divendres, 22 de febrer del 2008

Ajudem els rics

Dues notícies per a mantenir la confiança en la justícia del nostre sistema fiscal. En la primera (llegiu-la pitjant aquí) constatem que la majoria de grans fortunes defrauden Hisenda perquè no declaren el seu patrimoni. En la segona (premeu aquí) veiem que el subsidi europeu d'ajudes agrícoles va a parar sobretot a les grans fortunes latifundistes (la casa reial anglesa, la duquessa d'Alba, etc.). I ja vaig esmentar una vegada aquest altre article en el que es parlava que la supressió de l'impost sobre el patrimoni beneficiarà els rics (i de retruc, doncs, perjudicarà els pobres). D'escàndol. PS: a propòsit del que dèiem ahir, Rebelión es fa ressò avui (en aquesta notícia) de què l'enciclopèdia preferida a França, la Quid, ha sucumbit a la Wikipèdia i ja no es publicarà aquest 2008.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Alliberant coneixements a internet

Des d'ahir està disponible a internet de manera gratuïta la Gran Enciclopèdia Catalana. Sens dubte, una molt gran notícia, i més encara quan la interfície és agradable, senzilla i molt pràctica. Així doncs, han esmenat finalment l'error que van cometre ara fa 10 anys, el temps durant el qual aquesta enciclopèdia ha estat disponible a internet, però de pagament. ¿Va ser una manca de visió del que suposa internet? ¿Van menystenir el seu potencial alliberador de la cultura? ¿Van pensar, com acostumen a pensar sobre els projectes populars els lobbies que gaudeixen de privilegis i control, que la Wikipedia seria un fracàs i no prosperaria? En qualsevol cas, ja la tenim per a usdefruit de tothom, i hem de celebrar-ho. Tanmateix, una cosa m'inquieta: d'on sortiran els 300 mil euros per any que conformen el seu pressupost? Els estem pagant entre tots? En cas afirmatiu, seria possible declarar-se'n objector fiscal i destinar la part sostreta a l'enciclopèdia lliure i col·lectiva que és la Wikipedia? I, en cas de què malgrat la seva gratuïtat la gent seguís preferint la Wikipedia, hem de témer que els de l'Enciclopèdia comencin a sabotejar-la (com ja fan alguns governs i el Vaticà) per tal reafirmar aquelles tesis sobre la poca confiança i seriositat dels projectes populars, i que només sota control i a mans d'experts és possible la gestió cultural (i política)? D'altra banda, Vilaweb es fa avui ressò (llegiu-ne l'article pitjant aquí) del Double Twist, un altre programa per a alliberar els continguts audiovisuals, és a dir, per a poder copiar lliurement arxius de so o vídeo sense que ens ho impedeixen els dispositius anticòpia (en aquest cas, sembla que principalment pensat per a combatre les defenses de l'iTunes). Sigui per la via (diguem-ne) reformista de l'Enciclopèdia o radical del Double Twist, la revolució emancipadora de la xarxa segueix imparable. Que sigui per molts anys i que, d'aquí a no gaire, ho sigui també al món material en què vivim, fora dels módems i routers .

divendres, 15 de febrer del 2008

Rodríguez Adrados i el català

Aquest matí ens ha arribat una novetat a la llibreria, titulada Historia de las lenguas de Europa, escrita pel Francisco Rodríguez Adrados. M'he quedat horroritzat en llegir el que hi diu sobre el català, sobretot perquè es tracta d'un filòleg important (professor emèrit de Filologia Grega a la Universitat Complutense de Madrid, i membre de la Real Academia de la Lengua Española), de reconegut prestigi i, per tant, una autoritat i tot un referent per a temes lingüístics. I això que només he llegit, obrint el llibre a l'atzar, l'apartat titulat Otras lenguas de España, entre les planes 275 i 277! Aquí en teniu alguns fragments:

--"En cuanto a las demás lenguas salidas del latín [en oposició al castellà i el portuguès, però incloent-hi... el gallec], la pérdida del poder político y de la literatura las convirtió en meramente marginales".

--"El catalán es una lengua que en su raíz está emparentada con el provenzal [voldrà insinuar, com deia el César Vidal, que en som un mer dialecte?] pero también tiene transiciones con lenguas de España. Luego creó variantes en Valencia, Baleares y otros lugares, también en la misma Cataluña".

