Gabriel Sala 160 pàgines, 16 euros ISBN: 978-84-935661-4-2
Llibre curtet i recomenable, de lectura àgil i amb un fi sentit de l'humor (sovint convertit en sarcasme per exigències de la gravetat del tema tractat). El millor és la part de denúncia de les misèries i injustícies del sistema econòmic i social vigent (que anomena 'entetanimiento', mot format de la barreja entre 'entretenir' i 'teta', mantenint l'esperit de l'original anglès tittytainment) així com de tota la patuleia col·laboracionista amb el sistema vigent, als qui dedica capítols específics: periodistes, polítics, economistes, ONGs, intel·lectuals, etc.
El punt més fluix del llibre és, en canvi, el de la part activa, el de passar a l'acció un cop estem convençuts de què el món és pervers i injust i que la possibilitat de canviar-lo és a les nostres mans. Malgrat dedicar-hi un capítol especial (el XX, a la pàg 145), no dóna claus concretes per a enfrontar-se a l'entetaniment (al títol del capítol ja avisa, perquè hi diu “actituds” i no “accions”) sinó només imprecisions com ara “no enfrontar-se directament a l'entetaniment i limitar-se a no entregar-li res, a no obeir-lo ni seguir les seves consignes, i a ignorar-lo en la mesura que un se'n vegi capacitat”. O, encara pitjor, frases com ara “podríem començar per apagar el televisor o tornar a aquell llibre que volíem acabar”, que des d'un romanticisme ingenu donen a entendre que hi ha sectors de la indústria que queden fora de l'entetaniment embrutidor. Però precisament aquest exemple no me'l pot posar a mi, que fa ja 4 anys que com a llibreter sóc testimoni de les vergonyes del món editorial!
Un altre defecte és que en llegir-lo sembla que només sigui qüestió de saber, de tenir accés a coneixements... però què passa amb la gent que ho sap però tanmateix no hi vol fer res? De vegades sembla delimitar una divisòria massa clara entre els qui veuen aquestes coses i els qui no, entre els qui es beneficien de l'entetaniment i els que no. Però a mi em sembla que aquesta línia està molt difusa (com a mínim entre els occidentals a qui va dirigit el pamflet), i que en certa manera gairebé tothom ja sap que el món present és pervers i injust, però que alhora això ja li està bé a gairebé tothom, perquè gairebé tothom es pensa que ell en pot sortir beneficiat.
En certa manera, el llibre es podria arribar a considerar una boutade, ja que l'autor, que no para de reclamar una resposta ciutadana realment eficient contra la dictadura de l'entetaniment, sembla confiar en què tot s'arreglaria només amb informació, conscienciació i bon obrar democràtic... malgrat que sembla tenir prou clar que si els poderosos avui dia no recorren a la violència explícita és senzillament perquè no els cal! [cf. pàgs 19 i 20]. Per què, doncs, no especifica més a l'hora de proposar alternatives, per tal que aquestes no comportessin necessàriament una resposta armada dels poderosos, tal i com ha passat sempre fins ara al llarg de la història? O potser sap que això és impossible? Explicaria això l'enigmàtic darrer capítol, titulat “com fabricar una bala amb revestiment de titani i punta de magnesi”??
Fragments de l'obra que he trobat interessants:
—El mètode més eficaç de què disposa el poder per a controlar la població no és coaccionar-la per a què comparteixi els criteris que el poder té sobre les coses. La forma més efectiva consisteix en procurar que aquella població sigui incapaç de concebre alternatives al criteris proposats pel poder. I per a aconseguir-ho no hi ha millor estratagema que aconseguir que la gent no sigui capaç de diagnosticar què està succeint: que no disposi de paraules ni conceptes per a descriure-ho [p.11].
