dimarts, 23 d’octubre de 2007

Viatge a l'amor (1 de 2)

VIATGE A L'AMOR Eduard Punset Com que m'he passat amb la verema de cites, en divideixo el recull en dues parts... i seré molt breu en la meva ressenya. De fet, no cal esplaiar-s'hi gaire, ja que és un llibre que es presenta tot sol: ¿què s'hi pot esperar quan va dedicat no a familiars o amics, sinó “als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l'amor dels humans”? Però això és precisament l'interessant del llibre, que és ple de perles i curiositats científiques, assaonades i per tant més digeribles amb anades de l'olla i experiències personals de l'autor, des de simples peculiaritats de llinatge (la taca blava a l'epidermis del còccix que comparteix només amb la dotzena de famílies supervivents de les incursions mongoles del segle XIII, tal i com explica a la pàg 27) fins a d'altres més compromeses com la descripció a la pàgina 15 de la seva relació (abús?) sobre la minyona aprofitant la seva condició de fill de família poderosa. Tampoc, i això és més greu encara, no té cap vergonya d'amagar (pàg 135) que va ser representant de l'FMI a Haití durant la dictadura de Jean-Claude Duvalier. En antics posts (el recent sobre el pamflet contra l'estupidesa, i un altre sobre agressions capitalistes) ja s'ha fet referència a les malvestats de l'FMI i les seves titelles dictatorials. Però tanta anècdota i citació científica (ja sabem que als erudits els agrada de citar d'altres erudits amb l'esperança de què aquests, al seu torn, també els citin a ells) acaba deixant un sabor amarg a la lectura, probablement perquè no ens agrada que l'experiència amorosa quedi reduïda a fluids, hormones i circuits cerebrals. S'hi troba a faltar una reflexió sobre la part més pròpiament humana de l'amor, per molt que sigui un constructe artificial (i gratuït?) damunt dels fonaments inamovibles de l'evolució. I al senyor Punset no li falta humor ni poesia ni (per descomptat) coneixements per a parlar-ne.

Les traduccions (algun cop reelaboracions) són meves sobre l'edició en castellà, que és la primera que va sortir i la que vaig torturar amb subratllades i anotacions. La numeració de les pàgines, és clar, també hi han referència.

* * * *

—Les minories estan saturadament servides i sobrerrepresentades, mentre que la gran majoria viu en el desemparament o, el que és pitjor, traficant amb les receptes que els administren des de l'interès suprem i el dogma [p.9].

—La felicitat és l'absència de por [p.9].

L'amor és una emoció que evolutivament va arrelar en els circuits cerebrals, entre d'altres, de la recompensa i del plaer, amb la finalitat de generar l'esplendor necessari per a garantir la perpetuació de l'espècie [p.9]. Segueix sent el que ja era fa dos mil milions d'anys: un instint de supervivència [p.10].

—El desenllaç de l'amor adult es forja a l'entorn maternal de la infantesa [p.10].

L'impuls biològic de la fusió entre dos organismes ha derivat també en les bases de l'exercici del poder [p.10].

—Per fi s'està arrencant l'amor del domini de la moral per a col·locar-lo en el de la ciència [p.13].

—Els gens determinen la conducta potencial. Existeixen trets genètics o biològics que diferencien les conductes d'unes rates d'altres [p.13].

—Origen de la cerimònia nupcial: assossegar els ímpetus irrefrenables del nuvi i el pànic de la núvia mitjançant la celebració del ritual de la unió. “Tranquils! No passa res!”: aquest era el motiu i el missatge de la boda tribal [p.14].

—Segons la psicologia evolutiva, als homes correspon la funció de pregonar les seves excel·lents característiques genètiques i a les dones la decisió d'escollir bons gens o bons recursos [p.14].

—En menys de quatre setmanes l'embrió adquireix la mida d'un pèsol, però ja és un humà en què poden identificar-se els ulls, els ronyons, els membres i fins i tot la cara. I tot plegat sense que cap cervell previsor dins o fora de l'organisme supervisi el procés. És la loteria genètica [p.17]. Segueix sent un misteri impenetrable la naturalesa de la vibració, alè, xiuxiueig o senyal molecular que serveix de pauta a cada cèl·lula [p.18].

Per què ens costa tant d'acceptar que les decisions mal anomenades conscients no són sinó la racionalització interessada i a posteriori de mecanismes inconscients? La ciència moderna qüestiona seriosament els conceptes de responsabilitat jurídica i moral. Cal desconfiar que a un psicòpata assassí li serviran els programes racionals de rehabilitació [p.18].

—Gràcies a les tècniques de ressonància magnètica s'ha pogut detectar que els músculs del dit d'una persona, quan apunta una altra, es posen en marxa una fracció de segon abans que l'ordre hagi estat formulada pel cervell. Ja ho intuïen per endavant les cèl·lules del sistema motor? [p.18].

—Resulta evident que només els processos automatitzats (com la respiració o la digestió) s'acosten a la perfecció. La història de la civilització, probablement, pugui interpretar-se com la progressiva automatització de processos [p.18].

A les properes dècades, no només es consideraran delictes els comportaments resultants de la insensibilitat i la violència contra la biosfera, sinó potser també les actituds d'aquelles cultures dogmàtiques que suposin un obstacle insuperable per al desenvolupament de la tecnosfera [p.19]. La tecnosfera és el que ens ha diferenciat de les formigues, que segueixen encastades en el seu reducte biològic. La tecnosfera assegura la conversió del coneixement científic en una xarxa extensa de productes i processos tecnològics automatitzats. La vida sense tecnosfera seria sempre la mateixa, com en un formiguer [p.19].

—Segons el pensador reduccionista Daniel Dennet, el lliure albir és una invenció humana efímera, com el diner, i igualment la seva vigència està supeditada als terminis de venciment de la cultura que va nodrir tan un com l'altre [p.20].

—La major part del coneixement genètic és irrellevant, i quasi la totalitat de la cultura adquirida és infundada en un sentit evolutiu. La mera acumulació d'informació, ja sigui genètica o adquirida, no té per què comportar cap enriquiment [p.20].

Com a organització social preferiríem algo menys estricte i més democràtic que el sistema d'un organisme viu. L'ànima podria ser l'alternativa a l'imperi dels processos automatitzats... si no fos una altra col·lecció de neurones robotitzades i organitzades d'una manera determinada [p.21].

—Quan a un animal en procés d'aprenentatge, mitjançant la informació i la comunicació, se li ensenya algo que l'ajuda a conèixer l'entorn, també succeeix algo (hi ha un canvi) en les neurones del cervell o en la seva xarxa de sinapsis, és a dir, que es produeix un canvi físic en l'estructura del cervell. Això revela que la memòria es manté malgrat els canvis estructurals que es produeixen, cosa que no podria fer cap ordinador [p.22].

Un mínim de 50.000 milions de cèl·lules moren cada dia per apoptosi (suïcidi cel·lular programat) i són substituïdes per unes de noves. I tanmateix seguim sent la mateixa persona. En aquest sentit, l'amor formaria una mena de xarxa, d'estructura que confereix identitat enmig de la inestabilitat orgànica [p.22].

Els enamorats es veuen perfectes i ho transmeten a la seva parella. Aquesta mena d'ego-booster o reforç per a l'ego forma part del positiu de l'amor [p.23].

—És ben sabuda, sobretot en les fases primerenques de l'educació, la influència de les expectatives dels demés en el desenvolupament del nostre caràcter [p.23].

—Segons alguns físics com Lisa Randall, els humans podríem estar immersos en un univers de més dimensions que les quatre comunament acceptades (una temporal i tres espacials). Si el nostre univers és, com podria provar-se la dècada vinent, només una minúscula rodanxa de mons paral·lels que ens traspassen sense tocar-nos (com en essència clamen les religions), es trastocaria profundament la consciència de nosaltres mateixos [p.25].

