicar el ser serbi, croata, bosni-croata o bosni-musulmà justifiqués tota mena de d'abusos, assassinats, tortures, evacuacions forçades i destrucció de béns". És a dir, per al senyor Nadal, els excessos i injustícies del món es produeixen encara avui "per causes de raça, de religió, per obsessions fanàtiques de tipus nacionalista o en raó de l'obtenció o l'exercici del poder". Cap menció a l'economia, tot i que la majoria d'abusos, assassinats, tortures i etc. s'hagin comès i se segueixen cometent sota els seus designis. Malgrat que mai en la història ha mort tanta gent com s'està morint avui dia a causa de la fam (fruit de les polítiques neoliberals de l'FMI i l'OMC), a Occident seguim vivint amb tota normalitat. Tots tenim les nostres nòmines en grans corporacions financeres, tots col·laborem en el manteniment d'aquest mercat mundial de l'horror, però tots vivim tranquil·lament i amb la consciència ben tranquil·la. Mai s'havia banalitzat tant el mal. [PS (21:20h): Acabo d'enterar-me que aquesta setmana ha mort el croat Dinko Sakic, cap del camp de concentració de Jasenovic durant la Segona Guerra Mundial. En uns dies en què els mitjans de comunicació s'entesten en seguir demonitzant només els serbis, l'atzar sembla voler-los-hi posar una mica més difícil traient a la llum noms de criminals croats. A Croàcia, aliada de Hitler, hi va haver fins a 40 camps de concentració, però el de Jasenovic va ser conegut com "l'Auschwitz dels Balcans", ja que hi van morir entre 100 mil i 700 mil persones (la majoria serbis, jueus, gitanos i croats antifeixistes). Se'l va considerar com el tercer camp de concentració més important, i va ser famós per la seva excessiva crueltat a l'hora de torturar i assassinar. El tal Sakic va viure tranquil·lament a l'Argentina (sense ni tan sols ocultar el seu nom!) fins l'any 1998, quan se'l va extraditar a Croàcia després de què en una entrevista confirmés que ell havia dirigit el camp de Jasenovic].

divendres, 25 de juliol de 2008

Serbis dolentots (i d'altres articles)

(1) Dos articles sobre la relatividad judicial a l'hora de jutjar a Karadzic i no fer-ho amb d'altres criminals de guerra: un del Javier Ortiz (que fa la comparació amb en Henry Kissinger, acusat per crims de guerra però a qui van tenir els sants collons de donar-li el Nobel de la Pau!!) i un altre de Gontzal Martínez. Mentre se segueix culpant a tot el poble Serbi per les salvatjades d'alguns dirigents, un antic nazi croat (dels Ustaixes a què ahir em referia) va poder passejar-se per Àustria durant la passada Eurocopa sense que se l'extradités a la justícia. (2) És evident, i trist, que totes les guerres tenen un molt alt component econòmic al darrere (quan no són directament els beneficis estratègics de mercat el seu desencadenant). Però hem arribat a l'extrem ridícul d'un poc dissimulat intercanvi de cromos de l'estil "ens entregueu un criminal (Karadzic) i us premiem amb un acord comercial (i també aquest altre article)". Abans s'entenia com a economia de guerra aquella gestió excepcional que calia dur a terme durant un conflicte bèl·lic, però ara els economistes ja s'ocupen de tot: preparen les guerres, les dirigeixen i n'administren els resultats. (3) Vilaweb ja ha rebut formalment la querella Escarp pel cas Vilaró. En parla el seu director en aquest article.