—Fins que la gent no sàpiga què significa entetaniment, no serà capaç d'adonar-se de quins són els veritables problemes que l'afecten realment i es limitarà a alimentar una ansietat i inseguretat creixents, els motius dels quals no serà capaç de discernir i que només podrà alleujar recorrent al consum compulsiu, l'embrutiment televisiu o a qualsevol de les vies d'escapament que l'entetaniment proporciona en abundància [p.12]
—Bertrand Russell: «Podria dir-se que les bones persones no torturaran ningú més enllà de cert punt. Podria dir-se, però la història demostra que no és cert. Les bones persones se les enginyen per no adonar-se'n, o fingeixen que no se n'adonen, quan es produeixen turments per a fer-les felices. Lord Melbourne va ser una d'aquestes bones persones. En la seva vida privada era encantador, culte, llegit, humà i liberal. També era ric. La seva fortuna provenia de les mines de carbó on els nens treballaven llargues hores a les fosques per una misèria».
—Una de les pedres angulars de l'entetaniment és provar de convèncer l'opinió pública de què la situació econòmica i social actual deriva directament de la pròpia naturalesa de les coses i no de l'elecció voluntària dels propis éssers humans. No hi ha alternatives [p.16].
—L'entetaniment no és cap altra cosa que una barreja d'entreteniment mediocre i vulgar, gasòfia intel·lectual, propaganda i elements psicològica i físicament nutritius amb la finalitat de satisfer l'ésser humà i mantenir-lo convenientment sedat, perpètuament ansiós, submís i servil davant dels dictats de la minoria que decideix el seu destí sense ni permetre-li tan sols opinar al respecte [p.17].
—Aldous Huxley: «els triomfs més grans de la propaganda s'han assolit no fent alguna cosa, sinó abstenint-se'n. La veritat és poderosa però, des d'un punt de vista pràctic, ho és molt més el silenci a propòsit de la veritat».
—El propòsit de l'entetaniment és dissenyar la vida dels éssers humans, facilitar-los el camí eliminant tots els dubtes i mostrant-los una via única per a desenvolupar-se com a tals. [...] Pretén convèncer l'individu de què no hi ha alternativa possible, i de què l'individu no pot fer res per a canviar la situació, i que el més raonat i adequat és asseure's davant del televisor, guanyar calés, consumir i no qüestionar-se res [p.22].
—L'entetaniment beneficia els diners, tothom que en té i tot allò que els diners permeten comprar [p.23]
—No és probable que el lector sigui un dels més de 2.500 milions de persones que ni tan sols compten per a ser manipulats per l'entetaniment per la simple raó de què no tenen diners. No és que siguin pobres: és que no tenen diners en el sentit més literal de la paraula, circumstància que les converteix automàticament en persones inadequades per a ser considerades receptores potencials de l'entetaniment, i se'ls pot fer callar més fàcilment (i més econòmicament) amb mètodes més tradicionals altament eficaços al llarg de la història: l'extermini mitjançant la guerra o l'explotació despietada fins la mort [p.26].
—L'entetaniment pretén que vostè no sigui conscient de què el canvi del sistema vigent i la destrucció de la diabòlica proporció [entre 20% rics i 80% pobres] és a les seves mans: vostè pot destruir-la i contribuir en la construcció d'un món millor i més just. Però això és el que l'entetaniment provarà a tot preu que vostè no comprengui, i amb aquest objectiu li oferirà el que sigui: el-que-sigui [p.27].
—Els éssers humans no només necessitem no conèixer el que succeeix realment al món, sinó també coartades eficaces per a emprar davant dels nostres fills i seguir vivint despreocupadament respecte dels problemes reals que infecten la nostra realitat, i continuar sense fer res per a posar-hi remei. L'entetaniment és, precisament, el millor proveïdor d'aquest tipus de coartades que hagi existit mai, el prisma a través del qual podem observar el món sense sentir-nos culpables i sense veure'ns obligats a assumir la responsabilitat de les nostres accions [p.30].
—D'entre els centenars de milions (!) de nens que pateixen desnutrició, cada dia en moren més de 30.000 (!). Aquells que sobreviuen estan condemnats a patir la resta de la seva vida retard mental. Observar el món a través del prisma pervertit de l'entetaniment ens permet acceptar com a naturals aquestes calamitats [p.30]
—Un milió de nens entren anualment en el mercat de la prostitució infantil. Més de dos milions de nens moren anualment per manca de vacunes i medicaments bàsic. Només el xarampió és responsable de 900.000 defuncions anuals, i l'entetaniment ens ajuda a oblidar que solucionar aquest problema costaria només 350 milions de dòlars, poc més del que va costar la intervenció espanyola a Iraq l'any 2004 [p.31].