--"Como Cataluña nuna ha sido una nación, no ha habido lengua catalana unificada" [Posats a dir imbecilitats (a no ser que quan diu "nació" es refereixi a "estat"), podríem girar-li l'argument i afirmar que, com que ara tenim la llengua unificada, ja som una nació]

--"El gallego y el vasco pasaron a ser, poco a poco, lenguas rurales y minoritarias (...). En Cataluña, en cambio, todo el país era prácticamente bilingüe". [L'autor no especifica ben bé quan, però s'està referint a l'època posterior als segles XIV o XV]

--"Salvo en algún momento especialmente tenso [sic], nadie prohibió el catalán, aunque el castellano o español era, ciertamente, la lengua administrativa oficial".

--"No había, realmente, conflicto lingüístico, lo han creado solamente políticos que han iniciado una persecución sistemática del español".

--"Buscan imponer el catalán de Pompeu Fabra sobre las variantes de las islas Baleares y Valencia, que son consideradas socialmente como lenguas. Un error notorio, ciertamente, puro fanatismo". [Lo de Nebrija, en canvi, no cal dir que va ser un gran encert i un acte fruit de la més sofisticada raó].

PS: em sembla que ja n'he tingut prou i, malgrat el morbo que em desperta, m'estaré de llegir res més d'aquest llibre. A més, en el que ja és una clara declaració d'intencions, la il·lustració de la portada és la el quadre de La Torre de Babel de Brueghel, per a què ens quedi clar que la diversitat lingüística és un càstig i que només amb el castellà tots viuríem molt millor. D'altra banda, lo de les llengües d'Europa del títol és un esquer enganyós, ja que (segons dedueixo amb una ullada sobre l'índex), la major part del llibre la dedica a les seva passió per l'indoeuropeu.

PS2: he trobat un article de l'Adrados per a què quedi clara la seva postura envers el català. Pitgeu aquí.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Rafael Barrett: a partir de ahora, el combate será libre

Publiquen avui a Rebelión una interessant ressenya de "Asombro i búsqueda de Rafael Barret", una biografia de l'autor hispano-paraguaià (valgui la redundància?) escrita pel Gregorio Morán i publicada per Anagrama. Ja em va emprenyar quan ens va arribar a la llibreria (ara fa ja uns mesos) que l'autor presentés el seu llibre com el primer en rescatar a Barrett de l'oblit, ja que amb el mínim de documentació, rigor o decència exigible (sobretot per a algú com el Morán, acostumat a donar-se-les d'intel·lectual i representant de la bona cultura) hauria de citar com a mínim l'antologia que en Santiago Alba Rico va seleccionar i prologar l'any 2003, editada per Ladinamo.

L'article de Rebelión és un exemple de les moltes porqueries, mentides, estupideses i manipulacions que s'arriben a publicar avui dia, fins i tot a segells tan de referència com Anagrama. Pitgeu damunt l'enllaç, perquè esfereeix d'observar, més enllà de la poca cura i interès aplicat pel Gregorio Morán, l'interès (ara sí) ben conscient de menysprear i desprestigiar l'anarquisme (i de retruc totes aquelles formes radicals d'oposar-se a la violència injusta del nostre món).

En homenatge a Rafael Barret (1876 - 1910), i en descrèdit del Morán i les seves insufribles Sabatinas Intempestivas amb què es pavoneja cada setmana des de la tribuna que li ofereix La Vanguardia (española) he decidit traduir i transcriure alguns dels fragments de l'antologia abans esmentada, que es pot descarregar sencera en PDF des de la pàgina de l'editorial: cliqueu aquí.

A PARTIR DE AHORA EL COMBATE SERÁ LIBRE

Rafael Barrett

Ediciones Ladinamo Madrid, 2003

978-84-607-6754-X

240 pàgines

12€




Del Pròleg de Santiago Alba:

—Barrett va arribar al Paraguai com un home de la seva època i amb les marques del seu origen, moltes d'elles compartides amb els europeus —i espanyols— de la seva generació: exaltació individualista, ideal de l'individu superior, fetitxes de la nació i la raça, elitisme intel·lectual, rebel·lia purament literària. Però tots aquests trets que compartia amb els intel·lectuals del seu temps van anar a estavellar-se contra una realitat de tots els temps, la misèria i el dolor [...] Va invertir quasi geomètricament la trajectòria dels altres membres de la generació del 98, a la que pertanyia per edat: mentre els seus famosos coetanis derivaven (tret de Valle i Machado) de la revolució a la reacció, Barrett va començar rodejat de cavallers i va acabar estimat només per (quasi) dinamiters (p.15).