dijous, 24 de juliol de 2008

Sobre la llibertat d'expressió

Un parell d'articles sobre la llibertat d'expressió: (1) En el primer article, Carlos Fernández Liria critica la situació actual dels mitjans de comunicació. Principalment, perquè malgrat que han esdevingut un "quart poder" molt influent, no compten amb un contrapès que els controli (com sí passa, ni que només sigui en teoria, amb els duets patronal-sindicats i govern-oposició, i amb el trio de poders judicial-executiu-legistlatiu, que s'equilibren mútuament), fet que provocaque moltes notícies no es difonguin com caldria perquè perjudiquen els interessos de les grans corporacions. Ho exemplifica amb el famós cas de les "bombes de destrucció massiva" que van justificar la invasió de l'Iraq, una mentida que ja fins i tot ha reconegut Scott McClellan, l'ex-secretari de premsa de la Casa Blanca (¡¿i a aquest no l'haurien de jutjar també, com al Karadzic, per la responsabilitat pels milers de morts que va provocar?!). Fernández Liria proposa, per contra, l'existència, al costat de la premsa privada ja existent, d'una premsa sota control estatal. I per a no despertar fantasmes estalinistes i totalitaris, matisa que cal diferenciar entre 'estatal' i 'governamental', i ho exemplifica amb l'actual sistema educatiu, que està controlat per l'estat però no adoctrina segons les tesis del govern de torn (bé, això que li ho preguntin al Jiménez Losantos i la seva tropa, aviam què en pensen sobre 'Educació per a la ciutadania'...). (2) En el segon, Vicenç Navarro entrevista llargament Chomsky. N'extrec algunes perles: --L'any 1968, el govern dels EEUU tenia pensat d'enviar encara 200 mil soldats més al Vietnam, però en part no ho va fer davant de la possibilitat que esclatés el descontentament de la població nordamericana (recordem que estem parlant de l'any 1968, ple de revoltes populars). És a dir, era preferible que atonyinessin co-ciutadans queixosos que 'Charlies' comunistes al Vietnam. --El Wall Street Journal va dedicar la seva portada del famós "superdimarts" electoral entre Clinton i Obama amb aquest titular: "els temes polítics retrocedeixen, ja que els votants se centren en el caràcter dels candidats". Poc després es va publicar una gran enquesta (de la que, evidentmentment, se'n va fer poc ressó) que mostrava tot just el contrari: 2/3 parts de l'electorat volia que els candidats opinessin més sobre els temes importants. I és que, segons Chomsky, des dels anys 1920 el món empresarial ha reconegut que si no s'atomitza la gent, si no se'ls condueix cap a "les coses superficials de la vida, com el consum de moda", la població se'ls pot girar en contra. --Els votants no estan enganyats, simplement no veuen que se'ls ofereixi cap opció política real (dels candidats, com dels cotxes dels anuncis, no en saps les característiques, només en tens una imatge desitjable i consumible). --L'administració Kennedy va entendre el poder de la televisió i va crear la imatge idílica de Camelot, un lloc meravellós amb un gran president. Però la realitat és que va ser amb Kennedy que es va envair Vietnam, es va llançar un atac terrorista contra Cuba i es va ajudar i finançar l'establiment d'una dictadura neonazi al Brasil. Però la gent segueix veient Camelot. --Els nazis van adoptar de manera explícita, conscient i obertament, les tècniques publicitàries americanes dels anys 20, i així ho van manifestar. --Probablement els EEUU destinen 1/6 part del PIB al màrketing i a la publicitat. És evident que representen un element clau. --El primer intent de justificació legal per a la invasió de l'Iraq va consistir en apel·lar a la Resolució de Seguretat de l'ONU 687 de 1991, ja que segons aquesta havia d'eliminar les seves armes de destrucció massiva. Això és cert, però mai es comenta l'altra part de la mateixa Resolució, que comprometia els firmants a establir una zona lliure d'armes nuclears a l'Orient Mitjà (article 14), és a dir, que també Israel i els EEUU havien d'eliminar les seves armes de destrucció massiva de la zona. --La denominació "antiglobalització" és ridícula, i caldria substituir-la per la de "moviment de justícia global". --Després de la II Guerra Mundial, la primera tasca dels EEUU i la Gran Bretanya, els conqueridors, va ser ofegar els intents de democràcia radical, resistència i mobilització obrera que havien sorgit en oposició al feixisme, i reinstaurar l'ordre tradicional. A Itàlia, la CIA va controlar la democràcia italiana i va debilitar el moviment obrer fins com a mínim els anys 70. En cas contrari, l'ordre econòmic que dominaven podria ensorrar-se. --Els liberals proclamen que tenim un mercat lliure, però a la pràctica el seu sistema econòmic encara es basa en l'estat quan els interessa. Per exemple, les dues grans companyies aeronàutiques, Airbus i Boeing, s'enfronten constantment dins l'Organització Mundial del Comerç per a veure quina aconsegueix més subsidis estatals. A sobre, totes dues són filials d'Air Force i d'Aerospace, que són empreses del govern federal, i no podrien existir sense els seus diners. --A Xile, les condicions dels miners eren duríssimes, i l'any 1907 famílies senceres es van desplaçar a la ciutat d'Iquique per a demanar un augment dels salaris. Els propietaris britànics de les mines els van rebre, els van fer entrar al pati d'una escola i els van permetre de començar la reunió. Poc després, també van fer entrar els soldats, que van disparar a tothom: els miners, les seves dones i nens. És la massacre de Santa Maria de Iquique, que va provocar més de 2000 morts.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Gràcies, Karadzic!

Ets un assassí miserable, un criminal de guerra immisericorde, i hauràs de rendir comptes davant de la justícia per la teva responsabilitat en fets tan vergonyosos com el setge de Sarajevo o la matança d'Srebrenica. Però som una societat tan podrida, sectària i condicionada pels obscurs corrents de les mans invisibles del capital que només fem caure el pes de la llei damunt de Sèrbia. Bons contra dolents. Nazis contra nordamericans.

El TPI (Tribunal Penal Internacional) que et jutjarà ens recordarà el bo i també el pitjor dels judicis de Nüremberg. El bo perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles que no poden quedar impunes ; el pitjor perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles (com ho van ser Hiroshima, Nagasaki, els bombardejos sobre Dresde, Friburg, etc.) que no només queden impudens sinó també excusats o, fins i tot, justificats. Maniqueisme pervers que, quan el veus aplicat des dels àmbits que se suposa han de vetllar pel bon funcionament de la Humanitat, t'omple d'una impotència que desanima i desespera.