—La ubiqüitat de l'entetaniment permet que sortim cada dia al carrer i acompanyem els nostres fills a l'escola sabent que part dels nostres impostos són utilitzats en fabricar mines antipersones, que mutilen 26.000 nens cada any [p.32]
—Una societat que diagnostica perfectament els mals que l'afligeixen i que alhora no fa res per a posar-hi remei. Tal és el poder de l'entetaniment [p.33].
—Reconèixer l'existència de l'entetaniment i que aquest existeix per a ocultar l'evident relació causal entre l'actual sistema econòmic i les catàstrofes que afligeixen el món és molt perillós, perquè en fer-ho ens veurem obligats a acceptar que aquests problemes tenen solució i, sobretot, a acceptar algo terrible i magnífic: serà terrible constatar que som els responsables d'aquests crims i misèries innombrables (que existeixen perquè els hem permès) i, alhora, serà magnífic comprendre que podem eliminar-los. És a les nostres mans posar remei a aquesta vilesa. Així de simple, així de tràgic... i així d'esperançador [p.35].
—Les pràctiques liberal-capitalistes han demostrat que poden proporcionar un benestar històricament insòlit a les vides de moltes persones: ha aconseguit, per exemple, que la nostra societat sigui capaç de produir més del doble de l'aliment necessari per a satisfer les necessitats dels éssers humans, o augmentar fins a nivells mai vistos la llibertat i seguretat personals, o fer possible que l'accés a la cultura deixi de ser privilegi exclusiu de les elits [p.38]
—Una de les característiques bàsiques de l'entetingut és mostrar només una cara de la moneda, i ignorar totalment l'altra, per estupidesa, cobdícia o qualsevol altra raó [p.39].
—La diferència de participació en els beneficis indiscutibles que proporciona el capitalisme liberal no es distribueix de forma proporcional entre les persones segons els seus nivells de renda o poder adquisitiu. La distribució és geomètrica: els que res tenen res reben, mentre que els que més tenen en surten beneficiats fins a extrems inimaginables [p.38].
—Resulta veritablement curiós observar els noms amb què els éssers humans contemporanis designem el sistema polític, social i econòmic en què vivim, i la supervivència del qual és la raó d'existir de l'entetaniment. Tots ells, sense excepció, són inexactes, quan no obertament absurds [p.42]:
Globalització: la indústria de l'entetaniment es preocupa de què els individus no siguin conscients de què existeixen innumerables maneres de “globalitzar” el món i de què l'elegida per l'entetaniment n'és només una, i una particularment perversa [p.42].
Economia de lliure mercat o desregulada: tots els països industrialitzats saben perfectament que la forma per a què un país prosperi i s'enriqueixi és precisament la mateixa que ells van emprar: adoptar mesures proteccionistes i intervencionistes. L'entetaniment aconsegueix que la població consenti el fet d'impedir als països pobres (per mitjà de les disposicions autoritàries del Banc Mundial, la OCDE o l'FMI) emprar els mecanismes que els països ara rics van emprar llavors per a sortir de la pobresa [p.43].
Neoliberalisme: Adam Smith es meravellaria de l'estupidesa de qualificar de liberal un sistema que menysprea completament l'individu enfront d'organitzacions totalitàries que escapen el control de la població, i que el relega al paper de mer instrument al servei d'aquestes [p.43]. S'oblida també que quan el liberalisme recalcava la llibertat de l'individu, es referia, evidentment, a les persones físiques i no a les jurídiques: als individus i no a les societats [p.44]. L'entetaniment ha aconseguit que hagi passat desapercebut el procés que va tenir lloc al llarg del segle XX, en què les persones jurídiques van veure com augmentaven els seus drets fins a igualar (i després superar) els de les persones físiques, fins al punt de què es considera algo natural que les societats tinguin més drets i menys obligacions que les persones a què haurien de servir [p.60].
