L'escola de la ignorància ( Jean-Claude Michéa )

La escuela de la ignorancia

Jean-Claude Michéa

Acuarela Libros – 2002

101 pàgines

978-84-95627-00-0

Aquest cop he decidit transcriure i traduir algunes cites d'un llibre que havia llegit feia temps (just quan es va publicar, si no recordo malament). No l'he rellegit, i per això el criteri de selecció és el meu de llavors i no el d'ara, que probablement seria una mica diferent. Per començar, el llibre l'encapçala una cita de Günther Anders, un autor que ara em resulta totalment familiar gràcies a la lectura dels articles de l'Alba Rico, però que llavors em devia resultar un autèntic desconegut. Al llarg del llibre desfilen personatges (com Debord o Orwell) o conceptes (tittytainment, conservadurisme antropològic) el meu enfocament sobre els quals també s'ha matisat una miqueta amb el temps. El llibre, per la seva relativa brevetat i no sempre dissimulada contundència, es podria considerar un pamflet, dirigit principalment contra el capitalisme, però en general contra totes les formes que impedeixen el cultiu de l'honradesa o de la intel·ligència crítica (en conseqüència, doncs, també contra certs corrents anticapitalistes). El fil central del llibre seria denunciar que el declivi moral i intel·lectual de les nostres societats no és un fracàs de les actuals reformes educatives, sinó precisament la seva funció primordial, amb l'autèntic objectiu de preparar els individus que entraran a formar part de la gran guerra econòmica mundial del segle XXI: una ínfima elit privilegiada, un petit quadre de titulats tècnics sempre arran de l'abisme, i la gran massa que malviu en les precarietats de l'abisme i les seves formes abjectes de distracció. Em falta confirmar-ho, però diria que el llibre ja es va exhaurir fa un cert temps i que no n'han traduït res més ni al castellà ni al català (vaja, que en català no hi és ni aquest!). Cites, fragments i manipulacions:

[Actualització: el setembre de 2009 ha estat reeditat per l'editorial Acuarela, ara a 11€].

* * * *

—Günther Anders: «Si hi ha alguna possibilitat que els altres ens escoltin, és fent que el nostre discurs sigui tan contundent com puguem. Per això aquí som tant contundents. El temps feliç en què puguem prescindir d'això, en què puguem evitar l'exageració i actuar amb sobrietat, encara no ha arribat».

—L'educació en massa, que prometia democratitzar la cultura, abans restringida a les classes privilegiades, va acabar per embrutir els propis privilegiats [p.13].

—La crisis de l'educació forma part del moviment històric que, a més, desintegra les famílies, descompon l'existència material i social dels pobles i dels barris, i destrueix progressivament totes les formes de civisme que, encara fa unes dècades, condicionaven bona part de les relacions humanes. Només si aconseguíssim captar la lògica que regeix el moviment d'aquesta societat moderna podríem calibrar fins a quin punt els actuals progressos de la ignorància, lluny de ser el producte d'una deplorable disfunció de la nostra societat, s'han convertit en una condició necessària per a la seva expansió [p.14].

—Des del punt de vista de l'urbanisme contemporani, hem entrat en una era realment nova: la de la destrucció de les ciutats en temps de pau [p.14].

—A mesura que el sistema capitalista estén el seu imperi, es fa més obvi que aquest projecte ha d'incloure forçosament la necessitat de destruir l'antiga capacitat política de les classes populars [...]. D'una banda, els poders capitalistes han d'organitzar la urbanització general de la vida, però de l'altra han d'evitar que aquesta comporti l'ampliació i difusió dels efectes emancipadors que des del Renaixement s'associen a l'esperit urbà. D'aquesta contradicció es deriva l'estranya obligació moderna de produir de forma simultània més espai urbà i cada cop menys ciutat [p.66].