—La contradicció entre individualisme i revolució social la resol políticament mitjançant l'anarquisme (p.17).

—“Absència de govern” és una divisa també dels liberals; l'anarquisme és un liberalisme en el que s'ha substituït la maneta invisible dels interessos egoistes, com a condició de tota harmonia social, per la necessitat d'un altruisme conscient (p.20).

—No hi ha cap contradicció entre raó i voluntat si es creu en la potència de la virtut: raó per a construir les condicions materials del benestar humà, a través de la tècnica, i bona voluntat per a usar-les bé (p.21).

—Al contrari que Tolstoi, Barrett no va acceptar sempre la idea de no resistir al mal. Tolstoi pensa que la violència és incompatible amb l'amor ; Barrett, en canvi, està convençut de què, si realment s'estima, l'amor s'ho pot permetre tot, fins i tot matar (p.22).

—L'actualitat de Barrett és l'actualitat del mal que va combatre (p.25).

—A Francis Fukuyama se li va acudir anunciar “el fi de la història” precisament en el moment en què Occident, després d'un il·lusori parèntesi de 50 anys, hi tornava. Les altres regions de la terra no n'han sortit mai. Acaronats per l'Estat del Benestar que avui es desmunta a corre-cuita, com un decorat provisional després d'una festa, els occidentals declarem la mort dels Grans Relats i expulsem de les nostres vides tot principi de transcendència per a reivindicar el present ininterromput de les mercaderies, el temps real del mercat i la seva roda de vanitats (p.28).

—De cop, tota una generació que es percebia a si mateixa sense origen i sense destí, investida per naixement del dret de veure l'apocalipsi o la parusia per la televisió, comença a prendre consciència dolorosament de la seva inscripció en una història molt llarga; comença a voler aprendre del passat i a témer el futur (p.29).

—Com Marx, Barrett creu en la virtualitat emancipatòria del desenvolupament de les forces productives i en la neutralitat racional del progrés tecnològic ; i pensa que és el “principi de propietat” capitalista el que converteix en un càstig totes les meravelles que el propi capitalisme, sense saber-ho, està preparant per a la societat del futur (p.31).

A partir de ahora el combate será libre:

—Em trobo en la urgència de parlar de mi. Particularment considerat, el meu cas no interessarà ningú, però l'home és una animal que indueix. Tal vegada el lector tregui de l'exemple individual conseqüències generals (p.39).

—Meravellosa és la divisió del treball i la perfecció social dels formiguers i dels ruscs. Tanmateix, ni les formigues ni les abelles coneixen els diners (p.40).

—En establir que no he de pagar al meu sastre, anticipo, encara que parcialment, un món millor, fins i tot per als sastres (...). No pagar és instituir sobre la terra el règim sublim de les donacions (p.41).

—Es concep un esclau amb les mans lliures? La mà del miserable, quan no està obligada a servir-nos, acaricia el punyal, la bomba de dinamita o l'espanyaportes (...). El gandul és el rebel, és qui troba temps per a pensar. Jesucrist era un gandul (p.42).

—És millor caminar pels camins demanant almoina que vendre'ns per fam a les maniobres d'altri. És millor ser sostingut per la caritat que per la cobdícia (p.43).

—Cada cop són més intolerables els crits d'aquells que escorxem. El cloroform és la nostra gran innovació moral (p.45).

—Únicament el dolor, no el dolor pulcre i bell i rimat en marbre com el de Laocoont, sinó el dolor lamentable i brut i desemparat i grotesc, és digne d'ordenar al destí que respongui (p.50).

—No admirem en l'art allò que s'adhereix a l'artista, sinó allò que ens pertany a tots, allò que circula sense esforç amb la sang del cos social (...). Quan el geni parla, s'oblida de l'estil (p.51).