Impotència que augmenta en veure com la gran majoria de mitjans de comunicació col·laboren activament en la creació i consolidació d'aquest maniqueisme reconfortant. Impotència que es reafirma en si mateixa quan veus que el més normal és creure-hi a ulls clucs; quan, per exemple, ens resulta el més normal del mon que el primer ministre de Kosove sigui Hashim Thaçi, un "pressumpte" criminal de guerra de qui els diaris han oblidat els crims que fa uns anys no dubtaven en denunciar (com per exemple el New York Times).

En un món en què els serbis són la Foscor i la barbàrie, no hi ha espai per a les seves gestes ni nobleses que també van dur a terme durant la guerra (i en resulta una excepció la menció que fa en Vicent Partal al seu Mail Obert d'avui de la figura del general Divjak, serbi que va dirigir en primera línia la defensa de Sarajevo). En un món en què els croats són la Llum i la civilització, no hi ha lloc per a recordar o a il·luminar les profundes relacions entre l'UCK (la guerrilla albanesa de Kosove, que per cert va dirigir el Hashim Thaçi) i l'antic moviment feixista croat dels Ustaixa, que va donar suport a Hitler.

I és només per culpa d'aquest silenci còmplice, d'aquest maniqueisme pervers, que et dono les gràcies, Radovan Karadzic. I te les dono perquè serà la teva veu l'única que davant d'un tribunal internacional denunciarà les atrocitats que van dur a terme croats, musulmans, bosnis, nordamericans i soldats internacionals durant el conflicte dels Balcans. I ho has de fer tu, botxí, i no pas cap "demòcrata". Patètic.

PS: per a més llum sobre el ca(o)s iugoslau, torno a remetre'm a un article de l'Abel Caldera (aquest, però també aquest), o a aquest de Rebelión. O a aquest altre sobre "l'altra Srebrenica" (una matança dos anys abans, aquest cas dels musulmans contra els serbis, però que "només" va provocar 400 morts).

divendres, 18 de juliol de 2008

No els matem (de fam), es moren (de SIDA)

Gràcies a l'Ana(bel), la reportera freelance per terres andines, ens assabentem de què "l'OMS ha alertat sobre les dificultats que estan enfrontant les persones afectades pel VIH/SIDA a causa de la falta d'aliments generada per l'augment dels preus en el mercat internacional (concretament, a Lesotho i Swazilàndia). La carestia està obligant-los a interrompre els tractaments amb antiretrovirals que no poden subministrar-se sense menjar". Jugada rodona: d'una banda es redueix encara més la participació que tenen els negres indesitjables en l'augment de població mundial; i de l'altra ens rentem la nostra consciència homicida en carregar a les víctimes el pes de la seva destrucció: ja no moren perquè les nostres polítiques neoliberals del Banc Mundial i l'FMI hagin provocat una catàstrofe alimentària amb la crisi dels cereals, sinó perquè aquests negrates de merda cada vegada són més porcs i degenerats i augmenten els casos de SIDA. [Nota de l'autor: l'estil és indirecte, eh? vull dir que els epítets no són meus sinó que els atribueixo a aquells que denuncio: la gent de mentalitat prototípicament masculina, blanca, catòlica, capitalista i colonial]. Però les relacions entre fam i SIDA no són noves, sinó que en certa manera responen al model neoliberal, com ja explicava aquest contundent article de l'any 2005: el modelo neoliberal en los tiempos del SIDA.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Cas Vilaró (capítol 3: prepotència)

