dimecres, 18 de maig de 2011

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou. 

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús

dilluns, 9 de maig de 2011

A les municipals, jo votaré la CUP de Barcelona

Ha començat la campanya electoral de cara a les properes eleccions municipals, i l'Avort no se'n podia quedar al marge. Mentre duri i fins el mateix dia de la votació, el blog lluirà a la dreta de la pantalla el logo de la CUP de Barcelona, ni que sigui per a contrarestar una miqueta el buit mediàtic a què es veuen sotmesos els partits petits.

Malgrat tot (és a dir, malgrat aquesta descompensació informativa entre els graaans partits, els seus encara més graaans recursos i nosaltres el poble, que juga a tercera regional), la bona feina de la CUP ja s'ha fet el seu espai en els mitjans de comunicació: si just l'endemà de començar la campanya un sociata de pro, en Joan Barril, ens reconeixia l'afany democràtic i encartellador en aquest article, després hem aconseguit fins i tot colar-nos en un article (aquest) que parlava del candidat convergent, en Xavier Trias: «A prop del Mercat de Sant Antoni, un activista de les CUP s'ha acostat a l'alcaldable de CiU per a entregar-li un dels opuscles electorals que estava repartint per la zona:  "Agafi'l, per si vol canviar d'opinió", li ha etzibat a Trias». 

M'ha fet especial emoció citar aquesta notícia perquè "l'activista etzibador" en qüestió (collons, li faltava dir "antisistema") era... jo mateix! ;-) Em trobava davant d'una de les portes dels barracons del Mercat (sí, a Catalunya tot funciona a base de barracons, no només l'educació), ajudant tres militants de la CUP a repartir fulletons entre els vianants, quan de cop vam veure aparèixer grups d'entre tres i sis persones vestides amb la samarreta blanca i el logo del candidat de CiU ("tu Trias", valgui la broma). M'hi vaig atansar i, amb bon humor els vaig oferir els nostres fulletons, dient-los que encara estaven a temps de repensar-s'ho i podien votar per l'alternativa de l'alternativa. La gran majoria d'ells s'ho van prendre també amb molt bon humor (i "amb il·lusió", que diu el Mas del Polònia), i vaig anar repartint força fulletons i bromes entre l'agrupació cada cop més nombrosa de convergents que anaven apareixent. En van arribar a ser tants, que una d'aquestes em giro per a seguir oferint-los fulletons (feien cua i tot per a agafar-me'n!) i no me'n vaig adonar que a qui li n'estava oferint un era ni més ni menys que el mateix Trias. Salvant totes les distàncies —perquè ni jo m'assemblo al Harrison Ford (però de poc hi va, eh?) ni, molt menys encara, el Trias té cap semblança amb el Hitler (i que això quedi ben clar, que encara caurà el pes de la Llei de Partits damunt de la CUP per culpa meva!)— però la situació em va recordar una mica l'escena aquella de l'Última Croada en què l'Indiana Jones es troba, empès pel fervor del seguici, cara a cara amb el dictador alemany i aquest acaba... signant-li un llibre. Així també, jo em vaig trobar de cop, amb la mà plena de fulletons de la CUP, cara a cara amb en Trias, que es va aturar, em va mirar, va agafar-me un dels fulletons... i va donar-me la mà abans de seguir el seu camí. 

No vull convèncer ningú de res (bé, evidentment no és del tot cert, perquè si no no hauria escrit tota aquesta parrafada), però sí que demanaria, si esteu emprenyats amb el món i la política que el regeix, no sabeu encara a qui votar i teniu una mica de paciència, que us passegéssiu una mica per la pàgina web de la CUP-Barcelona, i per la pàgina específica de la campanya electoral per a les municipals ("revolucionem Barcelona"),  i que, si esteu avorrits davant de l'ordinador (que m'estigueu llegint a mi ja n'és un indici), tafanegeu el PDF amb el seu programa electoral.

PD: Jesús, a tu t'eximeixo de mirar el PDF amb el programa electoral, perquè ja sé que et llegeixes tots els meus enllaços però és que aquest en concret té 170 pàgines! ;-)  

dijous, 5 de maig de 2011

Les nostres ovelletes democràtiques ens ensenyen les potetes de llop feixista

Semblem un país de borregos demòcrates, però...
Fa temps que em neguitejo (l'últim cop no en fa ni 15 dies) en comprovar que anem fent passets cap al feixisme mentre la major part de la població no només ho accepta borregament sinó que, en cas de pensar-hi, encara les troba gairebé com una opció absolutament necessària. Jo no sé, per exemple, si a l'alemanya nazi dels anys 30 (a la que sovint ens remeten per a què la història "no es torni a repetir", malgrat que ja l'hem repetida unes quantes vegades) s'havia donat gaire sovint la circumstància de què tres polítics del més alt nivell haguessin fet, en menys de 3 dies, unes declaracions com les que a continuació reprodueixo, on es posa de manifest que, quan convé, la Democràcia, l'Estat de Dret i les garanties que se'n deriven no són únicament paper mullat (cosa que ja sabíem, com per exemple amb el cas de l'esquerra abertzale basca) sinó que, a sobre, se'n fan orgulloses mostres en públic (perquè en el cas de la lluita contra l'esquerra abertzale, dintre de tot, encara se sol apel·lar a la Democràcia i l'Estat de Dret, ni que sigui de manera barroera, interessada i esbiaixada).

Així, doncs, ens trobem amb què un ciutadà català s'ha trobat, els darrers dies amb què...

(1) El director de la CIA, Leon Panetta, ha declarat que s'ha pogut arribar fins a Bin Laden (deixo per a una altra entrada si realment l'han trobat o tot és una estafa, perquè ja té collons que l'estiguin buscant com a bojos durant 10 anys i, quan finalment el troben, el llencin al mar!) gràcies al fet d'haver emprat la tortura contra alguns presoners. No ens sorprenguem, doncs, si d'aquí uns anys consideren que la tortura passa a ser també necessària per a assolir d'altres finalitats.

(2) El president dels EUA, Barak Obama, en el seu discurs a la nació, admet ser el responsable de l'assassinat de Bin Laden: "and so shortly after taking office, I directed Leon Panetta, the director of the CIA, to make the killing or capture of bin Laden" ("i poc després d'assumir el càrrec, vaig encomanar en Leon Panetta, el director de la CIA, que dugués a terme l'assassinat o la captura de Bin Laden"). Com ja havien practicat amb el no-judici a Saddam Hussein, ni procediments democràtics ni hòsties: se'l pela i punt. L'american way of life que des del Far West fins a Harry el Brut és al moll de l'os de l'americà mig, que veu com pelen sense judici l'enemic i surt als carrers a celebrar-ho. ¿He dit "judici"? No cal per a fer justícia, segons Obama: "and on nights like this one, we can say to those families who have lost loved ones to al Qaeda’s terror: Justice has been done" ("i en nits com aquesta, podem dir-los a aquelles famílies que han perdut gent estimada pel terror d'Al-Qaeda: s'ha fet Justícia").

(3) En aquesta banda de l'Atlàntic, però sobre el mateix tema, també s'ha manifestat el president espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero: "preferiria un judici per a Bin Laden, però el seu destí se l'ha buscat ell mateix". Potser arribarà un dia en què preferiria no haver d'afusellar bascos sense judici, però llavors ja sabrem que si es veu forçat a fer-ho serà "perquè ells s'ho han buscat", i tots tan tranquils perquè segur que eren d'ETA.

(4) Ja a casa nostra, les coses no pinten gaire diferent, i el feixisme segueix escolant-se sense aturador en les maneres dels nostres polítics: a propòsit de les manifestacions del passat Primer de Maig, el nostre flamant Conseller d'Interior, en Felip Puig (que lluny que queden les polèmiques sobre el cas Adigsa, oi?) ha tingut dos tics autoritaris: primerament, ha declarat que estudiaran denegar el dreta a manifestar-se a les organitzacions que tinguin "antecedents per actituds incíviques" (que a Barcelona és com no dir res: penjar cartells on no toca és considerat un acte incívic segons la secció 2a, article 23 de l'Ordenança Municipal de Civisme, i totes les organitzacions ho han fet alguna vegada) i, encara més greu que això, ha arribat a declarar que cal anar "fins allà on permet la llei i una mica més". 

Si la llei no posa el límit, senyor Puig, qui ho farà? Vostè? ¿Els mossos, de les darreres irregularitats dels quals fa uns dies vaig fer una llista i que avui mateix podríem augmentar amb aquest cas de protecció de narcotraficants o aquest altre d'estafa a desocupats i immigrants? ¿Els mateixos mossos que es van infiltrar matusserament a la manifestació de diumenge i que deuen ser les persones a què es refereix el senyor Felip Puig quan diu que "els aldarulls públics són sovint atribuïbles al mateix grup de persones"? ¿Els mateixos mossos i la mateixa Conselleria que havien acusat i empresonat en Jonathan Ivorra ("Jona"), veí de l'Eixample, per uns fets tan poc demostrables que finalment han hagut d'absoldre'l? [Nota: en aquest PDF podeu llegir la sentència del cas, especialment interessant a partir del penúltim paràgraf de la pàgina 3 i al llarg de tota la pàgina 4, on la jutgessa comença a enumerar les coses "sorprenents" i "incorrectes" que van dur a terme els policies. ¿No sorprèn també que cap gran mitjà, tret de Vilaweb, s'hagi fet ressò d'un exemple tan clar de la manca de rigor i impunitat amb què actuen les nostres forces de seguretat?]

Passet a passet, anem cap a l'abisme. Bé, no, no anem cap a l'abisme, sinó cap a una sortida feixista del nostres problemes actuals. Una nova escabetxinada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes o qui sigui que ara pagui els plats trencats, i el món disposarà de l'enèsima oportunitat per a què els supervivents basteixin una nova farsa d'Estat de Dret amb què netejar-se la consciència fins que torni a aparèixer una nova fornada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes i tornem a fer rodar la nostra roda de sang, explotació i entetaniment.

Addenda [5 de maig]: avui dijous a les 20h se celebrarà un brindis en honor al Jona davant de les Cotxeres del barri de Sant Antoni (al carrer Viladomat amb el Paral·lel), aprofitant que l'Assumpta Escarp, actual regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona i antiga Capo del Districte de l'Eixample, assisteix al Centre Cívic a fer-hi una xerrada. Hi esteu convidats!

dilluns, 2 de maig de 2011

Els miracles de la beatificació de l'infame Joan Pau II

Ja has matat prou comunistes, Pinochet?
Com no podia ser d'una altra manera, atès que el seu nomenament com a Papa va venir precedida pel senyal diví de l'estraaaanya mort de Joan Pau I (qui volia introduir reformes massa agosarades al Vaticà i no hi va durar ni 30 dies amb vida)  la beatificació de l'infame Joan Pau II va venir anunciada per un seguit de miracles. El que havia estat amic de dictadors i còmplice de la proliferació no profilàctica de la sida per l'Àfrica, i alhora enemic declarat del comunisme i dels Teòlegs de l'Alliberament (l'última esperança que teníem la gent descreguda com jo de què l'Església tingués alguna cosa bona a oferir) va veure anunciada la seva consagració exprés (déu-nostru-senyor porta cada cop pitjor això de l'eternitat) per un seguit de fets sense explicació racional:

(1) Durant la passada Setmana Santa, vam poder veure com un neonazi (un legionari espanyol amb una creu gamada tatuada al braç) portava amb orgull i sentiment l'imatge d'un jueu (Jesús). Un nazi idolatrant un jueu! Miracle! Va passar a Màlaga (clicant a l'enllaç podeu veure'n la foto) durant la processó del Crist de la Bona Mort (és evident que amb aquest nom ja no es prometia res de bo...). A l'Estat espanyol, per força menys, s'ha il·legalitzat Bildu.