—No seria més adequat utilitzar la paraula neofeudalisme per a designar el sistema que avui regula el món? La nostra època s'assembla sorprenentment a la primera època feudal, quan el poder dels estats s'havia desintegrat i repartit entre un grapat d'individus (els més rics, poderosos i mancats d'escrúpols) que l'exercien de forma totalitària i sense restriccions sobre la major part de la població. A més, ahir com avui, una minoria podia sobreviure amb una mica més de dignitat sotmetent-se en vassallatge a aquells senyors que li oferien protecció i d'altres privilegis a canvi de la seva lleialtat [p.45]. Tanmateix, jo proposo entetaniment econòmic [p.45].
—L'entetaniment es caracteritza per un menyspreu fonamental de fet (no sempre de paraula) envers les prioritats dels més necessitats, així com per una glorificació quasi religiosa de les demandes dels poderosos [p.48].
—Voltaire: «Entreu a la Borsa de Londres. Allí, el jueu, el musulmà i el cristià es tracten entre ells com si fossin de la mateixa religió».
—En consagrar els criteris econòmics com els únics a tenir en compta a l'hora de realitzar qualsevol tipus d'anàlisi social o polític, l'entetaniment ha eliminat per definició qualsevol motivació diferent de la cobdícia [p.57].
—L'any 1900, menys del 2% de l'economia mundial era especulativa ; l'any 2004, menys del 2% és economia real [p.57]. El volum de diners del 98% restant és d'uns 1.500 bilions de dòlars, quantitat que supera el PIB del Regne Unit, però diaris [p.58].
—Savater: «Idiota ve del grec idiotés, utilitzat per a referir-se a qui no es ficava en política, preocupat només el que és seu, incapaç d'oferir res als demés».
—Quan parlo de corrupció política no em refereixo a la “tradicional” (i ben abundant), consistent en pervertir el propi càrrec per a obtenir beneficis personals espuris, sinó a la que consisteix en pervertir la funció més pròpia i característica del polític democràtic, que no és altra que la relació de representativitat que aquest s'ha compromès a assumir davant del ciutadà [p.64].
—El poder polític sempre ha tingut la temptació d'obviar la voluntat del poble, escudant-se habitualment en la seva suposada ignorància i incapacitat natural per a determinar per si mateix els seus interessos [p.64].
—S'ha acabat per reduir la funció política a un mer sistema propagandístic que té com a fi últim aconseguir que els ciutadans recolzin les decisions ja preses de forma unilateral i autoritària per aquelles institucions poderoses a què serveixen (i aquesta és la raó que motiva les freqüents enquestes i sondejos d'opinió). El polític ja no és el representant del ciutadà sinó el gestor de l'entetaniment [p.65].
—Fem l'esforç d'imaginar una societat en què tot està privatitzat, en què tota la riquesa es concentra en unes poques mans, els mitjans de comunicació són controlats per uns pocs, els recursos sanitaris són a mans privades i les despeses socials les determina el mercat... ¿Com poden les votacions dels ciutadans arribar a incidir en una societat tal? El vot només pot influir en la cosa pública ; si aquesta desapareix, el vot és fútil [p.67]. D'aquí la necessitat de mantenir el circ democràtic, per a dissimular que realment les decisions no les pren el ciutadà.
—Si l'entetaniment aconsegueix convèncer els individus de què tota acció és fútil, haurà triomfat [p.70].
—Refugiar-se en el relativisme per a justificar la inacció permet que l'entetaniment segueixi florint sense contestació [p.74].
—La responsabilitat de l'intel·lectual amb l'èxit de l'entetaniment és aclaparadora, ja que la seva funció hauria de ser precisament identificar-lo amb claretat i mostrar-lo tal com és per a què pugui ser observat per tothom. L'intel·lectual és qui posseeix les eines conceptuals idònies per a fer-ho, circumstància que el converteix en moralment responsable [p.74].
—L'intel·lectual és qui s'ocupa, per acció o omissió, d'intoxicar la població per a què no arribi a conèixer el que succeeix al món, el que s'hi està fent i, sobretot, el que podria fer-se [p.79].