No conec el senyor Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana, ni l'he vist mai enlloc ni n'havia llegit cap declaració o entrevista, amb lo que el meu posicionament respecte el seu cas no respon a cap tírria personal (tret de la desconfiança que em pugui despertar qualsevol alt càrrec institucional, perquè els camins de l'ascens sovint van plens de suborns, abaixades de pantalons, silencis còmplices, pactes d'índole mafiosa i d'altres herbes verinoses). Senzillament, em va cridar molt que la versió oficial culpés de la pilotada als Mossos, quan sempre es tendeix al contrari, és a dir, minimitzar o ocultar els efectes de la brutalitat de les càrregues policials. Navegant una mica, vaig poder descobrir que hi havia hagut una segona versió (la de la pallissa al puticlub), que ràpidament sí que va patir el procediment informatiu a què m'acabo de referir: o bé es va minimitzar (de 'puticlub' es va passar a 'club', per exemple) o bé es va silenciar directament (i això va ser en la majoria dels casos). Passaven les hores i en la majoria de diaris (fins i tot els que s'havien adaptat al "procediment habitual") apareixien informacions que palesaven força contradiccions. Tot plegat feia pudor, molta pudor. Els ciutadans estàvem mal informats i es va arribar a l'extrem de querellar-se contra els periodistes que provaven d'il·luminar el cas des de d'altres angles. I avui el diari El País publica una entrevista amb el senyor Vilaró (llegiu-la pitjant aquí) que m'ha emprenyat encara una mica més, i ara ja sí que comencem a lliscar pel terreny de la mania personal. Alguns apunts al respecte: (a) Afirma que va tornar a la Plaça d'Espanya a la 1:40h, quan "els Mossos estaven carregant i la gent ho destrossava tot", i llavors va rebre l'impacte davant de l'hotel Plaza. Cosa que desmenteixen tant la versió dels Mossos (segons la qual els alderulls s'havien desplaçat cap al carrer Tarragona) com les fotografies d'alguns periodistes (vegeu-ne la notícia a Vilaweb). (b) El tio es defensa insultant i amb prepotència: davant de les informacions contra-oficials, remet al refrany de "cree el ladrón que todos son de su condición". És a dir, que si un periodista troba indicis de què podria haver estat apallissat en un burdell, és el periodista el que passa automàticament a ser un putero. Es veu que els periodistes, en fer la seva feina, són uns camaleons, perquè es van transformant en allò que investiguen. Els de l'Entre Línies, sense anar més lluny, i segons el senyor Vilaró, han estat estafadors, proxenetes, desfalcadors i unes quantes bèsties més. I per si no havia quedat clar, afegeix que "els que diuen que jo era a un prostíbul, igual ho pensen perquè ells i els seus amics en són clients habituals". Sí, senyor, amb l'elegància i decoro que correspon a tot un cap de la Guàrdia Urbana. Doncs miri, senyor Vilaró, jo no tinc clar què va passar aquella nit, però la versió oficial em fa sospitar i no veig massa descabellada l'opció de la pallissa al prostíbul. I ni jo ni els meus amics (com a mínim els més propers) hem anat mai de putes, gràcies. (c) Quan se li pregunta si ha pecat d'ingenu en voler ser tan discret (és a dir, en no dir res ni a l'intendent de la Guàrida Urbana ni als Mossos, cosa que sembla la més normal del món i pròpia del càrreg que detenta), diu que "potser he pecat d'excessiva lleialtat al sistema", cosa que em fa venir un tremolor a l'espinada i m'omple de curiositat per saber a què es refereix quan parlar de 'sistema' (el legal-ideal o el real-mafiós?) (d) Quan li pregunten si pensa que hi pot haver gent que li tingui ganes, respon que ni ho sap ni li interessa. Novament, doncs, em de recórrer a fonts d'informació alternatives (és a dir, susceptibles de patir una querella), com ara aquest article publicat a Kaosenlared en què es denuncien algunes complicitats de la Guàrdia Urbana amb estafadors, proxenetes i membres de la ultradreta. (e) Diu que la querella contra els periodistes és per a salvar l'honor de la Guàrdia Urbana, però li ha faltat afegir que és també per a embrutar l'honor dels Mossos, que passen a ser uns salvatges que no segueixen la normativa i disparen les boles apuntant al cos. Un honor, d'altra banda, que queda ja força retratat en l'article de Kaos que he citat al punt anterior, i del que reprodueixo un paràgraf: "En el cas del 2006, en què l'agent que tenia una xarxa de proxenetisme a Sant Andreu (també acusat de suborn, estafa i tràfic d'influències), l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va DEFENSAR L'HONRADESA del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona després de fer-se públic el tercer cas d'agents presumptament implicats en coaccions a empresaris, que l'alcalde Hereu va qualificar aleshores d' "anècdotes" i "anomalies". [PS 00:15h]: Casos en què policies deshonren el Cos n'hi ha a cabassos. Sense anar gaire lluny, avui podem llegir que els Maulets de Mataró han volgut acomiadar-se de l'ex-cap de policia de la ciutat, que va ser pillat conduint borratxo, portant-li una panera plena d'alcohol. L'ajuntament de Mataró ha considerat que aquest cop l'honor podia ser restituït oferint-li una nova feina en una empresa municipal cobrant 67.000€. Ai, l'honor. Més aviat semblen mamonejos mafiosos... (f) I no té altra manera d'acabar l'entrevista que amb un toc d'humor negre. Textualment: "si hi ha una sentència condemnatòria (per les querelles), destinaré els diners a la fundació contra l'Alzheimer de Pasqual Maragall, per a què no s'oblidin els fets". Un catxondo prepotent, és la impressió que en començo a tenir. Un dels perfils clàssics de putero, d'altra banda.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Periodisme ranci: Vilaró i Antonio Burgos

(1) Seguim amb el cas Vilaró: no només es dóna el cas per tancat, sinó que finalment es querellen contra El Mundo i Vilaweb. És a dir, només pots exercir com a periodista si no et surts de la línia del poder. A partir d'ara, només articles com el de la portada de l'Avui (d'avui dimarts): "La prova de Vilaró", en què el posicionament amb la línia oficial es ben clara. L'article, per cert, té collons, perquè se suposa que ens demostra l'autenticitat de la versió oficial però, un cop ben llegit, veus que no demostra res. La clau de l'article és un foto en què es veu un paio parlant pel mòbil, amb un peu de foto tan carregat de credibilitat com aquest: "algunes fonts apunten que la persona que apareix amb el telèfon mòbil és el cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró". Algunes fonts apunten... guau! A sobre, la foto sembla un muntatge fet amb el Photoshop, perquè l'encaix de les figures en primer pla amb l'autobús del fons no acaba de convèncer. Posats a filar prim, fixeu-vos amb el tio que hi ha tot just al centre i a la part més inferior de la imatge (samarreta blanca, corretja fosca travessant-la en bandolera): ¿oi que té el braç dret tallat en sec per una línia recta? Mmm... molt sospitós... Però vaja, això sempre podria ser degut a la mala qualitat de la fotografia, vés què diran. El més greu, tanmateix, és la part textual de l'article, ja que no confirma en cap moment la versió oficial, perquè: (a) ens diu que la foto és de les 23:10h, i que (b) la càrrega dels mossos va ser a la 1:30h i que (c) entremig va estar voltant per la ciutat "controlant alderulls". O sigui, que es perfectament possible que durant aquestes més de 2 hores entre la foto i el seu "retorn" a la Plaça d'Espanya s'hagués anat de putes. O no? Pel que pugui ser, nosaltres ens curem en salut i seguim defensant la versió oficial (és a dir, que els mossos tiren a matar i ja no respecten ni als col·legues). (2) Un famós articulista de la caverna, l'Antonio Burgos, s'ha despenjat amb un article a l'ABC en què critica el nou fitxatge per part de TV1 de la meteoròloga Mònica López. Què li critica? Que sigui dona, catalana i de TV3 (uuiii! gairebé tenim el poema de la Maria Mercè Marçal!). El de sempre: anticatalanisme i masclisme. I tot amb la seva dosi d'incultura i dèficit investigador (¡però si arriba a afirmar que la Mònica té 22 anys quan en té 33!). No cal ni dubtar que tal engendre és un dels fatxes signants del Manifiesto per la llengua comuna, tal i com ell mateix esbomba.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Cas Vilaró: qüestió de pilotes

La notícia de l'hospitalització del cap de la Guàrdia Urbana la nit del triomf de la Selecció Espanyola de futbol comença a prendre la forma d'un vergonyós esperpent. Informacions oficials poc clares, donades massa tard i malament (fins i tot amb amenaces de querella per aquells que se surtin de la versió oficial). I tot plegat que fa mala espina: ¿com és que la versió oficial és que va rebre una pilotada dels Mossos, que és com tirar-se una pedra damunt la pròpia teulada? ¿Serà que el que va passar en realitat és encara pitjor que deixar els cossos de seguretat com a bèsties que apunten a matar? Hi ha qui diu (periodistes de Vilaweb, RAC-1 i El Mundo) que s'està ocultant el fet de què el senyor Xavier Vilaró va rebre una pallissa en un prostíbul, perquè no va voler pagar els serveis prestats apel·lant a la seva condició de Capo municipal. De fet, sembla ser que les ferides no es limiten a la zona on hi ha la melsa, sinó també pel braç i d'altres parts del cos. Més aviat una pallissa, vaja, però suposo que diran que va caure producte de la pilotada (i per pilotada ara em refereixo a la dels Mossos, no la de l'entrecuix que la pobra meuca hauria hagut de satisfer). I el PP, com sempre, a la seva: encarregant els serveis d'un detectiu privat (amb quins diners?), els resultats de la investigació del qual el senyor Alberto Fernánde Díaz "de moment, declina comentar". En fi, vodevil municipal en tota regla. En veurem el musical al Grec de l'any vinent? De moment, i pel que pugui passar, jo amb la versió oficial (és a dir, que els mossos són uns salvatges, però sense dir-ho).

