Fredor

Avui hem tingut un petit examen d'electricitat. Ens ho van anunciar dijous passat, però en tots aquests dies no he estudiat gens. A poc a poc em va podent el malestar pel fet de ser un curs gairebé exclusivament teòric i no enfocat en allò que per a mi se suposa que és la clau en l'ensenyament d'un ofici, és a dir, sortir dels apunts i ferir-se les mans entre tuberies i cables. De fet, a la darrera classe hi va haver un petit incident perquè un parell d'alumnes van mostrar la seva decepció (que comparteixo) per la falta de pràctiques reals i pels pocs mitjans que el centre posa a disposició dels alumnes malgrat el preu pagat. Tots dos són, a diferència de la majoria d'alumnes, de perfil similar al meu: freguen la trentena i no tenen experiència prèvia amb la lampisteria. Camí cap al metro, doncs, coincidíem a lamentar la situació tan grotesca que se'ns ve a sobre: a l'abril tindrem el títol d'instal·lador de fontaneria sense haver instal·lat mai ni una trista canyeria ni saber preparar un bon morter o fixar un suport a la paret ; i haurem d'arronsar-nos d'espatlles i empassar-nos la vergonya quan algun amic ens demani si podem passar per casa seva a arreglar-li l'aixeta que perd aiga. Tot plegat fa dies que ho percebo, però m'havia prohibit de pensar-hi. Tanmateix, una ullada a la manera amb què estic prenent-me el curs denota que no m'ha engrescat gaire: d'acord que he anat a gairebé totes les classes, però a casa no li dedico ni cinc minuts. Els primers dies, recordo, sí que fullejava amb deler i sana curiositat els llibres i manuals que hi ha a la llibreria, però els que em vaig anar comprant van començar a criar pols al prestatge a mesura que es feia evident que els seus ensenyaments no es materialitzarien en habilitats manuals . Per a confirmar les meves pors, vaig decidir que no estudiaria per a l'examen d'avui (intenció fervorosament encoratjada per les neurones cabrejades i decebudes), i que el resultat em serviria d'auto-avaluació del meu grau d'implicació. I m'he trobat que l'examen, si hagués estudiat, hauria estat massa fàcil, però que hi ha hagut alguna pregunta que no he sabut respondre amb certesa, malgrat que a classe s'havia comentat la resposta un fotimer de vegades. Conclusió, que ni a casa faig res ni a classe escolto amb l'atenció requerida. Que me la sua, vaja. Encara pitjor, tanmateix, estan resultant els exàmens emocionals. Estic creuat, atravessat, en sóc plenament conscient però no sé com fer-m'ho per a sortir de la constatació freda i angoixant de què les coses són com són. Per exemple, avui la Montse s'ha ruboritzat parlant amb l'Albert, el nou caixer, que tothom està d'acord a considerar que és realment molt atractiu. Ho he vist i se m'ha encès una espurna d'enveja al pit. He vist l'espurna i he activat amb èxit els ressorts racionals per a evitar que s'hi fes foc: cadascú és lliure de triar per qui es ruboritza, i quan aquesta llibertat no hi és, és precisament perquè l'altre resulta molt atractiu. Llei de vida. D'allò més normal. Ho entenc. Però entendre aquest món és sovint algo d'allò més fred, una cosa d'allò més allunyada dels meus somnis (en la seva doble accepció: nocturns i vitals). Sovint arribo a la constatació sagnant que el món és aixins i jo sóc aixans, i que si provo de ser també jo aixins, m'arrisco a descentrar-me massa i acabar encara doblement aixans. Ara em sembla que ja no parlo de la Montse, sinó de la Laura. En un món aixins, quan algú vol estar amb algú altre el que cal fer és acostar-s'hi i treballar-se una cita més o menys dissimulada ; però el meu jo aixans ja anticipa el que podria succeir en una tal cita i s'espanta preveient el seu ensorrament a causa del fet d'haver de compartir la materialitat del món amb algú altre. No m'explico gens bé, ja ho sé, però és que ara estic rememorant també les vegades que vaig quedar amb la Nagore, abans no es cansés de mi i de la meva freda materialitat. Perquè de fet, el que més m'espanta d'haver d'empassar-me els desitjos i consolar-me en la fredor de les coses com són, és constatar que jo sóc molt més fred encara. Pròpiament, serà que el món és aixins i jo doblement aixins, mentre que la majoria de gent sap com fer aixans i trobar escalfor. Hi ha dies en què el fred sembla definir-me: no m'engresco amb la lampisteria perquè sóc fred, la Montse no es ruboritza amb mi perquè sóc fred, sóc incapaç de proposar-li res a la Laura perquè sóc fred... I per a reblar el clau, l'únic moment de joia vital que he sentit en tot el dia ha estat ara de nit tornant del curs amb la bici, a tota pastilla pel mig del carrer París, assetjat pels cotxes i dissolt per tota aquella freda materialitat que només pot copsar-se quan la individualitat, tan dèbil i insignificant, s'oposa a la immensitat, soroll i lluminària d'una gran via urbana. I tot plegat mentre el fred (l'altre fred, o l'altra cara del fred, o la seva vessant més atmosfèrica i mensurable en graus) se m'escolava per les mànigues i el coll, fins a robar-me la més petita engruna d'escalfor biològic.