—Depenent de l'entusiasme amb què serveixen els interessos de l'entetaniment, poder agrupar els intel·lectuals en 7 grups [p.75]
intel·lectual de pacotilla: repeteix tòpics buits que concorden amb els prejudicis dels seus oients.
intel·lectual arlequí (orig. 'veleta'): participa activament en qualsevol àmbit de l'escena cultural sense incórrer en el mínim compromís. Es capaç d'escriure assajos, pintar quadres, composar poesies o col·laborar a la premsa sense mai comprometre's, malgrat que en les seves declaracions públiques no deixa passar ni una sola oportunitat de mostrar-se indignat davant les misèries de l'entetaniment, cosa que reconeix però que, per alguna raó misteriosa, amb prou feines apareix reflectida significativament en les seves produccions intel·lectuals.
intel·lectual de clausura: treballa en l'àmbit universitari o en alguna institució similar. Construeix i habita veritables torres d'ivori en què desenvolupa sistemes teòrics tan allunyats de la realitat que no tenen la menor possibilitat pràctica d'influir en l'esdevenir triomfal de l'entetaniment. Idolatra la banalitat, converteix allò trivial en complex i s'expressa amb obscuritat amb l'esperança que serà considerada profunditat.
intel·lectual d'esquerres: individu popular que defensa en aparença els principis tradicionalment assignats a l'esquerra, però que accepta sense qüestionar-los la retòrica, els prejudicis i les recompenses de l'entetaniment. El mètode per a compaginar aquestes contradiccions consisteix en criticar obertament certs subproductes i manifestacions accessòries de la indústria, mentre que posa molta cura en defugir qualsevol crítica als pilars fonamentals sobre les que s'alça aquesta indústria. Són els qui més contribueixen a l'extensió de l'entetaniment perquè creen una falsa aparença de confrontació, que ofereix una excel·lent coartada per a seguir de braços creuats amb la il·lusió que s'està fent alguna cosa.
gran intel·lectual: és l'oracle del nostre temps, els articles d'opinió del qual es disputen diaris, i els seus llibres són venerats com textos sagrats per la classe política i la resta da la intel·lectualitat, que hi troben els sistemes teòrics i les cosmovisions amb què poden justificar la seva actitud servil enfront dels rics i dels privilegiats.
intel·lectual corrupte: ha estat beneït amb la il·luminació i ha comprès de sobte que les receptes de l'entetaniment són la Veritat. És un neci a qui el fanatisme li permet de formular arguments i opinions que ignoren i malinterpreten sistemàticament els fets sense sentir-se estúpid o avergonyit.
aspirant a intel·lectual: actors, models o presentadors.
—George Orwell: «El fet més lamentable en relació a la censura literària és principalment de caràcter voluntari. Les idees impopulars poden ser silenciats, i els fets desagradables ocultats, sense necessitat de cap prohibició oficial, no perquè el govern les prohibeixi, sinó perquè existeix un acord general i tàcit sobre certs fets que “no han de” mencionar-se».
—Un pensament favorit de l'imbècil contemporani és aquest: «no existeix res com “la veritat”, només existeixen veritats particulars. Només existeix “la meva veritat” i “la teva veritat”». Lamentable. Es tracta, en realitat, d'una forma simple i còmoda de veure el món, que permet el seu posseïdor de fer i pensar qualsevol cosa sense sentir-se'n responsable: pur entetaniment [p.82].
—El periodista oblida sovint, tal com recordava Unamuno, que no dir tota la veritat equival a mentir ; que la selecció parcial inclou la llavor la de la mentida ; i que mirar cap a una altra banda, recalcar allò accessori i relegar a un pla secundari allò principal no és res més que mentir [p.85].
—Exemple perfecte d'entetaniment en acció: quan el periodista ensenya les dents amb ferocitat quan es menciona la paraula censura, quan són ells mateixos els que se l'autoimposen i no en són conscients [p.84].
—Els periodistes han interioritzat tan bé el dogma de l'entetaniment que no tenen el menor escrúpol d'escampar als quatre vents les freqüents declaracions de bona voluntat de les elits dominants, mentre silencien sistemàticament el fet que aquestes declaracions gairebé no es tradueixen en realitats palpables [p.87].