—L'art futur serà una funció col·lectiva; serà alhora representació i acció. Desapareixeran els accents particulars en l'harmonia total ; passarem dels instruments aïllats, es diguin Virgili o Víctor Hugo, a l'enorme simfonia. L'art serà quelcom innumerable, anònim, i tanmateix més expressiu d'una època que cap talent considerat separadament. Es fundarà en l'energia intuïtiva, que és altruista, i no en l'estil, que és egoista. Els creadors no es preocuparan de ser originals, sinó de ser sincers ; no de signar les seves obres i d'elevar-les en pedestals inaccessibles, sinó de fondre-les en l'obra comuna (...). La humanitat s'assemblarà a l'home (p.51).

—Quan un malalt es cura, els seus companys de manicomi xiuxiuegen amb llàstima: “ha perdut la raó, l'han tancat afora”. Però és que per a tancar el pròxim no n'hi ha prou amb ser assenyat ; cal ser el més fort (p.53).

—Si és gran el país en què un home aconsegueix, sense violar la llei, ajuntar cinc mil milions, és més gran encara el país que no se'ls perdona i que, anticipant-se a la mort, li obliga a retornar-los (p.57).

—El animals domèstics desapareixerien si fossin tornats a la realitat. Els hem fet incapaços de resistir el règim salvatge del que va ser sostrets (...). Hem embrutit multitud d'éssers, i deixar d'explotar-los seria aniquilar-los (p.59).

—Desterrem l'egoisme, i matem en pau. Matem amb amor. Pasteur va matar molts conills i molts gossos i va rebaixar una mortalitat del 16% al 7% (p.60).

—No és el fanatisme allò que engrandeix les pàtries, sinó el treball, però els qui parlen a cada moment de la pàtria no só els qui l'engendren, sinó els qui l'exploten (p.62).

—Quants prejudicis, quantes ximpleries, quants errors, inoculats per mitjà de l'escola, vam haver de destruir en nosaltres per a tornar-nos aptes per a la lluita contemporània (p.62).

—Mentre no vaig posseir més que el meu jaç i els meus llibres, vaig ser feliç. Ara tinc nou gallines i un gall, i la meva ànima està pertorbada. La propietat m'ha fet cruel (p.63). On és la meva vella tranquil·litat? Estic enverinat per la desconfiança i per l'odi. L'esperit del mal s'ha apoderat de mi. Abans era un home, ara sóc un propietari (p.64).

—La misèria es castiga amb treballs forçats. El taller és el presidi. Les màquines són els instruments de tortura de la inquisició democràtica. Hem enverinat el treball (p.69).

—Alliberarem els pobres de l'esclavitud del treball, i els rics de l'esclavitud de l'ociositat (p.70).

—Els qui es mantenen drets en la lluita, els lladres, els bandolers, les despulles de l'hampa cosmopolita i dels naufragis socials, representen la moral en el seu sentit més profund, perquè enfront de l'etern enigma es condueixen com homes i no com espectres (p.76).

—De la destral al canó, vet aquí el que molts anomenen progrés (p.78). —Ens dirigim cap a la justícia, que és la ciència del cor ; i cap a la ciència, que és la justícia de la natura (p.79).

—La humanitat és tan bàrbara perquè la justícia i la força no estan juntes. Els forts no són justos ; els justos no són forts. La generositat no té braços ; l'espasa abusa. I tal serà l'obra de la civilització: armar els pacífics (p.79).

—Les construccions primitives contenen una gran quantitat de matèria inútil, i les màquines antigues sorprenen per la feina que malgasten. El progrés resideix, més que en augmentar l'energia total, en distribuir-la millor (...). Els home evolucionen aprenent a economitzar els seus recursos naturals (p.81).

—Les passions, sota l'elegància i la serenor dels modals, són més profundes i despietades (p.82).

—Els homes-ruïnes, les femelles-esquelets, els nens-cucs que mosseguen la pedra i el fang de les mines, o que unten amb la seva sang les màquines, aquests pobres diables són massa gent. Són la normalitat. En canvi, els lladregots, els estupradors, els assassins fan que el públic respectable s'estremeixi d'interès (p.85).

—Instruir? No és allò essencial. Ensenyar gramàtica i química a un esclau? Per a què? El que cal ensenyar-li és que avorreixi l'estat, que pateixi i que es menysprei i s'indigni, que estimi la llibertat més que la vida. No és ciència el que cal, sinó consciència (p.87).