(2) L'Església catòlica, però, no només no ha estat il·legalitzada sinó que, en un context de crisi terrible, ha quedat exempta de les retallades de pressupost que estan afectant serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Què ho pot explicar si no és un miracle? Així les coses, per exemple, a l'Esquerra de l'Eixample (comptant-hi el barri de Sant Antoni) passem a tenir, amb gairebé 150.000 habitants, només 3 centres d'atenció sanitària: Centre d'Atenció Primària Manso, CAP Eixample (ai no, que aquest ja l'han tancat per les retallades), l'Hospital Clínic i l'Hospital Universitari del Sagrat Cor; mentre que d'esglésies i parròquies en tenim 15 per a què en gaudeixin quatre avis: la Mare de Déu del Roser, Sant Gaietà, Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor, Sant Josep i Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Pilar, Sant Isidor, Sant Josep Oriol, Sant Sever i Sant Vicenç de Paül, la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, Maria Mitjancera de totes les Gràcies, Sant Eugeni I Papa, Sant Llorenç, la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, Sant Domènec Guzmán i Sant Ferra. Per a quan una nova desamortització?

(3) Durant la recent visita el passat 27 de març a les Fosses Ardeatines, un lloc prop de Roma on els nazis van provocar una de les seves matances, se li va retreure a l'actual Papa, en Beneit XVI, que hagués trigat tant en fer-ho, no només per la proximitat amb la seu del Vaticà sinó també —i sobretot— pel fet de ser d'origen alemany. Posats a demanar-li responsabilitats, sembla evident que no ho haurien d'haver fet pel seu lloc de naixement (¿quina culpa té algú dels crims comesos a la terra que l'ha vist néixer?) sinó per la seva condició de cap d'un Estat —el Vaticà— que sí que va col·laborar fefaentment amb el règim nazi i que va ajudar a què molts dels seus responsables eludissin la justícia fugint d'Europa cap a l'Amèrica Llatina. ¿Que potser no recordem el vergonyós Concordat Imperial —encara vigent, per a més inri— del Papa Pius XII amb el règim nazi?  ¿Que potser no van quedar prou clars les implicacions vaticanes amb ODESSA (l'associació d'antics membres de les SS)? ¿Que potser ja hem oblidat com ajudaven a fugir criminals de guerra a través de diverses ratlines vaticanes?  ¿Que potser no va ser així com va aconseguir escapar Erich Priebke (hi ha qui diu que concretament gràcies a la mediació del bisbe Alois Hudal, un confés admirador de Hitler), un dels màxims responsables de la matança de les Fosses Ardeatines? Però no, miracle: només li demanen explicacions per la seva condició d'alemany.

I encara vam tenir un parell de miracles més durant la cerimònia mateixa de beatificació (tal és el poder de déu-nostru-senyor!):

L'humor àcid d'en Manel Fontdevila retent-li a Joan Pau II la mena d'homenatge que es mereix: el sarcasme.

(4) Per a no perdre la tradició (perquè d'això va el catolicisme: de no perdre les tradicions), un dictador va voler assistir a la beatificació d'un Papa. El president Robert Mugabe, que porta anys sometent la població de Zimbabwe al terror i al saqueig econòmic (demostrant, de pas, ser un alumne aplicat de la formació catòlica que va rebre de mans de maristes i jesuïtes), i que té prohibit trepitjar terra europea per tal de no ser detingut per algun dels crims de què l'acusen, va poder —malgrat tot— arribar sense problemes a la cerimònia. Miracle!
(5) Aquest cinquè miracle és el contrapunt a tots els anteriors, perquè vindria a mostrar que encara queda una mica de seny entre els murs del Vaticà (o bones obres en el senyor de la barba que regna als Cels que hi ha uns kilòmetres més amunt): poc abans de començar la cerimònia la va endinyar García-Gasco, el polèmic bisbe emèrit de València que, entre d'altres perles en el seu historial, havia arribat a dir (sent llavors arquebisbe) que la violència del marit contra la dona sovint estava justificada per les provocacions femenines. Una joia de persona! 

Al cel siguin, tant García-Gasco com Joan Pau II, i també els nazis, en Franco, en Pinochet i tants altres germans de mentalitat sàdica i dictatorial però cor cristià! 

Al cel siguin, que jo ja provaré de no haver-me'ls de trobar.