—Els perjudicis que els programes de l'entetaniment ocasionen a la major part de la població han assolit unes proporcions tan colossals que els qui se'n beneficien no poden ja pretendre que no siguin significatives. Per aquesta raó permeten que s'articulin iniciatives que, en un principi, i analitzades superficialment, semblen tenir com a objectiu acabar amb les calamitats causades per l'entetaniment, però que, en realitat, no són sinó creacions complexes de les que el propi entetaniment extrau eficaces coartades ideològiques per a mantenir-se i perpetuar-se [P.90]. Per exemple les ONG.
—Aquests voluntaris admirables, que de forma desinteressada dediquen les seves vides a ajudar els seus semblants, constaten una vegada i una altra, fins al punt que molts es desil·lusionen i acaben abandonant, que tots els seus esforços no serveixen gens per a aconseguir els objectius que les seves organitzacions pretenen. El qui no abandonen, els qui prossegueixen amb les seves activitats altruistes, són els qui assumeixen aquest fet i rebaixen les seves expectatives. S'adonen de què l'efectivitat del seu treball es redueix al benefici de la persona concreta que estan ajudant de forma directa, a un embenatge ben fet, a una mort evitada, a unes paraules de consol. Això no és poc, sens dubte, i en cert sentit és infinitament admirable: no existeixen paraules per elogiar suficientment el valor d'aquestes accions. Tanmateix, això no obsta per a què les seves activitats siguin completament inútils (quan no clarament perjudicials) per assolir els objectius generals que les organitzacions per a què treballen diuen perseguir [p.92].
—Les ONG no resolen els problemes senzillament perquè no s'hi enfronten realment, no qüestionen mai els veritables responsables ni s'encaren amb les causes autèntiques [p.92].
—L'autèntica funció de les ONG és la creació d'una aparença segons la qual la nostra societat està posant remei a les calamitats que l'assoten. Quants cops hem sentit frases com ara “jo ja hi col·laboro amb el meu granet de sorra” o “hi ha moltes persones desinteressades que ajuden els demés”? Les ONG contribueixen a crear aquesta ficció, alleugen la nostra mala consciència i ens proporcionen (als qui ens beneficiem de l'entetaniment) la millor justificació per a seguir sense fer res realment útil [p.93].
—Als polítics els encanta repetir l'estupidesa de què les ONG arriben allà on ells no poden, fins on no arriba l'Estat. Això és, evidentment, una prova més de la seva mendacitat, ja que resulta obvi que en un Estat autènticament democràtic aquest arriba on els ciutadans volen que arribi [p.93]. {A més, l'Estat hauria de garantir els drets mínims dels seus ciutadans, de tal manera que els sensesostre no haurien de ser objectiu de les ONG sinó de l'Estat}.
—Les ONG es declaren no governamentals, com si això fos signe d'independència. A més, amb la seva presumpció tàcita de què l'Estat és un proveïdor nefast de benestar social donen suport al fanàtic antiestatalisme de l'entetaniment [p.95].
—Malgrat tots els bons propòsits, les ONG constitueixen la major garantia de què els veritables problemes no seran mai abordats des de posicions que permetin solucionar-los de forma efectiva [p.96].
—El que “venen” els publicistes no són cotxes, detergents o tampons, sinó un determinat tipus de felicitat, un món fictici en què l'ésser humà és esclau de si mateix. Un món en què es trobarà constantment insatisfet, i en què els únics camins que se li ofereixen per alleujar aquesta insatisfacció són el consum compulsiu i la recerca d'ideals que només existeixen en la ment malalta dels ideòlegs de l'entetaniment, i que serveixen per a què aquest s'engreixi i s'engreixi fins a convertir-se en el monstre que avui entreveiem [p.100].
—Observant el que els nostres mitjans de comunicació entenen per informació comprovem que es tracta de pura propaganda en imatges. No hi ha anàlisi, no hi ha memòria, no hi ha pensament: és tan sols una ràpida successió d'imatges embolcallades d'eslògans sense sentit, tractades superficialment i sotmeses al principi de l'espectacle, segons el qual la informació ha d'entretenir per sobre de tot [p.114].
—Resulta descoratjador observar com sovint són els pobres, els més perjudicats per la lògica del benefici a tota costa, els qui amb més passió defensen les desquiciades teories de l'entetaniment. És escandalós veure com les úniques fons d'informació a les que tenen accés no només els subministren informació falsa, sinó que els humilien i culpen de les situacions de misèria en què es troben [p.115].