—Feriu allò moral. Allò moral és allò real. Feu que l'home s'avergonyeixi d'obeir (p.88).

—La Natura no podria engendrar res de nou si l'obliguessin a conservar allò vell. Si els ancians no morissin, els nens deixarien de nàixer. Per això la mort manté l'amor sobre la Terra (p.94).

—Distingim entre evolucions i revolucions per un còmode artifici de llenguatge. Una evolució és una revolució lenta (p.94).

—Per a un govern a la moderna, com per al modern i difunt rei Eduard VII, el gran elogi consisteix en establir que no s'ha ficat amb ningú. L'ideal d'un govern sa és no governar (p.95).

—Tot procés on giren grans interessos polítics, econòmics o socials es decideix pel més fort. Només en les qüestions insignificants observem aquella aparent regularitat que anomenem justícia (p.99).

—Què importa que els poderosos jutgin els dèbils segons el seu caprici, o segons la llei, que és el caprici dels poderosos d'ahir? Hi ha una injustícia més profunda que violar les lleis, i és cumplir-les a cegues (p.100).

—Jesús és més sublim que Sòcrates, perquè va saber morir per motius més alts que el respecte a les lleis (p.100).

—L'odi essencial és la indiferència. No s'odien els que creuen odiar-se, sinó els que s'ignoren (p.103).

—Perquè veiem en els reis uns mediocres còmics, subvencionats per la resignació de la massa, pretenem que la massa ens escolti i vegi igual que nosaltres. Com si la massa no fos essencialment religiosa, és a dir, subjecta al poder dels signes. Molt després de què hagin perdut tota influència, directa o no, sobre la marxa de les nacions, els reis subsistiran en qualitat de signes externs. Hi ha una cosa que dura més que allò útil, i és allò inútil (p.108).

—França ha tingut sort de què els moros de Marràqueix matessin el doctor Mauchamp (...). Suposem que el maten a Berlin i els criminals no apareixen... enviaria França els seus bucs de guerra a bombardejar els ports alemanys? (p.110)

—Sota de la França legal i representativa que amb tant de cinisme descobreix en la seva política exterior la baixa moralitat que en la política interior és regla secreta, hi ha una altra França. Sota de cada poble d'Europa hi ha un altre poble, i aquests pobles subterranis, encara silenciosos, que creixen en l'ombra, són un sol poble. Un de sol, fins i tot amb les plebs humiliades i fanatitzades del Marroc (p.113).

—El govern és tant més sòlid com més dèbils i viciosos són els ciutadans (p.120).

—Xiquets extenuats, descalços, mig despullats, amb la fam i la ciència de la vida retratats en els seus rostres, greus, corren sense alè, carregats de premsa, corren, dèbils bèsties esperonades, a distribuir per la ciutat de l'egoisme la paraula hipòcrita de la democràcia i del progrés (p.122).

—Vaig sentir la infàmia de l'espècie a les meves entranyes. Vaig sentir l'ira implacable pujar-me al cap, mossegar-me els braços. Vaig sentir que l'única manera de ser bo és ser ferotge, que l'incendi i la matança són la veritat, que cal mudar la sang dels odres podrits. Vaig comprendre, en aquell instant, la grandesa del gest anarquista, i vaig admirar l'alegria magnífica amb què la dinamita retruny i esberla el vil formiguer humà (p.124).

—L'or i l'aire i l'aigua i el cel no són de ningú, perquè no són humans ; la teva joia té amo, no perquè sigui d'or, sinó perquè és joia, perquè un home va retratar en ella la imatge fugitiva del seu esperit en cisellar-la (p.126).

—Ens vam tornar bojos el dia en què vam pagar amb or el qui fa una joia i el qui escriu un llibre. No comprens que no hi ha equivalència possible entre un tros de metall i un tros d'esperit? La base de la societat és una immensa mentida, un tràfic il·lusori entre coses intraficables (p.126).

—Convé que el dolor absurd remogui el fons de les consciències, i que s'infli sempre l'ona venjadora (p.127).

—Avui, com ahir, gaudeix l'odi d'una autenticitat negada a l'amor. Tots sabem que no són les males passions les que es falsifiquen (p.128).

