Stopefacte

Evidentment, no vaig trigar gaire a dir 'stop' i deixar el ritme frenètic descrit a l'entrada anterior. Ara ja torno a estar incòmodament situat als terrenys més familiars de la inacció i la desídia. Els moments de trànsit els vaig invertir visitant escoles i centres de formació, per tal d'iniciar l'any vinent un curs de lampisteria, electricista o algun altre ofici bàsic i d'utilitat manifesta. L'experiència va ser depriment, i si les maneres universitàries gairebé van assassinar-me l'esperit, m'espanto de pensar què no faran les maneres d'uns ambients que encara em són menys propis i naturals. El colofó a tot plegat va ser la visita a casa mons pares del comercial d'una d'aquestes escoles (caríssima, per cert), que quan va saber que jo tenia experiència universitària ja no va ser capaç d'oferir-me cap altra cosa que no fos el curs d'obtenció de no sé quin títol d'instal·lador de no sé ben bé què, amb el que podria guanyar molts calés només firmant vist-i-plaus de les obres que haurien fet uns operaris mediocres i menys qualificats. "Sí, d'acord, però el que jo vull és precisament dur a terme les obres, fer servir les mans", dit lo qual el paio se'm quedava mirant una bona estona, mig perplex, i després prosseguia novament amb la mateixa idea com si jo no hagués dit res. Aquest comercial de mirada estúpida, trajo elegant i pentinat pepero va ser-ne el colofó, sí, però mentiria si digués que va ser el pitjor. Perquè el pitjor va ser l'experiència de veure'm envoltat, en un parell d'aquests centres, per una colla d'adolescents que són l'encarnació més pura del fracàs del nostre sistema educatiu (i, per extensió, de tota la nostra societat). Són l'escòria, el rebuig, els que no serveixen per a seguir estudiant. Algo del que ja n'era plenament conscient quan tenia 14 anys i la meva classe de vuitè d'EGB es va dividir entre els que vam obtenir el graduat escolar i els que no. Però l'experiència repateja més durament el fetge que no pas la raó, i aquestes exposicions a la realitat dels meus pensaments amargs em deprimeix amb extrema contundència. I sempre concloc que no hi ha res a fer, que no val la pena seguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara fosca de la lluna educativa va ser la nit que em vaig acostar a l'auditori del MACBA (on el Jordi Valls feia l'últim acte com a Poeta de la Ciutat), i em vaig trobar amb el museu convertit en una passarel·la de moda i la Plaça dels Àngels en un aparcament per a cotxassos, guaperes i gent super fashion. Vomitiu. Però el que em va deprimir de debò van ser les cares d'alguns dels transeünts, especialment la de dos tipus de persones: (1) les que pretenien aparentar rebuig, cabreig o simplement desaprovació, però que traspuaven enveja, impotència o ressentiment ; (2) alguns musulmans (la minoria, afortunadament) que se'ls miraven (els admiraven) com a referent a assolir, com a fita social a aconseguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara més cool i guapa de Barcelona ha estat l'experiència d'escoltar més d'un parell d'animades converses a propòsit de la manifestació okupa de l'altre dia, la de l'ús del kubotan i el cop de puny al mosso. El fet de veure'm envoltat per gent que hauria dit propera, oberta o d'esquerres, però que la trobes defensant un discurs d'allò més dretà i conservador. Estupefacte de sentir, des de boques amb pírcings i rastes fins a senyores de vestimenta feminista militant, que si mà dura, que si quins collons que tenen apropiant-se de coses que altra gent s'ha guanyat amb suors i treballs, que si... Perquè no és només que ja no hi hagi res a fer ; no és només constatar que el món és com és i que les meves neures no només no el canviaran sinó que ni tan sols podran acomodar-s'hi amb un mínim de satisfacció. És començar a tenir por una d'una assumpció massiva d'aquests postulats conservadors per part de molta gent a qui l'actual careta d'esquerranositat comença a fer nosa. Començar a tenir por d'un futur que ja no amenaça només marginalitat i bogeria, sinó assetjament i violència.

Non stop

Porto massa dies enllaçant activament totes les hores del dia, passant ininterrompudament de fer una cosa a fer-ne una altra, sense gaire temps per a un mateix. La feina hi té molt a veure: fa dues setmanes era degut a la preparació del Sant Jordi a la llibreria, aquests darrers dies perquè s'ha esconyat el muntacàrregues i ens fem un tip de carregar paquets amunt i avall. A les tardes he hagut d'atendre algun compromís administratiu o bé he sortit a córrer per a preparar-me mínimament per a la cursa d'aquest diumenge, i els vespres els he ocupat amb algun sopar, llegint o davant de la Xbox, ja que el Carlos ha comprat un mando amb forma de guitarra per a jugar al Guitar Hero, i és impossible no caure en les seves temptacions i reptes. La qüestió és que visc uns dies totalment programats, en el que fins i tot les migdiades formen part d'una distribució racional del dia. I he arribat a embriagar-me amb la sensació d'ordre i control que això provoca. O, molt pitjor encara, amb aquell fals sentit de la responsabilitat que se'n desprèn.