—Moltes de les nostres decisions són a mans dels milions de rellotges biològics allotjats en les nostres cèl·lules: no som nosaltres els que triem l'hora de llevar-nos al matí [p.25]. El biòleg Russell Foster assenyala que un nedador olímpic podria guanyar gairebé tres segons en recórrer 100 metres si la prova s'efectua a les sis de la tarda en lloc de les sis del matí [p.25].

Els estudis de la neuropsiquiatra Yvette Sheline han demostrat que el fet que una persona sigui depressiva i violenta depèn tant de factors innats com adquirits (en qualsevol cas, només secundàriament de la voluntat de la persona). La part innata ve donada per un gen que codifica la proteïna que determina quanta serotonina (un neurotransmissor cerebral) flueix entre les neurones. La part adquirida depèn de l'entorn a què s'ha estat exposat durant el creixement [p.26].

—Fonamentalment, a l'univers només hi ha buit (la distància entre un electró i el nucli del seu àtom és proporcionalment la mateixa que separa la Terra de la Lluna). I l'espècie humana només té un recurs en forma d'emoció per a salvar aquest buit: l'amor [p.28].

Allò que per al comú dels mortals és l'emoció bàsica i universal de l'amor, per als físics és una transició de fase, una reordenació abrupta i espectacular de la matèria [p.30].

—Als divuit anys, la neocòrtex (responsable de la programació i disciplina del comportament) encara no ha ultimat la seva autoconstrucció [p.30].

—L'amor és l'instint de fusió amb un altre organisme [p.35].

—L'origen de l'amor, al contrari que el de l'ànima, cal cercar-lo en un període de temps que ens sobrepassa, fins i tot en el pensament [p.36].

—La paradoxa del pensament modern consisteix en idealitzar l'acte d'estimar com l'antítesi de l'interès individual per a sobreviure o afermar el poder. Segons amb aquest sentir majoritari, l'amor constituiria l'exemple emblemàtic de desinterès suprem [p.39]. Però l'amor es remunta fins la unió de dues cèl·lules i la consegüent formació d'organismes multicel·lulars, segurament en un procés de depredació en què la presa no és digerida [p.37]. La vida hauria estat diferent per a molta gent si hagués encarat l'amor des de la perspectiva de la seva naturalesa de ressort per a la supervivència [p.39].

—Els animals grans tenen un coeficient metabòlic més lent del que en teoria els correspondria: com més gran és un animal, menys necessita consumir per gram de pes. Una pila de rates, grossa com un elefant, consumiria vint vegades més oxigen i nutrients que l'elefant [p.38].

—Els bacteris, organismes unicel·lulars que es reprodueixen subdividint-se, no moren mai. Un clon és idèntic al següent i aquest al següent, i així eternament. Només les mutacions aleatòries són responsables de la diversitat. Els organismes multicel·lulars com nosaltres, en canvi, són únics i irreemplaçables: la diversitat i el sexe comporten la individualitat i, per tant, la mort [p.41].

—No hem concedit la suficient importància al fet que el nostre organisme està dividit en cèl·lules somàtiques i peribles (la gran majoria), d'una banda, i cèl·lules immortals (les de tipus germinal, que sotmeses al procés de meiosi es transformen en gàmetes madures: òvuls i espermatozous) de l'altra. Part de nosaltres és immortal [p.41].

—Però és gràcies a la brevetat de la vida, a la seva finitud, que sentim intensament. Si la vida fos eterna, seria molt difícil poder-se concentrar en alguna cosa [p.41].

La violència a la Terra va aparèixer el dia en què una cèl·lula eucariota es va menjar una bacteria cent mil vegades més petita que ella, perquè no sabia valer-se per si sola [p.43]. D'aquest mateix impuls, milions d'anys més tard i entre organismes pluricel·lulars, en diem amor.