—Quan l'or hagi desaparegut, i també l'espasa, quan s'hagin esvaït les emocions mesquines que acompanyen l'acció incalculable del capital modern, quedarà l'edifici aixecat pel mal per a què l'habiti el bé (p.130).

—Les conseqüències dels nostres actes són incalculables. Allò infinitament petit esfereeix (p.132).

—La injustícia de les civilitzacions prolonga la injustícia fonamental de l'espècie. Per l'únic crim de nàixer, uns neixen dèbils i malalts, i d'altres robusts (...) Nosaltres hi hem afegit que, per l'únic crim d'haver nascut, hem aconseguit que uns neixin esclaus i d'altres reis (p.133).

—Les injustícies extremes són útils ; elles, sembradores de còleres sagrades, han despertat el geni, han revolucionat els pobles i han fecundat la Història (p.133).

—L'emperador Guillem va dir en una revista que un soldat, si li ho ordenen, està en l'obligació d'afusellar la seva mare. Compreneu de quina manera es va Alemanya poderosa i magnífica (p.141).

—El rigor dels tribunals es reserva preferentment per als pobres, per als inofensius. És un fet comú. Els forts no serien forts si no impressionessin el jutge (p.144).

—Cal destruir l'esperit de l'autoritat i el prestigi de les lleis. Això és tot (p.146).

—Si ens fixem en l'evolució de la ciència, es veu de quina manera disminuïa l'esperit d'autoritat a mesura que es van estendre els nostres coneixements (...). Cap savi, per il·lustre que sigui, presentarà avui la seva autoritat com un argument ; cap no pretendrà imposar les seves idees pel terror. El qui descobreix es limita a descriure la seva experiència, per a que tots repeteixin i verifiquin. I això què és? El lliure examen, base de la nostra prosperitat intel·lectual. La ciència moderna és gran per ser essencialment anàrquica. I qui serà el boig que la titlli de desordenada i caòtica? (p.147)

—Les nou desenes parts de la població, gràcies a les lleis escrites, estan degenerades per la misèria (...). Què cal fer? Educar-nos i educar. Tot es resumeix en el lliure examen. Que els nostres nens examinin la llei i la menyspreïn! (p.148)

divendres, 8 de febrer del 2008

César Vidal i el català

Això és el que ha dit el César Vidal al programa de la COPE La linterna: «El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?» Despectiu, mentider (o estúpid, vés a saber) i més fatxa que cagar amb la mà alçada. Ho podeu sentir pitjant aquí, a partir del minut 1:05. Però és que el tio també té el seu judici sobre l'euskara (o basc, o èuskar... o vascuenze com li diu ell): cliqueu aquí (cal tenir el Windows Media Player, ho sento).

Agressions unilaterals

Casualment (o no tant), dos dels blocs que recomano a la columna del costat parlen avui de les agressions que la dreta pot cometre impunement contra immigrants, catalanistes i grups d'esquerra. En Marc Peris (que va patir en carn pròpia la violència d'aquesta gentussa) parla de l'agressió patida per un noi apunyalat a València, mentre que el Paco de Xàtiva ens informa de les dades aportades pel Movimiento contra la Intolerancia sobre les agressions de caràcter xenòfob i polítics que s’han produït en territori valencià a l’any 2007 (fins a 600!!).
És ben clar l'enfocament volgudament esbiaixat que domina a l'Estat Espanyol sobre la violència, segons el qual aquesta només l'exerceixen els grups d'extrema esquerra. Ho veiem amb les cases okupes, que només són notícia quan es defensen violentament en un desallotjament però mai quan han patit una agressió de l'extrema dreta. Ho vam veure fa un parell de mesos quan el jove madrileny Carlos va morir assassinat a mans d'un skin, i els mitjans de (des)comunicació van esforçar-se tot el que van poder en alleujar (o fins i tot justificar) l'agressió perquè en Carlos l'hauria provocat abans, o seria un punk agressiu, o duria un ganivet, o fumaria porros. Ho veiem amb la violència a Euskal Herria, on semblaria que l'únic terrorisme és el d'ETA, però també hi han hagut els mort dels GAL, la Triple A, el Batallón Vasco Español (BVE), els Comandos Antimarxistas, els Grupos Armados Españoles i l' Antiterrorismo ETA (ATE). Molta gent sap, per exemple, que Iñaki de Juana Chaos va matar el militar colpista Ricardo Sáenz de Ynestrillas Martínez, però molt pocs que el fill d'aquest, Ricardo Sáenz de Ynestrillas Pérez, va assassinar (malgrat que va ser absolt en el judici) el diputat d'Herri Batasuna Josu Muguruza, i que anys més tard (2001) sí que va ser condemnat per temptativa d'homicidi en intentar matar un camell que s'havia negat a vendre-li cocaïna. I avui dia aquesta joia pot passejar-se tranquil·lament pels carrers mentre dirigeix amb tota la llibertat del món un grup ultrafeixista (¿encara es fan dir Alianza Nacional?), els membres del qual poden exhibir amb total impunitat la bandera franquista amb l'aguilucho davant mateix dels jutjats a Madrid mentre dins els jutges deliberen com tornar a prohibir a l'esquerra abertzale de concórrer a les eleccions. Tot plegat en nom de la democràcia, és clar. En nom d'aquesta mateixa sedicent democràcia estem esquitxant el món amb sang innocent. L'expresident italià Francesco Cossiga assegura que els atemptats de l'11 de setembre a Nova York van ser obra de la CIA i del Mossad (és a dir, dels EEUU i d'Israel), per a justificar tot allò injustificable que ha vingut després. Res de nou sota del sol, i només cal recordar l'explossió del Maine a Cuba, l'incendi del Reichstag pels nazis, l'atemptat a l'hotel Rei David per part dels sionistes radicals o, fins i tot, qui sap si els grans atemptats que va patir Moscou el setembre del 1999 a mans suposadament dels txetxens. Podria ser que es tractés del nou braç d'aquella xarxa Gladio que es va a dedicar a cometre atemptats sanguinaris per a encolomar-los a l'extrema esquerra i desacreditar-la, sobretot a la Itàlia dels anys 60 i 70. Hi ha qui diu que, a l'Estat Espanyol, el Sáenz de Ynestrillas (pare) n'hauria estat un dels contactes...