diumenge, 13 de juliol de 2008

Síndrome de diumenge a la tarda

La sensació (i neguit) de tenir moltes coses per fer. La sensació (i angoixa) de veure que cap d'aquestes coses-per-fer sigui realment important. La sensació (i apatia) d'adonar-se que encara hi ha menys ganes de posar-se a fer alguna d'aquestes coses-per-fer-poc-importants. I acabes no fent res, però et segueixen pesant el neguit, l'angoixa i l'apatia. I comences a fer alguna coseta (en el meu cas, la traducció de la darrera entrevista al Santiago Alba), i encara va i unes gotes de mala consciència m'espesseixen una mica més la maleïda tarda de diumenge. Sortir-se de la rutinària òrbita laboral, més que un alliberament, hi ha dies que és un veritable suplici: sures enmig de l'espai sideral, i et veus petit, minúscul i insignificant, mentre que els planetes i estels imposen la seva presència mil·lenària, les seves forces perpètues (la gravetat, l'atracció, l'esclavatge). No vols tornar-hi, però tampoc no vols seguir surant sense sentit ni desig entre la buidor més freda i anihilant. I a la buidor només pots oferir-li neguit, angoixa, apatia i mala consciència. Però hem tornat a sortir a córrer per Montjuïc, i l'esgotament físic m'ha distret d'aquesta dicotomia desquiciant de diumenge a la tarda. Tortura i esclavatge. Tortura o esclavatge. Fa segles que hi som, en això. Volíem llibertat per a poder escapar-nos-en, però encara ens hi enfonsem més. Senyal ben clara que encara no som prou lliures. I mentre no ho siguem del tot, de lliures, les mitges llibertats, les llibertats parcials, encara ens fan més esclaus. I em pregunto què passarà, quan siguem ja un 99% lliures. Llavors, serem molt i molt lliures, però tan o més esclaus encara. I el combat serà terrible. I caurem enrere novament fins a una llibertat gairebé inexistent, o farem tot just un passet i assolirem la llibertat absoluta. De fet, sempre estem només a un passet de la llibertat absoluta. I això ho saps (però no ho raones) una tarda avorrida de diumenge. Veus la passeta, veus els lligams, veus els planetes, veus la teva insignificància. I et sents impotent. I la impotència s'afegeix al neguit, l'angoixa, l'apatia i la mala consciència. Sort que demà a les 06:45h sonarà el despertador i la quotidianitat laboral em redreçarà l'existència.

divendres, 11 de juliol de 2008

Tortura, normalitat i democràcia

(1) A la Contra d'avui de La Vanguardia (Espanyola), entrevisten en Murat Kurnaz, un alemany d'ascendència turca que va ser detingut amb 19 anys al Pakistan i venut als EEUU per 3.000 dòlars. Sense cap prova i sabent que era innocent, l'han tingut retingut i torturat durant 6 anys a Guantánamo, amb la complicitat del govern alemany, que sabia la situació del seu ciutadà però que no va moure cap dit per a ajudar-lo. Aquest són alguns fragments de l'entrevista: --Vaig aprendre dues coses: que és molt fàcil enganyar la gent manipulant les aparences (volien que jo signés una confessió escrita segons la qual pertanyia a Al Qaeda) i que la gent d'aspecte normal, de la qual te'n refiaries, pot cometre els actes més atroços. --Els països democràtics i més avançats tenen llocs on es tortura la gent fins a la mort. --Primer em van dur a la presó secreta nordamericana de Kandahar, on vaig passar 3 mesos de contínues tortures, pallisses, electroxocs, ofegaments en cubells d'aigua i penjaments pels canells. Un metge ho supervisava tot, et duïen al límit de la mort. Tanmateix, hi he vist morir molts homes. --Entre els soldats que torturaven n'hi havia de 18 anys i també dones. No paraven de cridar: "¡som americans, sou terroristes, ho pagareu!" i es liaven a patades amb algú de nosaltres fins a matar-lo. --A Guantánamo vivíem en gàbies petites, havíem d'estar asseguts i, quan es feia fosc, panxa enlaire ; si parlàvem ens pegaven ; ens torturaven cada dia i de forma arbitrària. Un cop em van tenir tres mesos seguits en aïllament, en un forat totalment fosc i amb un fred espantós. No és una presó, és un camp de tortures. --El pres més jove tenia 9 anys, i el més vell 105. Sóc testimoni de com obligaven els pares a veure la tortura dels seus fills, i viceversa. El meu company de cel·la, un home de 85 anys, era paralític des de en feia 27. A ell també el torturaven. --Un cop van portar un noi de 19 anys, no tenia cames sinó dos monyons ensangonats i purul·lents. Venia de la presó de Bagram, on feia tant de fred que se li havien gelat els peus i a l'hospital militar li havien tallat les cames. No era l'únic a qui li havien tallat una part del cos, ho he vist diverses vegades. Molts tenien les cames, braços o peus trencats a causa dels cops, però allí no tractaven les fractures. "Es curen soles", deien els guàrdies. (2) El passat dilluns dia 7 va morir Juan Antonio Gil Rubiales. Era el Comissari en Cap del Cos Nacional de Policia a Santa Cruz de Tenerife. Però també havia estat condemnat pel Tribunal Suprem per torturar fins a la mort el camioner basc José Arregui l'any 1981. I havia format part de la temuda Brigada Central d'Informació comanda pel sempre franquista i avui president de Sogecable, Rodolfo Martín Villa, coneguda per tenir els policies més sanguinaris i brutals. Però en el seu enterrament va rebre grans ofrenes i gairebé uns funerals d'Estat, amb la presència de molts càrrecs i cossos democràtics (llegiu-ne una notícia més extensa aquí). Perquè sí, democràcia i tortura sovint van del bracet, i tan amples. (3) Amb aquesta institucionalizació i reconeixement de la tortura, no ens han d'estranyar tant els casos com el de Centelles de l'altre dia, o aquest altre que he llegit avui en què uns mossos, quan han entrat en un pis de Manresa per a detenir uns traficants de drogues, s'han trobat que aquests havien omplert fins dalt la banyera i hi anaven a ofegar un deutor. Ara bé, la culpa és només dels videojocs.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Un crim català - An american crime