—El naixement de la consciència d'un mateix, la capacitat d'intuir el que pensa i pateix l'altra comunitat caminant de cèl·lules i, en definitiva, la intel·ligència, confereixen la capacitat d'interferir i trastocar els reflexos purament biològics [p.45].

—Les quatre grans fites en el camí de la complexitat són: el sexe bacterià, la fusió de dues cèl·lules, el segrest de la línia germinal i les mesures compensatòries d'ordre i seguretat [p.45].

L'amor té per fonaments la fusió, des de temps ancestrals, entre organismes assetjats per les necessitats quotidianes, com la respiració o la replicació, empesos per la necessitat de reparar danys irremeiables en els seus teixits i sumits en la recerca frenètica de protecció i seguretat [p.46]. En aquest impuls de fusió hi radica també l'ànim de domini sobre l'ésser estimat.

—En el cervell d'homes i dones s'activen àrees diferents quan es pensa en l'espai: l'hipocamp esquerre en el cas dels homes i el parietal dret i l'escorça prefrontal en el de les dones [p.50].

Els homes són millors en la percepció de l'espai i desentranyant el funcionament de sistemes (inanimats, predibles, mecànics, col·leccionables), mentre que les dones estan millor dotades per a l'empatia [p.51]. La història de l'evolució ho confirmaria: l'home es va ocupar de la caça (tasca que requereix percepció de l'espai) mentre que les dones dels nens (més aptes per a reconèixer les emocions i estats d'ànim dels demés) [p.52].

—La major grossor, a les femelles, de l'anomenat cos callós (la regió cerebral que separa els dos hemisferis) li dóna una major versatilitat que als mascles, i la possibilitat d'atendre amb major desimboltura diversos assumptes alhora [p.52].

—L'espai cerebral reservat a les relacions sexuals és dues vegades i mitja superior en els homes que en les dones [p.53].

—Neotènia: a diferència que altres animals, els humans han anat conservant els seus trets juvenils en plena edat adulta (com l'ànim jogasser i la mentalitat infantil) [p.53].

—Fa 700 milions d'anys es va reafirmar el procés d'adoptar el sistema sexual de reproducció i l'aparició de diferències de gènere [p.55]. En els organismes primitius que es reproduïen sexualment, les cèl·lules que es fusionaven tenien la mateixa mida ; amb el temps, però, les donants van anar disminuint i augmentant les recipients [p.54].

—L'orgasme de la dona requereix, primordialment, una inhibició quasi total del seu cervell emocional ; és a dir, que es produeixi la desconnexió d'emocions com la por i l'ansietat. Per a fer l'amor, les dones necessiten estar lliures de preocupacions en major mesura que els homes. Novament veiem la importància de l'absència de por per a definir la felicitat [p.55].

—Una mosca Drosophila (la mosca del vinagre) mascle, que no hagi vist mai una mosca femella (per la seva condició de mutant cec i criat en solitud en una ampolla), no s'espanta el més mínim per a ensumar primer, composar després una melodia seductora amb la vibració de les seves ales i, finalment, copular i transmetre el seus gens a una femella també mutant cega acabada d'introduir a l'ampolla [p.58].

—Quan els primers artròpodes van abandonar el mar i el medi aquàtic ja no servia per a transportar material genètic, va caler inventar mecanisme més segurs i precisos, i el millor incentiu era que generessin plaer. Havia nascut la reproducció sexual tal i com l'entenem en el món modern [p.60].

—A diferència dels bacteris, nosaltres per a perpetuar-nos hem de tenir fills, perquè la majoria de les nostres cèl·lules moren [p.58]. Superar el món de la clonació per a accedir al de la individualitat suposa acceptar la finitud i la mort [p.61]

—La major diversitat genètica, pròpia de la reproducció sexual, ha facilitat l'adaptació dels organismes complexos a entorns extremadament canviants [...]. Si els pares produeixen diversos individus amb diverses combinacions genètiques, s'incrementen les possibilitats de què com a mínim un dels descendents posseeixi el conjunt de característiques necessàries per a la supervivència [p.60]. És en aquest sentit que la complexitat seria potser un objectiu potencial de l'evolució, en cas de tenir-ne [p.61].

—La passió per fondre's amb l'altre, la necessitat de crear vincles d'afecció duradors ; l'amor, en definitiva, utilitza uns circuits disponibles en el cervell similars a aquells pels que deambula l'impuls sexual. Avui sabem que l'èxtasi i el dolor generat pels vincles de l'amor romàntic tenen les mateixes arrels que l'amor matern [p.64].

—El sentiment de vincle afectiu i d'afecte maternal no és diferent de l'amor: en definitiva, estem parlant de la funció biològica que fusiona dos individus creant llaços inesborrables [p.65].

—La major part d'aquelles regions del cervell humà conegudes per contenir receptors de vasopressina i oxitocina s'activen tant amb l'enamorament com amb l'amor maternal ; és a dir, que les mateixes hormones estan involucrades en l'amor romàntic i en els vincles afectius dels adults. ¿L'amor es converteix amb el temps en una altra cosa? L'origen neural i hormonal segueix sent el mateix [p.66].

La visió literària fonamenta l'amor en l'entrega i el sacrifici, mentre que la biologia en l'ànim de supervivència. La biologia ens ensenya que cada organisme, unicel·lular o no, busca ansiosament en altres l'energia que no té, la velocitat que li falta, la capacitat de respirar oxigen o la protecció davant de la incertesa [p.66].

Cap rèptil saluda. Un gos, d'entrada, borda un altre gos. Els homes, en canvi, som molt amables. Ara bé, exercim el poder de manera abjecta. Els ximpanzés també poden matar sense compassió membres d'una tribu enemiga ; això sí, amb una condició: haver-se declarat la guerra oberta. Nosaltres, en canvi, en tenim prou amb estar en guerra amb nosaltres mateixos [p.69].

—Quan un lleó ataca un ramat de gaseles, el pitjor enemic de la gasela no és el lleó sinó les gaseles que corren més ràpid [p.71].

—La curiositat, que per a moltes espècies és un instrument de supervivència, en els homínids pot ser absolutament gratuïta [p.71].

—L'existència d'un ritus amb els seus procediments suavitza les exigències de bregar amb la recerca del plaer sexual, però no allibera, evidentment, de la necessitat de desenvolupar la intel·ligència social. El que no s'espavila en un entorn així perd, segur, la partida [p.72].

—Resulta imprescindible desxifrar el que està cavil·lant el cervell de l'altre i, invariablement, les especulacions giren a l'entorn de conductes discutibles, fragilitats, sentiments, sexualitat, enveja, música, art, etc. El llenguatge, que requeria un cervell important, mai va ser dissenyat per a entendre's, sinó per a confondre's [p.73].

Per al psicòleg Geoffrey Miller, el neocòrtex és bàsicament un mecanisme per a seduir i retenir la parella sexual: la seva funció específica evolutiva consisteix en entretenir els demés i valorar, al seu torn, els seus intents d'estimular-nos. Geoffrey es fixa particularment en la música i l'art, construint el concepte d'entreteniment com a puntal bàsic de la selecció sexual [p.73].

—Darwin va ser el primer en suggerir que una espècie pot adquirir característiques supèrflues si aquestes són percebudes com atractives pel sexe oposat i li ofereixen avantatge sobre els rivals sexuals, com per exemple la cua del gall d'indi [p.75].

—Els nadons humans tenen el cap tan gran que passa amb molta dificultat pel canal de naixement. Només hi ha una opció: neixen dotze mesos abans d'hora [p.76].

La perpetuació de l'espècie queda millor garantida quan sorgeix l'amor que quan l'apetència sexual es dissemina en trobades atzaroses i espaiades que podien coincidir o no amb els períodes ocults de l'ovulació de la femella [p.82].

—Les tres fites que marquen la nostra manera d'estimar són: el bipedisme, l'ovulació oculta i l'aflorament de la consciència [p.83].

Quan parlo de consiciència al·ludeixo a la capacitat d'interferir amb els instints des del pla de la raó. Un individu que és conscient de si mateix és algú conscient del poder de les seves emocions i de la seva capacitat (mai demostrada del tot) per a gestionar-les [p.83].

Un adult conscient podria prendre la decisió de no tenir fills. Aquesta capacitat anul·laria, teòricament, els fins perseguits per la selecció sexual de perpetuació de l'espècie. L'amor s'encarregaria d'eliminar el pensament conscient [p.83]. Això explicaria que un instint per a garantir la supervivència constitueixi alhora una font de problemes i patiments [p.86].

—En tornar del seu llarg viatge amb el Beagle, Darwin va fer dues llistes: una amb les raons per a casar-se, l'altra per a no fer-ho. Va guanyar aclaparadorament aquesta segona. Però uns mesos més tard es va enamorar perdudament de la seva cosina, s'hi va acabar casant... i van tenir 10 fills! [p.84].

—L'amor és el fruit apassionat i prohibit de tres cervells encara no del tot integrats: el dels rèptils, el dels mamífers i l'embolcall de la membrana del neocòrtex (de creació més recent) [p.89].

—Al cervell no li interessa la recerca de la veritat, sinó sobreviure [p.89]. O, segons el neuròleg Richard Gregory, el cervell no està per a buscar la veritat, sinó per a fer prediccions per a poder sobreviure [p.95].

Tota la trama de Les desventures del jove Werther parteix d'un error neurològic: la separació entre enamorar-se i estar enamorat. La neurobiologia ens demostra que enamorar-se és un pas indispensable per a què floreixi l'amor. Però són dues coses diferents i només pot consumar-se si a la primera fase li segueix la segona [p.90].

—L'amor es recolza sobre dos fonaments que conformen també les malalties psicològiques: els records inconscients i els mecanismes de defensa. Enamorar-se depèn en gran mesura de les nostres experiències i d'aprenentatges passats. En aquest sentit té connotacions de transferències del passat. Molts psicòlegs hi veuen un retorn a la infantesa en el clamor per l'ésser estimat.

—El neuròleg Ranulfo Rufo, després d'anys d'experiments amb micos rhesus, ha conclòs que sense memòria no hi ha concepció del món, ni del amor. Davant d'un estímul extern (algú molt bell o intel·ligent), la part primordial del cervell activa una sensació de benestar. Per a què aquesta sensació es transformi en un sentiment d'amor o una emoció de felicitat cal que el pensament es posi a furgar en la memòria, a la recerca de dades o records similars. Si la ment no troba res que pugui comparar-se a l'estímul extern, llavors neix l'amor que fusiona la parella [p.92].

—Sembla suggerir-se que l'experiència amorosa més recent ha de superar sempre el llindar de profunditat i complexitat assolit per les anteriors. Com passa amb les drogues, cada cop es requeririen dosis més grans per a satisfer el síndrome d'abstinència [p.92].

—El neuropsiquiatre Elkhonon Goldberg ha comprovat que el nivell de felicitat augmenta a partir d'una edat avançada: no només s'han ampliat les dades i records per a confabular un poder metafòric cada cop més crescut, sinó que les últimes sensacions de benestar, per a poder transformar-se en sentiments, hauran requerit experiències més riques i complexes que les anteriors [p.93].

En contra de totes les aparences, el circuit cerebral per a la recompensa es perfila com el pilar fonamental de la ment per a aprendre a sobreviure i interactuar amb la resta. I això no s'aconsegueix mesurant la intensitat del plaer o del dolor provocat, sinó el grau d'error en la predicció cerebral i assenyalant el consegüent canvi de rumb [p.96].

.

[Hi ha una segona part: clica aquí]