—Entenem per “progrés de la ignorància” no tant la desaparició dels coneixements indispensables sinó el declivi constant de la intel·ligència crítica, això és, l'aptitud fonamental del home per a comprendre el món que li ha tocat viure i alhora les condicions a partir de les quals la rebel·lió contra aquest món esdevé una necessitat moral [p.14]. Cal diferenciar un i altre tipus d'ignorància, perquè l'experiència quotidiana ens mostra que un individu pot saber-ho tot i no entendre res [p.15].

—El jovent escolaritzat és cada cop més permeable als diferents productes de la superstició (de l'antiga astrologia a la moderna New Age). La seva capacitat de resistència intel·lectual enfront de les manipulacions mediàtiques o el bombardeig publicitari disminueixen de manera alarmant, i se'ls ha ensenyat amb eficàcia admirable una sòlida indiferència cap a la lectura dels textos crítics de la tradició [p.15].

—L'execució intel·lectual del sistema capitalista no s'hauria pogut dur a terme sense l'existència d'una configuració teòrica que només Occident posseïa: l'ideal de les ciències experimentals de la naturalesa [p.18], amb la invenció de l'Economia Política, és a dir, de la “ciència” de la riquesa de les nacions [p.18] i la figura exclusivament occidental de l'Estat Racional (el futur govern científic dels positivistes) [p.19].

—L'aparell teòric de l'Economia Política es basa en una idea senzilla i enginyosa: per tal de garantir de manera automàtica la Pau, la Prosperitat i la Felicitat, només caldria abolir tot allò que (en els hàbits, els costums i les lleis de les societats existents) suposa un obstacle al joc “natural” del Mercat [p.21]. La validesa d'aquesta premissa depèn de la propensió real dels individus a funcionar tal i com exigeix la teoria, és a dir, com a éssers atomitzats i impulsats per una única consideració: la del seu interès ben entès [p.21].

—Helvetius: «de la mateixa manera que l'univers físic està sotmès a les lleis del moviment, el moral ho està a les de l'interès» [p.21]

—Una altra conseqüència del paradigma econòmic és la inutilitat de la moral: el mecanisme de l'interès ben entès, quan funciona sense entrebancs, en teoria és suficient per a garantir l'ordre que necessita una comunitat. Kant va arribar a reconèixer que podia existir una societat justa amb “un poble de dimonis”. Hem de partir d'aquest punt per a comprendre la genealogia de l'amoralitat que defineix la conducta del consumidor modern [p.71].

—Mandeville i la faula de les abelles: «si l'honestedat i la frugalitat regnessin, una de les conseqüències seria que no es construirien cases noves i no s'emprarien materials nous mentre n'hi hagués d'utilitzables. Així, tres quartes parts dels paletes i fusters es quedarien sense feina» [p.71]. Mandeville considerava que el primer motiu per a acceptar la falta de civisme és protegir-nos de l'atur. El resum més perfecte dels dogmes liberals segueix sent el subtítol de la seva obra: “els vicis privats fan el bé públic”. L'economia moderna ha estat prou brillant com per a descobrir la manera de combinar tots dos conceptes [p.72].

—L'assalariat ideal no ha de pertànyer a cap país en concret, i la seva virtut complementària és la “mobilitat geogràfica”, és a dir, la aptitud per a trencar, immediatament i sense lamentar-ho, tots els llaços que puguin unir un home a un lloc, un cultura i uns altres éssers humans. Amb certa habilitat universitària, no resulta difícil presentar aquesta incapacitat per a estimar i aquestes disposicions a la ingratitud com l'essència mateixa de la “llibertat” [p.22].

—Adam Smith: «No és l'amabilitat del carnisser, de l'hostaler o del flequer d'on esperem obtenir el nostre sopar, sinó de la cura que posaran en els seus interessos. No ens referim a la seva humanitat, sinó al seu egoisme» [p.22].

—El projecte de la “ciència” econòmica no es pot deslligar de les representacions modernes de la raó com a instrument privilegiat del càlcul egoista, és a dir, com a autoritat natural capaç d'orientar el subjecte sobre la seva “pròpia utilitat” (Spinoza) i ordenar en profit seu el tumult de les passions [p.22].

—Orwell denomina la common decency el conjunt de disposicions a l'amabilitat i a la rectitud que constitueixen la infraestructura moral indispensable de tota societat justa [p.23]. Són formes d'obligació sense reciprocitat, o incondicionals [p. 84].

—L'interès egoista (que l'Economia Política tendeix a percebre com l'únic motor racional de les conductes humanes) és precisament l'única forma d'actuar que per si mateixa no podrà constituir mai el que des de Nietzsche s'anomena un valor, que per definició és allò en nom del qual un individu pot decidir sacrificar part dels seus interessos (fins i tot, en certes condicions, la vida) [p.23].

—Per a Marx, el lumpen sempre està disposat, a causa de les seves condicions de vida, a vendre's als reaccionaris [p.76].

—Si parlem de la integració en una societat, és a dir, de la capacitat d'un individu per a inscriure's en els diferents àmbits prescrits per l'intercanvi simbòlic, és obvi que aquesta fracció modernitzada del Lumpen [es refereix a la Caillera, les bandes violentes dels suburbis francesos] no està integrada ; però si es tracta de la integració al sistema capitalista, és evident que hi està infinitament més ben integrada (perquè ha assimilat a la perfecció els elogis que l'espectacle li ofereix cada dia) que les poblacions indígenes i immigrants (a les quals, de fet, controla en els barris experimentals que l'Estat ha deixat al seu càrrec) [p.76]. En assignar a tota activitat humana un objectiu (la pasta), un model (la transacció violenta) i un model antropològic (ser un autèntic xacal), la Caillera es limita a reciclar, per a ús de la perifèria, la pràctica i l'imaginari que defineixen el centre i el cim del sistema [p.77].

—L'economia criminal s'ha convertit en un subproducte de l'economia global, que ha integrat en els seus circuits la marginació social. L'economia del crim està acomplint l'última etapa del procés d'expansió del capitalisme, perquè ha aconseguit de fer rendible fins i tot la delinqüència de pobres i marginats, fins ara la zona obscura del mercat [p.77].

—Si la Caillera no està disposada a integrar-se a la societat és perquè ja està perfectament integrada en el sistema que destrueix tal societat. I tanmateix fascina els intel·lectuals i cineastes de la classe dominant, la mala consciència constitutiva dels quals els disposa sempre a esperar que hi hagi una manera romàntica d'aprofitar-se de la plusvàlua [p.77].

—Castoriadis: «el capitalisme només ha pogut funcionar perquè ha heretat una sèrie de tipus antropològics que no ha creat i que no podria haver creat: jutges incorruptibles, funcionaris íntegres, educadors consagrats a la seva vocació i obrers amb un mínim de consciència professional» [p.25].

—El món modern ha estat, fins fa poc, la contradicció permanent entre les regles universals del sistema capitalista i el civisme propi de les diferents societats en què es posava en pràctica [p.29].

—El principal error de Marx i els seus successors és haver sobreestimat el grau de penetració efectiva de les relacions capitalistes en les societats que estudiaven. Això motiva la incapacitat permanent de l'esquerra per a comprendre l'essència del capitalisme i, per tant, per a combatre'l de forma intel·ligent [p.29]. Per exemple, es proclama que l'escola ja no és res més que una altra eina al servei del Capital, i s'acaba exigint en nom de l'anticapitalisme la desaparició d'allò que, en realitat, ha constituït l'obstacle perquè s'escampés [p.31].

—Maig del 68 va provocar la deslegitimació total i absoluta de les múltiples figures de la socialitat precapitalista, i s'hi van aconseguir les armes intel·lectuals necessàries per a a exigir la seva desaparició. Paradoxalment, l'abolició de tots els obstacles culturals enfront del poder sense rèplica de l'Economia es va presentar com el deure principal de la revolució anticapitalista. El món estava convidat a desfer-se del seu passat més molest [p.33] i les noves classes mitjanes descobrien una llibertat feta a la seva mida: la llibertat de trencar radicalment amb totes les obligacions que impliquen la filiació, la pertinença i, de forma general, una herència lingüística, moral o cultural [p.34].

—En aquestes condicions, i basant-se en la metafísica del desig i de la felicitat, el Consum es va poder convertir finalment en el que avui ja és a tot arreu: una forma de vida completa, l'obsessiva recerca del gaudi sempre diferit de l'objecte que falta, reivindicat en la pràctica com una contracultura emancipadora [p.34].

—El capitalisme modern no representa la traïció dels ideals de Maig del 68 sinó la seva realització [p.87]. La preparació d'un món on les petites màquines desitjants, organitzades en tribus multicolors, s'agiten patèticament en l'estret i convingut univers de l'espectacle, la moda o la comunicació [p.89].

—Exceptuant alguns corrents influenciats per l'Escola de Frankfurt, totes les crítiques de l'època cap al sistema capitalista es basaven en la idea que, quan aquest es desenvolupés, es desenvoluparia també la “base material del socialisme”. A una ment acostumada a aquests raonaments li era gairebé impossible deixar d'entusiasmar-se a priori per totes les innovacions que l'espectacle no deixaria mai de proposar-li [p.91].

—En el segle XXI, n'hi haurà prou amb dues desenes parts de la població activa per a mantenir l'activitat de l'economia mundial. Com podia l'elit mantenir llavors la governabilitat del vuitanta per cent de la humanitat sobrera, la inutilitat de la qual havia estat programada per la lògica liberal? Brzezinski, antic conseller de Jimmy Carter, va proposar el tittytainment, un “còctel d'entreteniment embrutidor i d'aliment suficient que permeti mantenir de bon humor la població frustrada del planeta” [p.39].

—Caldrà doncs conservar un sector d'excel·lència, destinat a formar les diferents elits científiques, tècniques i de gestió al més alt nivell, cada cop més necessàries a mesura que la guerra econòmica mundial es vagi agreujant [p.40]. Un segon grup serà el de les competències tècniques mitjanes, que seran sabers descartables, tan descartables com els humans que els exerceixin provisionalment, en la mesura que, com que es basen en competències rutinàries i estan adaptats a un context tecnològic precís, deixen de ser operatius tan bon punt se supera el seu propi context [p.41].

—Evidentment, queda el grup més nombrós: els que el sistema destina a seguir desocupats (o contractats de manera precària i flexible amb feines escombraria), en una exclusió social que s'aguditzarà a mesura que els altres segueixin progressant [p.42]. És aquí on el tittytainment haurà de trobar el seu camp d'acció, i és en aquesta escola per a la majoria on caldrà que s'ensenyi la ignorància en totes les seves formes possibles [p.43].

—La tasca fonamental dels “experts de l'educació” serà definir i imposar les condicions pedagògiques i materials del que Debord anomenava la “disolució de la lògica”, és a dir, la pèrdua de la possibilitat de reconèixer instantàniament el que és important del que és accessori o fora de lloc. Un alumne ensinistrat d'aquesta manera es trobarà al servei de l'ordre establert, encara que la seva intenció hagués pogut ser absolutament la contrària. En essència coneixerà el llenguatge de l'espectacle, ja que és l'únic que li serà familiar: el llenguatge amb què li hauran ensenyat a parlar. Sens dubte, es voldrà mostrar com enemic de la seva retòrica, però emprarà la seva sintaxi [p.44].

—Si se li diu a un alumne que “Sòcrates és un home” i que “tots els homes són mortals”, en condicions normals és més difícil impedir que arribi a la conclusió que “Sòcrates és mortal” que permetre que arribi a deduir-la. El paper de les ciències de l'educació és precisament destruir aquestes condicions normals per a aconseguir que l'alumne desenvolupi un pensament il·lògic políticament aprofitable. Abans gairebé tothom pensava amb un mínim de lògica, però la reforma educativa ideal, des de la perspectiva del capitalisme, seria la que convertís ràpidament cada estudiant de secundària en un cretí militant [p.43].

—En el moment en què la classe dominant es pren la molèstia d'inventar una paraula (l'adjectiu “ciutadà”) i d'imposar-ne l'ús, quan el llenguatge habitual ja posseïa un terme sinònim (“cívic”), la nova paraula haurà de significar, a la pràctica, just el contrari que la precedent, com comprendrà qualsevol lector d'Orwell [p.43].

—Hi haurà una transformació dels professors, que hauran d'abandonar el seu estatus actual (el de subjectes als quals se suposa un saber) per a formar part dels animadors de diferents activitats de valors, de sortides pedagògiques o de fòrums de discussió. Per a fer-los rendibles, també seran animadors i proporcionaran reforç psicològic [p.44].

—L'escola es convertirà en un espai de vida, democràtic i alegre, alhora guarderia ciutadana i un lloc liberalment obert tant a tots els representants de la ciutat (militants d'associacions, militars jubilats, empresaris i faquirs) com a totes les mercaderies tecnològiques o culturals que les grans marques, convertides en col·laboradores explícites de l'acte educatiu, jutgin adequades de vendre als diferents participants [p.45].

—En destruir per principi tot el que procedeix de la tradició, els primers reformadors educatius només provaven d'ampliar el que consideraven l'àmbit de la llibertat i que, evidentment, no era sinó l'esperit de consum i de lliure comerç traduït a disposicions pedagògiques. No va ser fins després que aquestes utopies van ser reciclades de manera conscient i deliberada pel capitalisme, al servei d'una “construcció europea”, és a dir, de la preparació de les marques europees per a la guerra econòmica mundial [p.47].

—Hi ha una facció incoherent de la dreta, que venera el mercat però maleeix la cultura que se'n desprèn [p.49]. {Hi hi ha una facció incoherent de l'esquerra, que maleeix el mercat però venera la cultura que se'n desprèn}.

—La cultura literària deixar de ser l'eix central de l'ensenyament, i a l'ús cultural de la lectura i a la seva importància en la formació de l'esperit s'hi oposa la idea que la lectura serveix per a formar-se i documentar-se. Els futurs lectors ens recordaran aquell personatge de W.C. Wells que havia llegit tot Shakespeare i l'havia trobat força deficient en química [p.49].

—La publicitat, és a dir, la propaganda declarada del Capital, es presenta com una de les bases privilegiades de l'aprenentatge de la lectura, enfront dels textos clàssics, considerats burgesos [p.49].

—En la cultura d'esquerres (o progressista o modernista), tota porta tancada suposa, per definició, una provocació intolerable i un crim contra l'esperit humà. Així doncs, obrir totes les portes i deixar-les obertes és un imperatiu categòric, fins i tot aquelles que condueixen a un clar error. En última instància, aquest és el fonament metafísic del pànic terrible a prohibir qualsevol cosa [p.50].

—Malgrat tot, l'escola constitueix un dels últims llocs oficials on subsisteixen autèntics pedaços d'esperit no-capitalista, així com algunes possibilitats reals de transmetre el coneixement i part de les virtuts sense les quals no pot existir cap societat decent [p.53].

—En un món en què l'espectacle és l'autoritat simbòlica superior, un professor només pot aspirar a obtenir l'aprovació i atenció dels seus alumnes-telespectadors si incrementa la part inherent de teatralitat de l'acte d'ensenyar, amb el risc de convertir-se en un personatge exclusivament espectacular [p.53].

—L'escola no podrà competir mai, per molt moderna que ens la imaginem, amb els dispositius enlluernadors i constantment renovats de l'omnipresent cultura jove. Si, per exemple, en el context d'una estratègia donada, s'ordenés al jovent que celebrés Halloween, l'escola no necessitaria acomplir aquesta comesa [p.58].

—Engels: «darrere de la falsa humanitat dels moderns s'amaga una barbàrie desconeguda per als seus predecessors» [p.57].

—La insatisfacció i còlera de la joventut escolaritzada davant de les condicions actuals són autèntiques. Però la qüestió és des de quin punt de vista aquesta joventut arriba a contestar tals condicions. ¿Es tracta realment, com suposa la interpretació dominant, de joves militants cívics que es rebel·len contra la manca d'espai i de consideració que el sistema capitalista reserva a la cultura i als éssers humans? ¿O són simples consumidors, difícils i primmirats (en una paraula: “ciutadans”) que sobretot volen obtenir el millor preu per a les mercaderies que el sistema els proposa, exclusivament preocupats per la qualitat de la presentació? [p.57].

—El lema de la Love Parade (“one world, one future”) pot semblar el revers optimista del “no future” dels antic punks. Però en el fons són missatges idèntics: es tracta de la idea que les formes del futur no depenen de la lliure elecció dels pobles ; és la idea que el tittytainment ha de reactivar a cada “generació”, és a dir, a cada nova moda musical imposada per la indústria cultural [p.58].

—Per a algú sotmès al tittytainment resulta impossible una nit a París sense pensar automàticament en l'esquema d'una aventura romàntica i rebel. Aquest és el principi de tota alienació [p.60].

—Cada dia som més conscients que el moviment que destrueix les condicions existents (és a dir, el sistema capitalista) condueix la humanitat a un món inhabitable ecològicament i impossible antropològicament. Sabem també que només serà possible oposar-se a aquest moviment històric suïcida (és a dir, una cosa tan senzilla com salvar el món) si, i només si, les generacions venidores accepten reprendre aquesta responsabilitat al seu càrrec [p.61].

—Max Planck: «la veritat mai triomfa completament per si mateixa, però els seus adversaris acaben morint» [p.61].

—Jaime Semprún: «quan el ciutadà-ecologista pretén plantejar-se la qüestió més molesta i es pregunta “¿quin món deixarem als nostres fills?”, evita plantejar-se aquesta altra pregunta, que és realment inquietant: “¿a quins fills deixarem aquest món?”» [p.62].

—Un dels resultats de l'intercanvi mercantil és el de produir llibertat, en tant que dissolució de la socialització primària (la triple obligació de donar, rebre i tornar). Allò que vincula personalment els subjectes (allò que fa que tinguin una història en comú, és a dir, una relació que s'inscriu en el temps) és sempre, en darrera instància, un deute simbòlic i, per tant, una forma qualsevol de fidelitat que cal honorar. La màgia dels diners, doncs, resideix en la possibilitat que ofereixen al subjecte de lliurar-se d'un deute contret en el mateix instant en què el servei prestat es paga a l'acte. Això defineix una nova metafísica de les relacions humanes, perquè quan pago a l'acte el que dec, també estic comprant el temps que implica l'obligació tradicional d'esperar per a tornar; d'aquesta manera, també compro el dret a no mantenir cap relació amb els que m'han prestat un servei [p.81].

—Les noves classes mitjanes són l'acumulació dels excedents demogràfics i culturals de la burgesia tradicional i la classe obrera. Representen o bé un ascens social o bé una desclassificació definitiva, però en qualsevol cas cal un reciclatge [p.87].

—En l'era de la cultura jove, convé recordar que la joventut no ha estat mai una classe, sinó que és un moment de la vida, convertit en un mercat [p.88].

—Va ser en els anys 1983-1984 quan l'esquerra francesa va haver de renunciar oficialment (a la pràctica era una renúncia consubstancial des de feia molt de temps) a presentar la ruptura amb el capitalisme com l'eix central del seu programa polític. Es va veure, doncs, obligada a inventar un ideal de substitució alhora plausible i compatible amb la globalització del lliure canvi que ja llavors era aplaudida. Va ser la famosa lluita “contra el racisme, la intolerància i totes les formes d'exclusió”, lluita que requeria la creació programada de diverses organitzacions “antiracistes” i alhora de les condicions polítiques destinades a permetre la indispensable aparició del Front Nacional de Le Pen [p.90].

—La idea que la virtut de justícia es manifesta primerament en el moviment que ens porta a socórrer el dèbil sol produir hilaritat a l'intel·lectual modern. Orwell assenyala que allò que fascina l'intel·lectual modern i el que sol bastar per a explicar la seva retòrica “revolucionària” és, abans de tot, la brutalitat física: la lluita pel poder, el triomf del fort sobre el dèbil; d'aquí també la seva molt moderna tendència a tolerar el crim i admirar allò criminal [p.92].

—Un revolucionari recte i honrat potser no aconseguirà construir el món més just i decent amb què somiava, però sens dubte d'ell no podran fer-ne mai el guardià d'un camp de concentració o un delator dels seus germans [p.93].

—Camus: “és un home lliure, ningú no li serveix” [p.93].

—La hipòtesi capitalista és una de les múltiples variants de la metafísica del Progrés, i també suposa que la Història té un sentit. La particularitat seria que el principi determinant de la Història seria la dinàmica de l'economia i, per tant, el progrés tecnològic en tant que condició material bàsica de tal dinàmica [p.95].

—En aquesta lògica del Progrés, el camí al qual estan destinats els homes els condueix inexorablement de l'estat teològico-militar a l'estat científico-industrial. És per això que l'Esglèsia i l'Exèrcit han esdevingut el blanc privilegiat de tot paradigma modern, fet que implica que l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, per molt legítims que siguin, poden ser qualsevol cosa menys actituds anticapitalistes [p.95].

—En l'actual versió suïcida del capitalisme, cada pas cap al Progrés no és sinó un pas cap a la catàstrofe [p.94].

—Un esperit crític és aquell que, com a mínim, no té por de les paraules [p.96].

—Una lluita anticapitalista incapaç d'integrar clarament la seva dimensió conservadora no té cap possibilitat de desenvolupar-se de manera coherent i, per tant, d'assestar un cop precís contra el seu enemic. Una de les primeres preocupacions filosòfiques dels qui es pretenen oposar al despotisme de l'Economia ha de ser qüestionar per principi tots els discursos que celebren el “progrés” i el “moviment” sense més precisions [p.96]. Però cal que precisem en quines condicions cal distingir entre un indispensable marxa enrere i una inacceptable regressió [p.97].

—El sistema ja ha aconseguit imposar als sectors més permeables del jovent la idea que la marxa és en si mateixa una activitat perfectament definida i necessàriament virtuosa. Hi ha moltes possibilitats perquè una ciutat “amb marxa” per als joves que miren Canal + sigui, en realitat, una ciutat destruïda pel turisme i les promocions immobiliàries, i on la màfia administri unes quantes discoteques [p.96].

—El que cal refusar no és el principi mateix del canvi, sinó el fet que el seu ritme estigui definit i vingui imposat exclusivament per les lleis del Capital i la seva acumulació [p.97].

—Una cultura segueix sempre una evolució, però aquesta evolució es desenvolupa a un ritme que confereix, tant a la cultura com al seu inconscient, una estructura forçosament transgeneracional. Contràriament, la moda és una disposició intrageneracional, la renovació incessant de la qual obeeix principalment a consideracions econòmiques. Organitzar la confusió sistemàtica entre les cultures durables creades pels pobles al seu propi ritme i les modes passatgeres imposades per les regles industrials constitueix una de les operacions bàsiques del tittytainment [p.97].

—El progrés legítim de la universalitat (en la mesura que conserva com a base precisament les particularitats històriques i culturals perdurables que són la condició de l'intercanvi simbòlic) no té gaire a veure amb l'homogeneïtzació accelerada del planeta per part del mercat capitalista [p.100].

—En destruir sistemàticament les tradicions i costums que constituïen l'horitzó de les transaccions quotidianes històricament constituït, el sistema tendeix progressivament a fer que els individus disposin només de dues grans modalitats per a resoldre els litigis: la violència i el recurs sistemàtic als tribunals. Aquesta és la forma de vida que porten experimentant els EEUU des de fa temps i a la qual, per tant, haurem d'aprendre ràpidament a doblegar-nos [p.101].