Hi ha vegades que la realitat supera la ficció. En el cas que descriuré, tanmateix, caldria dir que la realitat supera la realitat. I posats a ser curosos, ni tan sols la supera. Què tenim, doncs, abans de lliscar cap a una tautologia perversa? A aquestes alçades ja no ens queda ni la caixa de Pandora... Anem a pams: aquest cap de setmana he vist una pel·lícula que es titula "An American Crime" , que explica els esgarrifosos fets que es van esdevenir l'any 1965 a l'estat nordamericà d'Indianapolis, en què una noia de 15 anys, Sylvia Likens, va ser víctima durant 3 mesos d'humiliacions i tortures per part no només de la dona que l'acollia (Gertrude Baniszewski), sinó també dels seus 6 fills (!!) i d'alguns dels amics dels fills (!!!). Va ser cremada centenars de vegades amb cigarretes, colpejada (fins i tot un dels veïns la utilitzava per a entrenar-se en les arts marcials), obligada a introduir-se una ampolla per la vagina, obligada a menjar-se els seus propis excrements, banyada amb aigua bullent i molt mal alimentada fins que finalment va morir d'un "mal cop" d'escombra al cap. La pel·lícula et deixa una mala sensació a l'estómac, i no només pels maltractaments (dels quals no se'ns donen, afortunadament, imatges explícites) sinó perquè és un exemple de què la maldat no és sempre atribuïble a subjectes desequilibrats i psicòpates (tot i que resulta molt còmode pensar-ho), sinó que sovint és fruit d'una espiral en què s'hi barregen diversos elements força arrelats en la nostra societat (de la que els EEUU en són paradigma, d'aquí que sigui "un crim americà"). I la pobra Sylvia va tenir la mala sort de coincidir amb molts d'aquests elements que permeten que l'extrema violència esclati: pobresa, ressentiment, obcecació religiosa, repressió sexual, etc. (de fet, al principi de tot no són tortures sinó "càstics" perquè veuen i projecten en la noia allò mateix de què ells són víctimes: principalment la mentida i un embaràs no desitjat). Però també hi col·laboren, un cop ja ha esclatat el mal, el silenci covard dels veïns (¡què típic d'occident, mirar cap a una altra banda si algú pateix!) i l'autoritat mal entesa (o molt ben aprofitada, vés a saber), ja que el judici que es va produir a partir dels fets té moltes ressonàncies amb el judici de Nüremberg o el judici a Jerusalem, perquè els joves implicats van al·legar, com havia fet Eichmann, que ells només seguien les ordres de senyora Baniszewski. [[En aquest sentit d'obediència a l'autoritat, resulten aterradors els resultats de l'experiment que (a propòsit del judici a Eichmann, precisament) va dur a terme el psicòleg Stanley Milgram, en què va mostrar que és falsa la creença de què la majoria de gent no infligiria dolor excessiu a algú altre encara que li ho ordenessin, sinó tot lo contrari: la major part de nosaltres torturaria algú si alguna autoritat li ho manés. Vegeu-ne els detalls a l'entrada que li dedica la wikipèdia: Milgram experiment]].
Doncs amb aquest nus a l'estómac em trobava jo, mirant-me tothom pel carrer com si fossin teies impregnades de gasolina a les que només faltava un misto per a cremar i il·luminar la terra amb el Mal, i provant de superar-ho pensant que aquests casos només es donen massa casualment i molt de tant en tant, que va i (casualment!?) donen la notícia de què a Centelles (Osona) han rescatat una noia que 5 persones mantenien segrestada i torturada des de feia un parell de mesos. Llegiu-ne aquí la notícia i vegeu aquest breu vídeo on la noia ho explica.
Tal i com va dir Théoden, rei de Rohan, davant l'avanç imparable del Mal : ¿com és que hem arribat a això? Com és que hem deixat que al món hi triomfi el mal, es trepitgi l'estendard de la justícia i ja no ens impressionin el sons de la dignitat, l'honor i la decència?
Where is the horse and the rider? Where is the horn that was blowing? They have passed like rain on the mountains. Like wind in the meadow. The days have gone down in the west. Behind the hills, into shadow. How did it come to this?

dissabte, 5 de juliol de 2008

Manifestament cansat

Aquests dies escric poc perquè fa massa calor davant de l'ordinador i, sobretot, perquè vaig molt cansat: he anat quasi cada matí a fer piscina i he sortit dues nits a córrer amb el Guillermo per Montjuïc. I en aquest estat de satisfacció somàtica (o gairebé millor: de saturació corporal) en tinc prou d'asseure'm i mirar el sostre per a assolir aquell estat de senzilla plenitud que vaig gaudir a Formentera. Però motius de vòmit no me'n falten: (1) Els fatxes del Manifiesto por la lengua común vénen a provocar muntant una paradeta a la Plaça Catalunya (ben emparats per la bandera espanyola que presideix el Banc d'Espanya, edifici sota del qual han decidit instal·lar-se), aviam si algú els tira una pedra i ja tenim la cirereta al seu discurs victimista. [Ben mirat, com que el seu és un discurs en què ja se'ns acusa desacomplexadament de nazis i violents, pel mateix preu se'n podrien tornar a casa amb una cara nova]. La qüestió és que l'assumpte segueix remenant, a nivell intel·lectual (genial l'article que va publicar el catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera a Público: el manifiesto nacionalista, on es desmunten novament moltes de les incongruències i contradiccions del text) i a nivell de carrer: l'altre dia se'n va liar una de grossa a la botiga quan la parella d'una companya de feina (votant de Ciutadans) va dir que ell havia signat el manifest, i tota la resta dels presents vam tirar-nos-hi al damunt (metafòricament, eh? deixem la cirereta per les postres!). Malgrat que jo li donava la raó en la defensa del dret de poder-se educar en castellà (de fet, és un dels meus principals motius en favor de la independència: mentre això sigui Espanya, considero que qualsevol espanyol té el dret de poder educar el seu fill en la seva llengua), no li va agradar que jo "l'insultés" diguent-li "fatxa", ni li va agradar la meva posterior explicació de què no l'estava insultant sinó descrivint, ja que considero que els signants d'aquest manifest recullen el testimoni del programa feixista espanyol de la Una, Grande y Libre. Emprenyat, va dir que no tornaria més, i tots ens en vam alegrar. (2) El Periódico ara va i es despenja avui amb una portada d'aquelles pseudo-catalanistes que no saps que pretenen (a part de lloar els socialistes, vull dir) ni amb qui és que volen quedar bé: que si el PSOE surt en defensa del model lingüístic català (ai ai ai, millor calladets i ja ens defensem naltros solets, eh?), que si el Laporta s'emociona i emociona i fins i tot (amb uns tocs de progressia i esquerranositat) que si el cap de la Guàrdia Urbana va ser víctima d'un cop de pilota d'un Mosso durant les celebracions per la victòria de la selecció espanyola. Per cert: ¿què hi feia allà l'urbano de paisà? ¿vigilava en secret, provocava alderulls per a justificar la repressió dels mossos (quina novetat, oi?) o hi participava entusiasta i delictivament?. Tot plegat té collons, perquè ja sabem de sempre que molts cops els mossos apunten a tocar quan disparen les boles de goma: ¿i ara se'n fan creus només perquè la víctima ha estat un alt càrrec de la Urbana? ¿Haurem, doncs, de desitjar que insultin, provoquin, vexin i torturin algun altre alt càrrec per a què es comencin a prendre mesures contra els seus abusos? (3) Sense deixar les forces de repressió (perdó, d'inseguretat), llegeixo a l'Avui que els sindicats policials es consideren discriminats per parlar castellà. Ja sé que són policies i que per tant no cal esperar gaire raonament, però el que volien dir no seria més aviat que se'ls discrimina per NO parlar CATALÀ? És l'eterna cançó: ells venen de fora sense ganes ni interès per a integrar-se, però la culpa és dels d'aquí que no els permetem seguir sent tan purament espanyols com eren allà. Tant de refinament dels "intel·lectuals" amb el seu Manifiesto per a dissimular les seves pretensions colonitzadores i tot a fer punyetes amb aquesta gentussa d'uniforme i arma a la cintura... ai senyor! (4) Per negar-se a condemnar determinada violència, en aquest país s'han tancat diaris i prohibit partits, però si a Alacant el PP vota en contra de la moció que volia retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte a Francisco Franco, aquí no passa res. Per si no havia quedat clar amb l'Eurocopa de futbol, quan va veure's que pots onejar banderes franquistes amb tota la impunitat del món. Encara sort que ningú no va anar i va estripar una d'aquestes rojigualdas amb l'aligot, que segur que encara va i me l'empresonen (oi, Franki?) (5) Parlant de la "justícia" (sí, en minúscules i entre cometes, quin remei), en Marc Belzunces (autor del bloc de l'Holocè estant) va ser citat a declarar davant d'un jutge acusat de delicte electoral, ja que no es va presentar a la mesa de les passades eleccions espanyoles (ho va explicar així en el seu blog) i ha alegat objeció de consciència en tant que ciutadà català, tal i com explica en la declaració que li ha entregat al jutge. Dijous va ser la citació, i aquí podeu llegir com va anar tot, a banda de que s'hi explica la manera d'ajudar-lo econòmicament, ja que s'enfronta a una dura condemna (una primera pena de 180 a 1800€, més una segona de presó que pot ser substituïda a raó de 30€ per dia). Un extraordinari exemple cívic a seguir. (6) I qui vulgui seguir amb tot un reguitzell de notícies injustes, descaradament parcials i altres exquisiteses del nostre periodisme, ja pot llegir el recull de perles informatives del mes de juny a càrrec d'en Pascual Serrano.