dimecres, 6 de febrer del 2008

Llums i foscors de la llengua catalana

(1) LLUM
M'he comprat el volum primer del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, d'en Joan Veny, i encara babejo. Consta d'un seguit de mapes on s'indiquen les diferents maneres de parlar al llarg dels territoris de parla catalana, dividit per temàtiques, i en aquest primer volum (d'un total de 9 que s'aniran publicant, en paral·lel a l'edició gran, que ja en porta 3) apareix vocabulari referit al cos humà i a malalties.Per exemple, de les "pessigolles" (la forma que predomina a bona part del principat) també se'n diu còssigues (al nord de la Franja i a Eivissa), cossigolles (a zones del Pirineu i de Mallorca), cosseguetes (a la Franja) , cosquelles (a part de Castelló i Alacant), cossinogues (a la major part de Castelló), cosquerelles (des del sud de Castelló fins a Alzira, passant per València) o cosconelles (d'Alzira a Guardamar), entre d'altres variacions. Una de les coses que més m'agraden del català (i una dels pocs avantatges que podem treure de la situació oficial tan precària que ha patit sempre) és la seva riquesa dialectal. I per això mateix també sóc un furibund enemic del català normatiu i estàndard, perquè totes aquestes perles les anirem perdent per la seva culpa. El normatiu que se'l quedin els pedants i lletraferits, i l'estàndard que sigui la llengua d'accés per als que aprenen el nostre idioma, però a la resta que ens deixin parlar amb els nostres accents i colors. Vaja, ja estic entrant en les foscors de la llengua... (2) FOSCOR No me'n puc estar de reproduir l'editorial que va publicar el diari El Mundo dilluns passat. Què més volem per a convènce'ns de la necessitat de la independència i de la veritable cara dels defensors del bilingüisme? Seieu i respireu deu cops abans de començar:
Chaves se convierte al tribalismo Puede sonar en principio a broma, pero es rigurosamente cierto: Chaves promoverá, si gana las elecciones de marzo, que los andaluces puedan estudiar catalán, gallego y euskara «para facilitar su movilidad laboral». Así lo aprobó ayer el PSOE andaluz que dio luz verde al programa electoral y votó a favor de una enmienda en este sentido, por la que la Junta de Andalucía potenciará la enseñanza de estos tres idiomas. Javier Arenas, líder del PP andaluz, calificó la enmienda de «inconcebible» y no le falta razón porque la iniciativa de Chaves supone aceptar el hecho consumado de que los andaluces no van a poder integrarse en Cataluña usando su propia lengua y que, si quieren trabajar allí, tendrán que saber catalán. La enmienda del PSOE implica algo equivalente a que, en los años 60, las autoridades andaluzas hubieran abierto escuelas para enseñar alemán a los emigrantes que iban a Suiza y Alemania. O sea, como si Cataluña hubiera dejado de ser España. En el fondo, la propuesta de Chaves es coherente porque refleja el actual estado de cosas, asume el hecho de que no van a cambiar y acepta como natural que ningún ciudadano -andaluz o catalán- puede estudiar ahora en español en Cataluña o que se multe a un comerciante que rotula su oferta en el idioma oficial del Estado. A Chaves esto le parece lo más normal y prepara a los andaluces para que acepten que su lengua -el castellano- no sirve para trabajar o comunicarse en tres comunidades del Estado. Piensa, como sus compañeros del PSC, que Rajoy es un excéntrico al plantear «el tsunami integrista» de que un residente en Cataluña pueda elegir el castellano como lengua vehicular de la enseñanza, como establece la Constitución. Lo que demuestra la enmienda del PSOE andaluz es hasta qué punto ha calado la propaganda nacionalista y su visión tribal de la convivencia. Ha calado tanto que hasta los socialistas andaluces creen ya en esta basura intelectual.
(3) OMBRA I, per a acabar, una recomanació: el bloc d'en Gabriel Bibiloni, on sovint es presenten interessants qüestions lingüístiques. Tanmateix, s'hi fa palesa també aquesta barreja de llums i foscors que acompanyen la llengua catalana. Com a exemple, la discussió sobre si "en català" (en quin català? en el normatiu-estàndard, oi?) "cal escriure" blog o bloc. S'hi veuen llums perquè és un tema apassionant i s'hi presenten arguments de molts tipus ; s'hi veuen ombres perquè sovint apareixen les postures d'integrisme lingüístic tan habituals entre nosaltres. De vegades em demano si els parlants de les demés llengües també han entrat a discutir tan agrament sobre un tema tan (en el fons) ridícul, o si senzillament es dediquen a emprar amb alegria i innocència la paraula manllevada de l'anglès...

dimarts, 5 de febrer del 2008

Mataró

Avui fa 5 anys que Collin Powell va perpetrar aquell discurs davant de les Nacions Unides per a justificar l'atac a l'Irak (i encara hi segueixen, sense haver-hi trobat les famoses bombes de destrucció massiva, ni haver portat la pau ni la democràcia, ni...), i fa pocs dies que es van complir 5 anys del tancament d'Egunkaria (i encara segueix tancat, i no sé si el seu director està encara amenaçat de ser condemnat per injuriar les forces de seguretat que l'havien torturat). També deu fer uns 5 anys (o potser 8, o potser 10) que vaig ser a Mataró per darrera vegada. I ahir hi vaig tornar amb la Laura per a passar-hi la tarda amb l'excusa d'assistir a una conferència sobre Baudelaire i els (maleïts) poetes maleïts. És com un poble de grans dimensions (Laura la solsonina dixit, eh, no només jo!), i en destacaria les granges-pastisseries, que són nombroses, ben dissenyades i amb productes de qualitat (com a mínim la crep que ens vam fotre). Sé que tinc aquest meu bloc desatès, però estic en una d'aquelles etapes en què el mal funcionar del món em posa especialment nerviós (i els diaris no en van precisament escassos, aquests dies, de notícies que anuncien la catàstrofe), i aprofito que tinc la sort d'estar amb la Laura i prefereixo gaudir de passejades i serenors. De fet, ni tan sols entro gaire a internet, ni llegeixo diaris ni assajos ni coses que em facin pensar (gràcies a lo qual m'he endrapat en anglès Northern Lights, la primera part de la trilogia de Pullman). Bueno, només una mica a l'Ebay per a mirar si hi ha alguna XBox a bon preu, per a gaudir de més recursos quan em sobrevingui la propera crisi de realitat...