diumenge, 7 d’octubre de 2007

Ressentiment

Sempre m'ha interessat el ressentiment. En general em fascinen tots els sentiments i emocions humanes, l'atractiva curiositat d'observar-los i el repte de provar de definir-los ; les recremors de sentir-los i el provar de controlar-los. Però de tots ells, el ressentiment és probablement el que més m'atrau, potser perquè em sembla un dels pilars en què se sustenta la mentalitat de la meva generació, però a contrario, és a dir, a base de demonitzar els qui es ressenten per alguna cosa, de tal manera que un pot sentir-se orgullós d'estar del bàndol de l'alegria, la innocència, la llum del sol i del progrés. Sovint em sembla que és algo que té molt a veure amb el conflicte més general i característic dels nostres temps entre els qui prefereixen recordar i els qui prefereixen oblidar. Sigui com sigui, cada cop és més habitual acusar algú de ser un ressentit, i jo mateix m'ho he hagut de sentir més d'una vegada, sovint com el recurs últim i definitiu en una discussió, que sembla no donar possibilitat a cap rèplica: "el que passa és que ets un ressentit". I no hi ha volta de full. No nego que hi ha vegades en què l'acusació és certa, però em repategen totes aquelles situacions en què el ressentiment no hi té cap mena de paper però utilitzar-lo simplifica molt les coses i accelera el veredicte: l'interlocutor es queda molt més tranquil si considera que l'altre no té arguments racionals per a estar emprenyat o decebut, sinó que senzillament pertany a la categoria abjecte en què s'apilen els amargats, melancòlics, tristos i escrupolosos que es neguen a participar full time de la festa, alegria i opulència que la vida ens ofereix. Jo en sóc un d'aquests, i porto molts anys sentir-me dir ressentit, malgrat que puc situar l'inici dels meus ressentiments no més enllà d'haver anat a Manchester, ara fa poc més de quatre anys. Abans d'això, acumulava (més que menys que tothom, però no gaire diferentment) odis, pors, desencisos, decepcions, dolors i desconfiances, però no ressentiment. A partir de llavors, i paulatinament amb més força, aquells mateixos odis, pors, desencisos, decepcions, dolors i desconfiances (juntament amb d'altres de nous) han anat covant rancors i ressentiments. Per què? No ho sé del cert, però hi veig dos factors principals: el primer és el pes ineludible del temps, que et fa veure que hi ha coses que no has pogut oblidar amb el pas dels anys i que segueixen clavades dolorosament dins de l'ànima ; el segon factor és el del derrotisme, ja que abans encara confiava en una mena de sortida, solució o redempció, mentre que aquests darrers anys mantinc una postura de supervivència, de deixar passar la vida, d'esperar sense esperança, i quan passo comptes amb alguns fets passats els veig amb el veredicte ja emès i sense possibilitat de recurs o d'apel·lació. I, el que és pitjor, la sensació que la vida em condemna ja a haver de seguir repetint el mateix judici tota la resta de la meva vida, de tal manera que el ressentiment m'impossibilita d'afrontar les noves situacions amb normalitat i confiança. L'altra nit, després d'un pica-pica en homenatge a la jubilació de la Luisa, la dona de fer feines de la botiga, la vida em va oferir una d'aquelles possibilitats de gaudir-la, però jo em vaig recloure en la meva closca d'inseguretats, maldestreses i dubtes. La meva incapacitat congènita de poder dissoldre'm còmodament dins del corrent dels esdeveniments es va veure reforçada fins gairebé la paràlisi per la por a què tornés a repetir-se'm una d'aquelles situacions que encara porto clavades dolorosament dins de l'ànima. I amb la paràlisi em vaig condemnar, efectivament, a repetir-la, amb lo que el meu sac de ressentiments s'ha omplert una mica més encara. Bé, he parlat tant del ressentiment perquè l'entrada del bloc d'avui la volia dedicar a un article del José Antonio Marina que apareix al Magazine de La Vanguardia, però se m'ha anat la castanya. De fet, en aquest afer de l'altre dia no penso que hi hagi tingut un paper preponderant el ressentiment (més aviat, pors, dubtes i inexperiència), però sí que malauradament se'm reforça la por a voler afrontar-ne mai cap altra situació en què hi juguin (hi jugaven?) l'atracció, el desig i els sentiments. A sobre, i és el que més mal em fa, tinc por d'haver traslladat els meus defectes en l'altra persona, i que ella era es pensi que tot va anar com va anar per culpa seva. Vull parlar-ne amb ella però em fa por de cagar-la (la vaig cagar?) encara més. En fi. De l'article del Marina, aquests fragments: --A diferència de l'odi, el rancor i el ressentiment inclouen la memòria d'un greuge o d'una injúria. Són sentiments memoriosos, reiteratius, que mantenen viu el record d'un fet passat, sense deixar-lo caure a l'oblit. Els qui ho experimenten estan ancorats en un passat que no poden oblidar i que, d'alguna manera, determina la seva vida. --També els distingeix de l'odi el fet que contenen una dosi d'impotència, per no haver pogut venjar l'ofensa, per no poder perdonar-la, per no poder oblidar-la. --El ressentiment és més complex que el rancor. Hi afegeix una relació amb l'amargura i amb l'enveja. És un odi trist, que envaeix tot l'organisme afectiu d'una persona, més enllà de la seva causa. L'amargat és incapaç de gaudir de res, es troba profundament ofès, però també decebut de si mateix. --El desemparament de la víctima i la impunitat del culpable són el bressol del ressentiment. --De vegades, la víctima es considera culpable per no haver-se defensat o atacat. Un retret continuat ('no vaig atrevir-m'hi') afegeix una capa més en aquest complex sentiment. --Rancor és una paraula amb una etimologia deliciosa, que posa al descobert la dinàmica afectiva. Quan algú pateix una ofensa, s'enfurisma. L'ira desperta el desig de tornar el cop, de venjar-se. Si ho aconsegueix, es desfoga i desapareix. Però si no pot consumar la venjança, ni oblidar ni perdonar, aquella fúria es queda guardada, envelleix i es torna rància. Doncs bé, de la paraula ranci prové rancor, que és l'ira envellida. --Marañón ens recorda que molts ressentits es protegeixen amb un inusual rigorisme moral. Escriu: "Molts puritans només són ressentits, homes incapaços d'estimar i de comprendre. El sentiment de la seva incapacitat -injustificada, creuen ells- per a triomfar plenament a la vida els fa renunciar a totes les possibles grandeses i aparèixer desinteressats i humils". --Ricard III de Shakespeare pot considerar-se la tragèdia del ressentiment. Ricard, amargat per la seva deformitat, contempla tothom festejar la victòria i se sent impossibilitat per a fer-ho. --El ressentiment, com l'enveja, inclouen una mala imatge d'un mateix, un sentiment d'inseguretat o falta, que fan el subjecte encara més vulnerable. --Hi ha quatre antídots per al ressentiment: la venjança (amoral), l'oblit (difícil), el perdó (complex) i el treball afectiu per a reinterpretar els fets (com fa el dol amb la pèrdua d'una persona estimada). --És millor el menyspreu que el rancor.