—El cas Watergate no va ser sinó una cortina de fum per a desviar l'atenció pública del cas Cointelpro, molt més greu [p116].
—Només cal teclejar “PNAC” a qualsevol cercador d'internet per a conèixer els objectius dels qui han declarat les darreres guerres propugnades pels EEUU [p.123].
—L'entetaniment recompensa amb generositat l'obediència i la submissió, i castiga el desafiament i la independència amb l'ostracisme social i econòmic. Per aquest motiu ens resulta tan fàcil justificar-nos quan ens hi sotmetem. Així, els qui més es proclamen lliures i fan majors ostentacions d'independència són generalment els qui han interioritzat amb més eficàcia els valors de l'entetaniment [p.130].
—Vivim en una societat en què es considera normal que una persona que ha adquirit certa notorietat alieni la seva imatge i prestigi per a vendre qualsevol cosa a canvi de diners. Existeix una paraula ben coneguda que designa aquesta activitat. En canvi, quan un cantant roda un espot televisiu anunciant un rellotge que mai ha dut o un presentador canta les excel·lències d'un determinat grup bancari, a ningú se li acudeix de portar a col·lació aquesta paraula. Això no és sorprenent quan comprovem que els qui haurien de fer-ho són els primers que estan esperant de sumar-se, al seu torn, al lucratiu circ de les bagasses [p.131].
—Com és possible que els suplements dominicals dels diaris mostrin un nen etíop moribund devorat per les mosques i una mare de dotze anys de Sierra Leone amb les mans amputades per la guerrilla, i en les pàgines següents se'ns cantin les excel·lències de cert restaurant de preus prohibitius i se'ns aconselli que gastem els nostres estalvis en passar un parell de setmanes en un balneari de moda? Com és possible que això passi i que no provoqui cap tipus de reacció? [p.133]
—“El que no se sap no perjudica”: així discorre la lògica de l'entetaniment. Per tant, és millor que no se sàpiga res ; i si és necessari que se sàpiga, que sigui futbol, la vida privada d'algun descgraciat o qualsevol altra circumstància estèril [p.139].
—Aquest món pervers en què vivim és un món escollit de forma expressa pels qui es beneficien de l'entetaniment ; i si l'han escollit és senzillament perquè els proporciona allò que necessiten i del que poden extreure l'únic que els interessa [p.144].
—Michael Rivero: «emprendre accions contra un govern corrupte suposa un risc per a la pròpia vida i la de les persones estimades. La majoria de la gent no té el valor necessari per a afrontar aquesta elecció. És per això que la major part de la propaganda no està dissenyada per a enganyar el pensador crític sinó només per a donar una excusa als covards morals per a no pensar en absolut».
—La cultura de l'entetaniment promou un sistema de valors en què l'esforç, la passió i la tenacitat s'han convertit en vicis ridículs i menyspreables ; oculta curosament que per a aconseguir canvis significatius es requereixen esforç i sacrificis [p.147]. {No hi estic d'acord ; penso, al contrari, que promou l'esforç i la passió, però per a dirigir-los o bé cap a activitats de nul·la trascendència política (p.ex. hobbies i activitats esportives) o bé cap als llocs de privilegi social des dels que poder gaudir dels beneficis de l'entetaniment}.
—Principi que subscriu l'entetaniment: “sotmetre's al fort i esclavitzar el dèbil” [p.147].
—A l'entetaniment l'interessa que l'individu no sigui conscient del poder que posseeix com a tal individu ; per això no desaprofita cap ocasió per a emfatitzar exageradament el paper de certes persones, justament honorades com herois i contra la popularitat de les quals no poden lluitar (com Luther King o Gandhi), han tingut en els canvis històrics i, alhora, minimitzar la importància dels milions de persones “insignificants” sobre les espatlles de les quals aquells es van alçar per a destruir prejudicis i aconseguir conquestes socials que avui gaudim [p.150].
—La dificultat d'enfrontar-se a l'entetaniment no radica tant en saber què és el que s'hi pot fer com decidir-se a fer alguna cosa [p.150]. {{Però no és precisament per aquest motiu que molta gent acaba malgastant les seves energies en ONG?}}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada